29 de juliol 2017

Amb gluten o sense?




 Corpus Domini nostri Jesu Christi custodiat animam tuam in vitam aeternum. Amen”.

I tot seguit jo havia d’obrir la boca i traure la llengua on el capellà hi dipositaria una petita hòstia consagrada (fins i tot avui dia em costa pronunciar aquestes dues paraules, tan prohibides llavors...),  que m’havia d’empassar sencera sense que, ni de lluny!, em toqués les dents. Dies abans de fer la Primera Comunió ens havíem entrenat a classe amb hòsties sense consagrar ( i ‘sense consagrar’ també em costa de dir).



Tot seguit l’escolanet havia d'estendre la patena sota la meva barbeta, no fos cas que l’hòstia caigués a terra, perquè llavors la cosa sí que s’embolicaria de debò, ja que el capellà hauria d’expiar la meva malifeta dejunant un mes seguit. Confesso que en els anys posteriors més d’un cop em va arribar a passar pel cap... No dic res més.



De ben segur més d’un recordarà la imatge a la televisió pública de l’època, d’un nen vestit de marineret intentant empassar-se l’hòstia que li havia quedat enganxada a paladar i no hi havia manera; no la podia tocar ni amb els dits ni amb les dents, gairebé ni amb la llengua; evidentment, no la podia escopir y com que tampoc hi havia forma d’empassar-se-la, es va començar a congestionar i li venien arcades. Tenia la cara d'un patiment angoixant, perquè no es poden tenir tan males experiències la primera vegada, sigui del que sigui.



Això era així abans de Concili Vaticà II, quan els capellans, d’esquena al públic i remugant en llatí durant una hora de rellotge, jugaven a fer cuineta a l’altar a l’ús. També tenia el seu punt, observar com en el moment de la Consagració, al temps que el capellà alçava (d’esquena, hem dit) el Calze i la Hòstia gran, els escolanets li aixecaven la casulla. Jo acotava el cap i m’esforçava per veure què dimonis s'hi amagava allà a sota que tingués tant interès d’ensenyar, però mai vaig apreciar res que pagués la pena i mai no ho vaig entendre.





Avui dia tot és diferent. Hi ha transparència i per tant tot el ritual es desenvolupa de cara a la galeria, i en l'idioma dels feligresos per tal que tot quedi ben clar y no puguin dir: “És que jo no ho vaig entendre...”. I l’hòstia te la donen a la mà, si vols (i no és obligatori posar l’altra galta). El què ignoro és si es pot mastegar o no...



Però ni ha coses que no s’arreglen, hòstia!, perquè ara resulta que els celíacs al·leguen problemes d’intolerància. I a veure, com és possible tenir intolerància al Cos de Crist, si és Sagrat? Desprès de dos mil anys, ara venen ‘uns celíacs’ amb les seves manies. Les coses són com són, sempre han estat així i ningú no es queixava, per tant, ni parlar-ne. Ves a saber què més demanaran si cedim.





En fi, no m’allargo més, però vull pensar que algú assenyat acabarà pensant amb el cap i no serà tan infame de condemnar els celíacs a una vida de desgavells intestinals quan vulguin combregar (ja només faltaria anar perdent adeptes per aquest motiu...), i arribarà un dia en que abans de donar-te l’hòstia, el capellà, amb un copó a cada mà et dirà: “Serveixis vostè mateix, amb gluten o sense?”


.


23 de juliol 2017

Culpabilitats generalistes (carta a Arcadi Oliveras)




Benvolgut Arcadi Oliveras,

Aquest dissabte us vaig anar a escoltar al peu de les Coves del Salnitre (Collbató) just abans del del fantàstic concert instrumental del Festival Gong 2017.  El vostre discurs sobre els immigrants i els refugiats  em va plaure tant pel condingut humanitari que es desprenia com per la quantitat de dades que aportàveu, algunes de les quals, jo, en tenia poc coneixement.

