L'home ben plantat

 

Aquella tarda vespre de novembre, estàvem la meva filla i jo en una casa molt vella quan en sortir al terrat humit, en un costat vàrem veure penjada la pota monstruosa d’una aranya en les restes d’una teranyina esquinçada. Aquella visió, ens va fer tanta basarda i des assossegament que ni ens hi vam acostar i vam escapar de seguida escales avall.

A mitja escala, però, em vaig trobar de cara amb un home ben plantat amb el qual vam clavar ambdues mirades. Per tota paraula ell em va dir: «anem» i jo, per un moment sobtada, vaig pensar: «ja tinc una edat, puc plegar de treballar sense cap problema, puc fer el que vulgui, així que, per què no?» i el vaig seguir.

En arribar al luxós restaurant que ell sabia, va demanar un seguit de menges exquisides. Va ser en aquell moment que em vaig adonar que no anava ben vestida per a l’ocasió: «me’n vaig un moment al bany a endreçar-me com cal. Torno de seguida». Em va costar trobar-lo, el bany, i no va ser després de diverses equivocacions ara cap a un cantó, ara cap a un altre i preguntant que ho vaig aconseguir.

No obstant, tot i l’experiència viscuda en el trajecte d’anada, la tornada al meu lloc on m’esperava l’home encara va ser pitjor. Salons i més salons plens de taules i de gent elegant sopant i xerrant de forma distesa i jo entre mig com una estranya cercant el camí. Era com un laberint que s’expandia.

A la fi, amb tenacitat, també en aquesta ocasió vaig aconseguir arribar a la meva taula amb força inquietud però, ja que malgrat no haver estat culpa meva, la imatge de desinterès per la tardança que em semblava haver donat no s’adeia gens a la meva manera de ser. El problema va ser que ell ja no hi era. Segons els cambrers, que es mostraven fins i tot amoïnats, l’home havia marxat decebut; pel que es veu, aquell mateix dia havia tingut una forta discussió que l’havia trasbalsat d’allò més i jo li havia semblat una dona íntegra amb qui podia confiar.

I jo, palplantada a la sala buida, encara amb sabatilles, tenia un raspall de dents elèctric a les mans que no funcionava perquè la pila s’havia gastat i no em permetia comunicar-m’hi...

(Un somni inquietant)

.

El secret de la Capella

Amplieu la imatge

 

Estirada al llit amb el pijama posat i fent temps esperant el son, lliscava el dit sense massa convicció per la pantalla del mòbil, amunt, amunt, amunt, anar passant..., quan en una dècima de segon em va cridar l’atenció la notícia que a la Galeria SENDA de Barcelona s’hi exposava l’obra d’un tal Ola Kolehmainen, un fotògraf finlandès del que no n’havia sentit a parlar. Com que m’agrada la fotografia sempre vaig buscant què hi ha de d’interessant, si més no per a mi, de tal manera que en obrir la pàgina oficial de la galeria d’art d’immediat em vaig sentir seduïda per la proposta: es tractava de fotografies de gran format dedicades a edificis sacres de les religions monoteistes. «Sacred Spaces» era el títol de l’exposició, que es podria visitar entre juny i agost de 2018.

Ja frisava, així que vaig trigar pocs dies a baixar a Barcelona a veure-la. Eren totes meravelloses, molt cuidades i ben treballades. Però si una em va impressionar per damunt de les altres va ser una fotografia de 4,20 m d’amplada per 1,90 m d’alçada d’una estança inconcreta a Sant Pere del Vaticà. En trobar-m’hi de front no em vaig poder estar d’asseure’m al terra de la sala i contemplar-la durant una llarga estona, extasiada, com si fes una meditació: la llum esbiaixada i potent que entrava pels finestrals superiors, l’atmosfera torbadora, les dues personetes minúscules a la part inferior de l’estança que donaven la mesura del tot, semblava que m’invitaven a entrar... A partir d’aquell dia de sobte se’m va despertar la passió pel Barroc, especialment el del sud d’Itàlia i de Sicília que des de Nàpols va entrar a Catalunya pel port de Tarragona. Des de llavors, em captiven les cúpules i les voltes pintades, el dramatisme de les escenes, l’explosió de color, els volums, els clarosbcurs... i va canviar també el meu concepte sobre la fotografia d’arquitectura, però sobre tot la d’interiors. He fet escapades i fins i tot viatges expressament per a contemplar arquitectura sacra d’aquella època.

