Fer una "Funa"

Avui dia no és fàcil defensar els nostres drets. Sembla que en aquest món occidental tan civilitzat on vivim, hereu de Sòcrates, de l’Humanisme, de la Il.lustració, de les Revolucions francesa i industrial, de la Carta dels Drets de l’Home o del Maig del 68 , entre tants d’altres, la Llei que ens aixopluga hauria de respondre només amb un ‘clic’. Però, “naranjas de la China”, anys lluny d’això! Mana qui mana, qui té més diners o l’arreplegat que, tot d’una, per un cop de sort o a cops de colze, s’ha enlairat rapapant-se al silló més tou i aferrant-se al seus braços com si estigués enganxat amb ‘Locktite’, i pobre de qui gosi moure-li!

I què hi poden fer els qui no han tingut cap possiblitat perquè surten amb desaventatge o han tingut escrúpols o els senzills –que si, d’acord, algun dia heretaran la terra com diu la Biblia, però de moment...- davant dels atropellaments de poderoros o trepes? Ben poca cosa, em sembla. Trampejar la situació i anar tirant.

No obstant això, fa dies que hi dono voltes a resultes d’un programa de TV3 que tractava de l’acció social empresa per associacions de xilens contra persones que, tot i que és ben sabut que van estar torturadors o criminals en l’època de Pinochet, no han estat detingudes, ni jutjades, ni molt menys condemnades. L’acció social en qüestió consisteix en fer-los una “Funa”; això és denunciar públicament de forma ostensible, exaustiva i cara a cara els seus crims, avergonyir-los i complicar-los la vida de manera que si no aconsegueixen que siguin jutjats, al menys que no siguin tan feliços.

A petita escala i salvant les diferències, seria com si ens trobéssim molts cobradors del frack trucant a casa nostra o quan anem a comprar el pa o a la feina o mentre fem una copa al bar preferit, amargant-nos l’existència permanentment. Una “Funa”, ho trobo fantàstic. Una heina de denúncia emprenyadora com una mosca collonera però legal, barata i efectiva amb alta probabilitat. En defintiva seria tocar els ‘bemolls’ als autoritaris, als abusadors o les males accions de difícil sanció.

Un exemple senzill: aquest cap de setmana uns amics m’han convidat a una casa que tenen a La Cerdanya i ha ocorregut que la gossa d’algú del poble –a qui jo no conec però tothom sap qui és- ha tingut nou cadells i a aquest ‘algú’ no se li ha acudit altra cosa que posar-los tots nou a dintre d’una bossa de plàstic i estampar-los contra la paret i, tal qual, sense mirar, l’ha llençada al contenidor d’escombraries de la plaça. Si els gossets haguesin mort no hauria passat res més; la resta de la brossa els hauria cobert i ja està. El cas, però, és que tres no han mort desseguida (si els mates, al menys mata’ls bé) i han començat a xisclar deseperadament fins que uns nens d’uns deu anys, indignadíssims, s’han ficat a dintre i els han rescatat tot i la protesta d’un pare que s’inhibia. Principis (i la Llei) obliguen, i els nens han fet el que calia malgrat que han acabat morint tots.

És admissible, des d’un punt de visa ètic, que una persona llenci bèsties vives a un contenidor d’escombraries? si la resposta és no, què s’hauria de fer davant d’una acció com aquesta que la Llei, tot i estar ben escrita, no és capaç de punir? (Rectifico, és l’Administració publica qui no és capaç de punir). Doncs els ciutadans sensibles i emprenyats podrien fer-li una “Funa” al barrut de qui parlem. Per exemple: posar diversos cartells repartits pel poble que diguin: “Fulanet/a-de-Tal has llençat els gossos vius al contenidor. No et fa vergonya?” La qüestió és de posar-lo en evidència, vaja; i si els arrenca se’n posen de nous. I quan anés a la carnisseria o a la fleca se li podria preguntar: “Que ets tu el dels cartells?”, i la gent amb qui es creués pel carrer li podrien retirar el bon dia... S’accepten idees.

