L'home ben plantat

 

Aquella tarda vespre de novembre, estàvem la meva filla i jo en una casa molt vella quan en sortir al terrat humit, en un costat vàrem veure penjada la pota monstruosa d’una aranya en les restes d’una teranyina esquinçada. Aquella visió, ens va fer tanta basarda i des assossegament que ni ens hi vam acostar i vam escapar de seguida escales avall.

A mitja escala, però, em vaig trobar de cara amb un home ben plantat amb el qual vam clavar ambdues mirades. Per tota paraula ell em va dir: «anem» i jo, per un moment sobtada, vaig pensar: «ja tinc una edat, puc plegar de treballar sense cap problema, puc fer el que vulgui, així que, per què no?» i el vaig seguir.

En arribar al luxós restaurant que ell sabia, va demanar un seguit de menges exquisides. Va ser en aquell moment que em vaig adonar que no anava ben vestida per a l’ocasió: «me’n vaig un moment al bany a endreçar-me com cal. Torno de seguida». Em va costar trobar-lo, el bany, i no va ser després de diverses equivocacions ara cap a un cantó, ara cap a un altre i preguntant que ho vaig aconseguir.

No obstant, tot i l’experiència viscuda en el trajecte d’anada, la tornada al meu lloc on m’esperava l’home encara va ser pitjor. Salons i més salons plens de taules i de gent elegant sopant i xerrant de forma distesa i jo entre mig com una estranya cercant el camí. Era com un laberint que s’expandia.

A la fi, amb tenacitat, també en aquesta ocasió vaig aconseguir arribar a la meva taula amb força inquietud però, ja que malgrat no haver estat culpa meva, la imatge de desinterès per la tardança que em semblava haver donat no s’adeia gens a la meva manera de ser. El problema va ser que ell ja no hi era. Segons els cambrers, que es mostraven fins i tot amoïnats, l’home havia marxat decebut; pel que es veu, aquell mateix dia havia tingut una forta discussió que l’havia trasbalsat d’allò més i jo li havia semblat una dona íntegra amb qui podia confiar.

I jo, palplantada a la sala buida, encara amb sabatilles, tenia un raspall de dents elèctric a les mans que no funcionava perquè la pila s’havia gastat i no em permetia comunicar-m’hi...

(Un somni inquietant)

.

El secret de la Capella

Amplieu la imatge

 

Estirada al llit amb el pijama posat i fent temps esperant el son, lliscava el dit sense massa convicció per la pantalla del mòbil, amunt, amunt, amunt, anar passant..., quan en una dècima de segon em va cridar l’atenció la notícia que a la Galeria SENDA de Barcelona s’hi exposava l’obra d’un tal Ola Kolehmainen, un fotògraf finlandès del que no n’havia sentit a parlar. Com que m’agrada la fotografia sempre vaig buscant què hi ha de d’interessant, si més no per a mi, de tal manera que en obrir la pàgina oficial de la galeria d’art d’immediat em vaig sentir seduïda per la proposta: es tractava de fotografies de gran format dedicades a edificis sacres de les religions monoteistes. «Sacred Spaces» era el títol de l’exposició, que es podria visitar entre juny i agost de 2018.

Ja frisava, així que vaig trigar pocs dies a baixar a Barcelona a veure-la. Eren totes meravelloses, molt cuidades i ben treballades. Però si una em va impressionar per damunt de les altres va ser una fotografia de 4,20 m d’amplada per 1,90 m d’alçada d’una estança inconcreta a Sant Pere del Vaticà. En trobar-m’hi de front no em vaig poder estar d’asseure’m al terra de la sala i contemplar-la durant una llarga estona, extasiada, com si fes una meditació: la llum esbiaixada i potent que entrava pels finestrals superiors, l’atmosfera torbadora, les dues personetes minúscules a la part inferior de l’estança que donaven la mesura del tot, semblava que m’invitaven a entrar... A partir d’aquell dia de sobte se’m va despertar la passió pel Barroc, especialment el del sud d’Itàlia i de Sicília que des de Nàpols va entrar a Catalunya pel port de Tarragona. Des de llavors, em captiven les cúpules i les voltes pintades, el dramatisme de les escenes, l’explosió de color, els volums, els clarosbcurs... i va canviar també el meu concepte sobre la fotografia d’arquitectura, però sobre tot la d’interiors. He fet escapades i fins i tot viatges expressament per a contemplar arquitectura sacra d’aquella època.

