Fa anys que treballo a la administració pública. Vaig accedir-hi amb setze anys, després de fer el batxillerat i just en acabar els estudis de secretariat a l’escola de monges quan encara manava el Generalísimo. Encara recordo que em vaig presentar a les proves de selecció portant el vestit d’uniforme i mitjons.
Com que era molt jove i tenia els estudis frescos, molt per sobre dels altres que competien amb mi i a més havia estat una bona estudiant, vaig treure el número u -sense padrins!-, de manera que el juny de 1969 just abans que els americans posessin el peu a la Lluna, jo el posava a l’Ajuntament en una feina que m’hauria de durar tota la vida. Cobraria poquet, però era segura. La mare ho tenia molt clar això, que havia passat molta gana a la guerra. I em podria jubilar als 58, després de 40 de servei, amb el cent per cent del sou!
Vaig haver de 'jurar' Los Principios Fundamentales del Movimiento (o així consta…), requisit bàsic i imprescindible per exercir un treball d’auxiliar administrativa de tanta responsabilitat, dignitat i exemplaritat com el que m’esperava. Pel que em van explicar els companys més antics, no s’hi valia prometre, s’havia de jurar, és a dir: posar Déu per testimoni. Si n’era d’important!
La mare em deia que havia tingut molta sort -com si jo no m’ho hagués guanyat- i els amics em deien amb un toc de menyspreu mal dissimulat i sornaguer: “A l’ajuntament treballes...?” I aquesta ha estat una constant durant tota la meva vida; de manera que en el meu interior sempre he sentit una mena de vergonya per treballar on treballo i moltes vegades me’n he amagat fins i tot davant la família.
Tenint en compte la meva joventut llavors, sembla que hagués pogut estar fàcil manipular-me i girar-me cap al Régimen, però des de petita sempre he rebutjat l’autoritat per se, i no hi vaig combregar mai amb aquelles idees, la qual cosa ha fet que tampoc no hagi estat mai de la línia dura. Tampoc he estat llepaculs ni he venut els companys a canvi de prebendes, i, tot plegat, m'ha portat no pocs disgustos, amén de la manca de promoció. He procurat ser responsable fins i tot creativa, dintre del què cap, però a l’administració pública això no ven.
I ves per on que un dia va arribar la democràcia. Uff, quina il.lusió! Ara sí que ens refarem i aconseguirem assolir la dignitat que ens pertoca...!, se’m va acudir. Doncs no, tampoc. Per ressentiment, per enveja o per tòpics, som qui som, mani qui mani. Una vegada un candidat a regidor em va dir : “Jo lluitaré perque vosaltres -els funcionaris- no pugueu aparcar a la plaça”. Bon programa, si senyor!, vaig pensar. La seva banadera, la seva lliuta, allò que l’empenyia a treballar en favor dels drets dels conciutadans consistia en això: “que nosaltres no poguessim aparcar a la plaça”. Ell sí, però, a totes hores, tots els dies de la setmana aparcament fix, gratuït i vigilat. Faltaria més!
Com que ja tinc una edat, doncs, hores d’ara en podria explicar de tots colors, però el més trist és referir-me al desencís –que no amargor-, o cinisme que s’ha anat apoderant de mi al llarg d’aquests anys. A vegades ni jo m’ho crec i em pregunto còm he pogut resistir tant de temps i què dimonis hi faig aquí, niña que tu vales mucho.
..............................
Tot aquest preàmbul, ve a compte de la situació que ara mateix m'ha tocat viure com a funcionària: resulta que en el darrer quart d'hora de partit van i em canvien radicalment les regles de joc perquè l’equip contrari ha equivocat l’estratègia i, a més a més, els seus jugadors són dolents i no n’encerten ni una. Se’m podrà dir que hi ha gent que s’ho passa pitjor. És veritat, i ho lamento sincerament, però jo no en tinc la culpa i també tinc dret a dir el què penso i com em sento, tant si aixeco odis com amors.
