29 de desembre 2013

El retrobament



(La Dormeuse - Tamara de Lempicka)


Aquell estiu, pocs mesos després del trencament amb en Carles, la Raquel només volia fugir. Ni que fos per pocs dies, volia perdre de vista el seu entorn i tot el que li recordés a ell, i no se li va acudir altra cosa que fer un creuer, ves quina bestiesa! Però va pensar que dalt d'un gran vaixell se sentiria anònima entre la multitud;no tenia perquè relacionar-se si no volia; al capvespre guaitaria el mar asseguda a la coberta més alta i es deixaria bressolar pel suau balanceig de les ones. Seria un senzill creuer pel Mediterrani, aquell mar on mil pobles han vessat les seves llàgrimes d'Alegezires a Istambul que cantava en Serrat. Anava amb l'ànima en un estat precari i volia evadir-se, no pensar, deixar-se portar, estar tranquil·la. No havia previst res, si li venia de gust ja baixaria en tocar a port i si no, es quedaria prenent el sol.


Només posar el peus a la nau, però, la Raquel es va creuar amb els ulls d'un home de revista -d'aquells que no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys-, una mirada blava que la va travessar com la fiblada d'un estilet al mig del front. Es va quedar torbada però com que ja en tenia prou amb el seu problema, el va apartar desseguida del seu cap.

El cas és que en els dies successius va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell la mirava, de lluny, insistent... Tot i així, la Raquel es va pensar que eren figuracions seves. El seu aspecte físic es podia dir que era prou atractiu, però tampoc era jove i tenia la mirada trista, i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques, de manera que ell hauria pogut triar sense dificultat. Qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima!. A més, era el metge del vaixell i això és un grau; estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, per tant, per què la Raquel precisament? Sens dubte eren cabòries...



No obstant, en un moment donat de la nit del darrer dia, ambdós varen coincidir al bar de la segona coberta mentre ell estava amb un altre oficial i la seva xicota. En veure que la Raquel anava sola la van cridar convidant-la a asseure’s amb ells i ella va acceptar de bon grat. Però no havien passat ni deu minuts d’estar asseguts parlant de tot i de res, que en Yuri va prendre les mans de la Raquel entre les seves, les mans poderoses d’un gegant de quasi dos metres tan dolces que l'acariciaven i la reconfortaven. Es miraven als ulls i es reconeixien amb el temor i desig inevitables com ho farien els animals salvatges.

De sobte, sostenint-li encara fermament les mans la va aixecar amb suavitat, i sense pronunciar ni una paraula, se la va endur i la va conduir per aquels pasadissos enrevessats cap a la seu camarot sense que ella fos capaç de decidir o d'objectar. En aquell moment la Raquel va sentir que 'havia passat un àngel' i que el batec de les ales l’havia embolcallat provocant una màgia que ja tenia oblidada. Varen fer l'amor amb una intensitat i un sentiment inusuals en situacions com aquella. Varen dormir tota la nit abraçats; ell no la va deixar ni un moment, cosa ben estranya en un encontre ocasional.

Al dia següent a primera hora del matí arribaven a port i tocava deixar el vaixell defintivament. La Raquel i el Yuri es van acomiadar. Ell era originari d'Ucraïna resident al País Vasc; no li va  fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però li va demanar el telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Ella li va donar tot i saber que era un formulisme, que això no passa mai i que aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc, per aquest motiu ella ni tan sols li va demanar el seu. 


-----------------------

La Raquel va continuar amb la seva vida, amb altres amors i desamors entre mig, però de vegades, la imatge d’en Yuri se li presentava tan nítida al cervell que la feia dubtar si havia estat un somni o havia estat real. La darrera vegada que li va venir al cap va ser un mes de desembre al cap de tres anys, quan va marxar de viatge al Brasil creuant l'Atlàntic, en pujar al vaixell va recordar-se'n un altre cop i va pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida: I si me'l trobo...? Evidentment, en Yuri no hi era i ho va oblidar tan prompte com va poder no sense una punta d’enyorament al cor. Es va proposar, però, divertir-se tot el que pogués, d'això es tractava al capdavall. I va triomfar, sí senyor!!! I en un moment donat en tenia tres al seu darrere amb una escena de gelosia inclosa.



