Retorn a Sicuani

Jo devia de tenir llavors uns 25 anys quan vaig fer el meu primer viatge a Perú. Havíem anat tres amigues amb les motxilles acompanyant un nombrós grup d’alpinistes que anaven a fer un entrenament doncs portaven de cap l’ascensió a l’Everest i calia preparar-se a consciència, primer. A ells els anava molt bé que s’hi hagués apuntat tanta gent perquè d’aquesta manera el bitllet era més econòmic i es podia repartir el pes del material entre tots els membres de l’expedició i així no havien de pagar sobrepès.

El vol de Lufthansa va durar una eternitat: Barcelona-Frankfurt, canvi d’avió i Frankfurt-NY-Kingston-Guayaquil-Lima. Un malson, però feliços del què ens esperava en aquell mes que hi romandríem.

Al matí del primer dia havíem d’anar a fer canvi de moneda al banc i també al Consulat espanyol a presentar-nos (era obligatori). No vàrem ser a temps d’arribar al Consulat. Només sortir del banc i entre mig de la multitud a la Teresa li van fer un tall la bossa que duia a l’esquena i li van prendre, en un vist i no vist, el passaport i els diners que acabava de canviar. Pel que fa als diners, mira, com aquell... en portava la major part a la ronyonera que guardava a la panxa, però la pèrdua del passaport eren paraules majors. Els nostres plans acabaven de fer un gir de 180°. La meva amiga no podia pas circular pel país indocumentada; calia anar a posar la denúncia a la policia, calia anar al Consulat perquè li fessin un passaport nou, i tot això en un dissabte al matí. Naturalment, el Consulat aquell dia no atenia, volia dir que ens hauríem d’esperar al dilluns. Pel que fa a la policia, fàcil tampoc no ho va ser, però dedicant-hi unes tres hores ho vàrem resoldre, si més no per posar la denúncia que vaig haver d’escriure jo mateixa a la màquina perquè el guàrdia no se’n sortia, i com que jo treballava de secretària li vaig dir “deixi’m a mi, que acabarem abans”. Ell, encantat de la vida, i vaja la gresca que vàrem fer amb tres companys més vigilant que no entrés el sergent i m’enxampés a l’altra banda del taulell.

El dilluns, amb la denúncia a la butxaca, cap al Consulat espanyol i no cal dir que un altre “via crucis”, però també, amb temps i grans dosis de paciència, ens en vam sortir (quin remei, si no). Només que entre pitos i flautes havíem perdut tres dies. Així que a recomposar-ho tot i a veure com ho organitzaríem per optimitzar al màxim el temps que teníem per davant. Perquè aquesta era una altra: no dúiem cap pla, ni cap guia, ni cap mapa, ni tan sols pressupost, res, una mà al davant i l'altra al darrera. Només la teòrica experiència de la Montse -que es basava en que havia estat treballant en un Kibutz l’any anterior...-, la qual havia pres el comandament des del primer moment i havia decidit que aniríem a les oficines d’informació i turisme de cada ciutat i a partir d’allí aniríem fent, ves quines maneres d'anar pel món. 

No m’entretindré en explicar la quantitat de vagues de tren i revessos amb què vàrem coincidir que ens van avortar els plans un dia si i un altre també... Si que explicaré, però, que la Montse, el nostre pal de paller, se’ns va posar malalta i ens va ben espantar. I és que posar-se malalt en un país del tercer món amb quatre peles a la butxaca i sense assegurança, és de les coses pitjors que et poden passar.

