Quan en José I va ocupar el tron d’Espanya
seguint les ordres del seu germà Napoleó, amb l'objectiu de substituir la dinastia Borbònica,
no ho va fer pas de bon grat. Ell no tenia aquesta ambició, però el seu germà,
l’Emperador de França, posseïa una personalitat tan forta i subjugadora que no
li va quedar altre remei que obeir i acceptar. I cap a Madrid.
Això no obstant, ja que hi era, es va proposar
fer una bona tasca en vers aquell país de bàrbars indisciplinats i va posar en marxa una sèrie de mesures d’allò més progressistes, que portarien els espanyols a
viure una vida de veritable il·lustració i benestar general.
Però, ai las! La noblesa i clergat, els grans
poders fàctics (o directament reals) de sempre, que amb els seus tentacles s'estenien per la Pell de Brau des l'època dels Reis Catòlics, van veure perillar el
seu estatus i les seves riqueses, generalment obtingudes de forma poc honesta, i s’hi van oposar. I tant s’hi
van oposar en proclames i homilies que van aconseguir que aquell poble d’ignorants
s'aixequés en armes i es posés inexplicablement del costat del seus opressors. Van entrar en guerra -la Guerra de la Indpendència, una de les més cruels i sagnants que ha viscut Espanya- i no van
parar fins que van fer fora el pobre José I que amb les seves idees volia que
Espanya formés part d'Europa com un país dels grans amb els valors que havia aportat la Revolució Francesa.
I va
tornar en Ferran VII (El Deseado)
-fill de Carles IV, i contra qui havia capdillat un cop d'estat-, el qual va imposar un ferri regnat absolutista; va abolir la
Constitució de Càdis de 1812, i va empresonar i fer matar els caps que l’havien
ajudat en la seva tornada així com aquells que estaven a favor d'un país més solidari
i progressista. Van tornar els temps foscos i Espanya va perdre definitivament
les colònies americanes i el seu prestigi a Europa i arreu. Vaja, més o menys
com avui dia, no es tant diferent.
Està clar que el Timbaler del Bruc es va equivocar
de mig a mig...
.