Però com que la vida pot convertir-se en una porta giratòria, arriba l’inesperat. Al cap de quatre mesos des que havia tornat del viatge, la Raquel va rebre una trucada de telèfon. En un primer moment, es va quedar tan desconcertada, que no va reconèixer de qui era aquella veu ni aquell accent estrany i no encertava a relacionar-lo, però ell insistia en que s’havien conegut al Mediterrani sense explicacions més definides... Ella portava molts anys viatjant arreu... s'espremia cervell, però no... Ell recordava perfectament el seu nom i també altres detalls personals, però ni una paraula del creuer. La Raquel estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no s'imaginava... i pensava: “A veure què es pensarà aquest home de mi? Sembla que em coneix molt bé i jo no, i creurà que en tinc tota una col·lecció i que per això no me'n recordo, i no és així!”. Estava enfadada amb sí mateixa per aquest oblit imperdonable. Al final hi va caure!. Ostres, ostres, ostres!!! Era ell, era ell!!! Era en Yuri que li va dir que estava molt nerviós per aquella trucada i ue això li tremolava la veu. La Raquel va mirar de tranquil·litzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt, molt contenta després de tant de temps; que ho considerava un acte de valentia per la seva part; que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses. 


En Yuri li va explicar que havia estat molt de temps anant cap aquí i cap allà, també a Ucraïna, que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio" a Madrid amb els títols i els post graus però ara tenia un contracte -que no era cap meravella però era un contracte de debò-  en un centre de salut de Catalunya i... que la volia veure. La Raquel tremolava d’emoció. 


Durant una setmana la va trucar diverses vegades tan tendre i entranyable que a ella li semblava estar en un núvol; se sentia única ("You are the one", com deia la pel·lícula). Encara no s’ho podia creure! Era com si les forces còsmiques s'haguessin aliat al seu favor. No hi havia dubte, es tractava d'un procés telepàtic, més que no pas un desig. La percepció és completament diferent, perquè en aquests casos ambdues persones hi estan implicades alhora activament, per això coincideix i es produeix, creia. La Raquel va sentir renéixer quelcom molt profund dintre seu. Després de quatre anys des d'aquell trencament que l’havia deixat tan afeblida i d'una més que difícil remuntada, ara bé que es mereixia un somriure de la vida. En Yuri li va dir que la vindria a trobar...




Els immigrants amb pocs recursos, ja se sap, en tots els àmbits i en tots els països són carn de canó fins que amb el temps, perseverança i sort es fan un lloc; per tant, amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, van quedar per trobar-se a la tarda de dijous de la setmana vinent que ell havia d'anar a Barcelona. La Raquel es va passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornat i havia vingut a buscar-la, a ella!


Tot era massa bonic, però, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó, en el transcurs del dimarts anterior a la trobada la Raquel va tenir una mena de desassossec que li va recórrer tot el cos com si presentís que alguna cosa no anava bé.  Efectivament, el vespre d’aquell dimarts en Yuri la va telefonar aquesta vegada per a dir-li que l'havien avisat de repent per a una feina molt interessant de dotze mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar atesa la seva situació a Espanya i que se'n anava, que ho sentia en l’ànima però havia de marxar. I marxava just l'endemà, dimecres al matí amb l’amic de Sant Petersburg que l'havia avisat, així que ni tan sols es podrien veure, però tornaria uns dies a l’estiu...



Li va caure l'ànima als peus i la va envair una profunda tristesa, gairebé arrenca a plorar. Li va dir adéu i bona sort, quina altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena de debò i li preguntava: “Per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol o l'agost", com traient-li importància. Insistia en que tornaria, que ella era una dona forta, que guaités les estrelles com quan eren al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. La Raquel assentia calladament des de l’altra banda del telèfon amb els ulls negats i un nus a la gola, i un fil de veu a causa del desencís i la pena. I en Yuri va marxar, un altre cop.



Però ella no podia evitar pensar que aquesta vegada la tornada ja no seria i que
, ara sí, aquí s'acabava tot. 

Mil reflexions, mil contradiccions, mil  preguntes sense resposta:

-No puc saber si el que m'ha explicat és cert o ha estat una fugida... hom no se'n va del país de repent, oi?  Per què ha tornat? Els amors ocasionals mai deixen una petjada suficient que romangui a la memòria més enllà d'un parell de mesos... O sí...? -Es peguntava.
Aquest cop jo estava disposada a viure aquest regal amb tota la intensitat, malgrat el risc perquè me l’he cregut. Jo, que estic feta de ferro colat i que em creia invulnerable...



 I és que amb els sentiments ni els anys ni l'experiència serveixen de gaire... L'amor és una bogeria que ens trasblasa la vida! Ens il·lumina o ens enfonsa en la foscor.


.

