La mala herba també mor

 El director ens havia convocat a una reunió  a les 08:00 am i no s’hi valien excuses; calia assistir, sí o sí. Ni que t’haguessis quedat vídua aquell mateix matí o uns vàndals t’haguessin cremat la casa la nit abans, hauria estat un assumpte menor en comparació amb la transcendència del que ens volia dir.  

Alguns hi vàrem arribar mitja hora abans per intentar copsar informació prèvia, si algú la tenia. Gest inútil, ningú en sabia res, així que en arribar l’hora de la trobada amb el director, tots estàvem a la inòpia amb uns ulls esbatanats per l’ansietat i la preocupació. No havia passat mai que es convoqués el personal de categories inferiors per a explicar-nos res i molt menys per a demanar-nos opinió. Murmuri generalitzat... Pintaven bastos.

A les 08:01a.m. va travessar el passadís de la sala d’actes com una exhalació removent l’aire amb el seu impuls i, dirigint-se fins a la taula dalt de l’escenari, va deixar caure amb estrèpit un munt de carpetes farcides de documents. Bon efecte teatral. Al seu darrere el seguien apressats els quatre consellers llepaculs habituals i... això és important, dos homes més amb cara de bastó a qui ningú no coneixia.

El director era un personatge imponent, sobre tot pel que feia al seu volum. Era alt i gros, més ben dit, gras, amb la cara com la roda d’un camió i una papada que li arribava als genolls, i les dents tacades de tant fumar. I una panxa amb una cintura que devia gastar la talla 206 i encara semblava que l’americana li tibava malgrat ser confeccionada a mida. Francament, no era agradable a la vista i amb això no em vull pas carregar les persones grasses, no. Si la seva fesomia hagués estar afable i la seva personalitat conciliadora en comptes de ser un cabronàs escanyapobres, la resta no hauria tingut importància, però la combinació de tants factors negatius em feien venir basques només de mirar-me’l.

Va donar ordres d’engegar el projector i allà anava passant les diapositives d’un power point amb gràfics i més gràfics, quadrícules i fletxes, explicant grandeses seves i de l’empresa i aprofitant per engaltar-nos que teníem una gran sort per treballar-hi.  Sort? Sort de què? Vaja, quasi venia a dir que hauríem de pagar per treballar; exigència i control tot el què vulguis, però el reconeixement i els sous tampoc eren per llançar coets, si més no, com els d’altres bancs o grans empreses que ja se sap que quants més calers remenen, menys te’n volen pagar. Al capdavall, nosaltres ben bé que els traiem les castanyes del foc, corre-m’hi tots dia sí dia també a causa d’una pèssima gestió que només es fixa en la butxaca dels de dalt. Per tant, jo no sé veure on juga aquí el factor sort.

Quin avorriment! Emprant una retòrica desconeguda, d’una cosa se’n anava a l’altra i curiosament no cridava sinó que ho deia amb un to de veu lineal de perdona vides que encara resultava més irritant. Ja portàvem més de dues hores veient cinema dolent sense arribar al fons de la qüestió. És a dir, què hi fem aquí? I com se’ns pagaran les hores extres que haurem de fer per enllestir la feina que no estem fent ara mateix, però que s’ha de fer. Sort, ha dit?

Al final, el veredicte: curt i ras, més de la meitat de la plantilla havia d’anar al carrer. I després de tanta xerrameca, no va ser ell qui ens donés la notícia sinó un d’aquells gossos a qui no coneixíem (el director tenia cara però no pebrots). Només calia decidir qui i quants dels presents érem prescindibles. Collons! Segur que em tocava a mi... I mira que m’agradava poc treballar allà, però aquesta maleïda crisi et tira la dignitat per terra.

Tot seguit, amb el cap cot i llançant improperis interiorment, passa cap a la taula i acaba el què estaves fent, que si no t’espaviles te’n vas al carrer la primera, de pet i sense indemnització...