Dades i antecedents que no són pas nous, val  a dir, sinó que en bona part corresponen a èpoques pretèrrites dels segles XIX i XX.  Dades referides a l’esclavatge i  a l’explotació humana que van comportar la destrucció d’estructures, cultures i comunitats a causa de la colonització i l’explotació dels recursos i les riqueses que mai  van revertir als habitants d’aquells països. Cal conèixer aquests antecedents per tal que al nostre cervell no ens quedi un quadre limitat com si tot l’enrenou que està vivint el món hagi estat per floració espontània d’un dia per l’altre. Cal saber, cal ponderar i no prejutjar, atès que si la humanitat està on està  és a causa de fets menyspreables que han tingut la seva seqüència en el temps.

Dit això, però, hi va haver un aspecte amb el qual estic en desacord amb vos. Em refereixo a la culpabilització generalista quan empràveu la paraula “nosaltres” per a referir-vos als causants de totes les desgràcies que pateixen immigrants i refugiats.  Sr. Oliveras, no estic d’acord amb aquesta acusació gairebé bíblica (Adam i Eva van cometre un pecat i tota la humanitat en patirà les conseqüències per sempre més…), i amb el vostre permís us ho reflexionaré.

Estarem d’acord que el mot “nosaltres” és inclusiu per se, de manera que quan acuseu a “nosaltres” de ser els causants d’aquests mals (antics i nous), us pregunto: a qui us referiu exactament? Al meu avi patern que va ser depurat pel règim de Franco a causa d’una denúncia promoguda pels seus companys de feina? A la meva àvia paterna, vídua, que va morir de cáncer de budells sense poder pagar el tractament? Al meu avi matern, un escarràs, a qui van deixar morir d’hèrnia estrangulada perquè no valia la pena portar-lo a Barcelona? A la meva àvia materna, una altra escarràs, vídua amb cinc filles, que va morir als 45 anys a Igualada víctima de l’esgotament? Us referiu, pot ser, al meu pare que cap allà els anys 50 i 60 viatjava fins a Galícia amb un Seat 600 (per aquelles carreteres…) per vendre gènere de punt igualadí i es passava tres mesos fora de casa?  O us referiu a la meva mare, que va començar a treballar al tèxtil als 11 anys fins que es va jubilar, merescudament, amb una pensió ridícula? Els meus pares van treballar i van estalviar ‘pela a pela’ per poder treure la comuna del pis i posar-hi un water, i donar-nos una educació al meu germà i a mi. Vaja quins temps més galdosos els va tocar viure a tots, tan occidentals ells i tota la família!!!

O pot ser la culpable principal soc jo? Jo, que he tingut la sort, el privilegi, el regal o com es vulgui dir, d’anar a l’escola, aprovar-ho tot i d'aconseguir una feina estable amb un sou, diguem-ne, correcte fins que m´he jubilat. Creieu que m’haig de sentir culpable jo més que ningú per haver viscut una vida sense grans daltabaixos?

Sr. Oliveras, i d’altres que esteu en aquesta mateixa línia, quan culpabilitzeu emprant el mot “nosaltres” esteu també culpabilitzant a tots el meus avantpassats que tant van patir, la qual cosa és del tot injusta.  I a mi això em fa sentir molt malament.

Jo crec en el civisme, el  respecte, la compassió i la solidaritat, i que cadascú des de la seva particular posició en el món ha de treballar en la mesura que pugui, sinó per a feliços als demés, al menys, per a no fer-los infeliços. Ara bé, de cap manera accepto l’autoflagelació.

La gent corrent ens pensem que som lliures i d’això res;  se’ns permet protestar i votar cada quatre anys, i ens deixem arrossegar massa sovint per proclames i fal·làcies de poderoros (o pretendents a poderoros) que no hi ha intenció de complir o no hi ha capacitat per fer-ho (Grècia va guanyar un referéndum i mireu on ha quedat). A veure si no, como ho podríem fer desbancar la cúpula i desarticular l’estructura diabòlica del Ministerio del Interior de rabiosa actualitat? Com ho hem de fer per no pagar-li els 1.300 mill d'€ al Castor? Com recuperem les ajudes mil.lionàries als bancs que van dilapidar sense mesura ni coltrol? Com desarticulem la ‘brigada Aranzadi’?  I així fins a l’infinit només parlant de l’estat Espanyol…