07 de desembre 2013

Els veïns i altres misèries





He decidit que vull canviar de casa.  I mira que el meu pis és una monada: acollidor, confortable, coquetó... Igual és que sóc paranoica, jo; pot ser, però diria que no, perquè suportar els veïns del meu replà té el seu mèrit. I aquest mèrit el porto a l'esquena des de fa 13 anys, o sigui que ja n’hi ha prou!. Ella és una paia insidiosa d'aquestes que punxen i foten, i ell, un tipus molt nerviós i inestable. Tant que m’hi vaig mirar a l’hora de comprar-lo i ja és mala sort, coi!. Tenen unes esbroncades diàries, de campionat!, amb cops de porta i persecucions incloses. I a més a més, per qualsevol nimietat: els cordons de les sabates, l'oli de l'amanida, un calaix mal tancat, coses així. De sobte es munta un pollastre, que acaba quan ell abandona el pis donant un cop de porta estrepitós, que algun dia arrencarà el bastiment, i se'n va bramant escales avall. Torna al cap d'una estona com si res hagués passat... Però ja ens ha fotut nerviosos a tots.

L'home toca el piano i ho fa molt bé. Però no m'agrada escoltar-lo, perquè sí, és cert que té una gran habilitat amb els dits i cap nota està fora de lloc, però, ai amics! El toca de manera que més aviat sembla que l’està matant. O sigui aquí no podem dir allò de 'he plays the piano', sinó 'he kills the piano!'. No sé jo en què o en qui deu estar pensant...

El cas és que aquest cap de setmana el meu veí tocat de l’ala i jo hem coincidit, sols, a l'ascensor pujant del garatge. Ell, mirant-me amb aquells ulls giratoris extraviats i un somriure que s'estira i s'arronsa compulsivament, va i em diu molt misteriós: “Estic mirant això de les càmeres de seguretat...” i jo: Siii?... Aaah! Dreta com un bastó, enganxada a la paret de l'ascensor que pujava més lentament del normal. O això em semblava.

Perquè aquesta és una altra. Resulta que la porta del nostre garatge té un gran atractiu per als nois que surten dels bars a les quatre del matí els caps de setmana. Tothom sabem que els bars disposen urinaris, però per alguna raó que se m'escapa, ells prefereixen de llarg marcar territori a la porta del nostre garatge. I tots els caps de setmana –i ja no parlem quan hi ha alguna celebració!- la nostra porta apareix degudament decorada amb dibuixos abstractes de pixats a diferent altura, a 60 o 70 cm més ò menys.  Per això sé que són homes! perquè si fossin dones, això seria físicament impossible... i després una reguera que baixa rampa avall fins... Va, no dic res més.

Com que enguany ell és el president de la comunitat, ha pensat que la solució definitiva passa per posar càmeres de seguretat. Ostres, i per a què? Em pregunto. Què farem amb les cintes un cop tinguem gravada la totalitat del ‘orinants’ de la zona? Les anirem a lliurar a la Policia que no enxarpen ni als lladres?

Això en el cas que la gravació sigui clara, perquè, anem a imaginar: Els ‘orinants’ es col·loquen a l'esquerre la major part de les vegades. Això significa que la càmera ha d'estar situada a la cantonada de dalt d'aquell costat enfocant de dalt a baix. Però el normal és que el ‘orinant’ miri cap avall per contemplar el producte de si mateix que ens vol regalar. És gairebé segur –vaja, segur del tot- que no mirarà a càmera per molt presumit que sigui i que li agradés sortir a la ‘tele’, dubto que ho sigui fins aquest extrem; a més, es podria mullar els peus si es desconcentra i perdria la gràcia. De manera que l'únic que quedarà perfectament definit serà el seu crani, la qual cosa dóna molt poques pistes sobre el subjecte. El que sí que pot quedar clar és el seu 'pardalet' i la intensitat de... En conseqüència em pregunto: Quines dades facilitarem a la Policia quan tinguem les cintes? Coronetes i ocellets líquidament piulant? Em fa l’efecte que és poc material per a una bona recerca...

