El rei de la casa

 

Quan jo era petita, vull dir entre els quatre i nou anys, no menjava res per a desesperació de la meva mare. Només, i tampoc sempre, empassava coses que no s’haguessin de mastegar. Per aquest motiu i atenent l’època i la capacitat econòmica de la meva família llavors, la mare em feia sopes de pa i hi triturava alguna cosa que tingués ‘aliment’ -amb el primer Turmix Berren que hi va haver a Espanya-: un cervellet, un tallet de pollastre, un ou... Em donava un vas de llet o un iogurt, i una cullerada d’oli de fetge de bacallà que no hi faltés. Esprimatxada i llarga com un espàrrec, no vaig tenir malalties però era exasperant. Una vegada em va donar un tallet de carn del que ella menjava i quan vaig tornar de l’escola va observar que tenia un bony a la galta, m’hi va ficar el dit i va treure sencer el tallet de carn del migdia.

El meu pare havia vingut de València a l’època de l’estraperlo per compte d’un cunyat que hi tenia una adoberia i estava casat amb la seva germana gran en segones núpcies. L’home, de molt bona posició, havia enviudat i tenia dos fills petits (un de pocs mesos), que van resultar ser uns trastos insuportables. Ella, la meva tia, no va tenir fills, així que quan els pares li van proposar que m’acollís durant els estius per allò ‘d’un canvi d’aigües, a veure si menja’ va estar encantada. Tindria una nena durant uns mesos per a ella sola! Jo, que no tenia ni veu ni vot, cap a València bé perquè el pare m’hi portava amb un Reanult 4/4 de l’empresa, bé perquè algun camioner carregat de cuiros feia el trajecte i m’acompanyava el cosí gran que estudiava a la Teneria d’Igualada, cap allà que vaig anar.

No em vaig enyorar ni mica i puc afirmar amb rotunditat que van ser els estius millors de la meva vida. La meva infància feliç va ser. A casa i a l’escola de monges on anava hi havia mala maror i crec que això ho portava malament; potser per aquests motius jo no menjava...

A València sí, sense gaires problemes tot i que tampoc no era una meravella. La meva tieta cuinava d’allò més bé i bo, cantava com la Sara Montiel, tenia flors i gallines ponedores, una gosseta: la Sultaneta, i un gran gat de raça europeu elegant, mans i carinyós que li dèiem Chirrino. Era el meu particular peluix i me l’estimava molt. L’oncle, per a vigilar l’adoberia durant la nit, tenia gossos grossos ensinistrats que haurien atacat si algú hi hagués entrat, i durant el dia els tenia ligats; tot i així, vaig aconseguir fer-me amiga d’un: el Litri. Allà també hi tenia amigues per a jugar -que a Igualada la mare i les mestresses del pis no en volien i no me’n deixaven portar-. Amb la tieta i l’altra germana i un germà solters, sortíem a les tardes a passejar i menjar els calamars a la romana de ‘Los Tanques’ que no n’he trobat d’altres millors en la meva vida. I em va comprar unes sandàlies blanques i daurades que jo no me’n sabia avenir, de maques -la mare sempre me les comprava marrons, que no s’embruten i duren anys-.

Molts dies sortia a un pati gran que hi havia a la part posterior de l’adoberia. Pujava a un tricicle de traginar pells i amunt i avall per allà fent carreres amb mi mateixa; també anava a a una estança on hi treballava en ‘Paco del almacén’ que feina anar una màquina de mesurar pells i me’n va ensenyar. M’agradava molt ajudar-lo. Cal destacar que aquell artefacte no era gens perillós, malgrat que rondar per la fàbrica sí que ho era i avui dia, quan hi penso, me’n faig creus.

Un cop d’aquests que jugava sola al pati em vaig trobar una rata morta. Era com un conill, de grossa. Tot i així vaig pensar que segurament al Chirrino li agradaria -els gats cacen rates, oi?-; així que sense escarafalls ni manies la vaig agafar per la cua i me la vaig endur cap dins la casa.

