Durant aquest temps en què l’Estatut s’ha anat discutint i llençant-lo a la cara d’uns i altres, he acabat per no fer cas als polítics. He deixat d’escoltar-los conscient de la manipulació que han estat exercint tant als catalans com als què no ho són. He estat pendent, això si, de l'opinió de periodistes i analistes de diverses tendències i dels experts en la doctrina del Dret.
La meva conclusió ha acabat sent, per una banda, que els polítics ja ens van manipular quan varen presentar a Referèndum un Estatut que de sobres sabien insconstitucional (un Estatut de màxims, van dir, recordo) i sabien també que “algú” els l’intentaria tombar. No obstant, tot plegat serviria perquè Madrid es veiés obligat a reformar la Constitució -com si aquí fóssim Suïssa- a fi de donar compliment a la voluntat dels catalans democràticament expressada a les urnes (i és molt esperar, crec, atès el poc tarannà democràtic d’Espanya. I la història em remeto), i ells, els polítics d’aquí, quedarien com uns bons nois defensors del catalanisme que havia esgarrapat Espanya. En realitat, però, sembla que ses senyories estaven més preocupades pels beneficis del partidisme i pel poder que els dóna el ‘seient’, que no pas pel sentit real de país.
Per altra banda, el desprestigiat TC ha fet el seu paper i té raó pel que fa a l’estricta aplicació de la Llei declarant la inconstitucionalitat del text. El què passa és que aquest paper -ben galdós per cert- l’ha fet tard i malament. I dic malament perquè, després haver trigat quasi quatre anys per a dir que ‘no’, ho podia haver fet per descomptat molt abans i de forma elegant, sense ferir sensibilitats, argumentant en positiu, donant opcions, i suggerint alternatives i comprensió. Hi ha moltes formes de dir que no, i aquí s’ha aplicat la més grollera: tallant curt i ras, deixant terra cremada i trepitjant els seus habitants.
Estic emprenyada, doncs, amb el TC per les males formes i amb els polítics d’aquí i d’allà per la seva constant manipulació -equivalent a mentides- amb missatges interessats i contradictòris a la ciutadania i pel permanent llençament de pedres els uns contra els altres. M’ha quedat la impressió que la finalitat última no és Catalunya ni els calatans sinó “el partit”, amb la qual cosa no hi estic gens d’acord, naturalment.
Així doncs, em pregunto, de quina forma m'haig de manifestar el dia 10 de juliol si estic pensant que m'utilitzen, que les seves intencions reals no són les que em volen fer veure i que, o als uns o als atres, els estic fent el joc?
