04 d’agost 2014

El salt




Com era possible que li hagués passat això, amb la seva experiència!? El dia havia estat radiant, sense núvols ni vents, el salt havia estat perfecte... com sempre. I ara a tela del seu parapent es trobava enganxada en una branca que sobresortia del penya segat; havia quedat penjat pels tirants a centenars de metres sobre el precipici que s’estenia allà baix, en una fondària que ni es veia de tan profunda.

Potser havia estat imprudent haver-se entestat a saltar a aquella hora de la tarda. Massa tard. En un vist i no vist es faria fer fosc i llavors, com  el trobarien els equips de rescat? No suportaria el fred de la nit allà dalt penjat. I si venien bèsties? I si l’atacaven el voltors? Però es voltors no volen de nit... o si?

Mirava avall i el que veia feia autèntica fresa. Res sota els seus peus, solitud i silenci absoluts, només una lleugera brisa que el balancejava suaument. I mentre només fos brisa...

Havia de fer alguna cosa. Casumdena!!! Ell, un paracaigudista de l’exèrcit, capità retirat però en plena forma, es trobava en aquella situació com un novell i en perill real de mort si no hi feia res ben aviat. Tantes con n'havia passat, i en aquesta ocasió no li veia escapatòria.

Va recordar que duia el telèfon mòbil en una butxaca de la granota, però, ai dimonis!! la butxaca era a mitja cama dels pantalons i no s’hi arribava sense fer contorsions. I si es trencava la branca? També portava els guants posats que li feien molta nosa per a furgar-se les butxaques, però  si se’ls treia i li queien se li glaçarien els dits a poc que baixés la temperatura i per altra banda si havia d’enfilar-se d’alguna manera, amb els dits pelats no ho aconseguiria. A més a més, amb els neguit i el fred que ja començava a tenir, el més probable era que un telèfon tan petit li rellisqués de les mans i ni guants ni telèfon, i el més probable és que ni cobertura... La bengala, ostres, la bengala!! Es va palpar el cos i no la duia a sobre en aquesta ocasió. Un excés de confiança...

Però, de què es preocupava? Els companys s’adonarien que no havia tocat terra i el vindrien a buscar tot seguit. Com s’ho farien, però, per arribar a ell? Sense atrevir-se a fer ni un moviment per no provocar la branca i amarat de suor, mirava amunt i veia que hi havia massa tros fins a la cresta des de on havia saltat i per sota, massa alçada i massa vertical. Es va pixar al damunt.

El temps passava, l'hora blava només duraria vint minuts i després la foscor absoluta, no hi havia lluna, i ningú no venia. Potser als companys ja els estava bé perdre’l de vista per sempre més? En un instant li va passar pel cap la història de la seva vida: va reconèixer que havia estat un malcarat intransigent, un autoritari, un prepotent... El cert és que no tenia amics de debò, no recordava la darrera vegada que havia rigut amb els seus camarades de forma sincera, i potser ara ho pagaria perquè, de fet, va haver d’admetre que ningú no l’estimava –no tenia dona ni xicota. Sempre havia menyspreat les dones des que a l'Institut la Núria...-, ni tan sols l’apreciaven.

Es va fer fosc del tot i certament el telèfon no va sonar. Tota la nit allà dalt  tremolant de fred primer i després ni això. El seu cos anava perdent les forces i el sentia entumit quan va començar a clarejar. Havia sobreviscut! Encara quedava temps, encara hi havia esperança; sí, segur que el trobarien...

Ara el sol li cremava la cara i ell continuava penjat sense aigua ni menjar. Els voltors volaven en cercle però no se li acostavem prou, de moment. 
Tot el matí i tota la tarda exposat al sol i al vent, que havia augmentat d'intensitat i li va semblar que la branca havia cedit per la base. Es tornaria a fer de nit i aquesta vegada no ho aguantaria.
I no, no vindria ningú, així de senzill. Punt i final.

Arribat a aquest extrem de certesa, va acceptar la situació i va claudicar. Va tenir clar que no volia morir de fred ni que se’l mengessin els voltors a picossades mentre agonitzava. I va prendre una decisió: es deslligaria les corretges i en uns segons tot s’hauria acabat. Seria el més digne i un acte de valentia, perquè això ningú  no li ho podia negar. Ell havia estat un home coratjós en les missions en què havia participat i havia salvat la pell a més d’un, encara que després li fotés un parell de mastegots.

Es va treure els guants i el va llençar i, lentament, va començar a deslligar-se.

Lluny se sentia quasi imperceptible la remor d’un motor que s’acostava...

.