Un mirall incòmode

He llegit diverses vegades amb atenció la teva darrera carta de difícil digestió tota ella. Comences acusant-me durament per la meva manca de comprensió --victimitzant-te-- la qual cosa m’ha fet pensar molt. He dubtat si respondre’t o deixar-ho córrer, però com que considero el contingut és tan greu i tant injust, al final he cregut important precisar allò que no et vaig dir al meu darrer correu, quan vaig llençar definitivament la tovallola i vaig donar per tancada la nostra relació de dos anys.

En especial em vull referir a la meva carta de l’abril (just abans de marxar de viatge). En ella et parlava sobre les dificultats en la nostra infància i en especial amb la família, la seva influència negativa i les analogies que compartíem, de forma que jo sí que et podia comprendre i recolzar-te (em recordo com de malament t’ho vas passar amb l’agonia de la teva germana i la meva proposta d’acompanyar-te al teu país per tal que poguessis acomiadar-te'n i posar-t’hi en pau, que vas declinar). Estaria bé que la recuperessis i la llegissis de nou amb calma i atenció, així com les teves respostes tan sentides. I tot seguit que recordessis el nostre apassionat retrobament a finals de maig, tot plegat va ser com un bàlsam per a mi després del fiasco de Cap d’Any, un càstig que no vaig merèixer (que mai has reconegut i no t’he retret fins ara).

I quan l’hagis llegit i ‘pensat’, la carta, et demano que el resultat que esdevingui, per favor no me l’escriguis, perquè escriure’ns s’ha convertit en un esport de risc cada vegada més desassenyat i hostil al qual no hi vull jugar més. La tinta i el paper sense cara, sense cos ni veu són traïdors a causa d’interpretacions esbiaixades, distorsions interessades i fal·làcies.

Pensa també en el que va succeir els mesos de juliol i agost quan, inexplicablement, tot es va desbaratar amb la teva sobtada i inopinada ‘desmotivació’ respecte a mi, i a l’igual que una bola de neu, tot es va precipitar pendent avall sense fre i em vaig sentir com òrfena de nou...

Et queixes perquè «havies perdut l’esperança de que t’entengués, i bé», has dit. Però aquesta frase requereix ser desenvolupada ja que dita així és només un concepte abstracte, de manera que cal concretar «el què» i «en què», ja que per si sola li manca sentit.

M, en tot el temps que vàrem estar junts, no m’ho vas posar gens fàcil. Vaig fer el que vaig poder --el que em vas deixar-- i jo ho vaig intentar; amb ganes vaig intentar que la nostra relació funcionés (una relació asimètrica, val a dir) i d’aquí aquella carta especial de la que ja ni et recordes. A veure, digues, com s’ha de fer per entendre un home que s’entesta en no respondre, ni parlar de tu a tu, que amaga darrere d’un «vel espès» (expressió molt teva) allò que no vol enfrontar, que no clarifica allò que diu sinó que enreda el discurs fugint del tema i provocant més confusió, que sovint es queda en la part anecdòtica o en els marges de l’assumpte i no entra en el fons de la qüestió que es planteja, que ignora les emocions –les meves i les teves--, que és insincer més per omissió, que em menysté o em desacredita obertament massa sovint? I per tot això, acaba essent exasperant. Així que per molt que jo ho intenti, amb aquesta desconfiança teva, com creus tu que es pot construir un espai de comprensió i proximitat?

M’acuses d’incomprensió, però, penses que tu sí has fet tot allò que pogueres per entendre’m a mi? Quan em vas escoltar i et vas interessar de debò per mi com a persona --més enllà d’un cos càlid i bonic al qual abraçar-te--? I jo, mentrestant, esperant la teva benedicció sobre el que dic o el que no, al teu rebuf.

Em dius que t'has sentit trist per aquesta incomprensió meva. Jo també m’he sentit trista, molt trista i desanimada a causa del teu (mal)tracte, impotent davant el teu narcisisme inútil, l’abús emocional i el temps i l'energia desaprofitats en baralles que no portaven enlloc i em deixaven l’ànima feta a miques.

