08 de desembre 2008

Els testos no s'assemblen a les olles

Hi ha fets, que tot i semblar banals, mirats d’aprop defineixen una situació, una persona o una acció com si fos d’allò més trascendent.

El cas és que fa pocs dies el regidor electe del qual en soc la secretària ha vingut fins al meu lloc de treball i treient el caparró des de la porta, sense acabar d’entrar i amb una mitja rialla, m’ha dit:
- Olga, que pots venir un moment al meu despatx?

Ui! he pensat, a veure en quin merder em voldrà ficar aquest ara... perquè si l'experiència no m'enganya... Però, el cap és el cap, així que m'he aixecat molt diligent disposada a parar les orelles.

- De fet, és una cosa d’informàtica; vejam si m’ho pots solucionar.

Que consti que no soc cap 'crack' amb la cosa de la informàtica, jo.

Tot seguit, m’ha mostrat la pantalla de l’ordinador. S’hi podia observar la pàgina d’un diari digital en la qual juntament amb la notícia hi aparexia un home, el seu pare, segons m’ha dit. Llavors m’ha preguntat:
- Que creus que ens assemblem el pare i jo? Tothom diu que jo soc més de la banda de la mare i que les meves germanes ho són més del pare... A tu què te sembla ? -M'ha etzivat amb un to de veu entre mel.liflu i reverencial.

Jo que me'ls miro, ambdós, i a mi que no em semblava res ; tan lleig l’un com l’altre, si de cas la fesomia del pare amb més mala llet (una ‘llumenera’ que, pel que es veu, és tota una institució a Catalunya). I jo, empassant-me la saliva per allò de, i ara què li dic, i si la cago perquè no és el que vol sentir en una cosa tan personal?

- La veritat Sr. Pagès, no ho sé, no conec la família per part de la seva mare...

Ell ha fet un gest amb el cap indicant com una mena de desconcert.

Quina pregunta, si no té ni cap ni peus! De sobte, però, se’m ha encès una llumeta que m'ha fet intuir per on podien anar realment els trets, així que per sortir ràpidament del compromís m’he avançat i li he preguntat:
- Que pot ser vol imprimir la pàgina?
- Si, si, si, això mateix. Ho he estat provant diverses vegades, i res. No hi ha manera.
- A veure, deixi’m que li miri... -He estat remenant pel "Panel de control"-. Efectivament, guaiti, aquesta impressora que té configurada es va fer malbé i s’ha hagut de substituir per una de nova. Tots els del departament ja ho tenirm arranjat però es veu que vostè encara no, i per aixó no pot imprimir res. No pateixi que ara mateix parlaré amb els informàtics perquè vinguin i li configurin.
- Bé, no t’amoïnis, no cal que hi vagis desseguida...
- I ara! No és pas cap molèstia, és la meva feina i quan més aviat millor, i així no caldrà pensar-hi més. -Quina amabilitat! mira que soc llepaculs, m'he dit a mi mateixa.

Els informàtics s’hi han presentat tot seguit.

...........................

Al cap d’una mitja hora, o tres quarts, el regidor electe ha tornat al meu despatx i treient el caparró des de la porta, sense acabar d’entrar i amb una mitja rialla, m’ha dit :
- Olga, només vull que sàpigues que ja han vingut els informàtics i que ja m’ho han solucionat. Sembla ser que la impressora que tenia configurada es va fer malbé i l’han substituit per una de nova que m’han hagut de configurar perquè pogués imprimir i ja ho he fet.


"Me lo dices o mes lo cuentas?" i jo què li havia dit? he pensat. M’ha quedat una boca de tòtila tan oberta que gairebé em toca a terra i em sembla que encara no m’ha marxat la cara d’estupefacció... Està clar que ni els testos s’assemblen a les olles... ni ser electe és cap mèrit. Ah! i tampoc ens podem refiar d'una cara amable.

15 de setembre 2008

Fer una "Funa"

Avui dia no és fàcil defensar els nostres drets. Sembla que en aquest món occidental tan civilitzat on vivim, hereu de Sòcrates, de l’Humanisme, de la Il.lustració, de les Revolucions francesa i industrial, de la Carta dels Drets de l’Home o del Maig del 68 , entre tants d’altres, la Llei que ens aixopluga hauria de respondre només amb un ‘clic’. Però, “naranjas de la China”, anys lluny d’això! Mana qui mana, qui té més diners o l’arreplegat que, tot d’una, per un cop de sort o a cops de colze, s’ha enlairat rapapant-se al silló més tou i aferrant-se al seus braços com si estigués enganxat amb ‘Locktite’, i pobre de qui gosi moure-li!