Així que no es d’estranyar que jo, tot i ser una igualadina de tota la vida, aprofités una visita guiada que Promoció Cultural de l'Ajuntament organitza de tant en tant a la basílica de Santa Maria d’Igualada. Aquest temple del S. XVII, que tots tenim tan a la mà i ens és tan conegut que a voltes sembla que no el veiem.

Tal com imaginava, em va agradar repàs a l’imponent retaule barroc; però va ser justament la Capella del Sant Crist, sempre tan fosca, una mica inquietant segons com, quelcom que no m’esperava que ha fet que la vegi amb uns altres ulls...

En accedir-hi, els llums estaven apagats, només una il·luminació puntual al cambril. Va ser el guia, que sabia on era el botó, qui va encendre l’enllumenat general per a poder fer les explicacions.

Fou, però, en alçar la vista i mirar directe a la cúpula, que en ens va fer adonar que és allà on hi ha de debò la part més interessant.

A les petxines hi veiem unes acolorides pintures dels quatre Evangelistes que trenquen amb l’estètica i la monotonia cromàtica del recinte, obra del pintor igualadí Miquel Llacuna i Alemany. Em va fer il·lusió saber que eren seves, perquè al Sr. Llacuna, jo el vaig tenir com a professor de dibuix a l’Institut a principis dels 60 i val a dir que amb la seva mestria i consells em va fer sentir valorada com a persona i com a artista en potència. Em van venir al cap records de simpatia i nostàlgia perquè als que tenim una edat, ens es difícil recordar una bona mestra o un bon professor de les dècades dels 50 o 60... I vaig pensar que estaria força bé que la sala municipal d’exposicions, que hores d’ara encara no té nom tot i els anys transcorreguts des que la la van obrir, estigués dedicada a ell.

Després fixant-me en l’interior de la mitja esfera, paradoxalment, s’observa gairebé negra. Tanmateix no és així. Resulta que en aquesta cúpula de 7,50 m. de diàmetre, hi ha pintada una esplèndida «Glòria» amb una munió de personatges, alguns relacionats directament amb Igualada. Aquesta pintura de 1752 és obra del pintor, gravador i mestre barroc Francesc Tramullas i Roig, ben reconegut a Barcelona (té obres a la Catedral i al MNAC), a Tarragona (a la Catedral), a Madrid (va retratar Carles III i la seva esposa) i a París durant el S. XVIII. Posteriorment, he conegut més detalls del pintor i de la cúpula fent una cerca a la xarxa i amb la informació d’un opuscle, amb les grapes rovellades, que amablement la noia que fa la neteja em va proporcionar un altre dia que hi vaig tornar pel meu compte.

Aquesta cúpula pintada, malgrat el estralls que va patir tot el temple durant la Guerra Civil, s’ha conservat miraculosament, i aquí sí que podem afirmar que ha estat un miracle. Serà perquè no hi ha ni un bri de llum (només tres petits espiells insuficients) que en l’època en que tot el que feia «tuf de sagristia» anava al foc, ningú no es devia adonar de la seva existència. I es va salvar.

Però que sobrevisqués a la Guerra Civil per manca de llum, no és excusa perquè avui dia tampoc no en tingui (i diria que també hi manca restauració...). Tant és així que resulta que la pintura més important que posseeix la ciutat d’Igualada està a la vista de tothom però no es pot veure. Quina llàstima!.

