Com cada matí l’Alfons va arribar d’hora a l’oficina. Si l’hora d’entrar era a les 9, ell a dos quarts ja hi era. Era un home baixet i amb les galtes molsudes com un peluix, una mica curt però bona persona, molt treballador i disposat a aguantar feines poc gratificants, la morralla que ningú vol, i les bromes més o menys pesades dels seus companys (una colla de brètols, algun mutilat de guerra i d’altres afectes al 'Régimen') que es divertien fent-li la guitza. Era un cobrador de rebuts a qui li agradava sumar a mà i comprovar a màquina.
No obstant aquell dia tot va ser diferent.
Només posar el peu a l’oficina, l’Alfons va veure l’enrenou: tot era per terra,
els calaixos oberts... es va espantar i va fugir. Ja tornaria més tard, quan
els altres haguessin arribat i s’haguessin trobat amb aquell merder. Si no,
encara acabarien inculpant-lo a ell.
Efectivament, quan va tornar es va trobar amb
una gran alteració a l’oficina i amb tres guàrdia civils que havien estat
avisats perquè algú havia robat els sobres de la nòmina dels funcionaris d’aquell mes que el caixer, el responsable de la seva
guarda i custòdia, no havia desat a la caixa forta en plegar el dia abans i els havia
dipositat amb evident deixadesa en un calaix de la taula, sense tancar. I ara els calers
de tot el personal s’havien esfumat.
Com era d’esperar, tothom, acostumat a
trobar-se l’Alfons a primera hora, va arrufar
el nas en veure que, justament, aquell dia arribava tard: “És que m’he
entretingut comprant el pa per a la dona...” Ningú no s’ho va creure i va
passar a ser el primer sospitós. Però, un home justet d’enteniment com
l’Alfons, com podia imaginar-se que la nòmina no s’havia tancat a la caixa
forta? I d’on hauria tret el valor i la sang freda per emportar-se tants diners?
Així que el segon sospitós, més consistent, va passar a ser l’Emilià, el
caixer. Què dimonis hi feien tants diners en una calaix de la taula i no a la caixa forta
com era la seva obligació? I el tresorer, en Paco, cap de l’oficina i màxim
responsable de arques municipals, com és que es deixava fotre un gol com aquest?
Que no controlava el seu personal o és que hi havia una conxorxa? Va ser el
tercer sospitós.
Tot i així, a priori, no es podia descartar ningú i per tant tot el personal de
l’ajuntament, tothom, de totes les oficines, va haver de passar, un moment o altre, pels
interrogatoris dels números vestits de verd. Tots, a excepció dels alts
càrrecs, l’alcalde i els regidors que es consideraven absolutament lliures de
sospita pel sol fet que la seva missió a la Casa Gran gairebé havia estat atorgada
directament per Déu .
Semblava, però que prenia força la culpabilitat de l’Emilià, qui en definitiva era el responsable de la custòdia i qui tenia la obligació de posar el capital en lloc segur. El van pressionar molt a soles, ell ho negava, fins i tot li van donar una pistola perquè es fotés un tret al cap i així no haver d’admetre la vergonya d’un robatori. Res, l’Emilià (un paio tan pinxo i bocamoll) estava desesperat, cagat de por, quasi plorant però negant l'autoria. Dies i dies d’interrogatoris, i no es va poder demostrar res. Així que al final els responsables directes dels diners: el caixer i el tresorer, de forma proporcionada, van haver de posar-los de la seva butxaca. I la cosa va acabar aquí.
...............
Aquell mateix any, també, hi havia hagut canvi
de Secretari (qui només arribar ja s’havia trobat amb aquest pastel). En Juan
Ramon, un home de mitjana edat i molt ben preparat acadèmicament, era
llicenciat en dret i també en ciències polítiques, a més d’haver fet les
oposicions per a Secretari de primera, que no era cosa fàcil. En Juan Ramon no
va veure mai amb bons ulls a en Paco (el tresorer). El considerava un gandul i
un ‘trilero’ poc de fiar (percepció gens desencertada a la llarga), i la
sospita no se la va poder treure mai del cap; mai van ser amics tot i pertànyer
a aquell grup selecte que se’n deia “Cuerpos Nacionales”. Sempre es van vigilar
mútuament però més el Secretari que tenia més càrrec i era més intel·ligent. Els
funcionaris de les oficines tresoreria també estaven a
l’aguait, ja que d’un manera o altra l’afaire
els havia esquitxat i no els agradava gens. O sigui que hi havia un ambient de
treball d’allò més encoratjador i pro-actiu.
