“Corpus Domini nostri Jesu Christi custodiat animam tuam in vitam aeternum. Amen”.
I tot seguit jo havia d’obrir la boca i traure la llengua on el capellà hi
dipositaria una petita hòstia consagrada (fins i tot avui dia em costa
pronunciar aquestes dues paraules, tan prohibides llavors...), que m’havia d’empassar
sencera sense que, ni de lluny!, em toqués les dents. Dies abans de fer la
Primera Comunió ens havíem entrenat a classe amb hòsties sense consagrar ( i ‘sense
consagrar’ també em costa de dir).
Tot seguit l’escolanet havia d'estendre la patena sota la meva barbeta, no fos
cas que l’hòstia caigués a terra, perquè llavors la cosa sí que s’embolicaria
de debò, ja que el capellà hauria d’expiar la meva malifeta dejunant un mes
seguit. Confesso que en els anys posteriors més d’un cop em va arribar a passar
pel cap... No dic res més.
De ben segur més d’un recordarà la imatge a la televisió pública de l’època,
d’un nen vestit de marineret intentant empassar-se l’hòstia que li havia quedat
enganxada a paladar i no hi havia manera; no la podia tocar ni amb els dits ni amb les dents, gairebé ni amb la
llengua; evidentment, no la podia escopir y com que tampoc hi havia forma d’empassar-se-la,
es va començar a congestionar i li venien arcades. Tenia la cara d'un patiment angoixant, perquè no es poden tenir tan males experiències la
primera vegada, sigui del que sigui.
Això era així abans de Concili Vaticà II, quan els capellans, d’esquena al
públic i remugant en llatí durant una hora de rellotge, jugaven a fer cuineta a
l’altar a l’ús. També tenia el seu punt, observar com en el moment de la
Consagració, al temps que el capellà alçava (d’esquena, hem dit) el Calze i la
Hòstia gran, els escolanets li aixecaven la casulla. Jo acotava
el cap i m’esforçava per veure què dimonis s'hi amagava allà a sota que tingués tant interès d’ensenyar, però
mai vaig apreciar res que pagués la pena i mai no ho vaig entendre.
Avui dia tot és diferent. Hi ha transparència i per tant tot el ritual es
desenvolupa de cara a la galeria, i en l'idioma dels feligresos per tal que tot quedi ben clar y no puguin dir: “És que jo no ho vaig entendre...”. I l’hòstia te
la donen a la mà, si vols (i no és obligatori posar l’altra galta). El què
ignoro és si es pot mastegar o no...
Però ni ha coses que no s’arreglen, hòstia!, perquè ara resulta que els
celíacs al·leguen problemes d’intolerància. I a veure, com és possible tenir
intolerància al Cos de Crist, si és Sagrat? Desprès de dos mil anys, ara venen ‘uns
celíacs’ amb les seves manies. Les coses són com són, sempre han estat així i
ningú no es queixava, per tant, ni parlar-ne. Ves a saber què més demanaran si
cedim.
En fi, no m’allargo més, però vull pensar que algú assenyat acabarà pensant
amb el cap i no serà tan infame de condemnar els celíacs a una vida de
desgavells intestinals quan vulguin combregar (ja només faltaria anar perdent
adeptes per aquest motiu...), i arribarà un dia en que abans de donar-te l’hòstia,
el capellà, amb un copó a cada mà et dirà: “Serveixis vostè mateix, amb gluten
o sense?”