Em vaig trobar en Chirrino assegut en una cadira tornejada entapissada de pell de color verd fosc i m’hi vaig dirigir sense entretenir-me. Jo portava la rata penjant per la cua, com he dit, i li vaig acostar al musell cantant i fent-la ballar d’un cantó a l’altre: Chirrino, te traigo una rata, Chirrino te traigo una rata... La tieta estava rentant plats d’esquena a la porta oberta, però no em veia i tampoc va fer cas en un primer moment, però en gira-se, va veure com una cosa no identificada apareixia i desapareixia, llavors sí va pensar: A ver si... Quan es va adornar que, efectivament, allò era un ratot descomunal -al qual en Chirrino se'l mirava inexpressiu- va fer una crit: Chica! Madre mía! Qué has traído aquí!? Vamos, vamos... I corrents tornarem al pati, ella sí que feia escarafalls i jo no entenia que n’hi hagués per a tant, però la vaig seguir una mica espantada. La pell de la cua es va trencar amb tant de moviment, i la bèstia morta va caure a terra amb un soroll sord: ploff!. Amb els crits de la tieta van venir uns treballadors a auxiliar-nos, van agafar la rata i la van llençar a una séquia que passava a tocar de la paret del pati. I el gat es va quedar sense regal.

Un dia desafortunat en Chirrino no va tornar, què estrany. I l’endemà tampoc. Llavors ja ens vàrem preocupar,. Els meus cosins van sortir pels voltants a veure si el trobaven, però el que van trobar, va ser que s’havia instal·lat un circ d’aquells que portaven lleons i vam tenir clar que la fi d’en Chirrino havia estat en una de les gàbies. Pobret, quin fart de plorar em vaig fer. No en van tenir cap més, de gat. En Chirrino era únic, era el rei de la casa i del meu cor.

(El gat que ilustra aquest relat no és en Chirrino, per descomptat. És la meva gata Mica que em serveix de model)

Egipte 1977

 

Egipte 1977

La Montserrat Nogué i jo ens vàrem conèixer l’any 1973 a les classes de nocturn per a adults a l’Institut Pere Vives, quan vàrem començar el 5^è de Batxillerat Superior, que es deia llavors. Quins anys aquells del Batxillerat des del 1973 al 1976! Jo tenia 21 anys i ella un parell més.

La Montse era una noia molt resolutiva, organitzadora, amb les idees clares i una indiscutible vocació de mestra. Tenia una veu molt greu per ser una dona, cosa que no li restava gens la simpatia ni capacitat de relació ni popularitat, i aviat ens vàrem fer amigues.

Me’n recordo del professor de llatí, Sr. Moreno, força prepotent i sarcàstic, que des del primer dia va caure molt malament a tota la classe. Semblava que ho tindríem magre... Però tenia un punt feble: la veu més prima que he escoltat mai en un home, que a tots ens feia riure per sota el nas. I amb aquestes que al senyor no se li va acudir altra cosa que burlar-se de la veu d’ella. Però la Montse no es va tallar ni un pèl: «No hablemos de voces, porque habría mucho que decir aquí».

Em sembla que aquest episodi va marcar l’abans i el després, perquè el professor Moreno va ser conscient de l’hostilitat de tots els alumnes i de que el curs perillava de debó. No me’n recordo com s’ho va fer, però l’home va ser capaç de donar un gir de 180º en la seva actitud i tot allò que havia estat tant desagradable i havia grinyolat tant, es va convertir en model d’ensenyament i va a passar a ser un dels professors més ben valorats.

L’any següent d’acabar els estudis ambdues vàrem decidir emancipar-nos de les respectives famílies i anar-nos-en a viure al 2ⁿ pis d’una casa antiga de dues plantes al nucli antic de S.M. de Montbui. La meva mare no ho va pair mai i sempre més em va fer retrets per això; la culpava a ella perquè al seu entendre m’havia manipulat. Res de res, ni de lluny. Vaig marxar de casa perquè vaig voler. Jo tenia feina i m’ho podia pagar.

L’estiu de 1976 havíem anat de viatge al Perú acompanyant un nombrós grup d’alpinistes que s’entrenaven per anar més endavant a fer no sé quin cim de Nepal. Però això és una altra història...

El cas va ser que l’estiu de 1977, ella va proposar que anéssim a Egipte, aprofitant que tenia experiència en viatjar perquè una vegada va treballar en un kibutz, a Israel, (com si això fos alguna mena de garantia...). I cap a Egipte que vam anar.

El viatge (amb motxilla) el començàrem sortint de Barcelona en tren travessant el sud de França i el nord d’Itàlia, amb tots els transbordaments imaginables, fins a Mestre (el port de Venècia). Vam visitar Venècia i ens vam allotjar al mateix hostal de monges que jo ja coneixia d’una altra ocasió, a l’altra banda del Canal de la Guidecca. Al cap de dos dies embarcàvem en un vaixell amb un bitllet de coberta, per una travessia que hauria de durar cinc dies fins al port d’Alexandria. Resultaria´durillo’ dormir a les butaques en una sala atapeïda tants dies...; tot i que hi vàrem estar poc perquè ens en vam anar a buscar els sofàs de les sales comunes, on podíem dormir estirades.