..................
Al Juan Ramon, que també tenia un punt
maquiavèl·lic, se li van obrir les portes del cel quan va llogar un noia de divuit
anys per a fer de ‘cangur’ de la seva filla recent nascuda. La seva
dona, la Valèria, era molt bonica, tota una senyora procedent d’una bona
família de Santander, i ell l’adorava. I, malgrat que ella no treballava ni en tenia
intenció, li va posar la Raquel perquè l’ajudés a tenir cura de la nena, i a
més a més, seria una ‘dama de companyia’ per a ella que no tenia gaires amigues
en aquell poble. En Juan Ramon –que ja he dit que era llarg- va pensar
que la mainadera tenia més possibilitats. La va introduir a l’ajuntament col·locant-la
de caixera a l’oficina de tresoreria, i va fer saltar l’Emilià d’aquell lloc de
treball. Aquella noieta tonteta i insignificant seria l’encarregada de vigilar de
prop en Paco i la resta companys del departament. Al matí: ajuntament i
vigilància, a la tarda: cangur i passar partes. Rodó.
Però els carcamals franquistes es van adonar
de la jugada i el tresorer, que era gandul però no tonto, també. Tots plegats
li van fer la vida ben difícil a la noia espieta: els companys li preparaven
paranys i a l’endemà per circumstàncies o represàlies descobrien que havia
xerrat i l’escarnien. El tresorer la tractava amb menyspreu i sarcasmes i li
donava feines absurdes. Ella ho acceptava i aguantava, segurament per la situació de submissió al Secretari i esperant el seu
moment que un dia o altre arribaria... Mentrestant la Valèria l’alliçonava
fent-li aprendre de memòria i recitant com un lloro el temari de les oposicions
d’auxiliar administrativa que li convocarien en breu per obtenir una plaça
fixa que va aprovar.
Però heus aquí com canvien les coses i els
plans se’n van a norris d'un dia per l'altre. Tant al Secretari com a l’Interventor (de qui no hem
parlat, i era el millor dels tres), els va sorgir l’oportunitat de marxar a un
ajuntament capital de província. I, és clar, ni l’un ni l’altre no van dubtar
ni un minut. Ara, doncs la funcionària-mainadera quedava sense protecció als
peus dels cavalls.
...............
Van passar tres, quatre, cinc anys..., també va marxar el tresorer i a la fi
va aconseguir que la traguessin d’aquell lloc de patiment on havia rebut
tantes reprimendes i tantes burles i va anar a espetegar en un lloc de treball, no menys miserable, on
també va ser tractada com ‘cagalló per sèquia’ atès que tenia mala premsa i
costa d’oblidar que algú ha estat un xivato. Fins... fins després de que dos Secretaris que no la van considerar adequada, va aterrar una Secretària originària de Valladolid, més sonada que un llum
de ganxo i més sola que la una en aquell poble de la Catalunya central:
“Aquesta és la meva...!” es va dir la Raquel.
Ageguda com una catifa es va disposar a fer-li de dama de companyia (ja hi tenia experiència) i a vendre-li sibil·linament amb actitud reverèncial de bona noia tota la informació que calgués respecte al que fos amb més o menys veracitat. El cas era regalar les oïdes a aquella dona histèrica i venjativa, i aconseguir un estatus que li permetés sobresortir en categoria i diners. I a fe que ho va aconseguir. La Raquel li va aguantar tot tipus de carallotades i abusos dins però més fora de la feina, i 'Doña Carmen', agraïda, la va fer la seva mà dreta: li va augmentar el sou i la categoria professional molt per sobre de les altres, “a dit!”, sense exàmens ni concurs de cap mena. Aquest fet encara la va indisposar més amb la resta de companys, que sabien de sobres els motius del seu ascens a pesar que els seus coneixements i estudis acadèmics eren mínims. Alguns s’hi van apropar conscients del seu nouvingut estat de gràcia i l’afalagaven, mentre ella s’estarrufava com un paó i es feia témer. Però amics, amics que l’apreciessin de debò no en tenia.