Vaig concloure que la visita havia estat d’allò més profitosa i vaig sortir-ne gratament sorpresa pel nou coneixement que acabava d’adquirir -jo, una igualadina de tota la vida-. Em va fer sentir una admiració afegida tant pel que fa a la Capella en si mateixa per les històries que s’hi expliquen, com pel secret que que s’amaga a la cúpula. La vaig fotografiar (la cúpula) amb poc èxit, val a dir, a causa de la foscor. Ja se sap que la fotografia és llum i sense llum no hi ha fotografia.

Però també vaig sortir-ne entristida. Em dol l’ànima cada vegada que veig que s’ha perdut un patrimoni cultural a Catalunya o arreu, no tant per catàstrofes naturals com per deixadesa, mala fe o una mala intervenció. Em pregunto com ha estat possible que en tots aquests anys cap responsable sigui polític, eclesiàstic o cultural no ho hagi advertit. I si ho penso bé, no puc evitar la sensació que a Igualada tenim un conflicte amb el patrimoni arquitectònic, com si no ens l’acabéssim de creure, al qual massa sovint se li ha extret l’ànima apel·lant al progrés. I no ho dic només per aquest cas. En podria fer una llista.

En definitiva, m’agradaria molt que aquest testimoni servís per obrir una via; una via que sensibilitzi les administracions públiques (o privades), les que siguin, i li dediquin mitjans econòmics i tècnics per a recuperar-la i il·luminar-la. Ja sé que tothom demana i demana, però una hora o altra algú s’hi haurà de posar. De què ens serveix sinó? També ens la deixarem perdre?

Visualitzant-la es posaria en valor per al conjunt de la ciutadania; permetria als igualadins gaudir d’un patrimoni que ens és propi i orgullosament ens plauria mostrar a aquells que ens visitin.

... o potser encara haurem d’acabar fent un «crowdfunding...

.

Amigues per sempre

 

La RUFA

Esperar-me dreta al llit a l’hora d’anar a dormir: va..., que no vens?

Posar-se a sobre del meu braç dret mentre llegeixo (impossible girar pàgina) o miro una peli al llit.

Llepar-me la bata de pelfa amb delit.

Venir a buscar la llaminadura cada dia al vespre.

Dormir als peus del meu llit ben quieta.

Demanar que li obri la porta del rentador per menjar herba gatera.

Ajeure’s com una reina al silló a la terrassa.

Seguir-me al bany i refregar-se a les cames mentre faig esforços (per donar-me ànims, segurament).

Estirar-se davant l’estufa halògena.

Posar-se darrere la pantalla de l’ordinador mentre hi treballo.

Pujar-me a sobre els genolls mentre esmorzo o llegeixo el diari.

Gemegar desconcertada en sentir el meu primer esternut del matí.

Llepar la malta directament del tub.

Mirar-me fixament.

Quedar-se mirant a l’infinit o de cara a la paret, ves a saber què li passava pel cap.

Bufar la Carola: tu i jo no som amigues!.

Sentir-se culpable i gemegar quan ha fet una malifeta i la miro fermament: què estem fent!?

Amagar-se sota el cobrellit quan ve algun desconegut pensant-se que ha desaparegut i no la veuen.

Demanar-me que ens estirem juntes al llit, sense fer res, només estirades mirant el sostre.

Posar-se al sol que entra a la tarda al meu llit.

Espiar els coloms que es posen al fanal del carrer en posició d’atac (tot i que estan a 25 m...)

Obrir l’armari de la Carola on no hi ha res que li interessi.

Passar-me la cua per la cara o la pantalla de l’ordinador mentre escric.

Dormir i dormir.

Deixar sempre les portes una mica obertes perquè pugui transitat per tot arreu.

Barallar-se amb la cua i cridar-li furiosament.

Mossegar-se les ungles.