Podria ser que el personatge fos masell i li entrés per una orella i li surtís per l’altra... o pot ser no, podria ser que, a la fi, li surtissin els colors i un altre cop s’ho pensaria dues vegades.

Bé, aquest seria un petit exemple sobre una situació mímima o local, però, per què no extrapolar-ho a altres aspectes de la vida social adaptant l’acció segons el grau de trascendència? Per què permetre la impunitat? Al capdevall com que està vist que els diaris no acaben de fer efecte i la justícia és tan lenta, la comunitat organitzada té tot el dret de presentarse al lloc de treball o davant la porta de la casa on viu l'agressor -o el polític de torn- i escarnir-lo. I que reclami ell.

PD: M'hi apunto.

Dies de mala sort

De vegades la vida es torça de tal manera que no ens deixa viure. No cal que passin grans desastres, amb minúcies n’hi ha prou si se succeïexen una darrere l’altra i gairebé encavallant-se. I és que des del desembre passat, que em van furtar la bossa de mà amb tot el que hi havia dintre mentre badava en un centre comercial a Barcelona, no he parat. No cal que en faci una llista, però Déu n’hi dó!; fins i tot la meva filla m’ha suggerit que podria ser que algú m’estés fent “Vudú”, i si jo fos creient, de ben segur no despreciaria la idea.

Aquell furt, però, em va donar l’oportunitat d’experimentar en viu en directe de la síndrome de l’immigrant sense papers. Sort que la direcció del centre comercial es va posar les piles i em va atendre amb gran professionalitat. Fins i tot em va donar diners per poder tonar a casa. Insòlit! amb els temps que corren.

Un altre dels darrers entrebancs digne de menció ha estat, per posar un exemple, l’atropellament d’una àvia en un pas de vianants un d’aquests diumenges de pluja maig que ens han vingut visitant amb tanta insistència. I sort que no corria! i així només es va fer una fisura al turmell –‘només’, és un dir, naturalment-. Això em van dir després de quatre hores a urgències, ella, jo i dues iaies més que l’acompanyaven per anar a ballar a la Llar del Jubilat. Els vaig esgarrar la tarda, pobres. La llàstima que em va fer quan la vaig anar a veure al cap de dos dies a l’hospital!

O què dir també de l'herpes zoster a la cadera que em va tenir fora de joc més d'un mes.

Però la matinada del dilluns 9 de juny, he tingut la darrera experiència desafortunada de tot el reguitzell que s’han vingut seguint. A una hora indeterminada de la matinada m’ha despertat un ‘clac’. M’he pensat que eren les meves gates, que dormen a la cuina i sempre fan de les seves, i no n’he fet cas. No obstant, cap allà les 5 m’he tornat a despertar aquest cop a causa d’una forta pudor de cremat i una cuïsor a la gola del tot desconeguda per a mi. He fet el gest d’encendre ell llum però no n’hi havia. He anat a les palpentes fins al quadre elèctric i he comprovat que havia saltat el diferencial, però l’he connectat de nou sense problema i ja he tingut llum. Llavors, sorpresa! El meu pis estava ple de fum. M’he espantat. He corregut a obrir les finestres i, un cop fet això, m’he disposat a trobar l’orígen de l’incendi allà on fos. He recorregut les habitacions, he comprovat tots electromèstics de la cuina, dels banys, de l’estudi... res, tots estaven freds. El fum s’anava debilitant, però la pudor persistia i jo no trobava el foc. He decidit trucar la Policia Local per demanar orientació i ajuda, però em temo que m’ha atès un novell o algú que debia estar mig endormiscat i m’ha aconsellat que, com que no hi havia foc, avisés un lampista perquè mirés els ploms.

