De les principals postes en escena en que participen els membres de la comunitat catòlica arreu: bateigs, comunions, casaments i funerals la que em resulta més instructiva és, de llarg, el funeral perquè d’una forma o altra sempre se'n treu algun profit.
D'entrada, és un concepte ben allunyat del "pa i circ" d'en Juli Cèsar que tan agrada a la plebe. No és un acte lúdic, sinó de compromís. Hom va a un funeral perquè s’estimava a la persona que ens ha deixat o s’estima els familiars, que pel cas és el mateix. Hom hi va de cor, encara que cal reconèixer que també n’hi ha qui hi va per veure la cara de la vídua o perquè els vegin a ell, però el cert és que la major part de les vegades s’hi va perquè s’hi vol anar: per homenatjar al que ha marxat i per donar suport als que es queden.
No obstant, tot i ser partícep actiu de la cerimònia, em pregunto quantes persones escolten realment allò que diu el capellà a l’homilia, per a mi la part més important, que escolto sempre amb atenció. A vegades parla, el capellà, de les qualitats del difunt, i amb allò que diu es veu si el coneixia ni que sigui una mica o si el discurs és d’aquells estandaritzats i asèpitcs que valen tant per a un ministre com per a un pòtol. També n’hi ha que, com que no saben gaire coses del mort o tampoc no hi ha massa cosa a dir, prenen com a referent algun episodi de l’Antic o del Nou Testament i aprofiten per alliçonar als creients reals o teòrics allí presents. I amb aquestes estàvem al funeral que he anat aquesta setmana.
Resulta que, segons va escriure ara no recordo quin evangelista, el dia del Judici final Déu posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a l’esquerra i en tenir-les dividides en dos bàndols dirà: “Eus aquí les ovelles, les quals se salvaran, en tant que les cabres es condemnaran”; i dit això, el capellà va continuar, tan ample, amb la seva disertació malgrat que no va aclarir per quin motiu les ovelles se salvarien en detriment de les cabres que es condemnarien. Va acabar la prèdica i va continuar amb la resta de la litúrgia funerària.
Confesso que em vaig quedar indignada amb aquell discurs discriminatori i arbitrari i fins i tot vaig valorar la possibilitat d'anar a demanar-li explicacions en acabar l'acte. Ja hi som! vaig pensar. Déu, Pare totpoderós i misericordiós, creador absolut del cel i de la terra, dels animals i dels homes, decideix excloure de la salvació eterna sense cap mena de justificació ni argument una part d’allò que ell mateix ha creat. Em pregunto, i doncs? com és que ha fet un nyap com aquest al qual ell mateix hi renega? Que resulta que no és tan bo ni tan infalible com ens vol fer creure que és? Com es pot ser tan injust? Perquè, certament, les cabres són ben diferents de les ovelles però no ho han triat pas; cadascuna d’ambdues espècies tenen la seva naturalesa inscrita al seu ADN i no poden fer-hi res per canviar-ho. Així, les ovelles encara que tinguin el llop al damunt no es defensen, s’estan quietones, paralitzades de por o esverades sense nord, però no li planten cara. En canvi una cabra, en primer lloc, l’has d’atrapar i farà el possible perquè no sigui així, i si l’atrapes al menys intentarà clavar-te un cop de banya del qual poc o molt te’n sentiràs.
Jo, però, llegint entre línies, veig clar que la qüestió exemplificadora és una altra força més recargolada.
Traslladant l’exemple a la humanitat i substituint cabres i ovelles per persones, tenim que mentre les primeres poden ser manipulades i sotmeses per amos i poderosos amb falses promeses, amenaces i forts sentiments de culpabilitat, les segones en canvi es revelen i lluiten contra els opressors; ja se sap, la cabra tira al monte, elles busquen la llibertat i per això resulten incòmodes. És el que el clergue ens va voler dir sense dir-ho. Evidentment, aquesta forma de ser de les cabres no agrada gens al poder establert, que se sent impune, el qual farà el què sigui per esclafar-les. Encara que sigui calumniant-les. Per tant, com que després de 2.000 anys des de l'escriptura d'aquell passatge del Nou Testament la cosa no ha canviat gens ni mica, hem de convenir que alguns tenim mala peça al teler.
De totes maneres, m’ha quedat prou clar que s’ha d’escoltar molt bé el que diuen aquells que tenen poder perquè si d'ells depèn, si cola, cola. I pel que fa a nosaltres - és a dir, el populatxo - cal decidir si hom vol ser ovella... o cabra.
.