I és que darrerament, tant a la premsa, com al fòrums, a les TV i les ràdios es venen escoltant opinions i sentències despectives i miserables contra nosaltres a qui, en força ocasions, no semblen considerar-nos ni persones de ple dret. Avui dia encara m’hi trobo: “Vostè està qui perquè jo li pago”, m’han dit des de l’altra banda de la taula assenyalant-me amb el dit: “Està al servei del ciutadà”, com un esclavet, es veu. Com si jo no pagués també la contribució, ni la seguretat social, ni fes la declaració de la renda i l’ajuntament em regalés l’entrada als museus municipals o a la piscina pública i el gual per entrar al garatx o la taxa d’escombraries.
Aquest concepte suat i pervers del ‘servidor públic’que no hem aconseguit trencar, governi qui governi, fa que qualsevol palangana es cregui amb dret fins tot, si li ve de gust, a insultar-nos sense manies. Recordo el dia que un home, cridant com un boig, va agafar per la camisa l’arquitecte municipal i la hi va esberlar per l’esquena de dalt a baix. I no va passar res. O un altre que traficava amb nínxols que em va advertir –també assenyalant-me amb el dit i apuntant directament als ulls- que ell havia fet la guerra i que tenia fusell.
No ens equivoquem. No som “servidors públics”, som “treballadors del sector públic” que és ben diferent, i un concepte bàsic pel que fa a la nostra dignitat com a persones.
Que ser funcionari és aspirar a poc en la vida? Podria ser, o no, segons es miri. Segurament, la majoria -els d'abaix- no serem mai rics ni podrem fer massa inversions mil.lionàries ni ens beneficiarem dels imports que es recapten per les taxes que l’ajuntament aplica en llicències d’obres o d’activitats, plus vàlues o del que sigui (sobre tot quan anaven grassos). En qualsevol cas, ser funcionari és un decisió personal, com la de qui decideix muntar una empresa, ser botiguer o dissenyador de sabates. Jo he he optat, lícitament -com ho podria fer qualsevol persona que hagi estudiat-, per l’estabilitat encara que no guanyi molts diners. Ningú no m’ho ha donat ni m’ho pot retreure, sinó que és un dret que m’he guanyat. I per tant, no m'haig de justificar ni demanar perdó a ningú.
I amb tot aquest enrenou de les retallades i les improvitzacions de tot pelatge ¿algú es pot imaginar com deuen estar treballant els “matxaques” dels Ministerios amb aquests decrets i contradedrets, afirmacions, rectificacions, ordres i desacreditacions, fent i desfent? Si és per acabar boig! Com volen que els administratius, auxiliars mileuristes i subalterns que fan les fotocòpies se’ls prenguin seriosament, als polítics? Primer, corre que em cago, i al minut següent, estripa-ho tot que he cambiat d’opinió i penja el paper al wàter... i d’aquesta manera, un dia sí y un altre també.
Algú ha pensat que la mala preparació d’una bona part dels nostres polítics -els d'allà i els d'aquí- que assumeixen responsabilitats per a les quals no tenen formació ni aptituds (només cal mirar-ho a Internet), que si són on són és perquè el seu mèrit principal ha estat medrar en el partit a cop de colze i xafada d’ull de poll, i que això fa que les seves decisions siguin immadures, desgavellades, a voltes, fins i tot, perilloses? Gràcies a la seva mediocritat i als seus despropòsits megalòmens sense càlcul, o directament corruptes (polítics, empreses públiques, assessors, alts càrrecs, determinats tècnics...., uns i altres acumulant càrrecs o llocs de treball) han acabat per arruinar el país en un clar exponent del Pincipio de Peter. Per tant, haig de concloure, que si nosaltes som mals treballadors no és altra cosa que el reflex de la seva incompetència. Així de senzill. I per aquest motiu ens detesten ells també.
Des de sempre he tingut molt clar que si les directius que rebo dels que estan per sobre meu fossin clares, si fossin coherents i conseqüents, si em respectessin com a persona i no em deixessin amb el cul enlaire com ha passat infinitat de vegades quan he pres una iniciativa, jo executaria bé la meva feina y, sens dubte, seria molt més eficaç (a més de ser més feliç, que ja m’agradaria) en benefici de tothom.
Però mana qui mana, i ho fa com ho fa... i, nedant entre dues aigües -la dels administradors i la dels administrats-, ens trobem els funcionaris "servint" dos amos antagònics. Gens fàcil.