Ja durant la travessia vam fer uns quants amics, gent jove que viatjava com nosaltres i que aniríem trobant en el nostre periple per Egipte. Perquè sí, va per un periple. Per començar no teníem cap projecte de ruta, ni cap llibre guia, ni cap mapa (ella va dir que ja ho demanaríem a les «oficines d’Informació i Turisme» de cada ciutat, sobre la marxa), ni allotjament previst, ni cap pressupost: uns quants diners a la faixa, algun xec de viatge, i a córrer. La targeta de crèdit no existia o no pas per a nosaltres. El lliri a la mà, inconsciència total, i confiar en la intuïció i la sort.

La Montse tenia una ‘arma secreta’ per a fer amistats: una baralla de cartes espanyola amb la que jugàvem al ‘Pumba’, fàcil, divertit i que enganxava segur a qui hi participava. Ens va ajudar moltíssim per conèixer gent com nosaltres i relacionar-nos.

Durant aquella travessia amb vaixell, que semblava més de càrrega que no pas de passatgers, una de les coses que més em va impressionar va ser travessar el canal de Corint a Grècia. Era majestuós aquell tall perfecte a la roca inundat pel mar blau entre el golf de Corint i el golf Sarònic, que separava la terra ferma de la península del Peloponès. La nostra closca, molt a poc a poc, guiada per una petita embarcació des del començament fins al final i la gent saludant des de dalt del penya segat. També vam visitar Atenes abans de reprendre el viatge. A Atenes s’hi van haver de quedar un munt de jovent francès de final de curs que no havien tret el visat per entrar a Egipte (obligatori) i no se’ls va permetre continuar. Aniríem més amples, doncs.

Amb qui més havíem fet amistat va ser una parella de Mataró i un amic seu, que era l’únic que parlava anglès. Que aquesta era una altra, nosaltres no en parlàvem ni un borrall, d’anglès. Ni el del batxillerat ens valia.

Arribàrem a Alexandria i ja ens disposàvem a acomiadar-nos de la parella: la Mercè (embarassada de cinc mesos) i l’Albert (li diré Albert, perquè no recordo el nom) i l’amic, en Paulí, que portaven el seu propi cotxe carregat amb menjar per a tots els dies d’estada, quan l’Albert ens diu que al control no li deixen entrar el vehicle perquè no disposa del «tríptic»: «Però si jo tinc la carta verda!». «Això no val, ha de ser el tríptic». Es veu que era una mena de document que avalava l’import del cotxe per evitar que se’l vengués allà per un alt preu, atesa l’escassedat. Parlant i parlant, fent papers, pagant, subornant, d’una cantó a l’altre, d’una oficina a l’altra, el temps passava i no se’n sortia. I a la fi, es va haver de plegar a la realitat: hauria de deixar el cotxe allà si volia continuar el viatge. Tot el menjar i el munt d’estris que duien també s’hi haurien de quedar perquè no hi havia forma de transportar-los.

No els podíem deixar pas a l’estacada! Vam arribar a un acord: faríem el viatge junts, aprofitant les nostres immenses motxilles mig buides i allò que ells poguessin portar a mà.

La Montse i jo marxaríem primer, perquè ells encara en tindrien per molta estona amb els tràmits i veure on i com deixaven el vehicle. Ens trobaríem l’endemà a El Caire (no existia el telèfon mòbil, tampoc...). Vàrem agafar un tren tot confiant amb l’endemà.

Arribades a El Caire ja era ben fosc. En sortir de l’estació l’ambient era polsós i desèrtic. No es veia ni a un pam de nas atès que unes rònegues bombetes, de tant en tant, gairebé no il·luminaven el carrer: «I ara què fem, on anem?», ens preguntàvem confoses. Però la Providència es va compadir de nosaltres i va aparèixer una noia que en veure’ns tan desvalgudes (la pinta que devíem fer...), ens va preguntar i ens va convidar a passar la nit a casa seva. La veritat era que no teníem alternativa i vàrem acceptar.

