11-S, res a celebrar
Tal dia com avui, fa vint anys, la meva filla, que tenia 11 anys llavors, i el seu pare es trobaven de viatge a NY. S’allotjaven a l’hotel ‘The Millenium Hilton’, situat a l’encreuament de Church St. amb Fulton St., just al davant les torres bessones.
S’acabaven de llevar i, en enretirar les cortines, van veure la gran fumera negra que sortia d’una de les torres. Estupefactes, ho contemplaven des del finestral quan de sobte va aparèixer un avió que es va estavellar contra l’altra torre causant una gran bola de foc, com tots sabem.
Molt espantats no sabien què fer. Van saltar les alarmes de l’hotel que els va recomanar no moure’s de l’habitació; però no va arribar ni als vint minuts que les recomanacions van donar un gir al contrari i els van comminar a abandonar-lo al més aviat possible. Es desconeixia fins a quin punt l’ona expansiva l’havia afectat i, atès el caire que anava prenent la situació, semblava prou clar que hi havia perill real. Cames atrapeu-me, escales avall amb tota aquella gentada que fugia...
En arribar al carrer, un caos de de gent, fum, sirenes, crits, por... (en tornar, em va explicar la meva filla l’esglai que va sentir en veure persones llançant-se daltabaix de la torre). Pare i filla es van refugiar a correcuita l’entrada d’uns grans magatzems. Esperant [»vull la mama, vull la mama...!»]. La torre va col·lapsar i es va esfondrar amb tota aquella pols blanca i cendra que ho va engolir tot i a tots.
Així que van poder, fugint en direcció contrària, van aconseguir sortir del caos... Jo, però, des de casa meva no en sabia res, només veia aquelles imatges dantesques per TV. No hi havia forma d’establir comunicació telefònica ni saber en quina situació es trobaven ni on estaven amb totes les comunicacions mòbils tallades, ja que ningú no responia ni aquí ni allà. Creixien l’angoixa i la impotència perquè tampoc no sabia on anar ni a qui dirigir-me. I així la resta de la jornada, esperant una trucada, fins que a les 12 de la nit vaig saber per uns amics que estaven bé i a resguard. Sort va ser que havien pogut contactar amb un matrimoni (ella d’Igualada) que els va acollir a la seva casa de NY.
Van trigar cinc o sis dies a poder tornar a Catalunya; els primers catalans en arribar. Fins i tot en Ramon Pellicer els va entrevistar al seu programa en directe a TV3 (encara conservo el clauer que em van donar).
Els efectes visibles van durar un temps: dibuixava torres bessones, en feia de fang... Però no he arribat a saber fins a quin punt l’ha pogut afectar aquella mala experiència perquè no n’ha parlat en tots aquest anys. Jo, encara em faig preguntes.
L’11 de setembre de 2001 el món va canviar per sempre. L’11 de Setembre, no tinc res a celebrar.