De moment m’he conformat, però hi he anat donant voltes i se’m ha acudit que així les coses no es podien quedar, i posar-me al llit a esperar que es fes de dia per telefonar el lampista no em convencia. Jo havia de ser a la feina a les 8 de matí i en sortiria a les 3 de la tarda, així que, còm podia jo deixar el pis sòl tantes hores sense resoldre el problema? Era evident que si hi havia fum era perquè hi havia foc en un lloc o altre encara que jo no el veiés i no és cosa que es pugui obviar. Podia ser perillós,oi?. No. N'hi pensar-hi. Canvi d’estratègia i anem a l’engròs: vaig trucar al 112, Emergències (pot ser ho hagués hagut de fer de bon començament, però em va semblar exagerat si no veia flames) i al cap de deu minuts ja tenia una dotació de bombers trucant a la porta, jo demanat-los que no fessin soroll per no despertar els veïns. Eren tres homes com tres Déus, de guapos, que si m’haguessin fet triar no sé pas per quin m’hauria decantat i jo “con estos pelos y la bata de franela” i mira que en tinc de seda i uns conjunts d’allò mes suggerents. Però, un altre cop la situació em va arreplegar badant.

Es van posar buscar el foc per tot arreu i, a l’gual que jo, tampoc el trobaven. Ells, però, tenen l’olfacte més fi la intuïció més desenvolupada, de manera que un d’ells, com un gos de cacera que ensuma la presa, s’ha deixat portar per aquest sentit primari que l’ha dut a la fi a sota la taula del despatx on hi tinc la torre de l’odinador i, en retirar-la, ha vist com havia cremat deixant tot de sutge pel terra i pels suports de la taula. El maleït ordinador m'acabava d'infligir el darrer i definitiu sabotatge d'enguany.

Mentre estàvem amb aquesta operació, van aparèixer, a més a més, dos policies ben plantats (que només fan el torn de nit aquests?) que havien vist el cotxe de bombers al carrer amb els llums taronges pampellejant i ara ja n’eren cinc, d’homes a casa meva a les 6 de la matinada -i jo que semblava una "maruja"-. Hauria estat diferent si només n’hagués vingut un...? Però, una cosa és somiar i una altra la realitat. I tocant de peus a terra, em vaig acomiadar de tots els meus salvadors amb un sospir.



Bé, allò que deia: a voltes, la vida s’entesta a fer-nos la guitza i no ens dexia viure. A veure si escampa d’una vegada i aconsegueixo redreçar-me i trobar el nord...



.

El perdón inútil

Agosto, en plena canícula.

Me encontraba paseando indolente y aburrida por el paseo marítimo de un pueblo anodino con una playa sin relieves. Había poca gente, y además gritaba. Casi todas las tiendas estaban cerradas y las que estaban abiertas mostraban ropas y cachivaches útiles solo para regalar a quien no apreciamos.

Me paré ante la puerta de una librería; ni siquiera eso, era una papelería con la mercancía amontonada sin orden aparente. No obstante, en un lateral de la entrada, había una colección de viejas glorias -más bien, no tan glorias- de la literatura que tomaban el sol de media tarde, requemándose apretujadas en un cajón y ordenadas casi en formación militar. Escarbé por si había algo aprovechable entre todo aquel batiburrillo y allí lo encontré. Un pequeño libro de 185 páginas: "UNA PASIÓN PROHIBIDA", de la escritora uruguaya Cristina Peri Rossi. Yo no sabía nada de la autora pero el título me pareció sugerente y removió en mi interior un gusanillo erótico-morboso; eso de la pasión y el hecho de estar prohibida, aún más. De entre todos, éste era de los caros: 2€. Sí, sí, ¡dos euros! I lo compré.

Esperé hasta la noche, en la soledad de la habitación del hotelito en el que me alojaba para dejar volar mi imaginación con ensoñaciones a través de la lectura. Era un libro de cuentos para adultos, sí, pero ya en la primera historia me di cuenta de que la cosa no iba por donde yo había pensado y tuve cierta decepción. No estaba para argumentos que me calentaran la cabeza. Me sentía plácidamente aletargada y deseaba continuar de aquel modo, de manera que a regañadientes lo aparqué.