Que contents que es van posar el seu germà i un parell d’amics en veure dues ‘blanquetes’ europees convidades a casa seva! Ens van donar sopar, ens van posar música de l’època, volien parlar i parlar, i nosaltres cansadíssimes i mortes de son seguint-los la beta però amb unes ganes enormes d’acotxar-nos.

L’endemà després d’esmorzar, a l’hora convinguda, vam anar a l’estació de tren a buscar els nostres amics que van arribar amb força puntualitat, val a dir.

La noia egípcia ens va portar a conèixer El Caire i a fer un volt en ‘faluca’ pel Nil, la barca tradicional. La veritat és que va ser una guia fantàstica, que ens va ajudar fins i tot en el regateig al mercat.

El recorregut pel Caire va ser emocionant, sobre tot per l’ambient i els colors del basar de Jan el-Jalili (jo portava un escot a l’esquena, que, la veritat, no calia, gens adient i fora de lloc allà). El que més em va agradar va ser fumar en una pipa d’aigua de lloguer (tabac, eh?).

Vam visitar les piràmides, en ple agost!. Vam entrar a la la Kefren (on s’hi va fer un tap de gent en aquell forat estret, que no anava ni amunt ni avall amb algun atac de claustrofòbia, que avui tremolo només de pensar el que podia haver passat). L’interior de la cambra mortuòria estava molt mal il·luminat i només hi havia dos sarcòfags no gaire reeixits, i sense decoració a les parets; la veritat era que no valia gaire la pena. La de Keops fou més interessant tant pels recorreguts com perquè, hi havia una mena de finestra que donava a l’exterior d’on es veia tota la plana de Giza des de mitja alçada. Amb aquella calorada sufocant, l’Esfinx quasi ni ens la vam mirar.

I la piràmide esglaonada de Zoser i la necròpolis de Memphis. Amb tot plegat, ja no recordo ni quants dies de viatge portàvem...

Després de El Caire tots cinc vam tirar cap al sud, en tren, que puc assegurar que estava força bé. Fins a Luxor.

Tampoc no teníem cap allotjament previst i vam anar a petar en una mena d’alberg, que semblava més una antiga presó. Allà vam tornar a coincidir amb uns nois italians que havíem conegut al vaixell i un de Sabadell que viatjava sol. Durant aquells dies vàrem recórrer i visitar molts dels monuments que avui dia o bé no està permès o et cobren una morterada per entrar: Les tombes reials de la Vall dels Reis (totes, o quasi), Karnak, el temple de Hatshepsut... Menjàvem on ens venia bé, en tavernes i parades del carrer. I em va quedar ben clar que valia més una Coca-Cola calenta que una vas d’aigua d’aixeta ben fesqueta.

Però com ja he dit, viatjàvem sobre la marxa sense pressupost, i els diners començaven a flaquejar; va quedar ben clar que en no tindríem prou per arribar a Asuan, i encara havíem de tornar: comprar bitllets de tren, de vaixell, alimentar-nos i allotjar-nos... Però puc dir que no estàvem especialment angoixades per aquesta escassetat sobrevinguda.

Així que a Luxor ens vam haver d’acomiadar de la Mercè, l’Albert i en Paulí amb totes les promeses de retrobament, que sí, es van complir.

I novament amb tren des de Luxor a Alexandria, el joc del «Pumba» ens va fer el trajecte més fàcil a nosaltres i a altra gent de vagó que no parlaven espanyol ni nosaltres anglès, però vam riure i el temps ens va passar volant. Arribades a Alexandria, prenem el vaixell fins a Mestre i d’allà un tren fins a Gènova. I a Gènova un vaixell fins a Barcelona, arribàvem sanes i estàlvies. Un periple que, malgrat que alguns detalls se’m confonen, no oblidaré mai.

El dia 11 de març, la Montse va traspassar d’una malaltia que se la va endur en poc més d’un mes. Les nostres vides, ja feia anys que havien pres camins molt diferents i ens havíem distanciat (no pas enemistat). Tot i així, el seu decés em va remoure i va fer sorgir altra vegada aquelles vivències dels viatges i la nostra convivència al pis de Santa Margarida de Montbui on havíem fet tantes festes i viscut l’intent de cop d’estat el 23 de febrer de 1981 del tinent coronel Tejero amb una munió de gent que s’hi va aplegar, amorrats tots a l’aparell de televisió.

Allà on siguis, Montse, una abraçada i un record per sempre.

