Lluna nova

 

Lluny han quedat aquells dies de vi i roses; temps intensos de carícies i d'intimitat, d'abraçades i fusió dels cossos, dies que ja no tornaran. Com s'han pogut trencar unes branques que semblaven tan fermes? Va ser una il·lusió, només?

Massa desencontres, massa paraules buides, massa insinceritat, massa silencis i defugides inexplicables, massa murs on estimbar-me, massa prejudicis i la confiança feta a miques. 

1 de novembre, lluna nova. Malgrat tot, és a la foscor que hi veig clar. La bena ha caigut i el frau ha quedat al descobert.

Però ja res importa i aquell sentiment de plenitud que em va fer transcendir quedarà sepultat en un minúscul racó del cor, al fons de tot, sense llum, on no molesti gaire mentre el seu record es vagi diluint en el temps.

.

El incendio

En una ocasión te dije que cuando una relación se me rompe quemo los barcos sin mirar atrás. 

Solo que esta vez no fue un incendio del que salí indemne, sino un estallido brutal en el que yo misma salté por los aires. Pero no tuve opcion. Tenía que defenderme de ti, de tu prepotencia.

Aunque esta vez, a diferencia de otras, es cierto, permanecí aferrada a los restos del palo mayor, flotando a la deriva, dudando..., así varios días. Contigo todo ha sido diferente.

Al fin, rendida, lentamente y asumiendo el dolor por la pérdida, no tuve mas remedio que soltarme y nadar. Y ya sin ira, nadé, nadé y nadé alejándome del naufragio hacia la orilla segura. Tendría que reponerme de los golpes y sobrevivir con mis propios medios.

_______________

Claro que en la vida, al igual que en los discos de vinilo, siempre está la cara B:

... no tuve más remedio que soltarme y nadar. Y ya sin ira, nadé y nadé.

Pero contra todo pronóstico de repente me detuve y esta vez sí, volví la vista atrás, y te vi en medio de aquel desastre mirándome con esa expresión de tristeza en el rostro que alguna vez, furtivamente, he observado.

Y esa visión, por fortuna, no me convirtió en estatua de sal ni me hundió. En un instante todo había cambiado y el regreso, a pesar del cansancio, se hizo inevitable. El agua estaba fría y necesitaba un abrazo donde envolverme. Donde envolvernos...

.

.

.

.

.

.

Solo el tiempo dirá...

La muntanya

Auyan Tepui (Salto del Ángel)

 Al peu de la muntanya mirava amunt i no veia el final. Malgrat això, vaig intentar escalar-la, aquella muntanya inabastable de rocs cantelluts, com de pissarra. Ascendia arrossegant-me i grapant les pedres amb les mans nues i els peus descalços. Tanmateix, em costava molt perquè les pedres se'm clavaven i m'esgarrinxaven els braços i els genolls, i com que el terra era inestable, tot el que pujava ho relliscava avall i no aconseguia moure’m de lloc malgrat l’esforç persistent. Era esgotador i angoixant com un càstig diví.

(Somni 11.03.24)

Quan Oscar Wilde estava complint condemna a la Presó de Reading Gaol, va escriure una llarga carta (De Profundis) al seu amant Lord Afred Douglas el qual sovint el menyspreava. Entre les moltes coses que Wilde li deia a la missiva, va ser: "Vaig veure que una naturalesa menys cultivada realment t'hauria anat molt millor (...) Al capdavall el lligam de tota companyia, ja sigui en el matrimoni o en l'amistat, és la conversa, i la conversa ha de tenir una base comú, y entre dues persones de cultura molt diferent l'única base cómú possible és el nivell més baix. Allò trivial en el pensament i en l'acció és encanador".

Una pregunta em ve al cap. Com es recordaria a Lord Alfred Douglas si no hagués estat amant d'Oscar Wilde?...

.

