(...) Quan es va fer de dia ens vàrem
llevar a corre cuita i vàrem abandonar aquell lloc infame cames ajudeu-me. No
recordo si l’esmorzar estava inclòs o no, però ni regalat fos el que fos.
Tot i ser tan d’hora Surabaya es
movia en un gran embús de cotxes, motos i rick-shaws plena de fum i contaminació. Calia trobar al
més aviat possible un lloc decent per allotjar-nos i deixar la maleta. No era
cosa de tornar a passar una altra nit de cacera...
Un taxista ens va portar a un parell
d’hotels, però no va ser fins al tercer que ens vam decidir. A la recepció hi
havia un seguit de publicitat que parlava de les excursions al cim del volcà
Bromo, totes elles resultaven ser a la nit. Però en Ramon no hi volia anar, de nit, i
insistia en fer-la en hores de llum, així que vàrem mirar en altres hotels i en
agències ‘especialitzades’ i a tot arreu l’excursió s’operava de nit. Ell,
però, tossut tant sí com no...
Al final, cansada de donar voltes i
de buscar aquí i allà, li vaig dir amb un punt d’irritació: “Mira Ramon, si a tot
arreu et diuen que l’excursió es fa de nit, deu ser per alguna cosa, així que
deixem-nos de romanços i anem-hi de nit. Acabem això d’una vegada, home...”(i
és que de vegades, Ramon em treia de polleguera) . I la vam contractar per a fer-la
aquella mateixa nit.
La ciutat no solament no tenia cap
atractiu, sinó que resultava molt aclaparadora pel que ja he explicat; per tant
vam decidir que no ens mouríem de hotel i dormiríem fins a l’hora de partir,
que després de la nit passada ja tocava.
Havent sopat, crec que al voltant de
les 9 del vespre, ens va recollit un taxi. No recordo quants kilòmetres vàrem
fer, però arribats a un punt lluny ja de Surabaya, el vehicle es va enfilar per
una carretereta estreta amunt fins a un
refugi abarrotat de gent d’arreu del món mundial, que xerrava animadament i bevia
cerveses i licors per entrar en calor i agafar forces. I és que malgrat estar a
tocar de l’equador, a partir d’una determinada altura, vaja si en fa de fred!
Vam deixar el taxi i allà ens
esperaven els cavalls: un per en Ramon, un per a mi, i els dels nostres guies, quatre en total. I va ser llavors quan va començar l’aventura
de debò. Els animals caminaven mansament i lenta per un camí cada cop més pedregós
sota la claror d’una lluna plena brillant que jo no havia copsat fins aquell
moment; la vegetació havia anat desapareixent a mesura que ascendíem. Les bèsties van caminar fins a enfilar-se a
l’aresta de la gran caldera del Parc nacional Bromo Tengger Semeru (5.250 Ha). Mare meva quin espectacle se’m va
presentar!!! En aquella extensió rocallosa il·luminada per la Lluna i el fred
que feia semblava ben bé que haguéssim canviat de planeta: no estàvem a la
Terra, pot ser érem a Mart o a Saturn o a la mateixa Lluna... Em sentia tan
corpresa que ni vaig ser capaç de verbalitzar la meva emoció. Llavors tocava
descendir una mica i transitar per la planura a fi de trobar el con volcànic que encara
es trobava uns kilòmetres lluny.
Per fi vàrem arribar a la base del
cràter. Ara tocava pujar a peu per unes escales esgarrapades a la mateixa lava fins a l’aresta. Devien de ser les 3 de la matinada...
El fons del cràter estava cobert
d’unes enormes brases lluents que rugien i es retorçaven en sí mateixes donant-me
la sensació que havíem arribat al cim de l’ infern. L’espai per a transitar era
estret i m’estremia al pensar que un mal pas em podia fer caure... Això no obstant, aquell foc tenia en mi un
efecte hipnòtic.
Calia seure i gaudir de l’espectacle.
I esperar.
Sobre les 4,30 de la matinada va
començar la primera claror del dia i, més de pressa que a poc a poc, la llum es
va anar fent més intensa. A la llunyania van aparèixer els primers raigs
crepusculars lluitant entre núvols de vius colors magenta i taronja i començant
a il·luminar aquella extensió de paisatge extraterrestre. En absolut silenci, cap
de les poques persones que érem allà dalt deia ni una paraula. Tothom mirava l’horitzó
extasiat.
No, si jo ja ho sabia que hi havia
d’haver una justificació plausible perquè l’excursió es fes de nit i no de
dia...!!!
A la fi el sol es va mostrar en la
seva plenitud i ens va començar a escalfar. Era hora tornar, de baixar i de
desfer el camí de la nit anterior. Rebentats, vam arribar a l’hotel ben passada
l’hora de dinar i no vam sortir-ne fins a primera hora del dia següent que havíem
de prendre un vol per abandonar l’illa de Java, rumb a una nova destinació...
......................................
Nota:
Aquesta foto, que he trobat a Internet de les moltes que hi ha,
és d’en Bjorn Grotting
Photography.
A mitjans
dels 80, quan vaig estar a Indonèsia, jo només tirava en diapositives i ni idea ni
possibilitat de fer fotografia nocturna, per tant, no disposo de cap imatge meva
per il·lustrar aquest post. Evidentment, si l’autor s’arribés a sentir
violentat per la utilització, la retiraria immediatament.
