(La Dormeuse - Tamara de Lempicka)
Aquell estiu, pocs mesos després del trencament amb en Carles, la Raquel només volia fugir. Ni que fos per pocs dies, volia perdre de vista el seu entorn i tot el que li recordés a ell, i no se li va acudir altra cosa que fer un creuer, ves quina bestiesa! Però va pensar que dalt d'un gran vaixell se sentiria anònima entre la multitud;no tenia perquè relacionar-se si no volia; al capvespre guaitaria el mar asseguda a la coberta més alta i es deixaria bressolar pel suau balanceig de les ones. Seria un senzill creuer pel Mediterrani, aquell mar on mil pobles han vessat les seves llàgrimes d'Alegezires a Istambul que cantava en Serrat. Anava amb l'ànima en un estat precari i volia evadir-se, no pensar, deixar-se portar, estar tranquil·la. No havia previst res, si li venia de gust ja baixaria en tocar a port i si no, es quedaria prenent el sol.
Només posar el peus a la nau, però, la Raquel es va creuar amb els ulls d'un home de revista -d'aquells que no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys-, una mirada blava que la va travessar com la fiblada d'un estilet al mig del front. Es va quedar torbada però com que ja en tenia prou amb el seu problema, el va apartar desseguida del seu cap.
El cas és que en els dies successius va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell la mirava, de lluny, insistent... Tot i així, la Raquel es va pensar que eren figuracions seves. El seu aspecte físic es podia dir que era prou atractiu, però tampoc era jove i tenia la mirada trista, i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques, de manera que ell hauria pogut triar sense dificultat. Qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima!. A més, era el metge del vaixell i això és un grau; estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, per tant, per què la Raquel precisament? Sens dubte eren cabòries...
No obstant, en un moment donat de la nit del darrer dia, ambdós varen coincidir al bar de la segona coberta mentre ell estava amb un altre oficial i la seva xicota. En veure que la Raquel anava sola la van cridar convidant-la a asseure’s amb ells i ella va acceptar de bon grat. Però no havien passat ni deu minuts d’estar asseguts parlant de tot i de res, que en Yuri va prendre les mans de la Raquel entre les seves, les mans poderoses d’un gegant de quasi dos metres tan dolces que l'acariciaven i la reconfortaven. Es miraven als ulls i es reconeixien amb el temor i desig inevitables com ho farien els animals salvatges.
De sobte, sostenint-li encara fermament les
mans la va aixecar amb suavitat, i sense pronunciar ni una paraula, se la va endur i la va
conduir per aquels pasadissos enrevessats cap a la seu camarot sense que ella fos capaç de decidir o d'objectar.
En aquell moment la Raquel va sentir que 'havia passat un àngel' i
que el batec de les ales l’havia embolcallat provocant una màgia que ja tenia
oblidada. Varen fer l'amor amb una intensitat i un sentiment inusuals en
situacions com aquella. Varen dormir tota la nit abraçats; ell no la va deixar
ni un moment, cosa ben estranya en un encontre ocasional.
Al dia següent a primera hora del matí arribaven a port i tocava deixar el vaixell defintivament. La Raquel i el Yuri es van acomiadar. Ell era originari d'Ucraïna resident al País Vasc; no li va fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però li va demanar el telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Ella li va donar tot i saber que era un formulisme, que això no passa mai i que aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc, per aquest motiu ella ni tan sols li va demanar el seu.
Al dia següent a primera hora del matí arribaven a port i tocava deixar el vaixell defintivament. La Raquel i el Yuri es van acomiadar. Ell era originari d'Ucraïna resident al País Vasc; no li va fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però li va demanar el telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Ella li va donar tot i saber que era un formulisme, que això no passa mai i que aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc, per aquest motiu ella ni tan sols li va demanar el seu.
-----------------------
La Raquel va continuar amb la seva vida, amb altres amors i desamors entre mig, però de vegades, la imatge d’en Yuri se li presentava tan nítida al cervell que la feia dubtar si havia estat un somni o havia estat real. La darrera vegada que li va venir al cap va ser un mes de desembre al cap de tres anys, quan va marxar de viatge al Brasil creuant l'Atlàntic, en pujar al vaixell va recordar-se'n un altre cop i va pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida: I si me'l trobo...? Evidentment, en Yuri no hi era i ho va oblidar tan prompte com va poder no sense una punta d’enyorament al cor. Es va proposar, però, divertir-se tot el que pogués, d'això es tractava al capdavall. I va triomfar, sí senyor!!! I en un moment donat en tenia tres al seu darrere amb una escena de gelosia inclosa.