L'home ben plantat

 

Aquella tarda de finals de novembre, havia anat a passejar pel bosc a embolcallar-me amb la brisa que movia els arbres i carregar l’ànima d’una serenor que feia dies que havia perdut. Mig amagada entre el boscam, em vaig trobar una cabana amb la porta oberta. Per un impuls, més que per veritable curiositat, hi vaig entrar. Tot era molt vell i feia pudor de resclosit. Es notava que feia temps que ningú hi vivia. No sé per què no vaig marxar de seguida.

Però el mateix impuls em va fer pujar per unes escales estretes fins al terrat, potser podria respirar aire pur i contemplar les vistes que intuïa. Just arribar a dalt, però, em vaig trobar amb les restes d’una gran teranyina esquinçada que cobria quasi tota la balconada d’on hi penjava entortolligada la pota monstruosa d’una aranya gronxant-se al vent, com aquells cartells del salvatge oest al pobles abandonats. Aquella visió, em va fer tanta basarda i em va provocar tant des assossegament que ni m’hi vaig acostar; esfereïda vaig recular i vaig escapar de seguida escales avall.

Baixava a corre cuita, quasi sense control, només volia sortir d’aquell cau feréstec. Tanmateix, quan ja anava per a la meitat de l’escala, de sobte em vaig trobar de cara amb un home ben plantat que pujava. Ambdós vam clavar les mirades. Per tota paraula ell em va dir: «Anem», i em va allargar la mà. Jo, per un moment desconcertada, vaig pensar: «ja no tinc tota una vida per davant, tampoc no haig demostrar res, puc fer el que vulgui, així que, per què no?» i el vaig seguir...

En arribar al luxós restaurant que ell sabia, va demanar un seguit de menges exquisides. En aquell instant, però, em vaig adonar de que jo no anava vestida per a l’ocasió: «Me’n vaig un moment al bany a endreçar-me com cal. Torno de seguida, no hi pateixis», li vaig dir. Em va costar trobar-lo, el bany, i no va ser fins després de diverses equivocacions ara cap a un cantó, ara cap a un altre i preguntant que ho vaig aconseguir.

No obstant, tot i l’experiència viscuda en el trajecte d’anada, la tornada al meu lloc on m’esperava l’home encara va ser pitjor. Salons i més salons sense indicacions, plens de taules i de gent elegant sopant i xerrant de forma distesa i jo caminant entre mig com una estranya que no pertany a aquell lloc cercant el camí. Era com un laberint que s’expandia.

A la fi, amb tenacitat i atenció, també en aquesta ocasió vaig aconseguir arribar a la meva taula amb força inquietud, ja que malgrat no haver estat culpa meva, la imatge de displicència per l’excessiva tardança que a mi em semblava haver donat no s’adiu gens a la meva manera de ser. El cas va ser que ell ja no estava allà. El maitre, que es mostrava fins i tot amoïnat, em digué que l’home havia marxat entristit i decebut; em comentà també que aquell mateix dia havia tingut una forta discussió que l’havia trasbalsat d’allò més i que en trobar-me a l’escala disposada a seguir-lo sense reticències, li havia semblat una dona sincera amb qui podia confiar.

                                                                        (Un somni inquietant: 27.11.23)

.

El secret de la Capella

Amplieu la imatge

 

Estirada al llit amb el pijama posat i fent temps esperant el son, lliscava el dit sense massa convicció per la pantalla del mòbil, amunt, amunt, amunt, anar passant..., quan en una dècima de segon em va cridar l’atenció la notícia que a la Galeria SENDA de Barcelona s’hi exposava l’obra d’un tal Ola Kolehmainen, un fotògraf finlandès del que no n’havia sentit a parlar. Com que m’agrada la fotografia sempre vaig buscant què hi ha de d’interessant, si més no per a mi, de tal manera que en obrir la pàgina oficial de la galeria d’art d’immediat em vaig sentir seduïda per la proposta: es tractava de fotografies de gran format dedicades a edificis sacres de les religions monoteistes. «Sacred Spaces» era el títol de l’exposició, que es podria visitar entre juny i agost de 2018.