I què hi poden fer els qui no han tingut cap possiblitat perquè surten amb desaventatge o han tingut escrúpols o els senzills –que si, d’acord, algun dia heretaran la terra com diu la Biblia, però de moment...- davant dels atropellaments de poderoros o trepes? Ben poca cosa, em sembla. Trampejar la situació i anar tirant.

No obstant això, fa dies que hi dono voltes a resultes d’un programa de TV3 que tractava de l’acció social empresa per associacions de xilens contra persones que, tot i que és ben sabut que van estar torturadors o criminals en l’època de Pinochet, no han estat detingudes, ni jutjades, ni molt menys condemnades. L’acció social en qüestió consisteix en fer-los una “Funa”; això és denunciar públicament de forma ostensible, exaustiva i cara a cara els seus crims, avergonyir-los i complicar-los la vida de manera que si no aconsegueixen que siguin jutjats, al menys que no siguin tan feliços.

A petita escala i salvant les diferències, seria com si ens trobéssim molts cobradors del frack trucant a casa nostra o quan anem a comprar el pa o a la feina o mentre fem una copa al bar preferit, amargant-nos l’existència permanentment. Una “Funa”, ho trobo fantàstic. Una heina de denúncia emprenyadora com una mosca collonera però legal, barata i efectiva amb alta probabilitat. En defintiva seria tocar els ‘bemolls’ als autoritaris, als abusadors o les males accions de difícil sanció.

Un exemple senzill: aquest cap de setmana uns amics m’han convidat a una casa que tenen a La Cerdanya i ha ocorregut que la gossa d’algú del poble –a qui jo no conec però tothom sap qui és- ha tingut nou cadells i a aquest ‘algú’ no se li ha acudit altra cosa que posar-los tots nou a dintre d’una bossa de plàstic i estampar-los contra la paret i, tal qual, sense mirar, l’ha llençada al contenidor d’escombraries de la plaça. Si els gossets haguesin mort no hauria passat res més; la resta de la brossa els hauria cobert i ja està. El cas, però, és que tres no han mort desseguida (si els mates, al menys mata’ls bé) i han començat a xisclar deseperadament fins que uns nens d’uns deu anys, indignadíssims, s’han ficat a dintre i els han rescatat tot i la protesta d’un pare que s’inhibia. Principis (i la Llei) obliguen, i els nens han fet el que calia malgrat que han acabat morint tots.

És admissible, des d’un punt de visa ètic, que una persona llenci bèsties vives a un contenidor d’escombraries? si la resposta és no, què s’hauria de fer davant d’una acció com aquesta que la Llei, tot i estar ben escrita, no és capaç de punir? (Rectifico, és l’Administració publica qui no és capaç de punir). Doncs els ciutadans sensibles i emprenyats podrien fer-li una “Funa” al barrut de qui parlem. Per exemple: posar diversos cartells repartits pel poble que diguin: “Fulanet/a-de-Tal has llençat els gossos vius al contenidor. No et fa vergonya?” La qüestió és de posar-lo en evidència, vaja; i si els arrenca se’n posen de nous. I quan anés a la carnisseria o a la fleca se li podria preguntar: “Que ets tu el dels cartells?”, i la gent amb qui es creués pel carrer li podrien retirar el bon dia... S’accepten idees.

Podria ser que el personatge fos masell i li entrés per una orella i li surtís per l’altra... o pot ser no, podria ser que, a la fi, li surtissin els colors i un altre cop s’ho pensaria dues vegades.

Bé, aquest seria un petit exemple sobre una situació mímima o local, però, per què no extrapolar-ho a altres aspectes de la vida social adaptant l’acció segons el grau de trascendència? Per què permetre la impunitat? Al capdevall com que està vist que els diaris no acaben de fer efecte i la justícia és tan lenta, la comunitat organitzada té tot el dret de presentarse al lloc de treball o davant la porta de la casa on viu l'agressor -o el polític de torn- i escarnir-lo. I que reclami ell.

PD: M'hi apunto.

12 de juny 2008

Dies de mala sort



De vegades la vida es torça de tal manera que no ens deixa viure. No cal que passin grans desastres, amb minúcies n’hi ha prou si se succeïexen una darrere l’altra i gairebé encavallant-se. I és que des del desembre passat, que em van furtar la bossa de mà amb tot el que hi havia dintre mentre badava en un centre comercial a Barcelona, no he parat. No cal que en faci una llista, però Déu n’hi dó!; fins i tot la meva filla m’ha suggerit que podria ser que algú m’estés fent “Vudú”, i si jo fos creient, de ben segur no despreciaria la idea.

Aquell furt, però, em va donar l’oportunitat d’experimentar en viu en directe de la síndrome de l’immigrant sense papers. Sort que la direcció del centre comercial es va posar les piles i em va atendre amb gran professionalitat. Fins i tot em va donar diners per poder tonar a casa. Insòlit! amb els temps que corren.