Així que no es d’estranyar que jo, tot i ser una igualadina de tota la vida, aprofités una visita guiada que Promoció Cultural de l'Ajuntament organitza de tant en tant a la basílica de Santa Maria d’Igualada. Aquest temple del S. XVII, que tots tenim tan a la mà i ens és tan conegut que a voltes sembla que no el veiem.

Tal com imaginava, em va agradar repàs a l’imponent retaule barroc; però va ser justament la Capella del Sant Crist, sempre tan fosca, una mica inquietant segons com, quelcom que no m’esperava que ha fet que la vegi amb uns altres ulls...

En accedir-hi, els llums estaven apagats, només una il·luminació puntual al cambril. Va ser el guia, que sabia on era el botó, qui va encendre l’enllumenat general per a poder fer les explicacions.

Fou, però, en alçar la vista i mirar directe a la cúpula, que en ens va fer adonar que és allà on hi ha de debò la part més interessant.

A les petxines hi veiem unes acolorides pintures dels quatre Evangelistes que trenquen amb l’estètica i la monotonia cromàtica del recinte, obra del pintor igualadí Miquel Llacuna i Alemany. Em va fer il·lusió saber que eren seves, perquè al Sr. Llacuna, jo el vaig tenir com a professor de dibuix a l’Institut a principis dels 60 i val a dir que amb la seva mestria i consells em va fer sentir valorada com a persona i com a artista en potència. Em van venir al cap records de simpatia i nostàlgia perquè als que tenim una edat, ens es difícil recordar una bona mestra o un bon professor de les dècades dels 50 o 60... I vaig pensar que estaria força bé que la sala municipal d’exposicions, que hores d’ara encara no té nom tot i els anys transcorreguts des que la la van obrir, estigués dedicada a ell.

Després fixant-me en l’interior de la mitja esfera, paradoxalment, s’observa gairebé negra. Tanmateix no és així. Resulta que en aquesta cúpula de 7,50 m. de diàmetre, hi ha pintada una esplèndida «Glòria» amb una munió de personatges, alguns relacionats directament amb Igualada. Aquesta pintura de 1752 és obra del pintor, gravador i mestre barroc Francesc Tramullas i Roig, ben reconegut a Barcelona (té obres a la Catedral i al MNAC), a Tarragona (a la Catedral), a Madrid (va retratar Carles III i la seva esposa) i a París durant el S. XVIII. Posteriorment, he conegut més detalls del pintor i de la cúpula fent una cerca a la xarxa i amb la informació d’un opuscle, amb les grapes rovellades, que amablement la noia que fa la neteja em va proporcionar un altre dia que hi vaig tornar pel meu compte.

Aquesta cúpula pintada, malgrat el estralls que va patir tot el temple durant la Guerra Civil, s’ha conservat miraculosament, i aquí sí que podem afirmar que ha estat un miracle. Serà perquè no hi ha ni un bri de llum (només tres petits espiells insuficients) que en l’època en que tot el que feia «tuf de sagristia» anava al foc, ningú no es devia adonar de la seva existència. I es va salvar.

Però que sobrevisqués a la Guerra Civil per manca de llum, no és excusa perquè avui dia tampoc no en tingui (i diria que també hi manca restauració...). Tant és així que resulta que la pintura més important que posseeix la ciutat d’Igualada està a la vista de tothom però no es pot veure. Quina llàstima!.

Vaig concloure que la visita havia estat d’allò més profitosa i vaig sortir-ne gratament sorpresa pel nou coneixement que acabava d’adquirir -jo, una igualadina de tota la vida-. Em va fer sentir una admiració afegida tant pel que fa a la Capella en si mateixa per les històries que s’hi expliquen, com pel secret que que s’amaga a la cúpula. La vaig fotografiar (la cúpula) amb poc èxit, val a dir, a causa de la foscor. Ja se sap que la fotografia és llum i sense llum no hi ha fotografia.