Que, per què no vas voler «entrar al trapo»?. Doncs amb la voluntat de llegir entre línies per entendre l’expressió, crec que va ser perquè no em vas acceptar com a dona/persona i no vas voler pactar amb mi --avui per a tu, demà per a mi-- ni tan sols plantejar-te que hi ha altres possibilitats --només imposar la teva visió--. Acceptar altres possibilitats significaria haver de sortir de la zona de confort del teu rígid esquema mental germànic, que no afluixa ni un mil·límetre. I possiblement això t’espantava. A aquestes altures de la vida un gir de guió d’aquest tipus és certament un repte i pot espantar per la sensació de pèrdua de poder i d’inseguretat, ho entenc perfectament. Però tancar-se i no adaptar-se al món que vivim --i negar-se a estimar-- tampoc és opció; hom envelleix abans i prou.

Una altra raó seria perquè no vaig ser hipòcrita i em vaig atrevir a sacsejar el teu «vel espès» posant-t’hi un mirall que et va resultar incòmode, quelcom imperdonable es veu. M, no vaig ser jo l’única culpable del nostre fracàs. Vaig tenir la meva part --la culpa sempre és compartida en alguna proporció--, però no pas la principal.

Les paraules ens defineixen M, tu ets un home culte i ho has de saber. Així que estaria bé que d’una vegada t’adonessis del seu pes (tant i fa que siguin escrites com verbalitzades), paraules grolleres o sarcàstiques i en especial les sibil·lines: vas passant un rodet fi, com qui no vol la cosa, i entoma-ho... Al final, i per a defensar-me, "de-fen-sar-me", he hagut de respondre contundent a les teves maneres burletes o punyents davant de qualsevol fotesa si no era del teu gust, la qual cosa, durant un temps, vaig obviar o minimitzar perquè detesto les discussions i perquè et volia estimar. Gairebé et vaig suplicar (no ho hagués hagut de fer, això), però la memòria és fràgil, interessada i selectiva –la teva també-- com es pot comprovar.

En realitat va ser a partir de la mort de la teva germana amb la qual no vas fer les paus, que el tracte amb tu es va complicar moltíssim; et vas tornar distant, irritable i incisiu fins que ja no vaig poder més i tot va explotar, malament, és clar, i ja res va tornar a ser igual. Durant temps em vaig trobar físicament força malament a causa de la tensió que em provocaven el teus comentaris desagradables, el teu rebuig i les repetides sortides i entrades a la meva vida. De manera que ara no em vinguis amb comparacions entre els teus e-mails i els meus, ni amb subratllats ni amb silencis; només caldria que algú imparcial els confrontès. Llavors sí, però et manca coratge per entomar-ho.

I per a postres, com t’atreveixes a insinuar que he estat en «ambients poc recomanables»? Què en saps tu i en què et fonamentes? Ja és el súmmum, ni que jo fos una delinqüent!! Després de tot el que vàrem viure plegats, m’has de dir aquestes barbaritats? Tant m'odies?

Qui té motius per sentir vergonya no soc pas jo i el meu temperament en cap cas és ‘colèric’, ni tampoc empro expressions insultants i ofensives com les que tu engaltes a tort i a dret sense miraments. Així que em sembla que et confons de persona, per tant els pretesos insults que m’adjudiques no m’incumbeixen. De fet, tant els teus darrers e-mails com aquests watsps fantasmes escrits amb la brotxa gruixuda --que has dit que no volies...--  són impropis d’algú del teu nivell. Això sí que és per a pensar-s’ho... Però, vist el que s’ha vist, em fa l’efecte que et deixaries tallar les dues cames abans que reconèixer i rectificar. I creu-me de tot cor si et dic que seria un gran alleujament per a tu un canvi d’actitud, començant per expulsar de la teva ànima aquests odis i ressentiments que arrossegues des de fa tant de temps i et mantenen paralitzat i en una ira contínua.

No vull acabar sense expressar que m’has escrit cartes entranyables que em van tocar profundament i quan has volgut has estat un amor: l’home de la meva vida. M’agradava tant tant abraçar-te, donar-te la meva calidesa, que et sentissis segur als meus braços -tu, que en el fons ets tan feble- i jo als teus, gairebé fonent les nostres pells l'una en l'altra (i aquella postal que em vas enviar que ‘valia per una abraçada sense data de caducitat’...). Per això vaig pensar que darrere de la màscara hi havia un cor sensible i ferit que valia la pena ser rescatat. Però s’ha fet fonedís, o va ser un miratge...