La muntanya

Auyan Tepui (Salto del Ángel)

 Al peu de la muntanya mirava amunt i no veia el final. Malgrat això, vaig intentar escalar-la, aquella muntanya inabastable de rocs cantelluts, com de pissarra. Ascendia arrossegant-me i grapant les pedres amb les mans nues i els peus descalços. Tanmateix, em costava molt perquè les pedres se'm clavaven i m'esgarrinxaven els braços i els genolls, i com que el terra era inestable, tot el que pujava ho relliscava avall i no aconseguia moure’m de lloc malgrat l’esforç persistent. Era esgotador i angoixant com un càstig diví.

(Somni 11.03.24)

Quan Oscar Wilde estava complint condemna a la Presó de Reading Gaol, va escriure una llarga carta (De Profundis) al seu amant Lord Afred Douglas el qual sovint el menyspreava. Entre les moltes coses que Wilde li deia a la missiva, va ser: "Vaig veure que una naturalesa menys cultivada realment t'hauria anat molt millor (...) Al capdavall el lligam de tota companyia, ja sigui en el matrimoni o en l'amistat, és la conversa, i la conversa ha de tenir una base comú, y entre dues persones de cultura molt diferent l'única base cómú possible és el nivell més baix. Allò trivial en el pensament i en l'acció és encanador".

Una pregunta em ve al cap. Com es recordaria a Lord Alfred Douglas si no hagués estat amant d'Oscar Wilde?...

.

L'home ben plantat

 

Aquella tarda de finals de novembre, havia anat a passejar pel bosc a embolcallar-me amb la brisa que movia els arbres i carregar l’ànima d’una serenor que feia dies que havia perdut. Mig amagada entre el boscam, em vaig trobar una cabana amb la porta oberta. Per un impuls, més que per veritable curiositat, hi vaig entrar. Tot era molt vell i feia pudor de resclosit. Es notava que feia temps que ningú hi vivia. No sé per què no vaig marxar de seguida.

Però el mateix impuls em va fer pujar per unes escales estretes fins al terrat, potser podria respirar aire pur i contemplar les vistes que intuïa. Just arribar a dalt, però, em vaig trobar amb les restes d’una gran teranyina esquinçada que cobria quasi tota la balconada d’on hi penjava entortolligada la pota monstruosa d’una aranya gronxant-se al vent, com aquells cartells del salvatge oest al pobles abandonats. Aquella visió, em va fer tanta basarda i em va provocar tant des assossegament que ni m’hi vaig acostar; esfereïda vaig recular i vaig escapar de seguida escales avall.

Baixava a corre cuita, quasi sense control, només volia sortir d’aquell cau feréstec. Tanmateix, quan ja anava per a la meitat de l’escala, de sobte em vaig trobar de cara amb un home ben plantat que pujava. Ambdós vam clavar les mirades. Per tota paraula ell em va dir: «Anem», i em va allargar la mà. Jo, per un moment desconcertada, vaig pensar: «ja no tinc tota una vida per davant, tampoc no haig demostrar res, puc fer el que vulgui, així que, per què no?» i el vaig seguir...

En arribar al luxós restaurant que ell sabia, va demanar un seguit de menges exquisides. En aquell instant, però, em vaig adonar de que jo no anava vestida per a l’ocasió: «Me’n vaig un moment al bany a endreçar-me com cal. Torno de seguida, no hi pateixis», li vaig dir. Em va costar trobar-lo, el bany, i no va ser fins després de diverses equivocacions ara cap a un cantó, ara cap a un altre i preguntant que ho vaig aconseguir.

No obstant, tot i l’experiència viscuda en el trajecte d’anada, la tornada al meu lloc on m’esperava l’home encara va ser pitjor. Salons i més salons sense indicacions, plens de taules i de gent elegant sopant i xerrant de forma distesa i jo caminant entre mig com una estranya que no pertany a aquell lloc cercant el camí. Era com un laberint que s’expandia.

A la fi, amb tenacitat i atenció, també en aquesta ocasió vaig aconseguir arribar a la meva taula amb força inquietud, ja que malgrat no haver estat culpa meva, la imatge de displicència per l’excessiva tardança que a mi em semblava haver donat no s’adiu gens a la meva manera de ser. El cas va ser que ell ja no estava allà. El maitre, que es mostrava fins i tot amoïnat, em digué que l’home havia marxat entristit i decebut; em comentà també que aquell mateix dia havia tingut una forta discussió que l’havia trasbalsat d’allò més i que en trobar-me a l’escala disposada a seguir-lo sense reticències, li havia semblat una dona sincera amb qui podia confiar.

