REM

Caminava descalça per l’ampla avinguda deserta. 

Anava despentinada i duia posada aquella camisa horrorosa que la feia sentir tan lletja.

Es feia fosc i no lluïa ni un llum.

Ja era negra nit i es no veia res ni a un pam de la cara, per això caminava dubitativa, molt a poc a poc a poc, a les palpentes però no es volia aturar. Havia d’arribar com fos.

De sobre va sentir una presència que la va inquietar. No veia res.

Va sentir la presència a tocar i va entrar en pànic.

Va empunyar la daga i la va clavar amb força sense veure-hi, sense saber del cert si havia encertat o no.

Els llums es van encendre tot d’una. Era al passadís de casa seva i va veure com l’home estava ferit en un costat. Sagnava.

Ella no va abaixar la guàrdia, mantenia ferma la daga en direcció a ell agafant-la fort amb les dues mans per assegurar-se que no tremolaria ni li cauria a terra si ell es decidia a atacar-la: “Ves-te’n!”

L’home es resistia a marxar. Mantenia la mirada clavada en els seus ulls i somreia amb un somriure pervers: “Tornaré...”

“Ves-te’n, ara mateix!!!”, va cridar embogida fent un gest com si li volgués clavar una altra ganivetada.

Ell, lentament, va sortir a l’escala prement-se la ferida amb la mà, sense donar-li l’esquena ni abaixar la cara.

Ella va tancar la porta tot seguit. Per un moment es va sentir segura.

El pany, però, estava trencat i la porta s’obria. Ho tornava a provar d’una altra manera, però la porta continuava obrint-se. Així qualsevol podia accedir al pis, ell també quan es guarís. No l’havia matat i per tant podia tornar quan volgués.

La gent del seu voltant la ignorava, tothom restava indiferent quan els ho explicava. Llavors es va adonar que la visió se li ennuvolava per moments, perdent definició, enfosquint. Se sentia desemparada.

Però una noia amable prement-li la mà li va dir: "Truca de seguida el teu serraller i veuràs com t'ho arranjarà en un no res". El rostre se li va il·luminar i va pensar: “És clar, com és que no se’m ha acudit?”

Va agafar el telèfon mòbil per a fer la trucada immediatament però el botó de contactes no hi era, havia desaparegut de la pantalla i no podia trucar-lo perquè no se sabia el número de memòria. No veia la forma de contactar amb ell.

Va tornar a entrar en pànic.

L’amiga, afectuosament, li va prendre el telèfon dels dits i li ho va mostrar: “Veus? El botó és aquí. No passa res, és que l’han canviat de lloc”.

Es va tranquil·litzar. Ara sí que hi havia possibilitat de solució i la porta es podria tancar.

La fase REM va acabar i va caure en un son profund... A l’endemà l’home era mort.