No em cal resposta --al capdavall ja hem tallat--, ni em vull embrancar en un debat ras i seguit sobre qui dels dos ho va fer pitjor i tampoc no vull escriure ni que m'escriguis més, però això no podia deixar-ho passar com si res. No, després del que m'has dit amb tanta ràbia. 

Haver escrit aquesta darrera carta m’ha estat útil per poder veure tot el procés des d’una certa distància i posar en ordre les meves idees i els meus sentiments. He pretès fer una exposició nua però ferma sobre com em vaig sentir i el que va significar per a mi la nostra relació, i és d’això del que haguéssim hagut de parlar tu i jo.

Malgrat que potser tampoc entenguis el que et dic ara...

R.

.

Egipte 1977

 

Egipte 1977

La Montserrat Nogué i jo ens vàrem conèixer l’any 1973 a les classes de nocturn per a adults a l’Institut Pere Vives, quan vàrem començar el 5^è de Batxillerat Superior, que es deia llavors. Quins anys aquells del Batxillerat des del 1973 al 1976! Jo tenia 21 anys i ella un parell més.

La Montse era una noia molt resolutiva, organitzadora, amb les idees clares i una indiscutible vocació de mestra. Tenia una veu molt greu per ser una dona, cosa que no li restava gens la simpatia ni capacitat de relació ni popularitat, i aviat ens vàrem fer amigues.

Me’n recordo del professor de llatí, Sr. Moreno, força prepotent i sarcàstic, que des del primer dia va caure molt malament a tota la classe. Semblava que ho tindríem magre... Però tenia un punt feble: la veu més prima que he escoltat mai en un home, que a tots ens feia riure per sota el nas. I amb aquestes que al senyor no se li va acudir altra cosa que burlar-se de la veu d’ella. Però la Montse no es va tallar ni un pèl: «No hablemos de voces, porque habría mucho que decir aquí».

Em sembla que aquest episodi va marcar l’abans i el després, perquè el professor Moreno va ser conscient de l’hostilitat de tots els alumnes i de que el curs perillava de debó. No me’n recordo com s’ho va fer, però l’home va ser capaç de donar un gir de 180º en la seva actitud i tot allò que havia estat tant desagradable i havia grinyolat tant, es va convertir en model d’ensenyament i va a passar a ser un dels professors més ben valorats.

L’any següent d’acabar els estudis ambdues vàrem decidir emancipar-nos de les respectives famílies i anar-nos-en a viure al 2ⁿ pis d’una casa antiga de dues plantes al nucli antic de S.M. de Montbui. La meva mare no ho va pair mai i sempre més em va fer retrets per això; la culpava a ella perquè al seu entendre m’havia manipulat. Res de res, ni de lluny. Vaig marxar de casa perquè vaig voler. Jo tenia feina i m’ho podia pagar.

L’estiu de 1976 havíem anat de viatge al Perú acompanyant un nombrós grup d’alpinistes que s’entrenaven per anar més endavant a fer no sé quin cim de Nepal. Però això és una altra història...

El cas va ser que l’estiu de 1977, ella va proposar que anéssim a Egipte, aprofitant que tenia experiència en viatjar perquè una vegada va treballar en un kibutz, a Israel, (com si això fos alguna mena de garantia...). I cap a Egipte que vam anar.

El viatge (amb motxilla) el començàrem sortint de Barcelona en tren travessant el sud de França i el nord d’Itàlia, amb tots els transbordaments imaginables, fins a Mestre (el port de Venècia). Vam visitar Venècia i ens vam allotjar al mateix hostal de monges que jo ja coneixia d’una altra ocasió, a l’altra banda del Canal de la Guidecca. Al cap de dos dies embarcàvem en un vaixell amb un bitllet de coberta, per una travessia que hauria de durar cinc dies fins al port d’Alexandria. Resultaria´durillo’ dormir a les butaques en una sala atapeïda tants dies...; tot i que hi vàrem estar poc perquè ens en vam anar a buscar els sofàs de les sales comunes, on podíem dormir estirades.

