http://es.wikipedia.org/wiki/Venus_de_Urbino
Havia passat quasi una setmana i tornava cap a casa; me’n anava a cercar el bus que m’havia de dur a l’aeroport. Ja era fosc mentre caminava sola pels carrers humits de Florència arrossegant cansadament dues maletes de rodes que ensopegaven amb els cantells de les llambordes, quan de sobte una veu masculina però suau que venia des del darrere em va preguntar: “Puc ajudar-la a portar l’equipatge?”. Em vaig aturar en sec i en girar-me, la meva vista va fer un recorregut de baix cap dalt a una alçada molt per sobre del meu cap fins a clavar-se en uns ulls verds de mirada franca. Era la viva imatge de l’emperador Adriano enfundada en una gabardina beig.
Feia un mes que en Jules i jo havíem tallat, ara sí, definitivament. Aquella relació destructiva m’havia deixat exhausta i amb l’ànima com un parrac. Em mirava al mirall i no em reconeixia: el rostre demacrat, cendrós, els ulls enfonsats i vermells de tant plorar. Així i tot, havia trobat la força suficient per desaparèixer uns dies en un lloc bonic on em sentís anònima entre la multitud i on no hagués de rendir comptes a ningú.
Aquells primers dies de desembre Florència estava encisadora. El sol de finals de tardor i la temperatura encara suau de la Toscana convidaven a fer llargues passejades per la riba de l’Arno i a perdre’s per carrers, placetes i mercats ambulants. La daurada posta de sol des del Ponte Vecchio o des de extrem oest de la Galeria degli Uffizi em produien una serenor impagable, que, atès el meu estat d’ànim, era d’allò més apropiat. I quan la tarda queia definitivament i el sol s'amagava fins a l’endemà, el que més m’agradava era anar al barri d’Oltrarno on hi havia un seguit d’antiquaris i trattorie acollidores allunyades de turistes invasors.
Però tot té un final i la tornada s’havia fet imminent. Aquest viatge havia estat un break time, un pedaç bonic, però un pedaç al cap i a la fi. Havia de posar els peus a terra de nou i enfrontar-me als meus fantasmes; així que el vespre d’aquell diumenge d’un cap de setmana prou llarg, un avió em tornaria a la realitat. Però vet aquí que la vida és plena de sorpreses quan menys t’ho penses, i quan aquella veu acompanyada d’aquells ulls em va preguntar si em podia ajudar amb les maletes, tot i el meu estorament, no m’hi vaig poder negar: “Bé... sí... gràcies. De fet, vaig aquí a prop, haig de trobar-me amb un grup que volem en un charter", vaig respondre. “Doncs l’acompanyo, anem”.
Encara faltaven uns tres quarts d’hora per a la sortida i el meu cavaller em va proposar d’anar a un petit cafè allà al davant mentre arribava l’hora, i vaig acceptar. Em mirava entusiasmat i jo no entenia perquè; com he dit, no em trobava pas en el millor moment, però em reconfortava aquella dedicació. Estavem parlant, quan amb delicadesa i somrient va prendre les meves mans entre les seves, càlides, immenses, proporcionals a l’alçada del seu propietari. L’atmosfera era embolcalladora, semblava que estàvem sols i jo m’hi sentia d’allò més bé; però la tossuda realitat em va mostrar a través del vidre el moviment del grup ja pujant a l’autocar: “Haig de marxar -li vagi dir- justament ara”.
Al moment, però, que em disposava a pujar al bus, em va retenir per les espatlles uns instants fixant els seus ulls en els meus i em va besar el front i tot seguit em va abraçar: “No te’n vagis, queda’t”. El conductor em cridava: "Senyora, que marxem". -Quina urgència!- Vaig acariciar-li el rostre amb tristesa i racança: “M’agradaria però no puc, aquest es un vol charter que no es pot canviar. Demà sens falta haig de ser a la feina i a més... jo…”, li digué desconcertada. “És clar, és clar…”.
