Adéu a un germà valent

(Foto cedida per Lluís Velazquez Montané)

Que ens deixin els pares quan ja són tan grans, per molt que dolgui, hom ja hi compta. Però aquest 25 de juny amb 62 anys acabats de complir, ha marxat el meu germà, el meu únic germà, i això no que no m’ho hauria imaginat mai. Són les males passades que la vida ens juga, als que marxen i als que ens quedem...

Tots els que ens vàreu acompanyar a la cerimònia de comiat coneixíeu el Pep Sáez, de fet, quasi tota Igualada sabia qui era. Per tant, què us haig de dir de la seva persona que no sapigueu, alguns (amics de tota la vida o col·legues de motos i festa) de ben segur més bé que jo?

No obstant, sí que necessito destacar-ne tres coses que crec molt importants: una, va ser la devoció que sentia pel nostre pare amb qui va compartir tants anys aficions com la música (el pare li va ensenyar a ballar claqué i a tocar l’harmònica, i la il·lusió pel mar) o el negoci de la dietètica i d’herbolari que es va fer un nom, ja que la seva va ser la primera botiga d’aquest tipus que es va obrir a Igualada a mitjans dels 70, primer al c. Sant Cristòfor i després al Mercat de la Masuca, i fins avui...

També ha estat molt important el paper que hi ha jugat la Mercè, l’amor de la seva vida, un tàndem ben travat que ha durat 32 anys sense defallir. No tothom pot dir això. En aquests 10 mesos que ha durat la malaltia que se l’ha endut, la Mercè ha tingut una cura i un ‘carinyo’ exquisits, sempre pensant en ell per sobre de tot; no li ha dolgut ni el temps ni els esforços: comprant-li els aliments més saludables; el salmó salvatge o prenent un taxi per anar a l’altra punta de Barcelona a comprar-li aquelles tallarines que li agradaven  - i que només les venien allà –, mentre estava ingressat a la clínica i anava perdent la gana. Mai li estaré prou agraïda per l’estimació que li ha demostrat.

I el tercer aspecte, que m’ha impactat especialment, ha estat el coratge i l’enteresa amb que el meu germà va afrontar la malaltia, sobre tot els darrers dies en que tant va patir. Malgrat el sofriment, fins al darrer dia va tenir un cap lúcid que sabia perfectament el que volia i on anava, i  ho va expressar malgrat les dificultats per parlar.

I va ser, a més a més, un bon malalt que no es queixava sinó que va ser pacient i considerat. Li preocupava molt ser una càrrega massa feixuga per a la Mercè (tan primeta) que s'havia d’ocupar de tants fronts oberts a l’hora. O es preocupava també per mi quan el volia ajudar a incorporar-se: Quin és el braç que tens malament? em preguntava. Ell, que s’estava morint!!!

Realment m’ha donat una lliçó de fortalesa, i amb això és amb el que em quedo.

Els que el coneixíeu bé segur que el recordareu amb afecte i els que no tant, pot ser ho fareu com “aquell noi de les herbes del Mercat que ens ho explicava tant bé”.

A tots, a totes, moltes gràcies pel vostre sentiment i gràcies per venir a acomiadar-lo de forma sincera aquells que heu pogut.

Adéu germà...

.

Venjança passiva

20 de març, arriba la primavera.

Aquest cap de setmana ha mort de sobte un excompany de feina al qual coneixia des de fa anys. Era un home guapot, alt i ferm, de mitjana edat, d'aspecte saludable i tracte afable, malgrat que la vida no l'havia tractat bé. I heus aquí que tot d'una, pam! Fins aquí hem arribat.

Des del punt de vista de la feina, jo hi vaig tenir un contacte relatiu. Hi col·laborava puntualment quan li ho demanava i ell ho feia de bon grat, perquè haig de dir que sempre he tingut molt en compte la forma a l'hora de demanar quelcom a algú. A no ser que sigui una persona de mena '‘carallot', si hom ho demana amb cortesia, rarament se t'hi posen de cul a l'hora d'atendre una petició. I amb ell sempre ens enteníem.