Ja durant la travessia vam fer uns quants amics, gent jove que viatjava com nosaltres i que aniríem trobant en el nostre periple per Egipte. Perquè sí, va per un periple. Per començar no teníem cap projecte de ruta, ni cap llibre guia, ni cap mapa (ella va dir que ja ho demanaríem a les «oficines d’Informació i Turisme» de cada ciutat, sobre la marxa), ni allotjament previst, ni cap pressupost: uns quants diners a la faixa, algun xec de viatge, i a córrer. La targeta de crèdit no existia o no pas per a nosaltres. El lliri a la mà, inconsciència total, i confiar en la intuïció i la sort.

La Montse tenia una ‘arma secreta’ per a fer amistats: una baralla de cartes espanyola amb la que jugàvem al ‘Pumba’, fàcil, divertit i que enganxava segur a qui hi participava. Ens va ajudar moltíssim per conèixer gent com nosaltres i relacionar-nos.

Durant aquella travessia amb vaixell, que semblava més de càrrega que no pas de passatgers, una de les coses que més em va impressionar va ser travessar el canal de Corint a Grècia. Era majestuós aquell tall perfecte a la roca inundat pel mar blau entre el golf de Corint i el golf Sarònic, que separava la terra ferma de la península del Peloponès. La nostra closca, molt a poc a poc, guiada per una petita embarcació des del començament fins al final i la gent saludant des de dalt del penya segat. També vam visitar Atenes abans de reprendre el viatge. A Atenes s’hi van haver de quedar un munt de jovent francès de final de curs que no havien tret el visat per entrar a Egipte (obligatori) i no se’ls va permetre continuar. Aniríem més amples, doncs.

Amb qui més havíem fet amistat va ser una parella de Mataró i un amic seu, que era l’únic que parlava anglès. Que aquesta era una altra, nosaltres no en parlàvem ni un borrall, d’anglès. Ni el del batxillerat ens valia.

Arribàrem a Alexandria i ja ens disposàvem a acomiadar-nos de la parella: la Mercè (embarassada de cinc mesos) i l’Albert (li diré Albert, perquè no recordo el nom) i l’amic, en Paulí, que portaven el seu propi cotxe carregat amb menjar per a tots els dies d’estada, quan l’Albert ens diu que al control no li deixen entrar el vehicle perquè no disposa del «tríptic»: «Però si jo tinc la carta verda!». «Això no val, ha de ser el tríptic». Es veu que era una mena de document que avalava l’import del cotxe per evitar que se’l vengués allà per un alt preu, atesa l’escassedat. Parlant i parlant, fent papers, pagant, subornant, d’una cantó a l’altre, d’una oficina a l’altra, el temps passava i no se’n sortia. I a la fi, es va haver de plegar a la realitat: hauria de deixar el cotxe allà si volia continuar el viatge. Tot el menjar i el munt d’estris que duien també s’hi haurien de quedar perquè no hi havia forma de transportar-los.

No els podíem deixar pas a l’estacada! Vam arribar a un acord: faríem el viatge junts, aprofitant les nostres immenses motxilles mig buides i allò que ells poguessin portar a mà.

La Montse i jo marxaríem primer, perquè ells encara en tindrien per molta estona amb els tràmits i veure on i com deixaven el vehicle. Ens trobaríem l’endemà a El Caire (no existia el telèfon mòbil, tampoc...). Vàrem agafar un tren tot confiant amb l’endemà.

Arribades a El Caire ja era ben fosc. En sortir de l’estació l’ambient era polsós i desèrtic. No es veia ni a un pam de nas atès que unes rònegues bombetes, de tant en tant, gairebé no il·luminaven el carrer: «I ara què fem, on anem?», ens preguntàvem confoses. Però la Providència es va compadir de nosaltres i va aparèixer una noia que en veure’ns tan desvalgudes (la pinta que devíem fer...), ens va preguntar i ens va convidar a passar la nit a casa seva. La veritat era que no teníem alternativa i vàrem acceptar.

Que contents que es van posar el seu germà i un parell d’amics en veure dues ‘blanquetes’ europees convidades a casa seva! Ens van donar sopar, ens van posar música de l’època, volien parlar i parlar, i nosaltres cansadíssimes i mortes de son seguint-los la beta però amb unes ganes enormes d’acotxar-nos.