Per tant, cal, concretar;  no posar tothom al mateix sac, perquè no és veritat. Cal identificar amb nom i cognoms els culpables: els esclavistes de tots els temps, signe i color; les grans corporacions; els traficants; els governs corruptes i els corruptors; els paradisos fiscals; els evasors; i les ideologies totalitàries i dogmàtiques tant de dretes com d’esquerres…

En definitiva, amb tot el meu respecte cap a la vostra persona i el reconeixement en defensa de la pau, penso que cal canviar el llenguatge a l’hora de parlar de culpables i de responsables. Allò que jo particularment hagi pogut fer malament que se’m retregui i se’m doni l’oportunitat de d’esmenar-ho, però no us compro el “nosaltres” ni les culpabilitats generalistes. Per això ja tenim la Biblia.

Salutacions cordials.

R.dC

.

20 de febrer 2017

(2a. part) El cim de l'infern




(...) Quan es va fer de dia ens vàrem llevar a corre cuita i vàrem abandonar aquell lloc infame cames ajudeu-me. No recordo si l’esmorzar estava inclòs o no, però ni regalat fos el que fos.

Tot i ser tan d’hora Surabaya es movia en un gran embús de cotxes, motos i rick-shaws plena de fum i contaminació. Calia trobar al més aviat possible un lloc decent per allotjar-nos i deixar la maleta. No era cosa de tornar a passar una altra nit de cacera...

Un taxista ens va portar a un parell d’hotels, però no va ser fins al tercer que ens vam decidir. A la recepció hi havia un seguit de publicitat que parlava de les excursions al cim del volcà Bromo, totes elles resultaven ser a la nit. Però en Ramon no hi volia anar, de nit, i insistia en fer-la en hores de llum, així que vàrem mirar en altres hotels i en agències ‘especialitzades’ i a tot arreu l’excursió s’operava de nit. Ell, però, tossut tant sí com no...

Al final, cansada de donar voltes i de buscar aquí i allà, li vaig dir amb un punt d’irritació: “Mira Ramon, si a tot arreu et diuen que l’excursió es fa de nit, deu ser per alguna cosa, així que deixem-nos de romanços i anem-hi de nit. Acabem això d’una vegada, home...”(i és que de vegades, Ramon em treia de polleguera) . I la vam contractar per a fer-la aquella mateixa nit.

La ciutat no solament no tenia cap atractiu, sinó que resultava molt aclaparadora pel que ja he explicat; per tant vam decidir que no ens mouríem de hotel i dormiríem fins a l’hora de partir, que després de la nit passada ja tocava.


Havent sopat, crec que al voltant de les 9 del vespre, ens va recollit un taxi. No recordo quants kilòmetres vàrem fer, però arribats a un punt lluny ja de Surabaya, el vehicle es va enfilar per una  carretereta estreta amunt fins a un refugi abarrotat de gent d’arreu del món mundial, que xerrava animadament i bevia cerveses i licors per entrar en calor i agafar forces. I és que malgrat estar a tocar de l’equador, a partir d’una determinada altura, vaja si en fa de fred!

Vam deixar el taxi i allà ens esperaven els cavalls: un per en Ramon, un per a mi, i els dels nostres guies, quatre en total.  I va ser llavors quan va començar l’aventura de debò. Els animals caminaven mansament i lenta per un camí cada cop més pedregós sota la claror d’una lluna plena brillant que jo no havia copsat fins aquell moment; la vegetació havia anat desapareixent a mesura que ascendíem. Les bèsties van caminar fins a enfilar-se a l’aresta de la gran caldera del Parc nacional Bromo Tengger Semeru (5.250 Ha). Mare meva quin espectacle se’m va presentar!!! En aquella extensió rocallosa il·luminada per la Lluna i el fred que feia semblava ben bé que haguéssim canviat de planeta: no estàvem a la Terra, pot ser érem a Mart o a Saturn o a la mateixa Lluna... Em sentia tan corpresa que ni vaig ser capaç de verbalitzar la meva emoció. Llavors tocava descendir una mica i transitar per la planura a fi de trobar el con volcànic que encara es trobava uns kilòmetres lluny.

