12 de setembre 2014

Sense eufemismes



Hi ha veïns que valen un imperi. Veïns que fan que aquest lloc gris que és la comunitat de propietaris on cadascú intenta tancar-se al seu cubicle, que els més afortunats ens hem pagat religiosament amb una hipoteca, sigui un espai  viu de convivència i participació... Veïns que ens fan notar que ‘existim’ i que 'som' als quals mai no els ho agrairem prou.

Tot aquest preàmbul ve a rel d’haver estat testimoni, val  a dir que involuntari, d’una situació familiar d’allò més peculiar. Diguem-ho així.

El cas és que l’altre dia, tard al vespre, un dia de calor en que hom té la porta de la terrassa oberta per deixar entrar la incipient fresca de la nit, la família del pis de sota mantenia una conversa acalorada i dinàmica. No obstant, en un moment donat, el pare, el mascle alfa, va aixecar la veu més alta del que és habitual per a fer una afirmació rotunda a fi que a tots els ho quedés ben clar:

-MERCEEÈ!!  LA TITA NO TÉ RES A VEURE AMB LA PRÒSTATA! LA PRÒSTATA ÉS ALLÒ QUE ET FIQUEN EL DIT PEL CUL... I A MI EL QUE EM MOLESTA ÉS UN OU. –¡Toma ya! Tal com raja, sense eufemismes.
-Ja ja. I perquè no te’ls talles tots dos, els ous? –Li va suggerir el seu fill, un nanàs llenguerut d’uns tretze anys.

A partir d’aquí la conversa familiar es va embolicar perquè tots es van esvalotar i parlar a l’hora i ja no vaig entendre clarament res més.

Mentrestant, jo asseguda al meu sofà del menjador mirant a tele, el gat en un costat i la safata del sopar sobre la falda, amb la boca oberta a punt de ficar-m’hi un tall de pollastre amb verduretes i la visió frontal en format panoràmic de la tita, la pròstata, el dit, el cul i el ous... Uns al·licients gastronòmics de primer ordre, vaja.

I després la gent diu que els espien els satèl·lits de la NASA...

...................................

Ja em perdonareu, però en aquesta ocasió no he trobat al meu arxiu cap fotografia  per il·lustrar el relat i prendre’n una de nova als efectes, confesso que no he tingut prou imaginació.



04 d’agost 2014

El salt




Com era possible que li hagués passat això, amb la seva experiència!? El dia havia estat radiant, sense núvols ni vents, el salt havia estat perfecte... com sempre. I ara a tela del seu parapent es trobava enganxada en una branca que sobresortia del penya segat; havia quedat penjat pels tirants a centenars de metres sobre el precipici que s’estenia allà baix, en una fondària que ni es veia de tan profunda.

Potser havia estat imprudent haver-se entestat a saltar a aquella hora de la tarda. Massa tard. En un vist i no vist es faria fer fosc i llavors, com  el trobarien els equips de rescat? No suportaria el fred de la nit allà dalt penjat. I si venien bèsties? I si l’atacaven el voltors? Però es voltors no volen de nit... o si?

Mirava avall i el que veia feia autèntica fresa. Res sota els seus peus, solitud i silenci absoluts, només una lleugera brisa que el balancejava suaument. I mentre només fos brisa...

Havia de fer alguna cosa. Casumdena!!! Ell, un paracaigudista de l’exèrcit, capità retirat però en plena forma, es trobava en aquella situació com un novell i en perill real de mort si no hi feia res ben aviat. Tantes con n'havia passat, i en aquesta ocasió no li veia escapatòria.

Va recordar que duia el telèfon mòbil en una butxaca de la granota, però, ai dimonis!! la butxaca era a mitja cama dels pantalons i no s’hi arribava sense fer contorsions. I si es trencava la branca? També portava els guants posats que li feien molta nosa per a furgar-se les butxaques, però  si se’ls treia i li queien se li glaçarien els dits a poc que baixés la temperatura i per altra banda si havia d’enfilar-se d’alguna manera, amb els dits pelats no ho aconseguiria. A més a més, amb els neguit i el fred que ja començava a tenir, el més probable era que un telèfon tan petit li rellisqués de les mans i ni guants ni telèfon, i el més probable és que ni cobertura... La bengala, ostres, la bengala!! Es va palpar el cos i no la duia a sobre en aquesta ocasió. Un excés de confiança...

Però, de què es preocupava? Els companys s’adonarien que no havia tocat terra i el vindrien a buscar tot seguit. Com s’ho farien, però, per arribar a ell? Sense atrevir-se a fer ni un moviment per no provocar la branca i amarat de suor, mirava amunt i veia que hi havia massa tros fins a la cresta des de on havia saltat i per sota, massa alçada i massa vertical. Es va pixar al damunt.

El temps passava, l'hora blava només duraria vint minuts i després la foscor absoluta, no hi havia lluna, i ningú no venia. Potser als companys ja els estava bé perdre’l de vista per sempre més? En un instant li va passar pel cap la història de la seva vida: va reconèixer que havia estat un malcarat intransigent, un autoritari, un prepotent... El cert és que no tenia amics de debò, no recordava la darrera vegada que havia rigut amb els seus camarades de forma sincera, i potser ara ho pagaria perquè, de fet, va haver d’admetre que ningú no l’estimava –no tenia dona ni xicota. Sempre havia menyspreat les dones des que a l'Institut la Núria...-, ni tan sols l’apreciaven.

Es va fer fosc del tot i certament el telèfon no va sonar. Tota la nit allà dalt  tremolant de fred primer i després ni això. El seu cos anava perdent les forces i el sentia entumit quan va començar a clarejar. Havia sobreviscut! Encara quedava temps, encara hi havia esperança; sí, segur que el trobarien...