                                                                        (Un somni inquietant: 27.11.23)

.

El secret de la Capella

Amplieu la imatge

 

Estirada al llit amb el pijama posat i fent temps esperant el son, lliscava el dit sense massa convicció per la pantalla del mòbil, amunt, amunt, amunt, anar passant..., quan en una dècima de segon em va cridar l’atenció la notícia que a la Galeria SENDA de Barcelona s’hi exposava l’obra d’un tal Ola Kolehmainen, un fotògraf finlandès del que no n’havia sentit a parlar. Com que m’agrada la fotografia sempre vaig buscant què hi ha de d’interessant, si més no per a mi, de tal manera que en obrir la pàgina oficial de la galeria d’art d’immediat em vaig sentir seduïda per la proposta: es tractava de fotografies de gran format dedicades a edificis sacres de les religions monoteistes. «Sacred Spaces» era el títol de l’exposició, que es podria visitar entre juny i agost de 2018.

Ja frisava, així que vaig trigar pocs dies a baixar a Barcelona a veure-la. Eren totes meravelloses, molt cuidades i ben treballades. Però si una em va impressionar per damunt de les altres va ser una fotografia de 4,20 m d’amplada per 1,90 m d’alçada d’una estança inconcreta a Sant Pere del Vaticà. En trobar-m’hi de front no em vaig poder estar d’asseure’m al terra de la sala i contemplar-la durant una llarga estona, extasiada, com si fes una meditació: la llum esbiaixada i potent que entrava pels finestrals superiors, l’atmosfera torbadora, les dues personetes minúscules a la part inferior de l’estança que donaven la mesura del tot, semblava que m’invitaven a entrar... A partir d’aquell dia de sobte se’m va despertar la passió pel Barroc, especialment el del sud d’Itàlia i de Sicília que des de Nàpols va entrar a Catalunya pel port de Tarragona. Des de llavors, em captiven les cúpules i les voltes pintades, el dramatisme de les escenes, l’explosió de color, els volums, els clarosbcurs... i va canviar també el meu concepte sobre la fotografia d’arquitectura, però sobre tot la d’interiors. He fet escapades i fins i tot viatges expressament per a contemplar arquitectura sacra d’aquella època.

Així que no es d’estranyar que jo, tot i ser una igualadina de tota la vida, aprofités una visita guiada que Promoció Cultural de l'Ajuntament organitza de tant en tant a la basílica de Santa Maria d’Igualada. Aquest temple del S. XVII, que tots tenim tan a la mà i ens és tan conegut que a voltes sembla que no el veiem.

Tal com imaginava, em va agradar repàs a l’imponent retaule barroc; però va ser justament la Capella del Sant Crist, sempre tan fosca, una mica inquietant segons com, quelcom que no m’esperava que ha fet que la vegi amb uns altres ulls...

En accedir-hi, els llums estaven apagats, només una il·luminació puntual al cambril. Va ser el guia, que sabia on era el botó, qui va encendre l’enllumenat general per a poder fer les explicacions.

Fou, però, en alçar la vista i mirar directe a la cúpula, que en ens va fer adonar que és allà on hi ha de debò la part més interessant.

A les petxines hi veiem unes acolorides pintures dels quatre Evangelistes que trenquen amb l’estètica i la monotonia cromàtica del recinte, obra del pintor igualadí Miquel Llacuna i Alemany. Em va fer il·lusió saber que eren seves, perquè al Sr. Llacuna, jo el vaig tenir com a professor de dibuix a l’Institut a principis dels 60 i val a dir que amb la seva mestria i consells em va fer sentir valorada com a persona i com a artista en potència. Em van venir al cap records de simpatia i nostàlgia perquè als que tenim una edat, ens es difícil recordar una bona mestra o un bon professor de les dècades dels 50 o 60... I vaig pensar que estaria força bé que la sala municipal d’exposicions, que hores d’ara encara no té nom tot i els anys transcorreguts des que la la van obrir, estigués dedicada a ell.

Després fixant-me en l’interior de la mitja esfera, paradoxalment, s’observa gairebé negra. Tanmateix no és així. Resulta que en aquesta cúpula de 7,50 m. de diàmetre, hi ha pintada una esplèndida «Glòria» amb una munió de personatges, alguns relacionats directament amb Igualada. Aquesta pintura de 1752 és obra del pintor, gravador i mestre barroc Francesc Tramullas i Roig, ben reconegut a Barcelona (té obres a la Catedral i al MNAC), a Tarragona (a la Catedral), a Madrid (va retratar Carles III i la seva esposa) i a París durant el S. XVIII. Posteriorment, he conegut més detalls del pintor i de la cúpula fent una cerca a la xarxa i amb la informació d’un opuscle, amb les grapes rovellades, que amablement la noia que fa la neteja em va proporcionar un altre dia que hi vaig tornar pel meu compte.