.....................
Vaig arribar a casa ben passades les cinc de la matinada, trinxada després d’una nit de gossos, de boira, de retards, de canvis d’aeroports, d’avions i d’amotinaments sense ganes. Volar a Itàlia sempre és una incògnita. Vaig ficar-me al llit i vaig dormir incapaç de llevar-me a les set per a anar a treballar, fins que al voltant les nou del matí el timbre del telèfon em va despertar: “Has arribat bé?”, preguntà la veu. “Hola Pietro! Si, gràcies, encara estava dormint perquè el viatge va ser molt dur. Si et plau, deixa’m que t’ho expliqui en un altre moment, ara estic que no m’aguanto”, vaig respondre-li. “D’acord, et trucaré un altre dia, doncs. Un petó”.
I em va tornar a trucar el divendres d’aquella mateixa setmana, una conversa del tot informal sense expectatives.
………………………..
Passaven els dies i s’acostava Nadal, arribaria Cap d’Any. A mi mai m’han agradat aquestes festes; la disbauxa familiar amb l’obligació de ser feliç, encara que durant tot l’any ens haguéssim estat esgarrapant, em treu de polleguera. I just aquest any estaria completament sola, sense en Jules, sense la meva filla que havia d’estar amb el seu pare; jo, en canvi estaria amb els recorrents retrets de la mare, com sempre… no m’hi veia en cor, aquest any no, no ho suportaria.
I, tot d’una…, per què no!? El destí havia posat al meu davant un home magnífic, una bona persona amable i considerada just al moment que més ho necessitava. Per què no, doncs? Sí, estava decidit, li trucaria aquell mateix vespre:
-Hola!, ets en Pietro, en Pietro Cavallaro?
-Si soc jo. Hola Júlia, quina sorpresa!
-Jo també estic contenta de sentir-te, he pensat en tu, en la nostra fugaç trobada i en que m’agradaria molt conèixer-te més bé i per això també he pensat si a tu t’agradaria que vingués uns dies a Florència a casa teva, què me’n dius?
-Sí, sí, i tant, és clar que sí, vine quan vulguis. Quan vindràs?
-La darrera setmana d’aquest mes si et va bé, ja et concretaré els dies exactes quan tingui els bitllets. Tot seguit m’hi poso.
-T’espero, doncs. Gràcies, Júlia, estic molt content.
Ja hi tornàvem a ser!. Ja tornava a tenir pessigolles a la panxa i la imaginació se’m disparava. I a preparar-ho tot!.
………………………….
Vaig arribar a Florència el dia de Sant Esteve al vespre. M’esperava impacient i només acostar-me em va besar -aquest cop no pas al front- amb un petó de caragol que em va deixar sense alè i em va estrènyer com si m’hagués estat esperant tota la vida. Jo em sentia aclaparada per l’expectació que havia aixecat la meva presència.
Ell no vivia a la mateixa Florència perquè allí els lloguers són caríssims, així que carretera i manta i cap a Pratto, un poble veí. La seva casa era molt senzilla, però amb la foscor, el fred intens i el desig no vaig parar atenció a la manca de detalls personals; només hi havia un menjador amb la cuina incorporada i una habitació grran amb un llit enorme. Una cosa em va cridar l’atenció, però: al sostre, ben bé a sobre el llit, enganxat a les bigues hi havia un mirall convex, com aquells de les cantonades dels carrers. Més endavant en descobriria la utilitat: “Ja era aquí quan vaig llogar el pis... i no he vist la necessitat de treure’l”.
Sense donar temps a res més, ens vàrem trobar nus l’un en front de l’altre, acariciant-nos, besant-nos, llepant-nos, vuidant el cos i l’ànima en aquell frenètic intercanvi de fluids i d’escalfor. Ambdós teníem tanta necessitat d’afecte com dues criatures que han perdut allò que més estimen i només es tenen l’un a l’altre per a consolar-se.