Ara el sol li cremava la cara i ell continuava penjat sense aigua ni menjar. Els voltors volaven en cercle però no se li acostavem prou, de moment. 
Tot el matí i tota la tarda exposat al sol i al vent, que havia augmentat d'intensitat i li va semblar que la branca havia cedit per la base. Es tornaria a fer de nit i aquesta vegada no ho aguantaria.
I no, no vindria ningú, així de senzill. Punt i final.

Arribat a aquest extrem de certesa, va acceptar la situació i va claudicar. Va tenir clar que no volia morir de fred ni que se’l mengessin els voltors a picossades mentre agonitzava. I va prendre una decisió: es deslligaria les corretges i en uns segons tot s’hauria acabat. Seria el més digne i un acte de valentia, perquè això ningú  no li ho podia negar. Ell havia estat un home coratjós en les missions en què havia participat i havia salvat la pell a més d’un, encara que després li fotés un parell de mastegots.

Es va treure els guants i el va llençar i, lentament, va començar a deslligar-se.

Lluny se sentia quasi imperceptible la remor d’un motor que s’acostava...

.

27 de febrer 2014

"Territorio comanche"



El martes de esta semana he asistido a una charla-conferencia a cargo de Rosa M. Calaf y de Gervasio Sánchez  (ella reconocida periodista de TVE -hoy jubilada-, y fotógrafo de guerra ‘freelance’, él) bajo título: “¿Vale la pena cubrir una guerra con tantos riesgos?”. Hacía días que esperaba poder escucharlos en directo, sobre todo a Gervasio de quien pude ver su trabajo “Desaparecidos” en el CCCB y los dos volúmenes de fotos que se publicaron, que guardo como un tesoro.

El auditorio de CaixaForum estaba hasta la bandera. Ambos, alternativamente, fueron explicando sus experiencias a lo largo y ancho de múltiples conflictos armados en todo el mundo, su posicionamiento, sus sentimientos, sus dificultades, así como las de otros profesionales que se han ido encontrando en ese duro y largo camino recorrido durante tantos años. Integridad sería la palabra.

Explicaron la inutilidad de las guerras que como siempre -o casi-, es un “apártate tú, que me pongo yo”, y se repiten los mismos errores, los mismos abusos y el mismo enriquecimiento obsceno de los que se acaban de ‘poner’: El Salvador, Nicaragua, Colombia… entre tantos otros (no se habló de las ‘Primaveras árabes’ porque el tema daría para tres días más). La colaboración de los bancos y algunas cajas de ahorro -tan inocentes ellos que nadie lo diría- en la financiación de armas y ya no digamos de los gobiernos españoles (de uno y otro signo) siempre prestos y raudos, en estos casos, sí.

Azuzaron a la concurrencia sobre la obligación que tenemos los lectores de ser críticos y de contrastar las informaciones en diversos medios de comunicación. Opinaron sobre la inmediatez de Facebook y de Twitter, que aportan titulares pero no cuentan historias, es decir, no van al fondo de la cuestión. 


Cuando se abrió del turno de preguntas tuve el privilegio de ser la primera persona en tomar la palabra. Varios asuntos se movían en mi cabeza, pero uno en especial, considerando las muertes y secuestros de reporteros, fotógrafos o cooperantes: “¿Creéis que la diplomacia española os da suficiente protección cuando estáis en una zona de conflicto armado? ¿Es de fiar la diplomacia española?”.  Murmullo general en la sala, suspiro (Uf!) y signo de admiración/precaución en las cejas de ambos.  En mi opinión, Rosa M. Calaf jugaba con cierta ventaja  al ser corresponsal de TVE, y manifestó no haber tenido problemas en ese sentido a lo largo de su carrera periodística. Gervasio es otro cantar, dijo que en general había encontrado buena disposición y colaboración por parte de los diplomáticos y los militares españoles con los que había tenido que tratar. Bien es cierto que ayudaba su gran experiencia, su carisma, su habilidad, y respeto a las líneas rojas…  Se había topado con diplomáticos (y funcionarios) de gran nivel que habían hecho lo indecible por ayudarlo en su trabajo, y otros unos bordes impresentables, los que menos. La cosa quedó ahí, pero yo no estaba del todo satisfecha con la respuesta, así que esperé.

Es cierto que yo había formulado mal la pregunta, ya que no se puede hablar de forma generalizada para criticar a  un colectivo, ya sean funcionarios, diplomáticos, médicos, periodistas… (que algún día puedes necesitar, pero sobre todo porque no todo ni a todos se puede meter en el mismo saco) ante un público masivo y al que no conoces. Otra cosa habría sido concretar la pregunta y pedir su opinión sobre tal o cual ministro, o sobre tal o cual embajador. Gervasio es  un fotoperiodista incómodo (como es su obligación) y por tanto, no tiene pelos en la lengua.


Así que al terminar el acto, bajé al escenario y le pregunté directamente: “¿Tú crees que si te sucediera algún percance mientras trabajas en un escenario de guerra, la diplomacia española movería el trasero por ti para sacarte del atolladero?” (recordando los secuestrados de los que dejamos de tener noticias en un momento dado). Entonces, ya en privado, me respondió que “la diplomacia española trabaja bien y que en la mayoría de los casos, lo mejor es que no se hable para no interferir en las negociaciones" y que él sí se siente seguro. Me quedé más tranquila, pero no pude evitar que viniera a mi memoria el caso del fotoperiodista Xosé Couso, sin resolver…

Al regresar a mi casa, ya muy tarde, me dirigí a mi biblioteca y rescaté la novela de Arturo Pérez Reverte “Territorio Comanche”, que he vuelto a leer en un plis plas.