Jo devia de tenir llavors uns 25 anys quan vaig fer el meu primer viatge a Perú. Havíem anat tres amigues amb les motxilles acompanyant un nombrós grup d’alpinistes que anaven a fer un entrenament doncs portaven de cap l’ascensió a l’Everest i calia preparar-se a consciència, primer. A ells els anava molt bé que s’hi hagués apuntat tanta gent perquè d’aquesta manera el bitllet era més econòmic i es podia repartir el pes del material entre tots els membres de l’expedició i així no havien de pagar sobrepès.
El vol de Lufthansa va durar una eternitat: Barcelona-Frankfurt, canvi d’avió i Frankfurt-NY-Kingston-Guayaquil-Lima. Un malson, però feliços del què ens esperava en aquell mes que hi romandríem.
Al matí del primer dia havíem d’anar a fer canvi de moneda al banc i també al Consulat espanyol a presentar-nos (era obligatori). No vàrem ser a temps d’arribar al Consulat. Només sortir del banc i entre mig de la multitud a la Teresa li van fer un tall la bossa que duia a l’esquena i li van prendre, en un vist i no vist, el passaport i els diners que acabava de canviar. Pel que fa als diners, mira, com aquell... en portava la major part a la ronyonera que guardava a la panxa, però la pèrdua del passaport eren paraules majors. Els nostres plans acabaven de fer un gir de 180°. La meva amiga no podia pas circular pel país indocumentada; calia anar a posar la denúncia a la policia, calia anar al Consulat perquè li fessin un passaport nou, i tot això en un dissabte al matí. Naturalment, el Consulat aquell dia no atenia, volia dir que ens hauríem d’esperar al dilluns. Pel que fa a la policia, fàcil tampoc no ho va ser, però dedicant-hi unes tres hores ho vàrem resoldre, si més no per posar la denúncia que vaig haver d’escriure jo mateixa a la màquina perquè el guàrdia no se’n sortia, i com que jo treballava de secretària li vaig dir “deixi’m a mi, que acabarem abans”. Ell, encantat de la vida, i vaja la gresca que vàrem fer amb tres companys més vigilant que no entrés el sergent i m’enxampés a l’altra banda del taulell.
El dilluns, amb la denúncia a la butxaca, cap al Consulat espanyol i no cal dir que un altre “via crucis”, però també, amb temps i grans dosis de paciència, ens en vam sortir (quin remei, si no). Només que entre pitos i flautes havíem perdut tres dies. Així que a recomposar-ho tot i a veure com ho organitzaríem per optimitzar al màxim el temps que teníem per davant. Perquè aquesta era una altra: no dúiem cap pla, ni cap guia, ni cap mapa, ni tan sols pressupost, res, una mà al davant i l'altra al darrera. Només la teòrica experiència de la Montse -que es basava en que havia estat treballant en un Kibutz l’any anterior...-, la qual havia pres el comandament des del primer moment i havia decidit que aniríem a les oficines d’informació i turisme de cada ciutat i a partir d’allí aniríem fent, ves quines maneres d'anar pel món.
No m’entretindré en explicar la quantitat de vagues de tren i revessos amb què vàrem coincidir que ens van avortar els plans un dia si i un altre també... Si que explicaré, però, que la Montse, el nostre pal de paller, se’ns va posar malalta i ens va ben espantar. I és que posar-se malalt en un país del tercer món amb quatre peles a la butxaca i sense assegurança, és de les coses pitjors que et poden passar.
Ja érem a Cusco, una ciutat que està a més tres mil metres d’altura. Com tothom, havíem anat a passejar per la Plaza de Armas i pels carrerons que hi desemboquen, quan tot d’una la Teresa va topar-se de cara amb un noi que havia conegut l’any anterior a Chamonix: “Holaaa!, mua, mua. Què fas per aquí? Quina casualitat! Doncs ja ho veus. Nosaltres anem a fer el Camí de l’Inca fins a ‘Machu Pichu’. Nosaltres hi anirem amb el tren dels indis. Som una expedició i anem ben preparats (metge inclòs i bidó de medicines. Ah! i l’Oscar Cadiach, si senyor! allà el vaig conèixer tot i que ell, probablement, no es recordi de res). Bé, doncs ja ens veurem. Que us vagi bé. Gràcies, a vosaltres també. Mua, mua, adéu”. Fins aquí, fantàstic. El problema va venir al cap d’unes hores quan, inexplicablement, la Montse es va començar a trobar malament: la febre li va començar a pujar de forma alarmant i va començar a sentir un opressió al pit que l’ofegava i tenia dificultats per a respirar. Ja s’havia fet fosc i la Montse jeia al llit més morta que viva en una petita habitació triple al cap de munt de la falda de la muntanya on ens estàvem: “ I ara què fem? Necessitem un metge. Això ja ho sé... Calla!! Se’m acut que els nois d’aquest matí ens podrien ajudar, no portaven un metge a l’expedició? Si, és clar, però com els trobarem? Doncs mira, una hora o altra tothom va a parar als baretos de la Plaza de Armas, oi? Anem-hi, segur que en algun els trobarem, entrarem a tots, si cal. Au, vinga”. I de nit, muntanya avall a buscar el metge, que efectivament vàrem trobar. I tot el grup cap amunt la muntanya un altre cop a visitar la malalta.