Menjar del meu plàtan, les galetes i llepar els pinyols de les olives amb fruïció.

Olorar la tassa de te (com que crema, no gosa a beure’n).

Mai ha robat menjar ni ha rascat els mobles.

Posar-se a sobre la meva roba (millor si és fosca).

Sentir-se inquieta quan em veu preparant una maleta de viatge.

Posar-s’hi a dintre: vull venir!!!

Ignorar-me quan torno d’un viatge.

Amagar-se dins d’un calaix o una caixa.

Beure’s l’aigua de la dutxa.

Demanar-me que li obri l’aixeta del bidet per a beure.

Tocar-me amb la poteta: ei! Soc aquí, acarona’m!

L'últim dia...

Dia 9 de maig, a la tarda:

La seva mirada sense veure’m, mentre l’anestèsia l’adormia definitivament... Jo li parlava.

De sobte, el silenci i el sentiment de l’absència.

De ben segur no ha estat molt diferent d’altres gats, però era la «meva gata»; teníem una relació i ens reconeixíem. La trobaré a faltar.

.

11-S, res a celebrar

 

"The Millenium Hilton"

11-S, res a celebrar

Tal dia com avui, fa vint anys, la meva filla, que tenia 11 anys llavors, i el seu pare es trobaven de viatge a NY. S’allotjaven a l’hotel ‘The Millenium Hilton’, situat a l’encreuament de Church St. amb Fulton St., just al davant les torres bessones.

S’acabaven de llevar i, en enretirar les cortines, van veure la gran fumera negra que sortia d’una de les torres. Estupefactes, ho contemplaven des del finestral quan de sobte va aparèixer un avió que es va estavellar contra l’altra torre causant una gran bola de foc, com tots sabem.

Molt espantats no sabien què fer. Van saltar les alarmes de l’hotel que els va recomanar no moure’s de l’habitació; però no va arribar ni als vint minuts que les recomanacions van donar un gir al contrari i els van comminar a abandonar-lo al més aviat possible. Es desconeixia fins a quin punt l’ona expansiva l’havia afectat i, atès el caire que anava prenent la situació, semblava prou clar que hi havia perill real. Cames atrapeu-me, escales avall amb tota aquella gentada que fugia...

En arribar al carrer, un caos de de gent, fum, sirenes, crits, por... (en tornar, em va explicar la meva filla l’esglai que va sentir en veure persones llançant-se daltabaix de la torre). Pare i filla es van refugiar a correcuita l’entrada d’uns grans magatzems. Esperant [»vull la mama, vull la mama...!»]. La torre va col·lapsar i es va esfondrar amb tota aquella pols blanca i cendra que ho va engolir tot i a tots.

Així que van poder, fugint en direcció contrària, van aconseguir sortir del caos... Jo, però, des de casa meva no en sabia res, només veia aquelles imatges dantesques per TV. No hi havia forma d’establir comunicació telefònica ni saber en quina situació es trobaven ni on estaven amb totes les comunicacions mòbils tallades, ja que ningú no responia ni aquí ni allà. Creixien l’angoixa i la impotència perquè tampoc no sabia on anar ni a qui dirigir-me. I així la resta de la jornada, esperant una trucada, fins que a les 12 de la nit vaig saber per uns amics que estaven bé i a resguard. Sort va ser que havien pogut contactar amb un matrimoni (ella d’Igualada) que els va acollir a la seva casa de NY.

Van trigar cinc o sis dies a poder tornar a Catalunya; els primers catalans en arribar. Fins i tot en Ramon Pellicer els va entrevistar al seu programa en directe a TV3 (encara conservo el clauer que em van donar).

Els efectes visibles van durar un temps: dibuixava torres bessones, en feia de fang... Però no he arribat a saber fins a quin punt l’ha pogut afectar aquella mala experiència perquè no n’ha parlat en tots aquest anys. Jo, encara em faig preguntes.

