(Foto cedida per Lluís Velazquez Montané)
Que ens deixin els pares quan ja són tan grans, per molt que dolgui, hom ja hi compta. Però aquest 25 de juny amb 62 anys acabats de complir, ha marxat el meu germà, el meu únic germà, i això no que no m’ho hauria imaginat mai. Són les males passades que la vida ens juga, als que marxen i als que ens quedem...
Tots els que ens vàreu acompanyar a la cerimònia de
comiat coneixíeu el Pep Sáez, de fet, quasi tota Igualada sabia qui era. Per
tant, què us haig de dir de la seva persona que no sapigueu, alguns (amics de tota la vida o col·legues de motos i festa) de ben
segur més bé que jo?
No obstant, sí que necessito destacar-ne tres coses que
crec molt importants: una, va ser la devoció que sentia pel nostre pare amb qui va
compartir tants anys aficions com la música (el pare li va ensenyar a ballar
claqué i a tocar l’harmònica, i la il·lusió pel mar) o el negoci de la
dietètica i d’herbolari que es va fer un nom, ja que la seva va ser la primera
botiga d’aquest tipus que es va obrir a Igualada a mitjans dels 70, primer al
c. Sant Cristòfor i després al Mercat de la Masuca, i fins avui...
També ha estat molt important el paper que hi ha jugat
la Mercè, l’amor de la seva vida, un tàndem ben travat que ha durat 32 anys
sense defallir. No tothom pot dir això. En aquests 10 mesos que ha durat la malaltia
que se l’ha endut, la Mercè ha tingut una cura i un ‘carinyo’ exquisits, sempre
pensant en ell per sobre de tot; no li ha dolgut ni el temps ni els esforços: comprant-li
els aliments més saludables; el salmó salvatge o prenent un taxi per anar a l’altra
punta de Barcelona a comprar-li aquelles tallarines que li agradaven - i que només les venien allà –, mentre estava
ingressat a la clínica i anava perdent la gana. Mai li estaré prou agraïda per
l’estimació que li ha demostrat.
I el tercer aspecte, que m’ha impactat especialment,
ha estat el coratge i l’enteresa amb que el meu germà va afrontar la malaltia, sobre
tot els darrers dies en que tant va patir. Malgrat el sofriment, fins al darrer
dia va tenir un cap lúcid que sabia perfectament el que volia i on anava,
i ho va expressar malgrat les
dificultats per parlar.
I va ser, a més a més, un bon malalt que no es
queixava sinó que va ser pacient i considerat. Li preocupava molt ser una
càrrega massa feixuga per a la Mercè (tan primeta) que s'havia d’ocupar de
tants fronts oberts a l’hora. O es preocupava també per mi quan el volia ajudar
a incorporar-se: Quin és el braç que tens malament? em preguntava. Ell, que s’estava
morint!!!
Realment m’ha donat una lliçó de fortalesa, i amb això
és amb el que em quedo.
Els que el coneixíeu bé segur que el recordareu
amb afecte i els que no tant, pot ser ho fareu com “aquell noi de les herbes
del Mercat que ens ho explicava tant bé”.
A tots, a totes, moltes gràcies pel vostre sentiment i
gràcies per venir a acomiadar-lo de forma sincera aquells que heu pogut.
Adéu germà...
.