Ageguda com una catifa es va disposar a fer-li de dama de companyia (ja hi tenia experiència) i a vendre-li sibil·linament amb actitud reverèncial de bona noia tota la informació que calgués respecte al que fos amb més o menys veracitat. El cas era regalar les oïdes a aquella dona histèrica i venjativa, i aconseguir un estatus que li permetés sobresortir en categoria i diners. I a fe que ho va aconseguir. La Raquel li va aguantar tot tipus de carallotades i abusos dins però més fora de la feina, i 'Doña Carmen', agraïda, la va fer la seva mà dreta: li va augmentar el sou i la categoria professional molt per sobre de les altres, “a dit!”, sense exàmens ni concurs de cap mena. Aquest fet encara la va indisposar més amb la resta de companys, que sabien de sobres els motius del seu ascens a pesar que els seus coneixements i estudis acadèmics eren mínims. Alguns s’hi van apropar conscients del seu nouvingut estat de gràcia i l’afalagaven, mentre ella s’estarrufava com un paó i es feia témer. Però amics, amics que l’apreciessin de debò no en tenia.
Va tornar a estar uns anys de capa caiguda
després que aquella secretària de Valladolid mig sonada va demanar el trasllat a un
ciutat més important del centre de la península, més afí a les seves idees. Fins... fins que, inesperadament, hi va haver canvi de
color polític a l’ajuntament.
El seu lloc de treball estava a prop del poder i la gestió de personal i va veure una nova oportunitat. La Raquel no tenia enginy, no tenia estudis, però era astuta i principalment com que estava mancada del sentit de la dignitat, això li permetia actuar sense manies a l’hora de col·locar un parent, un ‘amic’ que li interessava o algú a qui pogués utilitzar posteriorment, fent i desfent, llepant i delatant tot se li consentia mentre es comportava amb els treballadors de la casa com ho faria el gos dels Baskerville. Li feia la feina bruta i li espantava els 'indesitjables' que anaven a reivindicar al regidor de personal qui n’estava encantat, de tal forma que la va promocionar encara més concedint-li, “a dit!”, un càrrec de comandament i un increment de sou digne de la banca, llavors. Aquesta etapa va durar tants anys com aquell partit va governar. Déu n'hi do!
El seu lloc de treball estava a prop del poder i la gestió de personal i va veure una nova oportunitat. La Raquel no tenia enginy, no tenia estudis, però era astuta i principalment com que estava mancada del sentit de la dignitat, això li permetia actuar sense manies a l’hora de col·locar un parent, un ‘amic’ que li interessava o algú a qui pogués utilitzar posteriorment, fent i desfent, llepant i delatant tot se li consentia mentre es comportava amb els treballadors de la casa com ho faria el gos dels Baskerville. Li feia la feina bruta i li espantava els 'indesitjables' que anaven a reivindicar al regidor de personal qui n’estava encantat, de tal forma que la va promocionar encara més concedint-li, “a dit!”, un càrrec de comandament i un increment de sou digne de la banca, llavors. Aquesta etapa va durar tants anys com aquell partit va governar. Déu n'hi do!
...............
Però tot té un final. I quan va tornar a
canviar el color polític del govern municipal, per pura qüestió cíclica, ella
que s’havia significant tant amb els anteriors i feia, encara més de
l’habitual, una cara de pomes agres i de contrarietat impossible de dissimular,
es va trobar que si bé va tenir la sort que una part del sou incrementat se li va
conservar, no va passar el mateix amb el càrrec ni amb el poder. La qual cosa li va doldre més que els diners. I va
plorar i va perdre els nervis en més d’una ocasió.
Va aconseguir, inexplicablement, conservar un espai a
l’oficina diferenciat de la resta de companyes en un lloc més apartat i amb una
taula més gran perquè es notés clarament allò que havia estat a pesar de que ja
no pintava res. Seguint la tradició, però, va fer intents
de canvi de camisa i tímids gestos de ficar la banya, tot i que ja no tenia
possibilitats perquè li havien col·locat per damunt un nou cap llicenciat i prou ambiciós, que semblava tenir les idees clares i un inequívoc
sentit de qui manava... i no tenia intenció de repartir el pastís. Els dies de gloria s’havien acabat definitivament,
s’havia convertit en una dona amargada i gran, i el temps no perdona; no hi havia prou marge per a recuperar-se després d'una vida de traïdories i d'aixafar ulls de poll. Es va quedar allà, esperant el
final: la jubilació, veient-les passar i rosegant-se els punys... No va fer llàstima ningú.
Així m’ho van contar els vells a qui vaig
conèixer i així ho vaig viure el temps que hi vaig coincidir.
(Nota: Tot i que aquesta història està basada en fets reals, no ho és al cent per cent a l'igual que els personatges i està novel·lada. )