L’11 de setembre de 2001 el món va canviar per sempre. L’11 de Setembre, no tinc res a celebrar.

Adéu a un germà valent

(Foto cedida per Lluís Velazquez Montané)

Que ens deixin els pares quan ja són tan grans, per molt que dolgui, hom ja hi compta. Però aquest 25 de juny amb 62 anys acabats de complir, ha marxat el meu germà, el meu únic germà, i això no que no m’ho hauria imaginat mai. Són les males passades que la vida ens juga, als que marxen i als que ens quedem...

Tots els que ens vàreu acompanyar a la cerimònia de comiat coneixíeu el Pep Sáez, de fet, quasi tota Igualada sabia qui era. Per tant, què us haig de dir de la seva persona que no sapigueu, alguns (amics de tota la vida o col·legues de motos i festa) de ben segur més bé que jo?

No obstant, sí que necessito destacar-ne tres coses que crec molt importants: una, va ser la devoció que sentia pel nostre pare amb qui va compartir tants anys aficions com la música (el pare li va ensenyar a ballar claqué i a tocar l’harmònica, i la il·lusió pel mar) o el negoci de la dietètica i d’herbolari que es va fer un nom, ja que la seva va ser la primera botiga d’aquest tipus que es va obrir a Igualada a mitjans dels 70, primer al c. Sant Cristòfor i després al Mercat de la Masuca, i fins avui...

També ha estat molt important el paper que hi ha jugat la Mercè, l’amor de la seva vida, un tàndem ben travat que ha durat 32 anys sense defallir. No tothom pot dir això. En aquests 10 mesos que ha durat la malaltia que se l’ha endut, la Mercè ha tingut una cura i un ‘carinyo’ exquisits, sempre pensant en ell per sobre de tot; no li ha dolgut ni el temps ni els esforços: comprant-li els aliments més saludables; el salmó salvatge o prenent un taxi per anar a l’altra punta de Barcelona a comprar-li aquelles tallarines que li agradaven  - i que només les venien allà –, mentre estava ingressat a la clínica i anava perdent la gana. Mai li estaré prou agraïda per l’estimació que li ha demostrat.

I el tercer aspecte, que m’ha impactat especialment, ha estat el coratge i l’enteresa amb que el meu germà va afrontar la malaltia, sobre tot els darrers dies en que tant va patir. Malgrat el sofriment, fins al darrer dia va tenir un cap lúcid que sabia perfectament el que volia i on anava, i  ho va expressar malgrat les dificultats per parlar.

I va ser, a més a més, un bon malalt que no es queixava sinó que va ser pacient i considerat. Li preocupava molt ser una càrrega massa feixuga per a la Mercè (tan primeta) que s'havia d’ocupar de tants fronts oberts a l’hora. O es preocupava també per mi quan el volia ajudar a incorporar-se: Quin és el braç que tens malament? em preguntava. Ell, que s’estava morint!!!

Realment m’ha donat una lliçó de fortalesa, i amb això és amb el que em quedo.

Els que el coneixíeu bé segur que el recordareu amb afecte i els que no tant, pot ser ho fareu com “aquell noi de les herbes del Mercat que ens ho explicava tant bé”.

A tots, a totes, moltes gràcies pel vostre sentiment i gràcies per venir a acomiadar-lo de forma sincera aquells que heu pogut.

Adéu germà...

.

Venjança passiva

20 de març, arriba la primavera.

Aquest cap de setmana ha mort de sobte un excompany de feina al qual coneixia des de fa anys. Era un home guapot, alt i ferm, de mitjana edat, d'aspecte saludable i tracte afable, malgrat que la vida no l'havia tractat bé. I heus aquí que tot d'una, pam! Fins aquí hem arribat.