L’endemà després d’esmorzar, a l’hora convinguda, vam anar a l’estació de tren a buscar els nostres amics que van arribar amb força puntualitat, val a dir.

La noia egípcia ens va portar a conèixer El Caire i a fer un volt en ‘faluca’ pel Nil, la barca tradicional. La veritat és que va ser una guia fantàstica, que ens va ajudar fins i tot en el regateig al mercat.

El recorregut pel Caire va ser emocionant, sobre tot per l’ambient i els colors del basar de Jan el-Jalili (jo portava un escot a l’esquena, que, la veritat, no calia, gens adient i fora de lloc allà). El que més em va agradar va ser fumar en una pipa d’aigua de lloguer (tabac, eh?).

Vam visitar les piràmides, en ple agost!. Vam entrar a la la Kefren (on s’hi va fer un tap de gent en aquell forat estret, que no anava ni amunt ni avall amb algun atac de claustrofòbia, que avui tremolo només de pensar el que podia haver passat). L’interior de la cambra mortuòria estava molt mal il·luminat i només hi havia dos sarcòfags no gaire reeixits, i sense decoració a les parets; la veritat era que no valia gaire la pena. La de Keops fou més interessant tant pels recorreguts com perquè, hi havia una mena de finestra que donava a l’exterior d’on es veia tota la plana de Giza des de mitja alçada. Amb aquella calorada sufocant, l’Esfinx quasi ni ens la vam mirar.

I la piràmide esglaonada de Zoser i la necròpolis de Memphis. Amb tot plegat, ja no recordo ni quants dies de viatge portàvem...

Després de El Caire tots cinc vam tirar cap al sud, en tren, que puc assegurar que estava força bé. Fins a Luxor.

Tampoc no teníem cap allotjament previst i vam anar a petar en una mena d’alberg, que semblava més una antiga presó. Allà vam tornar a coincidir amb uns nois italians que havíem conegut al vaixell i un de Sabadell que viatjava sol. Durant aquells dies vàrem recórrer i visitar molts dels monuments que avui dia o bé no està permès o et cobren una morterada per entrar: Les tombes reials de la Vall dels Reis (totes, o quasi), Karnak, el temple de Hatshepsut... Menjàvem on ens venia bé, en tavernes i parades del carrer. I em va quedar ben clar que valia més una Coca-Cola calenta que una vas d’aigua d’aixeta ben fesqueta.

Però com ja he dit, viatjàvem sobre la marxa sense pressupost, i els diners començaven a flaquejar; va quedar ben clar que en no tindríem prou per arribar a Asuan, i encara havíem de tornar: comprar bitllets de tren, de vaixell, alimentar-nos i allotjar-nos... Però puc dir que no estàvem especialment angoixades per aquesta escassetat sobrevinguda.

Així que a Luxor ens vam haver d’acomiadar de la Mercè, l’Albert i en Paulí amb totes les promeses de retrobament, que sí, es van complir.

I novament amb tren des de Luxor a Alexandria, el joc del «Pumba» ens va fer el trajecte més fàcil a nosaltres i a altra gent de vagó que no parlaven espanyol ni nosaltres anglès, però vam riure i el temps ens va passar volant. Arribades a Alexandria, prenem el vaixell fins a Mestre i d’allà un tren fins a Gènova. I a Gènova un vaixell fins a Barcelona, arribàvem sanes i estàlvies. Un periple que, malgrat que alguns detalls se’m confonen, no oblidaré mai.

El dia 11 de març, la Montse va traspassar d’una malaltia que se la va endur en poc més d’un mes. Les nostres vides, ja feia anys que havien pres camins molt diferents i ens havíem distanciat (no pas enemistat). Tot i així, el seu decés em va remoure i va fer sorgir altra vegada aquelles vivències dels viatges i la nostra convivència al pis de Santa Margarida de Montbui on havíem fet tantes festes i viscut l’intent de cop d’estat el 23 de febrer de 1981 del tinent coronel Tejero amb una munió de gent que s’hi va aplegar, amorrats tots a l’aparell de televisió.

Allà on siguis, Montse, una abraçada i un record per sempre.