En Pietro resultaria ser un amant exquisit i generós, perquè per a ell la prioritat era fer feliç l’altra i aquesta felicitat li revertia a ell en primera instància. Els seus llavis gruixuts i sensuals i la seva llengua lenta i constant, eren uns mestres en la tasca de donar plaer quan recorrien cada un dels meus punts estratègics. Els seus orgasmes eren tan estrepitosos com si el món s’hagués d’acabar. Podia estar fent l’amor tota la tarda, tenia imaginació i un bon repertori…. Recordo el dia que em va embenar els ulls amb un mocador de seda i amb un pinzell de pèl d’esquirol -d’aquells que els artistes hindús fan servir per pintar preuades miniatures- m’acariciava el clítoris produint-me un goig irrefrenable; estàvem a la penombra i semblava que el meu cos ho il·luminaria tot amb llum pròpia. Li agradava contemplar-me nua mentre estava estirada al llit plàcidament, sense parlar, sense fer res, com qui contempla la Venus d’Urbino que el mestre Tiziano hagués pintat expressament per a ell, mentre jo me'l mirava amb ulls de gata satisfeta i respiració pausada.
El mirall del sostre era una altra cosa. Aquest era un objecte per a compartir, i la seva finalitat no era altra que mostrar al complet i en tota la seva dimensió la lliuta d’ambdós contendents perquè cap dels dos es perdés ni un detall del combat en cap moment. La forma convexa i arrodonida del mirall feia que encara que hi haguessin canvis en la posició o la ubicació en el terreny de joc, la imatge reflectida sempre hi apareixia sencera a l’abast de tots dos. I tenia el seu punt morbós, això.
I així, amb aquest ritme van transcórrer cinc dies, fins que vaig haver de tornar a Barcelona, a la rutina. Però ara tenia un alicient, algú en qui pensar i que pensava en mi. Era tot un regal.
………………………….
Al cap de pocs dies de la meva tornada vaig rebre una carta seva preguntant-me si jo l’acolliria a casa meva uns dies al febrer: “M’agradaria molt, vine i et prepararé una visita que recordaràs de per vida”. Ens vàrem escriure diverses vegades per anar adobant el terreny i en la segona setmana de febrer va arribar impacient i nerviós, ell, que no tenia per costum viatjar.
Li vaig ensenyar Barcelona, galeries, restaurants, indrets d’interès i racons. Aquell pis de lloguer que jo ocupava temporalment, impersonal i trist amb mobles plastificats i cortines sintètiques de gust més que dubtós, de sobte, va esdevenir un palau i durant una setmana el món no va existir per a nosaltres. Fèiem l’amor sempre que podíem i de totes les maneres que se’ns acudia: un, dos tres, quatre… cinc, fins i tot una vegada al darrere d’una columna del Museu Picasso, on ens va enxarpar un turista badoc que va sortir esperitat.
……………………….
Però com tot a la vida, la realitat sempre s'acaba imposant i allò que puja ha de baixar, i el perill de pujar massa de pressa és de no donar temps a consolidar les etapes en l’ascens. Aquell frenesí no podia durar perquè no vàrem escatimar mitjans i ho vàrem cremar tot en una tirada de daus. No vàrem guardar res i quan van emergir les persones de carn i ossos que érem en realitat, persones amb neguits i frustracions sense resoldre encara, vàrem descobrir que ambdós teníem un dol pendent. I el dol s’ha de sentir, i la ràbia també, i hom s'ha de donar temps per a que les ferides cicatritzin i per a que l’ànima es refaci.
Ens vàrem fer feliços l’un a l’altre; gairebé ens vàrem estimar i estic segura que no vaig passar per la seva vida com qui fa una osca després d’haver aconseguit el trofeu. Ell tampoc no va estar un trofeu per a mi.