Però també vaig sortir-ne entristida. Em dol l’ànima cada vegada que veig que s’ha perdut un patrimoni cultural a Catalunya o arreu, no tant per catàstrofes naturals com per deixadesa, mala fe o una mala intervenció. Em pregunto com ha estat possible que en tots aquests anys cap responsable sigui polític, eclesiàstic o cultural no ho hagi advertit. I si ho penso bé, no puc evitar la sensació que a Igualada tenim un conflicte amb el patrimoni arquitectònic, com si no ens l’acabéssim de creure, al qual massa sovint se li ha extret l’ànima apel·lant al progrés. I no ho dic només per aquest cas. En podria fer una llista.

En definitiva, m’agradaria molt que aquest testimoni servís per obrir una via; una via que sensibilitzi les administracions públiques (o privades), les que siguin, i li dediquin mitjans econòmics i tècnics per a recuperar-la i il·luminar-la. Ja sé que tothom demana i demana, però una hora o altra algú s’hi haurà de posar. De què ens serveix sinó? També ens la deixarem perdre?

Visualitzant-la es posaria en valor per al conjunt de la ciutadania; permetria als igualadins gaudir d’un patrimoni que ens és propi i orgullosament ens plauria mostrar a aquells que ens visitin.

... o potser encara haurem d’acabar fent un «crowdfunding...

.

Amigues per sempre

 

La RUFA

Esperar-me dreta al llit a l’hora d’anar a dormir: va..., que no vens?

Posar-se a sobre del meu braç dret mentre llegeixo (impossible girar pàgina) o miro una peli al llit.

Llepar-me la bata de pelfa amb delit.

Venir a buscar la llaminadura cada dia al vespre.

Dormir als peus del meu llit ben quieta.

Demanar que li obri la porta del rentador per menjar herba gatera.

Ajeure’s com una reina al silló a la terrassa.

Seguir-me al bany i refregar-se a les cames mentre faig esforços (per donar-me ànims, segurament).

Estirar-se davant l’estufa halògena.

Posar-se darrere la pantalla de l’ordinador mentre hi treballo.

Pujar-me a sobre els genolls mentre esmorzo o llegeixo el diari.

Gemegar desconcertada en sentir el meu primer esternut del matí.

Llepar la malta directament del tub.

Mirar-me fixament.

Quedar-se mirant a l’infinit o de cara a la paret, ves a saber què li passava pel cap.

Bufar la Carola: tu i jo no som amigues!.

Sentir-se culpable i gemegar quan ha fet una malifeta i la miro fermament: què estem fent!?

Amagar-se sota el cobrellit quan ve algun desconegut pensant-se que ha desaparegut i no la veuen.

Demanar-me que ens estirem juntes al llit, sense fer res, només estirades mirant el sostre.

Posar-se al sol que entra a la tarda al meu llit.

Espiar els coloms que es posen al fanal del carrer en posició d’atac (tot i que estan a 25 m...)

Obrir l’armari de la Carola on no hi ha res que li interessi.

Passar-me la cua per la cara o la pantalla de l’ordinador mentre escric.

Dormir i dormir.

Deixar sempre les portes una mica obertes perquè pugui transitat per tot arreu.

Barallar-se amb la cua i cridar-li furiosament.

Mossegar-se les ungles.

Menjar del meu plàtan, les galetes i llepar els pinyols de les olives amb fruïció.

Olorar la tassa de te (com que crema, no gosa a beure’n).

Mai ha robat menjar ni ha rascat els mobles.

Posar-se a sobre la meva roba (millor si és fosca).

Sentir-se inquieta quan em veu preparant una maleta de viatge.

Posar-s’hi a dintre: vull venir!!!

Ignorar-me quan torno d’un viatge.

Amagar-se dins d’un calaix o una caixa.

Beure’s l’aigua de la dutxa.

Demanar-me que li obri l’aixeta del bidet per a beure.

Tocar-me amb la poteta: ei! Soc aquí, acarona’m!

L'últim dia...

Dia 9 de maig, a la tarda:

La seva mirada sense veure’m, mentre l’anestèsia l’adormia definitivament... Jo li parlava.

De sobte, el silenci i el sentiment de l’absència.

De ben segur no ha estat molt diferent d’altres gats, però era la «meva gata»; teníem una relació i ens reconeixíem. La trobaré a faltar.

.