....................................

Hace cosa de un mes lo he retomado con renovado interés. Cinco días me tomó su lectura. Hay quien lo habría leído en dos o en uno, pero yo soy lenta quizás porque me gusta aprehender lo que se dice en los libros que me interesan; subrayar con lápiz lo que me emociona, poner una flecha a lo más importante, doblar un poquito por arriba o por abajo la esquina de la página en donde se encuentra el párrafo que me ha iluminado… todo eso y, claro, tardo más que la mayoría de la gente en terminarlos.

Resultó ser un libro delicioso, una pequeña joya muy bien escrita a mi parecer. El título no sé qué pinta en relación al contenido ni a quién se le ocurriría, pero las historias, la forma de narrar, la riqueza del vocabulario, la brevedad tan bien condensada me dejaron gratamente sorprendida.

Pero de entre todas ellas una me llamó particularmente la atención: "Una lección moral" (total, dos páginas y media). Una perla.

Sintetizando:  La (o el) protagonista del cuento venía a decir que una gran lección había consistido en comprender que no debía perdonar a sus enemigos aunque no hubieran conseguido destruirla, todavía. Ella (o él) no adulaba a nadie, y eso provocaba el rencor de quienes querían sentirse halagados; ella (o él) se resistía a competir por el beneficio, la fama o el poder, y con ello, privaba a los demás de oportunidades de vencerla. Si ella (o él) se hubiera dignado reconocer la hostilidad de los sentimientos de sus enemigos, o el daño recibido, ellos habrían tenido la posibilidad de mostrarse magnánimos, generosos y hasta arrepentidos; posiblemente no la habrían atacado más. Reconocer que la agresión había sido poco efectiva lesionaba la vanidad de sus atacantes y les disminuía la autoestima. Su resistencia (la de ella, o de él) a defenderse les creaba un sentimiento de culpa y el hecho de que continuara brindándoles amistad les parecía -a sus enemigos- una prueba inequívoca de soberbia, ya que el hecho de perdonarlos, si éstos no desean ser perdonados, es una afrenta que constituye una violación al deseo íntimo del ofensor. Además, les negaba la posibilidad de un auténtico arrepentimiento, pues si resultaba que no habían cometido ninguna falta (contra ella, o él), en lugar de pedirle perdón, debían repetir su agresión. Y si realmente el teórico agresor no había cometido falta alguna, ¿de qué había de arrepentirse? Un perdón en este caso, que no habían pedido ni tenían porqué, resultaba de lo más ofensivo.

Los enemigos deben reconocerse entre sí, afirma Rosy, y no le falta razón. Y es que bien mirado ¿qué pasa si mi enemigo nunca llega a sentirse magnánimo, si nunca se arrepiente? ¿De qué sirve perdonar a alguien que va a continuar agrediéndome, que su objetivo, su fin último es destruirme o someterme? El simple hecho de ser uno como es puede provocar envidia u hostilidad a otro, lo cual no tiene solución, ya que la naturaleza de uno no se puede cambiar, de modo que la agresión se perpetuará por mucho esfuerzo que este uno haga por poner buena cara o por justificarse.


Me quito el sombrero ante la finura de los argumentos. Siempre había pensando que debíamos perdonar (nos lo ha inculcado la moral católica); yo esforzándome, sintiéndome cuplable por la dificultad que a menudo esto me supone y ahora alguien me dice que es al contrario, que el perdón es contraproducente. En definitiva, que el perdón que no ha sido pedido es del todo inútil.

Acabo de descubrir a alguien, completamente desconocido para mí, que ha puesto palabras a un sentimiento que yo ya tenía, sin saberlo. 

¡Uf, qué alivio!.

.