Per fi vàrem arribar a la base del cràter. Ara tocava pujar a peu per unes escales esgarrapades a la mateixa lava fins a l’aresta. Devien de ser les 3 de la matinada...

El fons del cràter estava cobert d’unes enormes brases lluents que rugien i es retorçaven en sí mateixes donant-me la sensació que havíem arribat al cim de l’ infern. L’espai per a transitar era estret i m’estremia al pensar que un mal pas em podia fer caure...  Això no obstant, aquell foc tenia en mi un efecte hipnòtic.

Calia seure i gaudir de l’espectacle. I esperar.

Sobre les 4,30 de la matinada va començar la primera claror del dia i, més de pressa que a poc a poc, la llum es va anar fent més intensa. A la llunyania van aparèixer els primers raigs crepusculars lluitant entre núvols de vius colors magenta i taronja i començant a il·luminar aquella extensió de paisatge extraterrestre. En absolut silenci, cap de les poques persones que érem allà dalt deia ni una paraula. Tothom mirava l’horitzó extasiat.

No, si jo ja ho sabia que hi havia d’haver una justificació plausible perquè l’excursió es fes de nit i no de dia...!!!

A la fi el sol es va mostrar en la seva plenitud i ens va començar a escalfar. Era hora tornar, de baixar i de desfer el camí de la nit anterior. Rebentats, vam arribar a l’hotel ben passada l’hora de dinar i no vam sortir-ne fins a primera hora del dia següent que havíem de prendre un vol per abandonar l’illa de Java, rumb a una nova destinació...


......................................


Nota:

Aquesta foto, que he trobat a Internet de les moltes que hi ha, és d’en  Bjorn Grotting Photography.

A mitjans dels 80, quan vaig estar a Indonèsia, jo només tirava en diapositives i ni idea ni possibilitat de fer fotografia nocturna, per tant, no disposo de cap imatge meva per il·lustrar aquest post. Evidentment, si l’autor s’arribés a sentir violentat per la utilització, la retiraria immediatament.



30 de gener 2017

(1a. part) La cacera




-Ei, escolta! Que ho sents?

Se sentien cops i corredisses per l’habitació en penombra, ara aquí, ara allà...


...............................

Havíem arribat a Surabaya (est de Java) a les 12 de la nit en un vol domèstic procedent de Yogyakarta. Només posar el peu al carrer, a la sortida de la terminal, un munt de taxistes se’ns van tirar al damunt oferint-nos allotjament. I vam haver de triar sense poder saber del cert quina era la millor oferta o la més creïble. No sé com deu ser avui dia, però llavors, a aquelles hores de la nit Surabaya era com la gola d’un llop, de fosca i d’incerta. A través dels vidres enllacats del taxi, s’intuïen un munt de persones que dormien sobre estores posades directament al terra, dins de les entrades de les cases o adossades a les façanes. Surabaya se’ns presentava a aquella hora tardana com una ciutat bruta i miserable, sense cap gràcia, i jo ja començava a penedir-me d’haver-hi anat.

Al final el taxi es va aturar al davant d’un establiment on hi devia posar la paraula “hotel” al rètol esgrogueït sobre la porta d’entrada. Pagar i baixar.

Un hotel rònec de mala mort on, efectivament, hi havia una habitació lliure. El recepcionista, suat i amb cara de son, ens va donar una manta, un llençol i un coixí per a mi i per al meu company.



L’habitació no tenia ventilació exterior. Una finestra que tocava al sostre donava al passadís amb la possibilitat de mal dissimular la llum estirant la cortina. Un bany “privat” amb l’excusat d’aquells que hi poses un peu a cada banda que només era un forat; un gran poal i un cullerot gegant per llançar-se l’aigua per sobre el cap. Dos llits individuals estrets amb el matalàs sense funda ni res. Això volia dir que si posaves el llençol al matalàs, t’havies de cobrir amb aquell manta de llana ronyosa. Quin fàstic!

