Acabo d’arribar d'un viatge fantàstic per Sicília. Aclareixo per endavant que mai he estudiat la llengua d'aquell país, només l’he escoltat com qualsevol i he llegit rètols i fulletons.
A la localitat Scicli, al sud de l’illa, vaig estar visitant un edifici que habia estat una església dedicada a Santa Teresa i ara és museu, i la noia que em va fer de guia durant la visita, molt amable i entusiasta, em va fer tota la seva l’explicació en italià pensant-se, no sé per quin motiu, que jo era italiana. En acabar, però, li vaig fer una pregunta i va ser llavors que ella se’n va adonar de que no ho era, d’italiana, de tal forma que, entre estorada i confosa, em va demanar mil disculpes ja que es va pensar que no havia entès res del què m’havia explicat. Jo la vaig tranquil.litzar i li vaig dir que ho havia entés tot, o quasi, llevat d’alguna paraula que, no obstant, el context me l’havia resituada: “És que jo parlo català, que és una llengua d'origen romànic que té molts lligams amb el portuguès, el francès i l’italià, i també amb el castellà, és clar, de manera que això em fa més fàcil i procliu a entendre altres llengües d’Europa”. La noia va quedar gratament sorpresa.
Sembla, doncs, que amb aquest desfici actual per imposar el castellà menystenient el català se’ns vulgui fer més rucs dia a dia. Ah! I que ningú no s’ho cregui allò que ens diuen: “Háblame en cristiano, que no te entiendo”, és que en realitat no volen.
