Hi ha veïns que valen un imperi. Veïns
que fan que aquest lloc gris que és la comunitat de propietaris on cadascú intenta
tancar-se al seu cubicle, que els més afortunats ens hem pagat religiosament amb
una hipoteca, sigui un espai viu de
convivència i participació... Veïns que ens fan notar que ‘existim’ i que 'som' als quals mai no els ho agrairem prou.
Tot aquest preàmbul ve a rel d’haver estat testimoni, val a dir que involuntari, d’una situació familiar
d’allò més peculiar. Diguem-ho així.
El cas és que l’altre dia, tard al
vespre, un dia de calor en que hom té la porta de la terrassa oberta per deixar
entrar la incipient fresca de la nit, la família del pis de sota mantenia una
conversa acalorada i dinàmica. No obstant, en un moment donat, el pare, el
mascle alfa, va aixecar la veu més alta del que és habitual per a fer una
afirmació rotunda a fi que a tots els ho quedés ben clar:
-MERCEEÈ!! LA TITA NO TÉ RES A VEURE AMB LA PRÒSTATA! LA
PRÒSTATA ÉS ALLÒ QUE ET FIQUEN EL DIT PEL CUL... I A MI EL QUE EM MOLESTA ÉS UN
OU. –¡Toma ya! Tal com raja, sense
eufemismes.
-Ja ja. I perquè no te’ls talles
tots dos, els ous? –Li va suggerir el seu fill, un nanàs llenguerut d’uns tretze anys.
A partir d’aquí la conversa familiar
es va embolicar perquè tots es van esvalotar i parlar a l’hora i ja no vaig entendre
clarament res més.
Mentrestant, jo asseguda al meu sofà
del menjador mirant a tele, el gat en un costat i la safata del sopar sobre la falda, amb la boca oberta a punt de ficar-m’hi
un tall de pollastre amb verduretes i la visió frontal en format panoràmic de la tita,
la pròstata, el dit, el cul i el ous... Uns al·licients gastronòmics de primer ordre, vaja.
I després la gent diu que els espien els
satèl·lits de la NASA...
...................................
Ja em perdonareu, però en aquesta
ocasió no he trobat al meu arxiu cap fotografia per il·lustrar el relat i prendre’n una de nova
als efectes, confesso que no he tingut prou imaginació.