Vam decidir que dormiríem tots dos en un mateix llit, drets com un bastó, posant el llençol de sota i tapant-nos amb l’altre. Passàvem de mantes. Cert que haguéssim pogut estar cadascú al seu llit amb el de sota i sense res al damunt, però hi havia tanta brutícia arreu que em feia angúnia pensar que em podien caure bestioles del sostre.  Volia pensar que només seria per una nit...

En Ramon, el meu company, es va adormir de seguida,  perquè ell era d’aquells que ho faria ajagut al pal d’un galliner, però jo, que sempre he tingut mal dormir, aquest cop ni voltes no podia donar ja que els  40 cms escassos de llit que pertocaven tampoc m’ho permetien. Tot i el cansament, doncs, tenia els ulls oberts i l’oïda fina com un mussol.



Devia d’haver passat una mitja hora o tres quarts en aquella penombra inhòspita , quan vaig  sentir sorolls i moviments per l’habitació. Li vaig etzibar un cop de colze i el vaig sacsejar per despertar-lo, ja que en Ramon quan dormia, dormia, i tan li feia si bombardejaven els nacionals.

-Ei, escolta! Que ho sents?
-Mmmmm... el què?
-Escolta. Escolta bé... Xxsstt!  –li vaig dir fluixet.
-Què?
-Crec que hi ha algú que vol entrar... o que ja és aquí dins.
-Doncs no, no sento res.

De sobte els sorolls havien parat. És clar que amb tanta xerrameca, fos qui fos, havia decidit tocar el dos abans de ser descobert. Una mica més tranquil·la em vaig disposar a intentar d’adormir-me.

Ni mitja hora no havia passat, que 'sant-tormem-hi'.

-Ei, de debò que no ho sents? Escolta...

I aquesta vegada sí, que ho va sentir (al menys no em prendria per sonada), però no es distingia cap forma humana amb la minsa claror que deixaven passar les cortines. Havia de ser, per tant, una altra forma de vida.

-Rates. Això és una rata!  -va exclamar. 
-N'estàs segur? -I de seguida em va venir al cap l’any anterior que havíem anat la República Dominicana i una ratota com un capibara va sortir del  darrere del capçal del llit just entrar a l’habitació d’aquell resort de cabanes de luxe.
-Calla un moment. Esperem que tot es calmi i si torna, encendrem el llum sobtadament i l'atraparem per sorpresa.. Així sabrem per on para i li podrem tapar l’entrada.
-D’acord –jo acollonida per si se’ns ficava al llit.

Passada una mitja hora en absolut silenci, els sorolls van tornar. Sense dir res, d'una revolada en Ramon va encendre el llum i es va posar dret de cop. I allà estaven!!! Un exèrcit de paneroles roges de llargues antenes corrent esperitades per amagar-se entre les escletxes dels panells de fusta que cobrien les parets, fent un soroll de mil dimonis com si trepitgessin amb botes de soldat. Nosaltres sí que n'estàvem de ben 'sorpresos'!

-Corre, corre, tanquem les maletes que se’ns ficaran dins! –vaig cridar.

Ell, mentrestant, anava etzibant cops de coixí a tort i a dret intentant caçar-les però eren massa llestes i massa ràpides i no sé si en va atrapar cap. Hosti tu, quin antre! Ei, de llarg, el pitjor que m’he arribat a ficar mai en tota una vida de viatges.

Total, la nit del lloro. No cal dir que ni en Ramon ni jo no vam dormir més. Ell, però, de tant en tant, s’emprenyava de valent i tornava a la cacera amb el coixí saltant com un boig d’un cantó a l’altre. Amor propi, suposo.

........................................


Per sort el dia següent seria un dels més gratificants que he tingut la sort de viure en tots els meus anys de viatges. Al dia següent pujaríem al cràter del Volcà Bromo (...)