Aquesta cúpula pintada, malgrat el estralls que va patir tot el temple durant la Guerra Civil, s’ha conservat miraculosament, i aquí sí que podem afirmar que ha estat un miracle. Serà perquè no hi ha ni un bri de llum (només tres petits espiells insuficients) que en l’època en que tot el que feia «tuf de sagristia» anava al foc, ningú no es devia adonar de la seva existència. I es va salvar.

Però que sobrevisqués a la Guerra Civil per manca de llum, no és excusa perquè avui dia tampoc no en tingui (i diria que també hi manca restauració...). Tant és així que resulta que la pintura més important que posseeix la ciutat d’Igualada està a la vista de tothom però no es pot veure. Quina llàstima!.

Vaig concloure que la visita havia estat d’allò més profitosa i vaig sortir-ne gratament sorpresa pel nou coneixement que acabava d’adquirir -jo, una igualadina de tota la vida-. Em va fer sentir una admiració afegida tant pel que fa a la Capella en si mateixa per les històries que s’hi expliquen, com pel secret que que s’amaga a la cúpula. La vaig fotografiar (la cúpula) amb poc èxit, val a dir, a causa de la foscor. Ja se sap que la fotografia és llum i sense llum no hi ha fotografia.

Però també vaig sortir-ne entristida. Em dol l’ànima cada vegada que veig que s’ha perdut un patrimoni cultural a Catalunya o arreu, no tant per catàstrofes naturals com per deixadesa, mala fe o una mala intervenció. Em pregunto com ha estat possible que en tots aquests anys cap responsable sigui polític, eclesiàstic o cultural no ho hagi advertit. I si ho penso bé, no puc evitar la sensació que a Igualada tenim un conflicte amb el patrimoni arquitectònic, com si no ens l’acabéssim de creure, al qual massa sovint se li ha extret l’ànima apel·lant al progrés. I no ho dic només per aquest cas. En podria fer una llista.

En definitiva, m’agradaria molt que aquest testimoni servís per obrir una via; una via que sensibilitzi les administracions públiques (o privades), les que siguin, i li dediquin mitjans econòmics i tècnics per a recuperar-la i il·luminar-la. Ja sé que tothom demana i demana, però una hora o altra algú s’hi haurà de posar. De què ens serveix sinó? També ens la deixarem perdre?

Visualitzant-la es posaria en valor per al conjunt de la ciutadania; permetria als igualadins gaudir d’un patrimoni que ens és propi i orgullosament ens plauria mostrar a aquells que ens visitin.

... o potser encara haurem d’acabar fent un «crowdfunding...

.

Amigues per sempre

 

La RUFA

Esperar-me dreta al llit a l’hora d’anar a dormir: va..., que no vens?

Posar-se a sobre del meu braç dret mentre llegeixo (impossible girar pàgina) o miro una peli al llit.

Llepar-me la bata de pelfa amb delit.

Venir a buscar la llaminadura cada dia al vespre.

Dormir als peus del meu llit ben quieta.

Demanar que li obri la porta del rentador per menjar herba gatera.

Ajeure’s com una reina al silló a la terrassa.

Seguir-me al bany i refregar-se a les cames mentre faig esforços (per donar-me ànims, segurament).

Estirar-se davant l’estufa halògena.

Posar-se darrere la pantalla de l’ordinador mentre hi treballo.

Pujar-me a sobre els genolls mentre esmorzo o llegeixo el diari.

Gemegar desconcertada en sentir el meu primer esternut del matí.

Llepar la malta directament del tub.

Mirar-me fixament.

Quedar-se mirant a l’infinit o de cara a la paret, ves a saber què li passava pel cap.

Bufar la Carola: tu i jo no som amigues!.

Sentir-se culpable i gemegar quan ha fet una malifeta i la miro fermament: què estem fent!?

Amagar-se sota el cobrellit quan ve algun desconegut pensant-se que ha desaparegut i no la veuen.

Demanar-me que ens estirem juntes al llit, sense fer res, només estirades mirant el sostre.

Posar-se al sol que entra a la tarda al meu llit.