Aquella mateixa setmana, m’havia cridat al seu despatx per fotre’m una escridassada d’aquí t’espero, injusta i amb mala baba. El cas és que una tarda en que els companys ja havien plegat, jo estava sola a l’oficina intentant trobar un rebut que figurava a l’Excel com a pagat però no hi havia l’efectiu a caixa. A priori, no sabia si l'errada era culpla meva o de qui, però havia de trobar el desllorigador, no fos cas que m’acusessin d’embutxacar-me els diners. Atabalada com estava, va entrar el cap de personal que encara rondava per allà i se’m va asseure al davant. Tremolem... Però no, no em va reprendre; em va fer una proposta avantatjosa consistent en anar com a hostessa en nom de l’empresa a la trobada anual del sector que tindria lloc just el proper diumenge (es veu que aquest any no havia trobat cap voluntària més eixerida). No em pagarien ni cinc perquè l’empresa estava en hores baixes, com s’ha vist, però em donarien festa quan jo ho necessités. Calculant, de les 9 del matí fins a les 9 del vespre eren dotze hores i com que en ser dia festiu comptaven doble, resultarien ser-ne vint-i-quatre; per tant, com que una jornada laboral té 8 hores, podría absentar-me d'aquella maleïda oficina durant tres dies, "tres!!!", sense haver de donar explicacions. Cobraria el quilometratge pel desplaçament i el dinar. Home, no estava malament, i considerant que aquell diumenge no tenia plans i que ja em veia menjant-me els mocs, vaig acceptar.  

La cosa era prou clara, oi? Doncs no, no ho era.  Al cap d’uns dies en que tota la paperassa va córrer d’un departament a l’altre, el director es va assabentar de la meva aventura ‘extramuros’ i em va fer pujar al seu despatx per a demanar-me explicacions sobre el fet. Em va advertir que havia anat a una missió sense el seu consentiment i que quan gaudís de les hores que m’havia guanyat, per força aquestes anirien a càrrec del meu lloc de treball habitual; això significava que havia violat el meu compromís amb el departament a qual jo estava assignada i també amb ell. Apa noi, aquesta sí que és bona! Si el cap de personal va trobar una secretària de gama baixa com jo i li "demana ajuda voluntària per una tasca que no pot resoldre amb ningú més", què li havia d’haver respost jo? Haig de suposar que els dos mandamassos ja s’ho han parlat abans i que hi estan d’acord, em sembla... Estava estupefacta, no m’ho podia creure!

El primer rampell va ser plantar-li cara i dir-li que s’ho fes mirar i que li demanés explicacions al cap de personal que havia estat d’ideòleg de l’assumpte, a mi què m’explica?  Però no ho vaig fer. Vaig intentar justificar-me i contar-li com havien anat les coses, però ell, morrut i tibat com un cagarro gruixut, inclinant-se sobre la taula i assenyalant-me amb l'índex en actitud amenaçadora, apuntant-me entre ull i ull va asseverar: “Que no es torni a repetir!!!”. Tot seguit repenjant-se a la gran poltrona darrere de la taula, que va cruixir amb el sobrepès, em va fer el somriure sarcàstic d'aquells que se saben segurs en el poder i en la impunitat. “No pateixi que no es repetirà”.  I, sobtadament condescendent, em va acompanyar cap a la porta passant-me el braç per la cintura, arribant a ficar la mà calenta i humida per sota de la brusa, directament en contacte amb la meva pell... Aaahhggg! Va ser tan humil·liant! Vaig sortir del despatx a corre cuita amb la cua entre les cames, tremolant de por i de fàstic i contenint el plor sense haver entès de quina mena de deslleialtat se’m acusava però amb la certesa i l'angoixa de que més d'hora que tard ho tornaria a intentar.

.....................

Ha passat un any i ja no treballo a l’empresa. Els dos 'homes gos' van fer la seva feina i em van fer fora al mes següent de passar-nos power point. De fet l'empresa va tancar al cap de mig any. 

Els primers  mesos d’estar a l’atur anava ben perduda; jo no soc  universitària (ara que em fa l’efecte que ni que ho fos...). Això sí, tinc una certa gràcia en qüestions d’art: dibuixo i tinc traça amb els pinzells, faig restauracions d’objectes i mobles, tinc sentit de l’estètica i la composició, sé cosir... aptituds que a priori no sembla que hagin de servir gaire per guanyar-me la vida folgadament. Però ves per on vaig llegir un anunci a les ofertes de treball del diari on una funerària buscava un maquillador per als difunts, un ofici força més ben pagat del què m’hagués pogut imaginar. O sigui que aquí em teniu i actualment em dedico a això; i no m’ho passo malament, ans el contrari, ho trobo força creatiu i quasi es pot dir que frego l’excel·lència. A més, els difunts no m’escridassen, ni em foten mà i la feina és segura. Tothom sap que en qüestions d’escombraries, el sexe o la mort no hi ha crisi i les possibilitats són infinites perquè necessitats d'aquesta mena sempre n’hi ha i sempre n'hi haurà. Només has de procurar no pensar-hi gaire i no emportar-te la feina a casa, vaja...

......................

Fa poc, el director va traspassar. És a dir, va deixar el món dels vius, res a veure amb el negoci. I ho va fer d’una manera ben peculiar, si més no, a l’alçada de la seva contundent persona.