Ja frisava, així que vaig trigar pocs dies a baixar a Barcelona a veure-la. Eren totes meravelloses, molt cuidades i ben treballades. Però si una em va impressionar per damunt de les altres va ser una fotografia de 4,20 m d’amplada per 1,90 m d’alçada d’una estança inconcreta a Sant Pere del Vaticà. En trobar-m’hi de front no em vaig poder estar d’asseure’m al terra de la sala i contemplar-la durant una llarga estona, extasiada, com si fes una meditació: la llum esbiaixada i potent que entrava pels finestrals superiors, l’atmosfera torbadora, les dues personetes minúscules a la part inferior de l’estança que donaven la mesura del tot, semblava que m’invitaven a entrar... A partir d’aquell dia de sobte se’m va despertar la passió pel Barroc, especialment el del sud d’Itàlia i de Sicília que des de Nàpols va entrar a Catalunya pel port de Tarragona. Des de llavors, em captiven les cúpules i les voltes pintades, el dramatisme de les escenes, l’explosió de color, els volums, els clarosbcurs... i va canviar també el meu concepte sobre la fotografia d’arquitectura, però sobre tot la d’interiors. He fet escapades i fins i tot viatges expressament per a contemplar arquitectura sacra d’aquella època.

Així que no es d’estranyar que jo, tot i ser una igualadina de tota la vida, aprofités una visita guiada que Promoció Cultural de l'Ajuntament organitza de tant en tant a la basílica de Santa Maria d’Igualada. Aquest temple del S. XVII, que tots tenim tan a la mà i ens és tan conegut que a voltes sembla que no el veiem.

Tal com imaginava, em va agradar repàs a l’imponent retaule barroc; però va ser justament la Capella del Sant Crist, sempre tan fosca, una mica inquietant segons com, quelcom que no m’esperava que ha fet que la vegi amb uns altres ulls...

En accedir-hi, els llums estaven apagats, només una il·luminació puntual al cambril. Va ser el guia, que sabia on era el botó, qui va encendre l’enllumenat general per a poder fer les explicacions.

Fou, però, en alçar la vista i mirar directe a la cúpula, que en ens va fer adonar que és allà on hi ha de debò la part més interessant.

A les petxines hi veiem unes acolorides pintures dels quatre Evangelistes que trenquen amb l’estètica i la monotonia cromàtica del recinte, obra del pintor igualadí Miquel Llacuna i Alemany. Em va fer il·lusió saber que eren seves, perquè al Sr. Llacuna, jo el vaig tenir com a professor de dibuix a l’Institut a principis dels 60 i val a dir que amb la seva mestria i consells em va fer sentir valorada com a persona i com a artista en potència. Em van venir al cap records de simpatia i nostàlgia perquè als que tenim una edat, ens es difícil recordar una bona mestra o un bon professor de les dècades dels 50 o 60... I vaig pensar que estaria força bé que la sala municipal d’exposicions, que hores d’ara encara no té nom tot i els anys transcorreguts des que la la van obrir, estigués dedicada a ell.

Després fixant-me en l’interior de la mitja esfera, paradoxalment, s’observa gairebé negra. Tanmateix no és així. Resulta que en aquesta cúpula de 7,50 m. de diàmetre, hi ha pintada una esplèndida «Glòria» amb una munió de personatges, alguns relacionats directament amb Igualada. Aquesta pintura de 1752 és obra del pintor, gravador i mestre barroc Francesc Tramullas i Roig, ben reconegut a Barcelona (té obres a la Catedral i al MNAC), a Tarragona (a la Catedral), a Madrid (va retratar Carles III i la seva esposa) i a París durant el S. XVIII. Posteriorment, he conegut més detalls del pintor i de la cúpula fent una cerca a la xarxa i amb la informació d’un opuscle, amb les grapes rovellades, que amablement la noia que fa la neteja em va proporcionar un altre dia que hi vaig tornar pel meu compte.

Aquesta cúpula pintada, malgrat el estralls que va patir tot el temple durant la Guerra Civil, s’ha conservat miraculosament, i aquí sí que podem afirmar que ha estat un miracle. Serà perquè no hi ha ni un bri de llum (només tres petits espiells insuficients) que en l’època en que tot el que feia «tuf de sagristia» anava al foc, ningú no es devia adonar de la seva existència. I es va salvar.