Espiar els coloms que es posen al fanal del carrer en posició d’atac (tot i que estan a 25 m...)

Obrir l’armari de la Carola on no hi ha res que li interessi.

Passar-me la cua per la cara o la pantalla de l’ordinador mentre escric.

Dormir i dormir.

Deixar sempre les portes una mica obertes perquè pugui transitat per tot arreu.

Barallar-se amb la cua i cridar-li furiosament.

Mossegar-se les ungles.

Menjar del meu plàtan, les galetes i llepar els pinyols de les olives amb fruïció.

Olorar la tassa de te (com que crema, no gosa a beure’n).

Mai ha robat menjar ni ha rascat els mobles.

Posar-se a sobre la meva roba (millor si és fosca).

Sentir-se inquieta quan em veu preparant una maleta de viatge.

Posar-s’hi a dintre: vull venir!!!

Ignorar-me quan torno d’un viatge.

Amagar-se dins d’un calaix o una caixa.

Beure’s l’aigua de la dutxa.

Demanar-me que li obri l’aixeta del bidet per a beure.

Tocar-me amb la poteta: ei! Soc aquí, acarona’m!

L'últim dia...

Dia 9 de maig, a la tarda:

La seva mirada sense veure’m, mentre l’anestèsia l’adormia definitivament... Jo li parlava.

De sobte, el silenci i el sentiment de l’absència.

De ben segur no ha estat molt diferent d’altres gats, però era la «meva gata»; teníem una relació i ens reconeixíem. La trobaré a faltar.

.

11-S, res a celebrar

 

"The Millenium Hilton"

11-S, res a celebrar

Tal dia com avui, fa vint anys, la meva filla, que tenia 11 anys llavors, i el seu pare es trobaven de viatge a NY. S’allotjaven a l’hotel ‘The Millenium Hilton’, situat a l’encreuament de Church St. amb Fulton St., just al davant les torres bessones.

S’acabaven de llevar i, en enretirar les cortines, van veure la gran fumera negra que sortia d’una de les torres. Estupefactes, ho contemplaven des del finestral quan de sobte va aparèixer un avió que es va estavellar contra l’altra torre causant una gran bola de foc, com tots sabem.

Molt espantats no sabien què fer. Van saltar les alarmes de l’hotel que els va recomanar no moure’s de l’habitació; però no va arribar ni als vint minuts que les recomanacions van donar un gir al contrari i els van comminar a abandonar-lo al més aviat possible. Es desconeixia fins a quin punt l’ona expansiva l’havia afectat i, atès el caire que anava prenent la situació, semblava prou clar que hi havia perill real. Cames atrapeu-me, escales avall amb tota aquella gentada que fugia...

En arribar al carrer, un caos de de gent, fum, sirenes, crits, por... (en tornar, em va explicar la meva filla l’esglai que va sentir en veure persones llançant-se daltabaix de la torre). Pare i filla es van refugiar a correcuita l’entrada d’uns grans magatzems. Esperant [»vull la mama, vull la mama...!»]. La torre va col·lapsar i es va esfondrar amb tota aquella pols blanca i cendra que ho va engolir tot i a tots.

Així que van poder, fugint en direcció contrària, van aconseguir sortir del caos... Jo, però, des de casa meva no en sabia res, només veia aquelles imatges dantesques per TV. No hi havia forma d’establir comunicació telefònica ni saber en quina situació es trobaven ni on estaven amb totes les comunicacions mòbils tallades, ja que ningú no responia ni aquí ni allà. Creixien l’angoixa i la impotència perquè tampoc no sabia on anar ni a qui dirigir-me. I així la resta de la jornada, esperant una trucada, fins que a les 12 de la nit vaig saber per uns amics que estaven bé i a resguard. Sort va ser que havien pogut contactar amb un matrimoni (ella d’Igualada) que els va acollir a la seva casa de NY.

Van trigar cinc o sis dies a poder tornar a Catalunya; els primers catalans en arribar. Fins i tot en Ramon Pellicer els va entrevistar al seu programa en directe a TV3 (encara conservo el clauer que em van donar).

Els efectes visibles van durar un temps: dibuixava torres bessones, en feia de fang... Però no he arribat a saber fins a quin punt l’ha pogut afectar aquella mala experiència perquè no n’ha parlat en tots aquest anys. Jo, encara em faig preguntes.

L’11 de setembre de 2001 el món va canviar per sempre. L’11 de Setembre, no tinc res a celebrar.