Un altre dels darrers entrebancs digne de menció ha estat, per posar un exemple, l’atropellament d’una àvia en un pas de vianants un d’aquests diumenges de pluja maig que ens han vingut visitant amb tanta insistència. I sort que no corria! i així només es va fer una fisura al turmell –‘només’, és un dir, naturalment-. Això em van dir després de quatre hores a urgències, ella, jo i dues iaies més que l’acompanyaven per anar a ballar a la Llar del Jubilat. Els vaig esgarrar la tarda, pobres. La llàstima que em va fer quan la vaig anar a veure al cap de dos dies a l’hospital!

O què dir també de l'herpes zoster a la cadera que em va tenir fora de joc més d'un mes.

Però la matinada del dilluns 9 de juny, he tingut la darrera experiència desafortunada de tot el reguitzell que s’han vingut seguint. A una hora indeterminada de la matinada m’ha despertat un ‘clac’. M’he pensat que eren les meves gates, que dormen a la cuina i sempre fan de les seves, i no n’he fet cas. No obstant, cap allà les 5 m’he tornat a despertar aquest cop a causa d’una forta pudor de cremat i una cuïsor a la gola del tot desconeguda per a mi. He fet el gest d’encendre ell llum però no n’hi havia. He anat a les palpentes fins al quadre elèctric i he comprovat que havia saltat el diferencial, però l’he connectat de nou sense problema i ja he tingut llum. Llavors, sorpresa! El meu pis estava ple de fum. M’he espantat. He corregut a obrir les finestres i, un cop fet això, m’he disposat a trobar l’orígen de l’incendi allà on fos. He recorregut les habitacions, he comprovat tots electromèstics de la cuina, dels banys, de l’estudi... res, tots estaven freds. El fum s’anava debilitant, però la pudor persistia i jo no trobava el foc. He decidit trucar la Policia Local per demanar orientació i ajuda, però em temo que m’ha atès un novell o algú que debia estar mig endormiscat i m’ha aconsellat que, com que no hi havia foc, avisés un lampista perquè mirés els ploms.

De moment m’he conformat, però hi he anat donant voltes i se’m ha acudit que així les coses no es podien quedar, i posar-me al llit a esperar que es fes de dia per telefonar el lampista no em convencia. Jo havia de ser a la feina a les 8 de matí i en sortiria a les 3 de la tarda, així que, còm podia jo deixar el pis sòl tantes hores sense resoldre el problema? Era evident que si hi havia fum era perquè hi havia foc en un lloc o altre encara que jo no el veiés i no és cosa que es pugui obviar. Podia ser perillós,oi?. No. N'hi pensar-hi. Canvi d’estratègia i anem a l’engròs: vaig trucar al 112, Emergències (pot ser ho hagués hagut de fer de bon començament, però em va semblar exagerat si no veia flames) i al cap de deu minuts ja tenia una dotació de bombers trucant a la porta, jo demanat-los que no fessin soroll per no despertar els veïns. Eren tres homes com tres Déus, de guapos, que si m’haguessin fet triar no sé pas per quin m’hauria decantat i jo “con estos pelos y la bata de franela” i mira que en tinc de seda i uns conjunts d’allò mes suggerents. Però, un altre cop la situació em va arreplegar badant.

Es van posar buscar el foc per tot arreu i, a l’gual que jo, tampoc el trobaven. Ells, però, tenen l’olfacte més fi la intuïció més desenvolupada, de manera que un d’ells, com un gos de cacera que ensuma la presa, s’ha deixat portar per aquest sentit primari que l’ha dut a la fi a sota la taula del despatx on hi tinc la torre de l’odinador i, en retirar-la, ha vist com havia cremat deixant tot de sutge pel terra i pels suports de la taula. El maleït ordinador m'acabava d'infligir el darrer i definitiu sabotatge d'enguany.

Mentre estàvem amb aquesta operació, van aparèixer, a més a més, dos policies ben plantats (que només fan el torn de nit aquests?) que havien vist el cotxe de bombers al carrer amb els llums taronges pampellejant i ara ja n’eren cinc, d’homes a casa meva a les 6 de la matinada -i jo que semblava una "maruja"-. Hauria estat diferent si només n’hagués vingut un...? Però, una cosa és somiar i una altra la realitat. I tocant de peus a terra, em vaig acomiadar de tots els meus salvadors amb un sospir.



Bé, allò que deia: a voltes, la vida s’entesta a fer-nos la guitza i no ens dexia viure. A veure si escampa d’una vegada i aconsegueixo redreçar-me i trobar el nord...



.