Però que sobrevisqués a la Guerra Civil per manca de llum, no és excusa perquè avui dia tampoc no en tingui (i diria que també hi manca restauració...). Tant és així que resulta que la pintura més important que posseeix la ciutat d’Igualada està a la vista de tothom però no es pot veure. Quina llàstima!.

Vaig concloure que la visita havia estat d’allò més profitosa i vaig sortir-ne gratament sorpresa pel nou coneixement que acabava d’adquirir -jo, una igualadina de tota la vida-. Em va fer sentir una admiració afegida tant pel que fa a la Capella en si mateixa per les històries que s’hi expliquen, com pel secret que que s’amaga a la cúpula. La vaig fotografiar (la cúpula) amb poc èxit, val a dir, a causa de la foscor. Ja se sap que la fotografia és llum i sense llum no hi ha fotografia.

Però també vaig sortir-ne entristida. Em dol l’ànima cada vegada que veig que s’ha perdut un patrimoni cultural a Catalunya o arreu, no tant per catàstrofes naturals com per deixadesa, mala fe o una mala intervenció. Em pregunto com ha estat possible que en tots aquests anys cap responsable sigui polític, eclesiàstic o cultural no ho hagi advertit. I si ho penso bé, no puc evitar la sensació que a Igualada tenim un conflicte amb el patrimoni arquitectònic, com si no ens l’acabéssim de creure, al qual massa sovint se li ha extret l’ànima apel·lant al progrés. I no ho dic només per aquest cas. En podria fer una llista.

En definitiva, m’agradaria molt que aquest testimoni servís per obrir una via; una via que sensibilitzi les administracions públiques (o privades), les que siguin, i li dediquin mitjans econòmics i tècnics per a recuperar-la i il·luminar-la. Ja sé que tothom demana i demana, però una hora o altra algú s’hi haurà de posar. De què ens serveix sinó? També ens la deixarem perdre?

Visualitzant-la es posaria en valor per al conjunt de la ciutadania; permetria als igualadins gaudir d’un patrimoni que ens és propi i orgullosament ens plauria mostrar a aquells que ens visitin.

... o potser encara haurem d’acabar fent un «crowdfunding...

.

Amigues per sempre

 

La RUFA

Esperar-me dreta al llit a l’hora d’anar a dormir: va..., que no vens?

Posar-se a sobre del meu braç dret mentre llegeixo (impossible girar pàgina) o miro una peli al llit.

Llepar-me la bata de pelfa amb delit.

Venir a buscar la llaminadura cada dia al vespre.

Dormir als peus del meu llit ben quieta.

Demanar que li obri la porta del rentador per menjar herba gatera.

Ajeure’s com una reina al silló a la terrassa.

Seguir-me al bany i refregar-se a les cames mentre faig esforços (per donar-me ànims, segurament).

Estirar-se davant l’estufa halògena.

Posar-se darrere la pantalla de l’ordinador mentre hi treballo.

Pujar-me a sobre els genolls mentre esmorzo o llegeixo el diari.

Gemegar desconcertada en sentir el meu primer esternut del matí.

Llepar la malta directament del tub.

Mirar-me fixament.

Quedar-se mirant a l’infinit o de cara a la paret, ves a saber què li passava pel cap.

Bufar la Carola: tu i jo no som amigues!.

Sentir-se culpable i gemegar quan ha fet una malifeta i la miro fermament: què estem fent!?

Amagar-se sota el cobrellit quan ve algun desconegut pensant-se que ha desaparegut i no la veuen.

Demanar-me que ens estirem juntes al llit, sense fer res, només estirades mirant el sostre.

Posar-se al sol que entra a la tarda al meu llit.

Espiar els coloms que es posen al fanal del carrer en posició d’atac (tot i que estan a 25 m...)

Obrir l’armari de la Carola on no hi ha res que li interessi.

Passar-me la cua per la cara o la pantalla de l’ordinador mentre escric.

Dormir i dormir.

Deixar sempre les portes una mica obertes perquè pugui transitat per tot arreu.

