Gairebé no la coneixia. Havíem
coincidit en algun taller d’escriptura, de grafologia o similar al Centre Cívic
de la nostra ciutat, però quasi no havíem intercanviat paraules. Les justes. No
obstant, ambdues sabíem qui érem.
Ella era una noia molt alta, guapa, esvelta,
atlètica, rossa, amb un estil d’aquells que en diríem ‘hippiós’ però amb
classe. Era activa, culturalment parlant, i em provocava una certa admiració tot
i que cada una teníem el nostre món particular que només es fregava,
lleugerament, de tant en tant.
La casualitat va voler que
cercant una informació a Internet em topés amb el seu bloc on justament hi
havia unes dades que em calia ampliar; també fotos, el seu nom sencer (que
fins llavors jo no sabia), el seu correu electrònic i la seva adreça de Facebook.
I li vaig escriure un email, però el sistema me’l va retornar: “faillure”. Llavors ho
vaig intentar amb el correu de Facebook, però no em va quedar constància de si
l’havia llegit o no...
Fixant-m’hi em vaig adonar que el
darrer ‘post’ del bloc tenia una data de
finals de 2010 i això mateix succeïa amb el Facebook. Vaig mirar quins eren els
seus amics, a veure si en teníem de comuns a qui pogués preguntar com ho havia
de fer per contactar amb ella. I sí, coneixia algú a qui dirigir-me.
-És morta. L’any 2010 es va morir.
–Em va dir l’amic a qui no vaig gosar a preguntar la causa, deixant-me un trasbals al pit.
Això és el què passa amb allò que
pengem a Internet, una part del nostre ‘Jo’, de la nostra creativitat, coses que han estat importants a la nostra
vida en un moment donat queda paralitzat, mut, inacabat, com un fantasma,
un testimoni que recordarà al món que aquella persona va existir però amb la
tristor que comporta la incertesa d’una certesa que només es pot intuir.
