He decidit que vull canviar de casa. I mira que el meu pis és
una monada: acollidor, confortable, coquetó... Igual és que sóc paranoica, jo; pot ser, però
diria que no, perquè suportar els veïns del meu replà té el seu mèrit. I aquest
mèrit el porto a l'esquena des de fa 13 anys, o sigui que ja n’hi ha prou!.
Ella és una paia insidiosa d'aquestes que punxen i foten, i ell, un tipus molt
nerviós i inestable. Tant que m’hi vaig mirar a l’hora de comprar-lo i ja és
mala sort, coi!. Tenen unes esbroncades diàries, de campionat!, amb cops de
porta i persecucions incloses. I a més a més, per qualsevol nimietat: els
cordons de les sabates, l'oli de l'amanida, un calaix mal tancat, coses així.
De sobte es munta un pollastre, que acaba quan ell abandona el pis donant un
cop de porta estrepitós, que algun dia arrencarà el bastiment, i se'n va bramant
escales avall. Torna al cap d'una estona com si res hagués passat... Però ja
ens ha fotut nerviosos a tots.
L'home toca el piano i ho fa molt bé. Però no
m'agrada escoltar-lo, perquè sí, és cert que té una gran habilitat amb els dits
i cap nota està fora de lloc, però, ai amics! El toca de manera que més aviat sembla
que l’està matant. O sigui aquí no podem dir allò de 'he plays the piano', sinó 'he
kills the piano!'. No sé jo en què o en qui deu estar pensant...
El cas és que aquest cap de setmana el meu veí
tocat de l’ala i jo hem coincidit, sols, a l'ascensor pujant del garatge. Ell,
mirant-me amb aquells ulls giratoris extraviats i un somriure que s'estira i s'arronsa
compulsivament, va i em diu molt misteriós: “Estic mirant això de les càmeres
de seguretat...” i jo: Siii?... Aaah! Dreta com un bastó, enganxada a la paret
de l'ascensor que pujava més lentament del normal. O això em semblava.
Perquè aquesta és una altra. Resulta que la
porta del nostre garatge té un gran atractiu per als nois que surten dels bars
a les quatre del matí els caps de setmana. Tothom sabem que els bars disposen
urinaris, però per alguna raó que se m'escapa, ells prefereixen de llarg marcar
territori a la porta del nostre garatge. I tots els caps de setmana –i ja no
parlem quan hi ha alguna celebració!- la nostra porta apareix degudament
decorada amb dibuixos abstractes de pixats a diferent altura, a 60 o 70 cm més
ò menys. Per això sé que són homes!
perquè si fossin dones, això seria físicament impossible... i després una
reguera que baixa rampa avall fins... Va, no dic res més.
Com que enguany ell és el president de la
comunitat, ha pensat que la solució definitiva passa per posar càmeres de
seguretat. Ostres, i per a què? Em pregunto. Què farem amb les cintes un cop
tinguem gravada la totalitat del ‘orinants’ de la zona? Les anirem a lliurar a
la Policia que no enxarpen ni als lladres?
Això en el cas que la gravació sigui clara,
perquè, anem a imaginar: Els ‘orinants’ es col·loquen a l'esquerre la major
part de les vegades. Això significa que la càmera ha d'estar situada a la
cantonada de dalt d'aquell costat enfocant de dalt a baix. Però el normal és
que el ‘orinant’ miri cap avall per contemplar el producte de si mateix que ens
vol regalar. És gairebé segur –vaja, segur del tot- que no mirarà a càmera per
molt presumit que sigui i que li agradés sortir a la ‘tele’, dubto que ho sigui
fins aquest extrem; a més, es podria mullar els peus si es desconcentra i
perdria la gràcia. De manera que l'únic que quedarà perfectament definit serà
el seu crani, la qual cosa dóna molt poques pistes sobre el subjecte. El que sí
que pot quedar clar és el seu 'pardalet' i la intensitat de... En conseqüència
em pregunto: Quines dades facilitarem a la Policia quan tinguem les cintes?
Coronetes i ocellets líquidament piulant? Em fa l’efecte que és poc material
per a una bona recerca...
L'ascensor anava pujant, jo immòbil encara amb
l’esquena clavada al lateral, ell mirant-me amb aquells ulls esbatanats, em
vaig atrevir a proposar-li una alternativa tant o més absurda amb una secreta
dosi d'ironia britànica, que no va captar: "També podríem considerar posar-hi
una cèl·lula elèctrica... Tots sabem que l'aigua és un bon conductor de
l'electricitat, així que si posem una cèl·lula elèctrica que s'activi en
l'entrar en contacte amb el rajolí, provocaria una descàrrega al 'pardalet'
del subjecte. Física pura. No es tracta d'electrocutar-lo, ni pensar-ho! ni tan
sols socarrimar-lo; només produir-li una... fiblada, una sensació desagradable (just
el contrari de la sensació agradable que tots coneixem). Segur que se li talla
immediatament (Collons! buf!) I no repetirà mai més. Almenys aquest. I a poc a
poc aniríem solucionant o minimitzant el problema".
Se’m va quedar
mirant fixament entre pensatiu i admirat:
- "Doncs sí , sí que seria una bona opció...
l’estudiaré..." - em va dir. Al paio li va agradar la idea i s'ho va
prendre seriosament. I en aquestes quedem -amb una gran salutació i un somriure
Profident- en arribar al replà comú. Amb els seus antecedents, era de preveure.
Apa! Per a la propera reunió extraordinària de
veïns que té previst convocar, ja tenim tema. I, d’acord jo me'n vaig, però per
res del món me la perdria només per veure la cara d’estupor d'uns i altres,
allà que aniré. Segur que l’espectacle valdrà la pena. Espero, però, no haver fet un disbarat
amb la meva proposta...