Barallar-se amb la cua i cridar-li furiosament.

Mossegar-se les ungles.

Menjar del meu plàtan, les galetes i llepar els pinyols de les olives amb fruïció.

Olorar la tassa de te (com que crema, no gosa a beure’n).

Mai ha robat menjar ni ha rascat els mobles.

Posar-se a sobre la meva roba (millor si és fosca).

Sentir-se inquieta quan em veu preparant una maleta de viatge.

Posar-s’hi a dintre: vull venir!!!

Ignorar-me quan torno d’un viatge.

Amagar-se dins d’un calaix o una caixa.

Beure’s l’aigua de la dutxa.

Demanar-me que li obri l’aixeta del bidet per a beure.

Tocar-me amb la poteta: ei! Soc aquí, acarona’m!

L'últim dia...

Dia 9 de maig, a la tarda:

La seva mirada sense veure’m, mentre l’anestèsia l’adormia definitivament... Jo li parlava.

De sobte, el silenci i el sentiment de l’absència.

De ben segur no ha estat molt diferent d’altres gats, però era la «meva gata»; teníem una relació i ens reconeixíem. La trobaré a faltar.

.

11-S, res a celebrar

 

"The Millenium Hilton"

11-S, res a celebrar

Tal dia com avui, fa vint anys, la meva filla, que tenia 11 anys llavors, i el seu pare es trobaven de viatge a NY. S’allotjaven a l’hotel ‘The Millenium Hilton’, situat a l’encreuament de Church St. amb Fulton St., just al davant les torres bessones.

S’acabaven de llevar i, en enretirar les cortines, van veure la gran fumera negra que sortia d’una de les torres. Estupefactes, ho contemplaven des del finestral quan de sobte va aparèixer un avió que es va estavellar contra l’altra torre causant una gran bola de foc, com tots sabem.

Molt espantats no sabien què fer. Van saltar les alarmes de l’hotel que els va recomanar no moure’s de l’habitació; però no va arribar ni als vint minuts que les recomanacions van donar un gir al contrari i els van comminar a abandonar-lo al més aviat possible. Es desconeixia fins a quin punt l’ona expansiva l’havia afectat i, atès el caire que anava prenent la situació, semblava prou clar que hi havia perill real. Cames atrapeu-me, escales avall amb tota aquella gentada que fugia...

En arribar al carrer, un caos de de gent, fum, sirenes, crits, por... (en tornar, em va explicar la meva filla l’esglai que va sentir en veure persones llançant-se daltabaix de la torre). Pare i filla es van refugiar a correcuita l’entrada d’uns grans magatzems. Esperant [»vull la mama, vull la mama...!»]. La torre va col·lapsar i es va esfondrar amb tota aquella pols blanca i cendra que ho va engolir tot i a tots.

Així que van poder, fugint en direcció contrària, van aconseguir sortir del caos... Jo, però, des de casa meva no en sabia res, només veia aquelles imatges dantesques per TV. No hi havia forma d’establir comunicació telefònica ni saber en quina situació es trobaven ni on estaven amb totes les comunicacions mòbils tallades, ja que ningú no responia ni aquí ni allà. Creixien l’angoixa i la impotència perquè tampoc no sabia on anar ni a qui dirigir-me. I així la resta de la jornada, esperant una trucada, fins que a les 12 de la nit vaig saber per uns amics que estaven bé i a resguard. Sort va ser que havien pogut contactar amb un matrimoni (ella d’Igualada) que els va acollir a la seva casa de NY.

Van trigar cinc o sis dies a poder tornar a Catalunya; els primers catalans en arribar. Fins i tot en Ramon Pellicer els va entrevistar al seu programa en directe a TV3 (encara conservo el clauer que em van donar).

Els efectes visibles van durar un temps: dibuixava torres bessones, en feia de fang... Però no he arribat a saber fins a quin punt l’ha pogut afectar aquella mala experiència perquè no n’ha parlat en tots aquest anys. Jo, encara em faig preguntes.

L’11 de setembre de 2001 el món va canviar per sempre. L’11 de Setembre, no tinc res a celebrar.