No vàrem aclarir què tenia la Montse, però el metge li va donar un antibiòtic, un antistamínic i unes instruccions, i a esperar que tot plegat fes el seu efecte. Al dia següent havíem d’anar a Machu Pichu i la Montse s’ho va pensar i repensar i al final va decidir que vindria, ja que això només passa un cop a la vida, com aquell qui diu. I mig morta, totes cap el tren dels indis que ens hauria de deixar al peu de la muntanya sagrada.
El tren dels turistes es pren a Ollantaitambo, ja a mig camí, però nosaltres volíem anar amb el dels indis perquè té més emoció: d’entrada era de fusta, i el personal, tots nadius amb les cistelles, les verdures i els pollastres. A més a més, el recorregut és d’allò més pintoresc, ja que en el primer tram abans d’arribar a Ollantaitambo, el tren havia de pujar la muntanya i després descendir. Però les muntanyes allà són molt altes i escarpades i no permeten fer corbes, així que el tren havia de fer diverses maniobres endavant i endarrere, en ziga-zaga i en vies mortes per anar pujant. Això no ho veuen els que viatgen en el tren dels turistes. I en arribar a l’estació d’ Aguas Calientes, ja cal que t’espavilis per ser un dels primers a baixar del vagó, ja que si no agafes desseguida l’autobús que t’ha de pujar a dalt per un camí de terra infernal, et pots passar mig matí fent cua i no tindràs temps de veure res que ja hauràs de tornar, perquè a dalt no t'hi pots quedar. I nosaltres arrossegant la malaltona. Ella es va quedar asseguda en una pedra i la Teresa i jo vàrem a anar a voltar-la (tampoc no li podíem fer res i no tenia sentit quedar-nos les tres). Tot i així, encara va tenir esma de donar-nos algunes ordres, però ara ja sabíem anar soles.
Després de Cusco volíem anar a Puno, a veure el llac Titicaca i vàrem comprar uns bitllets de tren, però, ai làs!, just al moment de posar el peu al graó va començar una vaga ferroviària i ens vàrem quedar a terra. I amb la cua entre les cames i la motxilla a l'esquena, amunt un altre cop a l’habitació triple de la muntanya a fer nous plans.
No recordo com va anar, que vàrem conèixer un noi que per un preu mòdic es va oferir a fer la travessa amb una furgoneta vella i desmanegada pels camis de terra i les pistes de les altes muntanyes andines, no és que el pla fos molt atractiu, però no hi havia opció. I ja ens tens a la Montse (encara fotuda, però menys), la Teresa, jo, dues franceses i tres anglesos tibats, en aquell pot que no arriava, i amb una pols que entrava per les juntures mal rejuntades que ens deixava a tots arrebossats. I va passar el què havia de passar. A mitja travessa, amb un fred que pelava (era l’hivern austral), el ‘pot’ va dir prou.
El poblet on havíem anat a parar es deia Sicuani i el noi conductor-guia es va haver d’espavilar per trobar la peça del motor i allotjament per a tots. Els anglesos emprenyadíssims perquè havien pagat per un servei i ara estàvem tirats al mig del no res, i ja ho veuríem. Vàrem aconseguir un lloc per dormir, uns en un cantó i uns altres no sé on, però les meves amigues i jo teníem els llits en un passadís per on no parava de passar gent, i no ens podíem queixar, que el lloc al menys era calent i teníem llit. I a esperar l’endemà per arribar a Puno.
No vàrem poder entrar a Bolívia perquè la Teresa tenia un document del Consulat que li permetia sortir de Perú però no tornar a entrar i si hi haguéssim anat, ella s’hauria hagut de quedar.
La resta del viatge va anar més o menys per l’estil, aquí caic i allà m’aixeco, amb un altre intent de robatori a la Teresa a Pisac -el viatge a la selva de Puerto Maldonado va anar força bé-, fins al darrer dia que tot el grup de partida ens vàrem retrobar a l’hotel d'arribada. I, sorpresa! allà ens esperava el passaport de la Teresa que no sé qui l’havia trobat no sé on i el va portar allà quan va veure els papers d'inscripció a l’hotel. No, si ja ho dic jo, que hi ha Déu!
Tampoc explicaré la tornada. Només diré que va estar una de les amargues de la meva vida, ja que vaig ser l’única persona de tota l’expedició a qui ningú de la seva família no la va venir a rebre a l’aeroport. I és que no ho portaven gens bé això de que m'agradés viatjar.
...........................
Anys més tard, vaig tornar al Perú i aquest cop si que vaig poder anar amb tren des de Cusco fins a Juliaca (no arribava a Puno). Eren els últims temps de ‘Sendero Luminoso”, i es pot dir que ja no quedaven terroristes perquè la banda estava desarticulada atès que en Fujimori havia caçat el seu líder, l’Abimael Guzmán, i l'havien ficat en una gàbia per exhibició i escarni públic; tot i així els vagons encara anaven fortament custodiats per l’exèrcit, per si de cas.
En arribar a Sicuani el tren va fer una aturada, i de repent em va passar pel cap com si fos la pel.lícula de la meva vida l’Odissea que havia viscut amb les meves amigues feia tant de temps. En un instant vaig baixar del tren i em vaig fer una foto sota el rètol de l’estació.
.
