En aquells temps jo compartia pis amb una amiga en un casalot de dues plantes en un petit municipi de L'Anoia. El pis de sota estava llogat a un metge jove originari de Navarra amb qui ens havíem fet molt amics. Nosaltres a dalt i ell a baix col·laboràvem i fèiem un bon equip per a mantenir l'edifici en bon estat i alleugerir economies.
El meu xicot, llavors, estava fent el servei militar a Berga al quarter d’acemileros. El noi havia anat fent un seguit de pròrrogues per incorporar-se a l’exèrcit, al.legant estudis –que no eren veritat, només s'hi matriculava-, tot esperant una destinació que li anés prou bé per continuar amb el treball de direcció de la sucursal d’una agència, la qual estava passant per uns moments molt delicats, ja que estava en risc d’haver de plegar per malversació de fons del propietari.
El meu nòvio -que se les empescava totes- havia aconseguit el que s’anomenava pase pernocta, que li permetia anar a domir a fora del quarter; per això havia empadronat els seus pares a Berga i els militars, que ni se'ls va passar pel cap que allò pogués ser fals, no li van posar inconvenients. Amb aquesta maniobra tenia un pis llogat a Berga -que pagava a mitges amb un altre dropo-, però la majoria de dies venia per a controlar la marxa i les trifulques del negoci, a buscar menjar que li preparava la seva mare i per veure’m a mi.
Aquella tarda del dia 23 de febrer jo era a la cuina rentant els plats i escoltant per la ràdio el vot de la investidura d’en Calvo Sotelo quan tot d’una la retransmissió es va aturar.
No sabria dir per què, però vaig tenir un sobresalt i vaig intuir que alguna cosa greu acabava de passar. No en tenia cap prova, naturalment, però m’ho deia el cor. Tot seguit, vaig deixar els plats i em vaig acostar a la finestra per mirar el carrer: tenia la sensació que d’un moment a l’altre alguna cosa hi passaria, corre cuites armades travessant la carretera del petit poble que estava desert... Quin pensament més bèstia!
No tenia hi telèfon allà (i els mòbils no existien); no sabia que havia de fer i estava sola, quan va arribar de Navarra el veí de sota molt espantat perquè la ràdio del cotxe a ell també se li havia aturat de sobte: “Ya me he dado cuenta. No sé qué puede ser pero algo pasa, algo grave está pasando...”, em va dir. Al cap d’una hora i mitja o dues van començar a arribar tèbies notícies.
De repent, em va venir al cap que aquell dia el meu xicot havia sortit de Berga més o menys a les tres de la tarda per anar a Igualada a signar les escriptures de cessió i canvi de titular de l’empresa a favor dels treballadors, els quals hi havien posat capital per a reflotar-la. Per tant, si havia marxat a aquella hora, no debia saber-ne res del el què estava succeïnt ja que per el seu cotxe no disposava de ràdio i, segurament, es trobaria a la Notaria. O sigui, acabava de convertir-se en un militar amb el rang de caporal fugit en moments de màxima alerta. Un desertor. Risc de presó o d’afusellament segons com acabés tot plegat.
Angoixada, vaig agafar el meut Seat 127 i cap Igualada a buscar-lo per advertir-lo. No va ser fàcil, cap a una notaria i cap a una altra, i al final el vaig trobar a casa dels seus pares tan tranquil (i és que tenia una patxorra...). No obstant, no es va estresar ni mica i no va agafar immediatament el seu Land Rover per retornar a Berga; es va quedar per pensar, va dir.
Vàrem anar a casa meva, al poble, on s’hi havíen concentrat una bona colla d’amics, tots amorrats a la TV –que no recordo si tenia la pantalla en blanc o hi havia alguna imatge...- i l'orella enganxada a la ràdio esperant notícies. Ell, vestit de militar, tenia clar que si el cop triomfava, no tornaria al quarter, s’escaparia cap a França. Em sembla que jo estava força més cagada que ell!!
Per fi, després d’hores interminables, el rei va desmarcar-se de l’intent de cop d’estat i va donar les explicacions que tant esperàvem; això va ser suficient.
Com que el meu nòvio tenia un enginy i una sort fora del corrent (un cop, un amic li va dir que si hi hagués un terratrèmol, les cases en comptes de caure-li al damunt, caurien endarrere sense tocar-lo), va pensar que era imprescindible incorporar-se al quarter al més aviat millor per evitar un càstig més que segur. I no se li va acudir altra cosa que agafar son pare i sa mare i portar-los a Berga, a aquelles hores de la nit, per presentar-s’hi acompanyat de testimonis i explicant que com era a casa amb el pase pernocta, no s’havia assabentat del conflicte i per això no havia tornat abans.
Quins pebrots que va colar... i no li va passar res!!!
.