Un dia com molts altres, es veu que va anar al club exclusiu que freqüentava. Un club on els socis són homes benestants i podrits de diners que es troben per xerrar, fer negocis, especular... i per intrigar políticament. Allò que se’n diu un grup de pressió en el qual no hi forma part qui vol sinó aquell que és escollit unànimement per la resta dels membres. Atesa la seva idiosincràsia, doncs, podem concloure que està format per un nombre ben limitat de socis. La seu de club dels privilegiats està en un edifici singular, un antic palauet rehabilitat on hi ha la decoració i els luxes més primmirats: lounge-bar, restaurant, cambrers i subalterns uniformats, diverses sales de reunions, cava de fum, biblioteca, oratori (sí, sí, oratori on poder anar a picar-se el pit hipòcritament), manicura, gimnàs, zona d’aigües, solàrium, piscina... de tot i força només per als socis, homes, naturalment.

Es veu que aquell dia després de dinar, més del compte, no va veure clar anar a fer una becaina ben rapapat en una de les butaques de la sala del fum perquè un col·lega l'havia començat a matxacar recordant-li números i deutes, així que va preferir canviar aquella l'estança per la sauna, tot sol. A aquella hora no hi havia ningú i per tant no es veuria obligat a conversar d'allò que no li convenia. Però, ai las! La fortuna i la vida com es giren quan menys t’ho esperes! Sembla que es va marejar, va perdre el coneixement i va caure rodó. Devien de ser les tres quan hi va entrar i van passar una, dues, tres hores... No va ser fins a les sis de la tarda tocades, que dos socis també van anar a la sauna. Van intentar obrir la porta però alguna cosa els ho impedia i van donar l’avís a recepció que, al seu torn, va avisar a als de manteniment.  En menys de cinc minuts, dos homes baixets i quadrats d’aspecte rústic, enfundats en una granota blau elèctric, van entrar al santuari on aquell parell s'esperaven asseguts a les gandules de l’avantsala amb les seves vergonyes cobertes amb estretes tovalloles. Els rústics van empènyer i tibar, suant de valent i de mica en mica la porta va anar cedint. I un cop oberta, sorpresa! El munt de carn peluda que era director estava recargolat al terra completament despullat i encara més inflat. I el més macabre: havia quedat cuit!!! Exacte, cuit com un garrí fet al forn. La feinada que van tenir els operaris per treure’l, perquè se’ls desfeia con si estigués a punt de menjar. Ni l'autòpsia li van poder fer!

Haig de reconèixer que vaig fer una bona feina, donades les circumstàncies i l’estat del cadàver. Res, però, que no es pogués solucionar amb dos dits de maquillatge i una bona dosi  de coloret a les galtes. Em vaig permetre la llicència, això sí, de desencaixar-li una mica la mandíbula i marcar-li una ganyota esbiaixada que podria lluir davant qui sigui que hi hagi a l'altra banda, per tota l'eternitat...

                          

.                                                                                                     

Un instant

L’últim instant, de l’última hora del darrer dia

els meus dits tremolosos gairebé et tocaven.

El desig m'accelerava el batec per la imminència

del teus llavis i el teu escalf.

De sobte... l’inesperat.

T’esvaeixes com la boira mar endins,

i jo, les mans alçades i els braços buits.

 R.dC

Uniformades

Assegudes al vagó del tren de rodalies, jo me la mirava de reüll. Era una noia alta amb unes sabates de taló massa clàssiques per al seu estil, que s’intuía ben diferent. Molt guapa de fesomia malgrat que només la podia veure de perfil, ja que ella estava als seients de l’altra banda i amb el passadís entre mig. Lluïa una cabellera llarga, llisa i brillant que feia caure cap a un costat donant-li un aspecte eteri de model de passarel·la. Ulleres Ray Ban d’aviador, iPod i cascos per escoltar música amb aire distret, i una bossa negra de penjar com la d’un executiu. Fins aquí, res a dir.

Mentre me la mirava, em vaig anar  fixant amb la resta de la resta de la indumentària. La noia portava uns pantalons anodins de tall recte color blau marí, amb pinces i cinturó de cuir negre. La camisa de polièster blanca, tres canes gran, sense faiçó, ficada per dins dels pantalons i amb galons daurats i vermell sobre les espatlles. Una corbata llisa també de color blau marí que no duia justada al coll en aquell moment, però sí fixada amb una agulla daurada on hi havia un escut corporatiu que no vaig aconseguir distingir.

