Moltes havien mort. S’havien llevat
la vida per pròpia voluntat... per culpa seva.
Després d’un tòrrid festeig farcit de promeses d’amor etern i una vida de
somni, ell les havia abandonat al peu de l’altar just el dia del casament.
Elles, abillades amb un vestit de núvia preciós, guarnit amb sedes i pedreria i
tot el glamour de l’ambient, s’havien
quedat allà palplantades prement amb força el braç d’un altre home amb qui no s’havien de casar.
Alguns convidats es burlaven dissimuladament però murmurejaven tan alt que ni
la música podia apaivagar aquell so feridor. La núvia de torn, amb incredulitat
i angoixa mirava enrere cap a la porta de l’església, però ell no es va
presentar. Senzillament va fugir; va desaparèixer i mai més en van tornar a
saber res.
Quantes vegades havia fet el mateix?
Deu, quinze, vint... Ja ni se’n recordava. I, per què ho havia fet? Doncs pel
plaer de la caça i d’haver capturat una presa que, enlluernada, se li havia
lliurat sense resistència. Era un encantador de serpents.
Ara, però, s’havia fet gran i el
rostre se li havia marcit i havia adquirit un to grisenc; l’alcohol i el tabac
li havien tornat va veu ronca; havia malgastat amb els excessos d’una vida
dissipada tota la fortuna heretada i malvivia en un pis fosc i deixat. I ja se
sap que a la natura, els mascles quan es fan vells perden la força i l’atractiu
i amb això tota opció de victòria en front d’altres rivals mes joves, i les
femelles els rebutgen sense commiseració. Li havia arribat el temut moment en
que els daus deixen de jugar al teu favor per sempre més.
La gran diferència, però, entre el
món animal i els humans és que nosaltres, els humans, tenim consciència i la
seva consciència nocturna, ara que estava sol i derrotat, el turmentava dia
rere dia. Totes aquelles dones mortes a qui havia abandonat d’una forma tan
humiliant i cruel se li apareixien i l’envoltaven com fantasmes amb els vestits
esparracats, exigint cada cop més insistents que els retornés
l’ànima que les havia manllevat amb impunitat. Cada nit notava com centenars de
mans, que només eren ossos recoberts amb un tel de pell resseca, li deixaven la cara envoltada de teranyines
que li impedien respirar. El pànic que li produïen aquestes visions, només
s’apaivagava fent llargs glops a l’ampolla d’alcohol barat que tenia al costat
del llit ben a prop, per al moment en que despertava sobtadament xop d’una suor
freda i acre.
El van descobrir al cap d’un mes a
instàncies dels veïns que ja no
suportaven la forta pudor que sortia per sota la porta del cancell.
No hi havia llum quan hi va entrar
la unitat d’emergències i, en enfocar les llanternes, es van trobar amb l’espectacle
macabre: estava estirat de panxa amunt en
aquell llit ronyós, inflat i mig desfet..., i amb les pròpies mans fermades amb
força a la gola.