Ara bé, el que de veritat teníem en comú era el fet que ambdós, en un moment de la nostra carrera professional i cadascú en el seu àmbit, prou allunyat llavors, vàrem patir un ”mobbing” i això crea una complicitat d'aquelles que només entenen els que ho han hagut de suportar.
 
Ell es trobava, diguem-ne, ‘'castigat' en un altre departament fent una tasca inferior que no tenia res a veure amb la que de debò era la seva. Just el divendres passat en acabar la seva jornada laboral, me'l vaig trobar pel carrer i vàrem estar parlant de tot plegat. Em deia que hores d'ara no tenia gens clar retornar al seu antic lloc, tot i que hi tenia possibilitats i tot el dret. Es trobava bé entre els actuals companys, la feina no li disgustava, i haver d'anar a l'antic lloc li suposava haver-se de relacionar un altra vegada amb aquell cap inepte i poca-solta que tant el va amargar, que no va parar fins que el va fer fora i que només un parell de pilotes llepaculs l'aprecien, si es pot considerar així.

Em va dir que ja no n'esperava res, que l'únic que havia de fer era asseure's a veure passar el cadàver de 'l'enemic', ja que més tard o més d'hora també li tocaria retre comptes com passa a tothom algun dia, deia.

Paradoxes de la vida, però, aquest matí, mentre m'esperava a l'església he vist entrar aquell '‘refotut' cap de qui havíem parlat he vist com s'ha anat acostant als primers bancs a prop de la vídua i del fèretre -devia voler assegurar-se'n-, i he pensat: "Quina ironia i quina mala baba! El teu enemic és precisament qui veu passar el teu, de cadàver, mai més ben dit". M'ha fet molta ràbia.

I és ben cert que el bé no sempre triomfa  -fins i tot m'atreviria a dir que més aviat és al contrari-; no hi ha estadístiques d'això. Charles de Tayllerand, Tippu Tip (comerciant d'esclaus a Zanzíbar), Leopold II de Bèlgica, Iòsif Stalin, el mateix Franco i tants i tants d'altres que van donar pel sac mitja humanitat, van morir de vells ben arrapapats i envoltats del plor unànime dels seus acòlits. Així doncs, penso que el veritable triomf només pot ser a nivell d'un mateix i amb això n'hauríem de tenir prou. El triomf de saber que hem fet el que calia, allò que ens surt de dins, allò que honestament hem pogut.

Deia Virginia Wolf: "Cal que algú mori perquè els altres apreciem la vida", i de debò que aquest fet luctuós m'ha redreçat. Si bé, fa anys vaig decidir renunciar a la venjança activa, com el meu amic jo tampoc no havia renunciat a la passiva i ara m'adono que no solament és inútil sinó contraproduent.

Un enemic se'l combat amb les armes que convinguin -de front o per darrere- però no per ressentiment sinó perquè és en sí mateix una xacra per a la societat o una limitació directa per a mi. Ara bé, es pot donar el cas que les nostres forces siguin inferiors a les seves, la nostra posició desfavorable, el nostre estat d'ànim decaigut, o senzillament que un cop valorades, considerem que les conseqüències d'una derrota serien massa difícils de suportar. Si és així, si estem sols davant la lluita, si no veiem la possibilitat de victòria, si nostre esclafament ha de ser el proper pas malgrat tot, el millor és passar pàgina, donar un gir de 180º i oblidar-nos-en. No podem exigir-nos heroïcitats; ni tampoc concedir perdó, no cal, perquè no es pot perdonar qui no vol ser perdonat. Parlo d'ignorar-lo, de fer-lo fora del nucli de les nostres emocions i a voltes -si és possible- fins i tot fora del nostre entorn, encara que siguem nosaltres qui haguem de marxar. No paga la pena romandre amb fonaments de ressentiment perquè pot ser ben bé que no vegem passar el seu cadàver. I tant si es dóna el cas com si no, que això ens deixi indiferents.

Difícil, oi? Però, qui sap si aquesta seria una forma de felicitat millor que la rialleta amagada davant la desgracia del subjecte indesitjable de torn!

.