De primeres vaig pensar que potser la seva feina consistia en ser ordenança d’alguna administració pública de categoria, de les que fan portar uniformes de general als subalterns, però en el tram que recorre aquella línia de rodalies no n’hi ha cap i en tot plegat alguna cosa no m’encaixava... Llavors, quan la vaig veure dreta disposant-se a baixar del tren justament a l’Estació de Sants, em vaig adonar que ben bé podia ser pilot d’aviació (o membre de la cabina de pilotatge, no pas hostessa) i anava cap l’Aeroport del Prat, i així s'explicava aquesta mena de vestimenta.

De tota manera haig de dir que, malgrat que és poc adient als temps presents, l’estil del vestit en sí mateix no em molestava;  allò que realment em va indignar era veure aquella dona -o una dona- vestida d’home per imperatiu laboral.  Ja fos per deixadesa dels seus superiors o de qui tingués la responsabilitat de proveir de vestuari els seus empleats, era clar que en la seva seguretat masculina ni se’ls havia passat pel cap que una cosa així humilia, que anar públicament vestida d’aquesta manera ens fa sentir vergonya.

Ningú no discuteix que la forma del cos femení és diferent de la del masculí i que tohom té dret a sentir-se bé amb sí mateix. Així doncs, quina mania encara i quina  manca de respecte és voler posar a una dona un vestit amb les formes d’un home! Es posarien els homes una faldilla o una samarreta de tirants amb floretes i puntetes? pregunto. Oi que no? Doncs per què ens volen fer sentir tan malament a les dones amb uns guarniments que no ens pertoquen? Quelcom similar passa també massa sovint amb les dones policia, les que fan seguretat, les que vigilen els parquímetres... Pot ser és una qüestió de costos:  tothom amb el mateix uniforme i talla única, apa, que serà més barat.

El mateix vestit que portava la noia pilot es podria adequar sense cap problema a la faiçó femenina (que no vol dir de formes provocatives. Això seria un altre insult). Continuaria esssent lleig, però al menys seria respectuós. 

REM

Caminava descalça per l’ampla avinguda deserta. 

Anava despentinada i duia posada aquella camisa horrorosa que la feia sentir tan lletja.

Es feia fosc i no lluïa ni un llum.

Ja era negra nit i es no veia res ni a un pam de la cara, per això caminava dubitativa, molt a poc a poc a poc, a les palpentes però no es volia aturar. Havia d’arribar com fos.

De sobre va sentir una presència que la va inquietar. No veia res.

Va sentir la presència a tocar i va entrar en pànic.

Va empunyar la daga i la va clavar amb força sense veure-hi, sense saber del cert si havia encertat o no.

Els llums es van encendre tot d’una. Era al passadís de casa seva i va veure com l’home estava ferit en un costat. Sagnava.

Ella no va abaixar la guàrdia, mantenia ferma la daga en direcció a ell agafant-la fort amb les dues mans per assegurar-se que no tremolaria ni li cauria a terra si ell es decidia a atacar-la: “Ves-te’n!”

L’home es resistia a marxar. Mantenia la mirada clavada en els seus ulls i somreia amb un somriure pervers: “Tornaré...”

“Ves-te’n, ara mateix!!!”, va cridar embogida fent un gest com si li volgués clavar una altra ganivetada.

Ell, lentament, va sortir a l’escala prement-se la ferida amb la mà, sense donar-li l’esquena ni abaixar la cara.

Ella va tancar la porta tot seguit. Per un moment es va sentir segura.

El pany, però, estava trencat i la porta s’obria. Ho tornava a provar d’una altra manera, però la porta continuava obrint-se. Així qualsevol podia accedir al pis, ell també quan es guarís. No l’havia matat i per tant podia tornar quan volgués.

La gent del seu voltant la ignorava, tothom restava indiferent quan els ho explicava. Llavors es va adonar que la visió se li ennuvolava per moments, perdent definició, enfosquint. Se sentia desemparada.

Però una noia amable prement-li la mà li va dir: "Truca de seguida el teu serraller i veuràs com t'ho arranjarà en un no res". El rostre se li va il·luminar i va pensar: “És clar, com és que no se’m ha acudit?”

Va agafar el telèfon mòbil per a fer la trucada immediatament però el botó de contactes no hi era, havia desaparegut de la pantalla i no podia trucar-lo perquè no se sabia el número de memòria. No veia la forma de contactar amb ell.

Va tornar a entrar en pànic.

L’amiga, afectuosament, li va prendre el telèfon dels dits i li ho va mostrar: “Veus? El botó és aquí. No passa res, és que l’han canviat de lloc”.

Es va tranquil·litzar. Ara sí que hi havia possibilitat de solució i la porta es podria tancar.

La fase REM va acabar i va caure en un son profund... A l’endemà l’home era mort.