Però com que la vida pot convertir-se en una porta giratòria, arriba l’inesperat. Al cap de quatre mesos des que havia tornat del viatge, la Raquel va rebre una trucada de telèfon. En un primer moment, es va quedar tan desconcertada, que no va reconèixer de qui era aquella veu ni aquell accent estrany i no encertava a relacionar-lo, però ell insistia en que s’havien conegut al Mediterrani sense explicacions més definides... Ella portava molts anys viatjant arreu... s'espremia cervell, però no... Ell recordava perfectament el seu nom i també altres detalls personals, però ni una paraula del creuer. La Raquel estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no s'imaginava... i pensava: “A veure què es pensarà aquest home de mi? Sembla que em coneix molt bé i jo no, i creurà que en tinc tota una col·lecció i que per això no me'n recordo, i no és així!”. Estava enfadada amb sí mateixa per aquest oblit imperdonable. Al final hi va caure!. Ostres, ostres, ostres!!! Era ell, era ell!!! Era en Yuri que li va dir que estava molt nerviós per aquella trucada i ue això li tremolava la veu. La Raquel va mirar de tranquil·litzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt, molt contenta després de tant de temps; que ho considerava un acte de valentia per la seva part; que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses.
En Yuri li va explicar que havia estat molt de temps anant cap aquí i cap allà, també a Ucraïna, que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio" a Madrid amb els títols i els post graus però ara tenia un contracte -que no era cap meravella però era un contracte de debò- en un centre de salut de Catalunya i... que la volia veure. La Raquel tremolava d’emoció.
Durant una setmana la va trucar diverses
vegades tan tendre i entranyable que a ella li semblava estar en un núvol; se
sentia única ("You are the one",
com deia la pel·lícula). Encara no s’ho podia creure! Era com si les forces
còsmiques s'haguessin aliat al seu favor. No hi havia dubte, es tractava
d'un procés telepàtic, més que no pas un desig. La percepció és completament diferent, perquè en
aquests casos ambdues persones hi estan implicades alhora activament, per això
coincideix i es produeix, creia. La Raquel va sentir renéixer quelcom molt profund
dintre seu. Després de quatre anys des d'aquell trencament que l’havia deixat
tan afeblida i d'una més que difícil remuntada, ara bé que es mereixia un somriure
de la vida. En Yuri li va dir que la vindria a trobar...
Els immigrants amb pocs recursos, ja se sap, en tots els àmbits i en tots els països són carn de canó fins que amb el temps, perseverança i sort es fan un lloc; per tant, amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, van quedar per trobar-se a la tarda de dijous de la setmana vinent que ell havia d'anar a Barcelona. La Raquel es va passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornat i havia vingut a buscar-la, a ella!
Tot era massa bonic, però, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó, en el transcurs del dimarts anterior a la trobada la Raquel va tenir una mena de desassossec que li va recórrer tot el cos com si presentís que alguna cosa no anava bé. Efectivament, el vespre d’aquell dimarts en Yuri la va telefonar aquesta vegada per a dir-li que l'havien avisat de repent per a una feina molt interessant de dotze mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar atesa la seva situació a Espanya i que se'n anava, que ho sentia en l’ànima però havia de marxar. I marxava just l'endemà, dimecres al matí amb l’amic de Sant Petersburg que l'havia avisat, així que ni tan sols es podrien veure, però tornaria uns dies a l’estiu...
Li va caure l'ànima als peus i la va envair una profunda tristesa, gairebé arrenca a plorar. Li va dir adéu i bona sort, quina altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena de debò i li preguntava: “Per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol o l'agost", com traient-li importància. Insistia en que tornaria, que ella era una dona forta, que guaités les estrelles com quan eren al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. La Raquel assentia calladament des de l’altra banda del telèfon amb els ulls negats i un nus a la gola, i un fil de veu a causa del desencís i la pena. I en Yuri va marxar, un altre cop.
Però ella no podia evitar pensar que aquesta vegada la tornada ja no seria i que, ara sí, aquí s'acabava tot.
Mil reflexions, mil contradiccions, mil preguntes sense resposta:
-No puc saber si el que m'ha explicat és cert o ha estat una fugida... hom no
se'n va del país de repent, oi? Per què ha tornat? Els amors ocasionals mai deixen una petjada suficient que romangui a la memòria més enllà
d'un parell de mesos... O sí...? -Es peguntava.
Aquest cop jo estava disposada a viure aquest regal amb tota la intensitat, malgrat el risc perquè me l’he
cregut. Jo, que estic feta de ferro colat i que em creia invulnerable...
I és que amb els sentiments ni els anys ni l'experiència serveixen de gaire... L'amor és una bogeria que ens trasblasa la vida! Ens il·lumina o ens enfonsa en la foscor.
.