Des del punt de vista de la feina, jo hi vaig tenir un contacte relatiu. Hi col·laborava puntualment quan li ho demanava i ell ho feia de bon grat, perquè haig de dir que sempre he tingut molt en compte la forma a l'hora de demanar quelcom a algú. A no ser que sigui una persona de mena '‘carallot', si hom ho demana amb cortesia, rarament se t'hi posen de cul a l'hora d'atendre una petició. I amb ell sempre ens enteníem.

Ara bé, el que de veritat teníem en comú era el fet que ambdós, en un moment de la nostra carrera professional i cadascú en el seu àmbit, prou allunyat llavors, vàrem patir un ”mobbing” i això crea una complicitat d'aquelles que només entenen els que ho han hagut de suportar.
 
Ell es trobava, diguem-ne, ‘'castigat' en un altre departament fent una tasca inferior que no tenia res a veure amb la que de debò era la seva. Just el divendres passat en acabar la seva jornada laboral, me'l vaig trobar pel carrer i vàrem estar parlant de tot plegat. Em deia que hores d'ara no tenia gens clar retornar al seu antic lloc, tot i que hi tenia possibilitats i tot el dret. Es trobava bé entre els actuals companys, la feina no li disgustava, i haver d'anar a l'antic lloc li suposava haver-se de relacionar un altra vegada amb aquell cap inepte i poca-solta que tant el va amargar, que no va parar fins que el va fer fora i que només un parell de pilotes llepaculs l'aprecien, si es pot considerar així.

Em va dir que ja no n'esperava res, que l'únic que havia de fer era asseure's a veure passar el cadàver de 'l'enemic', ja que més tard o més d'hora també li tocaria retre comptes com passa a tothom algun dia, deia.

Paradoxes de la vida, però, aquest matí, mentre m'esperava a l'església he vist entrar aquell '‘refotut' cap de qui havíem parlat he vist com s'ha anat acostant als primers bancs a prop de la vídua i del fèretre -devia voler assegurar-se'n-, i he pensat: "Quina ironia i quina mala baba! El teu enemic és precisament qui veu passar el teu, de cadàver, mai més ben dit". M'ha fet molta ràbia.

I és ben cert que el bé no sempre triomfa  -fins i tot m'atreviria a dir que més aviat és al contrari-; no hi ha estadístiques d'això. Charles de Tayllerand, Tippu Tip (comerciant d'esclaus a Zanzíbar), Leopold II de Bèlgica, Iòsif Stalin, el mateix Franco i tants i tants d'altres que van donar pel sac mitja humanitat, van morir de vells ben arrapapats i envoltats del plor unànime dels seus acòlits. Així doncs, penso que el veritable triomf només pot ser a nivell d'un mateix i amb això n'hauríem de tenir prou. El triomf de saber que hem fet el que calia, allò que ens surt de dins, allò que honestament hem pogut.

Deia Virginia Wolf: "Cal que algú mori perquè els altres apreciem la vida", i de debò que aquest fet luctuós m'ha redreçat. Si bé, fa anys vaig decidir renunciar a la venjança activa, com el meu amic jo tampoc no havia renunciat a la passiva i ara m'adono que no solament és inútil sinó contraproduent.

Un enemic se'l combat amb les armes que convinguin -de front o per darrere- però no per ressentiment sinó perquè és en sí mateix una xacra per a la societat o una limitació directa per a mi. Ara bé, es pot donar el cas que les nostres forces siguin inferiors a les seves, la nostra posició desfavorable, el nostre estat d'ànim decaigut, o senzillament que un cop valorades, considerem que les conseqüències d'una derrota serien massa difícils de suportar. Si és així, si estem sols davant la lluita, si no veiem la possibilitat de victòria, si nostre esclafament ha de ser el proper pas malgrat tot, el millor és passar pàgina, donar un gir de 180º i oblidar-nos-en. No podem exigir-nos heroïcitats; ni tampoc concedir perdó, no cal, perquè no es pot perdonar qui no vol ser perdonat. Parlo d'ignorar-lo, de fer-lo fora del nucli de les nostres emocions i a voltes -si és possible- fins i tot fora del nostre entorn, encara que siguem nosaltres qui haguem de marxar. No paga la pena romandre amb fonaments de ressentiment perquè pot ser ben bé que no vegem passar el seu cadàver. I tant si es dóna el cas com si no, que això ens deixi indiferents.

