Des que vaig tenir casa pròpia, quan vaig abandonar definitivament la casa dels meus pares, ja fa molts anys, sempre he tingut gats; més ben dit, gates perquè són més petites i més suaus. M’agraden. M’agrada lliscar la mà pel seu pèl, la forma que tenen de mirar -gens innocent per cert-, m’agraden les bogeries que fan, la seva independència que tan bé saben combinar amb el fet de ser mares, la seva astúcia, la seva pulcritud, el seu silenci; m’agrada la preservació de la seva intimitat quan s’aparellen i moltes altres coses. Algú m’ha dit que si m’agraden tant és perquè d’alguna manera tinc quelcom d’elles, i ben bé podria ser així. Per altra banda és bonic arribar a casa i que algú surti a rebre’t.
La Fosca era una gata adoptada. En anar al refugi d’animals, vaig entrar en aquella gàbia on s’inquivien deu o dotze bestioles neguitoses. Cadascuna tenia la seva gràcia particular (de fet, me les hauria endut totes), però la Fosca de seguida se’m va acostar i va començar a refregar-se'm dòcilment per les cames; les altres anaven d’aquí cap allà però ella no i em mirava gairebé suplicant: “A mi, tria’m a mi !”. Jo portava un transportí que vaig deixar a terra i, sense haver de fer res, ella mateixa s’hi va ficar i s’hi va asseure com volent dir: “Au, ja ens en podem anar”. No vaig tenir opció a triar, va ser ella qui em va triar a mi.
Ni tan sols era una gata jove. És més, amb l’excusa que era un animal abandonat, deien que “no ho sabien segur” i em fa l’efecte que no em van dir tota la veritat sobre la seva edat -pot ser per temor a que no me la quedés si la trobava massa gran-. Ni tampoc era la més maca: negra com una nit de vampirs, amb uns ulls de color indefinit i unes mamelles grosses fruit de qui sap quantes maternitats.
Em va commoure i vaig pensar, has perdut la gràcia que dóna joventut, però, vol dir això que ja no vals ? Que ja no tens dret a ser estimada ? Que per aquest motiu restes condemnada a passar a el que et queda de vida en aquesta gàbia massificada? Que n’és d’injust! i me la vaig emportar.
Ni tan sols era una gata jove. És més, amb l’excusa que era un animal abandonat, deien que “no ho sabien segur” i em fa l’efecte que no em van dir tota la veritat sobre la seva edat -pot ser per temor a que no me la quedés si la trobava massa gran-. Ni tampoc era la més maca: negra com una nit de vampirs, amb uns ulls de color indefinit i unes mamelles grosses fruit de qui sap quantes maternitats.
Em va commoure i vaig pensar, has perdut la gràcia que dóna joventut, però, vol dir això que ja no vals ? Que ja no tens dret a ser estimada ? Que per aquest motiu restes condemnada a passar a el que et queda de vida en aquesta gàbia massificada? Que n’és d’injust! i me la vaig emportar.
Ha esat un bon animal, dolç i intel.ligent: sabia obrir portes i armaris, li agradava escurar els iogurts que jo em menjava i quan la llengua ja no li arribava més avall, hi ficava la poteta i després se la llepava fins a deixar l'envàs net com una patena. I quan m’asseia al sofà (i pesava menys) se’m posava al damunt del pit i estirava les potes com si em volgués abraçar al coll i, de tant en tant, sospirava profundament amb aquella tranquil·litat dels que se saben segurs.
Avui estic parlant en passat perquè, després de vuit anys d'estar amb nosaltres, avui la Fosca ens ha deixat..., en silenci, sense una queixa tot i el seu patiment... La Mica, la gata petita que tant la respectava i la llepava assumint que la Fosca gaudia del privilegi de la jerarquia, no sap què li passa: desconcertada busca amb ànsia pels racons, ensuma i miola fluixet, i jo tinc la sensació que enguany estic perdent massa coses que m’importen.
Avui estic parlant en passat perquè, després de vuit anys d'estar amb nosaltres, avui la Fosca ens ha deixat..., en silenci, sense una queixa tot i el seu patiment... La Mica, la gata petita que tant la respectava i la llepava assumint que la Fosca gaudia del privilegi de la jerarquia, no sap què li passa: desconcertada busca amb ànsia pels racons, ensuma i miola fluixet, i jo tinc la sensació que enguany estic perdent massa coses que m’importen.