L'ascensor anava pujant, jo immòbil encara amb l’esquena clavada al lateral, ell mirant-me amb aquells ulls esbatanats, em vaig atrevir a proposar-li una alternativa tant o més absurda amb una secreta dosi d'ironia britànica, que no va captar: "També podríem considerar posar-hi una cèl·lula elèctrica... Tots sabem que l'aigua és un bon conductor de l'electricitat, així que si posem una cèl·lula elèctrica que s'activi en l'entrar en contacte amb el rajolí, provocaria una descàrrega al 'pardalet' del subjecte. Física pura. No es tracta d'electrocutar-lo, ni pensar-ho! ni tan sols socarrimar-lo; només produir-li una... fiblada, una sensació desagradable (just el contrari de la sensació agradable que tots coneixem). Segur que se li talla immediatament (Collons! buf!) I no repetirà mai més. Almenys aquest. I a poc a poc aniríem solucionant o minimitzant el problema".

Se’m va quedar mirant fixament entre pensatiu i admirat:   
     
- "Doncs sí , sí que seria una bona opció... l’estudiaré..." - em va dir. Al paio li va agradar la idea i s'ho va prendre seriosament. I en aquestes quedem -amb una gran salutació i un somriure Profident- en arribar al replà comú. Amb els seus antecedents, era de preveure. 

Apa! Per a la propera reunió extraordinària de veïns que té previst convocar, ja tenim tema. I, d’acord jo me'n vaig, però per res del món me la perdria només per veure la cara d’estupor d'uns i altres, allà que aniré. Segur que l’espectacle valdrà la pena. Espero, però, no haver fet un disbarat amb la meva  proposta...

03 de desembre 2013

La crisàlide



Hi va haver un temps en el qual el meu cos i la meva ànima caminaven junts.

..................................


Eren les cinc de la matinada quan la Flora es va despertar de cop suada i amb un neguit al cos que li va provocar palpitacions. Començava a clarejar. La llum es filtrava tímidament per les escletxes de la persiana, mentre al seu costat jeia en Roland que dormia plàcidament; va escoltar una estona la seva respiració profunda, compassada i lliure de tot sentiment culpa... Ell, per suposat, no es va  adonar de l'estat en què es trobava la Flora. De fet, en Roland sembla que mai no s’adonava d’altra cosa que no fos ell mateix.

Feia nou mesos que estaven junts. Cadascú a casa seva, per descomptat, però es veien els caps de setmana i festes de guardar en els que ell no tenia altre feina. Els residus del seu temps... Perquè el treball d’en Roland era molt i molt important; era d’aquells que passen per davant de tot, que no es poden ajornar, d’aquells en que el món s’atura quan ell està creant. En Roland i el seu món...

Aquella nit havien fet l’amor. Bé, és un dir; en tot cas, convé aclarir que la Flora sí que havia fet l’amor però en Roland havia practicat sexe. Aquell home alt i prim d’ulls líquids semblava tenir dificultats per abraçar-la, gairebé com si l'agafés amb pinces o li fes por tocar-la no pas per temor a trencar-la, sinó senzillament per pur analfabetisme emocional.
-Per a mi, el més important és la meva obra, els meus alumnes que em demanen coneixement i consell, i els meus col·legues de la Universitat... Ells ho són tot per a mi, són la meva família. Tu no ho pots entendre, això, perquè l’única cosa que hi ha entre tu i jo és sexe.

Com és possible estimar una persona així? Quin és el mecanisme que fa que una dona que no és cap bleda tingui sentiments profunds cap una altra que la menysprea? És absurd. La Flora, però, pensava que amb el temps...

Aquella matinada en què es va despertar sobtadament va ser a causa d’un somni ben estrany:
Es trobava sola en mig d’un camp d’herba tendra i estava prenyada, quan li van sobrevenir els dolors del part. De genolls amb les cames obertes i després d’una dolorosa mirada al cel, va empènyer i empènyer amb totes les seves forces per donar a llum el fill que venia. El terra va quedar inundat, amarat amb el líquid amniòtic que fluïa i fluïa sense aturador. Seguidament es va produir el part. Però no era un infant allò que havia nascut: era una crisàlide translúcida que deixava entreveure el rostre i les formes d’un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit... o pot ser era mort?. No, mort no, va pregar. No podia ser, tenia unes faccions tan dolces! No podia estar mort.

La Flora li va anar traient amb ànsia un per un els tels que l’embolcallaven a fi de deslliurar-lo i donar-li vida i amanyagar-lo, però a mesura que treia més i més capes d'aquella pellofa, l’única cosa que aconseguia era fer-lo cada vegada més petit, més deforme, més diluït. Al final no va quedar res, només una sensació d’horror i desassossec!


Amb els ulls humits, es va mirar novament en Roland, aquell home emocionalment inassequible, i ho va tenir clar: no hi havia amor...  i ara estava segura de que mai no n’hi hauria. Efectivament, l'infant havia nascut mort.



.