Difícil, oi? Però, qui sap si aquesta seria una forma de felicitat millor que la rialleta amagada davant la desgracia del subjecte indesitjable de torn!

.

Amb gluten o sense?

 “Corpus Domini nostri Jesu Christi custodiat animam tuam in vitam aeternum. Amen”.

I tot seguit jo havia d’obrir la boca i traure la llengua on el capellà hi dipositaria una petita hòstia consagrada (fins i tot avui dia em costa pronunciar aquestes dues paraules, tan prohibides llavors...),  que m’havia d’empassar sencera sense que, ni de lluny!, em toqués les dents. Dies abans de fer la Primera Comunió ens havíem entrenat a classe amb hòsties sense consagrar ( i ‘sense consagrar’ també em costa de dir).

Tot seguit l’escolanet havia d'estendre la patena sota la meva barbeta, no fos cas que l’hòstia caigués a terra, perquè llavors la cosa sí que s’embolicaria de debò, ja que el capellà hauria d’expiar la meva malifeta dejunant un mes seguit. Confesso que en els anys posteriors més d’un cop em va arribar a passar pel cap... No dic res més.

De ben segur més d’un recordarà la imatge a la televisió pública de l’època, d’un nen vestit de marineret intentant empassar-se l’hòstia que li havia quedat enganxada a paladar i no hi havia manera; no la podia tocar ni amb els dits ni amb les dents, gairebé ni amb la llengua; evidentment, no la podia escopir y com que tampoc hi havia forma d’empassar-se-la, es va començar a congestionar i li venien arcades. Tenia la cara d'un patiment angoixant, perquè no es poden tenir tan males experiències la primera vegada, sigui del que sigui.

Això era així abans de Concili Vaticà II, quan els capellans, d’esquena al públic i remugant en llatí durant una hora de rellotge, jugaven a fer cuineta a l’altar a l’ús. També tenia el seu punt, observar com en el moment de la Consagració, al temps que el capellà alçava (d’esquena, hem dit) el Calze i la Hòstia gran, els escolanets li aixecaven la casulla. Jo acotava el cap i m’esforçava per veure què dimonis s'hi amagava allà a sota que tingués tant interès d’ensenyar, però mai vaig apreciar res que pagués la pena i mai no ho vaig entendre.

Avui dia tot és diferent. Hi ha transparència i per tant tot el ritual es desenvolupa de cara a la galeria, i en l'idioma dels feligresos per tal que tot quedi ben clar y no puguin dir: “És que jo no ho vaig entendre...”. I l’hòstia te la donen a la mà, si vols (i no és obligatori posar l’altra galta). El què ignoro és si es pot mastegar o no...

Però ni ha coses que no s’arreglen, hòstia!, perquè ara resulta que els celíacs al·leguen problemes d’intolerància. I a veure, com és possible tenir intolerància al Cos de Crist, si és Sagrat? Desprès de dos mil anys, ara venen ‘uns celíacs’ amb les seves manies. Les coses són com són, sempre han estat així i ningú no es queixava, per tant, ni parlar-ne. Ves a saber què més demanaran si cedim.

En fi, no m’allargo més, però vull pensar que algú assenyat acabarà pensant amb el cap i no serà tan infame de condemnar els celíacs a una vida de desgavells intestinals quan vulguin combregar (ja només faltaria anar perdent adeptes per aquest motiu...), i arribarà un dia en que abans de donar-te l’hòstia, el capellà, amb un copó a cada mà et dirà: “Serveixis vostè mateix, amb gluten o sense?”

.