Ja érem a Cusco, una ciutat que està a més tres mil metres d’altura. Com tothom, havíem anat a passejar per la Plaza de Armas i pels carrerons que hi desemboquen, quan tot d’una la Teresa va topar-se de cara amb un noi que havia conegut l’any anterior a Chamonix: “Holaaa!, mua, mua. Què fas per aquí? Quina casualitat! Doncs ja ho veus. Nosaltres anem a fer el Camí de l’Inca fins a ‘Machu Pichu’. Nosaltres hi anirem amb el tren dels indis. Som una expedició i anem ben preparats (metge inclòs i bidó de medicines. Ah! i l’Oscar Cadiach, si senyor! allà el vaig conèixer tot i que ell, probablement, no es recordi de res). Bé, doncs ja ens veurem. Que us vagi bé. Gràcies, a vosaltres també. Mua, mua, adéu”. Fins aquí, fantàstic. El problema va venir al cap d’unes hores quan, inexplicablement, la Montse es va començar a trobar malament: la febre li va començar a pujar de forma alarmant i va començar a sentir un opressió al pit que l’ofegava i tenia dificultats per a respirar. Ja s’havia fet fosc i la Montse jeia al llit més morta que viva en una petita habitació triple al cap de munt de la falda de la muntanya on ens estàvem: “ I ara què fem? Necessitem un metge. Això ja ho sé... Calla!! Se’m acut que els nois d’aquest matí ens podrien ajudar, no portaven un metge a l’expedició? Si, és clar, però com els trobarem? Doncs mira, una hora o altra tothom va a parar als baretos de la Plaza de Armas, oi? Anem-hi, segur que en algun els trobarem, entrarem a tots, si cal. Au, vinga”. I de nit, muntanya avall a buscar el metge, que efectivament vàrem trobar. I tot el grup cap amunt la muntanya un altre cop a visitar la malalta.

No vàrem aclarir què tenia la Montse, però el metge li va donar un antibiòtic, un antistamínic i unes instruccions, i a esperar que tot plegat fes el seu efecte. Al dia següent havíem d’anar a Machu Pichu i la Montse s’ho va pensar i repensar i al final va decidir que vindria, ja que això només passa un cop a la vida, com aquell qui diu. I mig morta, totes cap el tren dels indis que ens hauria de deixar al peu de la muntanya sagrada. 

El tren dels turistes es pren a Ollantaitambo, ja a mig camí, però nosaltres volíem anar amb el dels indis perquè té més emoció: d’entrada era de fusta, i el personal, tots nadius amb les cistelles, les verdures i els pollastres. A més a més, el recorregut és d’allò més pintoresc, ja que en el primer tram abans d’arribar a Ollantaitambo, el tren havia de pujar la muntanya i després descendir. Però les muntanyes allà són molt altes i escarpades i no permeten fer corbes, així que el tren havia de fer diverses maniobres endavant i endarrere, en ziga-zaga i en vies mortes per anar pujant. Això no ho veuen els que viatgen en el tren dels turistes. I en arribar a l’estació d’ Aguas Calientes, ja cal que t’espavilis per ser un dels primers a baixar del vagó, ja que si no agafes desseguida l’autobús que t’ha de pujar a dalt per un camí de terra infernal, et pots passar mig matí fent cua i no tindràs temps de veure res que ja hauràs de tornar, perquè a dalt no t'hi pots quedar. I nosaltres arrossegant la malaltona. Ella es va quedar asseguda en una pedra i la Teresa i jo vàrem a anar a voltar-la (tampoc no li podíem fer res i no tenia sentit quedar-nos les tres). Tot i així, encara va tenir esma de donar-nos algunes ordres, però ara ja sabíem anar soles.

Després de Cusco volíem anar a Puno, a veure el llac Titicaca i vàrem comprar uns bitllets de tren, però, ai làs!, just al moment de posar el peu al graó va començar una vaga ferroviària i ens vàrem quedar a terra. I amb la cua entre les cames i la motxilla a l'esquena, amunt un altre cop a l’habitació triple de la muntanya a fer nous plans.

No recordo com va anar, que vàrem conèixer un noi que per un preu mòdic es va oferir a fer la travessa amb una furgoneta vella i desmanegada pels camis de terra i les pistes de les altes muntanyes andines, no és que el pla fos molt atractiu, però no hi havia opció. I ja ens tens a la Montse (encara fotuda, però menys), la Teresa, jo, dues franceses i tres anglesos tibats, en aquell pot que no arriava, i amb una pols que entrava per les juntures mal rejuntades que ens deixava a tots arrebossats. I va passar el què havia de passar. A mitja travessa, amb un fred que pelava (era l’hivern austral), el ‘pot’ va dir prou.

El poblet on havíem anat a parar es deia Sicuani i el noi conductor-guia es va haver d’espavilar per trobar la peça del motor i allotjament per a tots. Els anglesos emprenyadíssims perquè havien pagat per un servei i ara estàvem tirats al mig del no res, i ja ho veuríem. Vàrem aconseguir un lloc per dormir, uns en un cantó i uns altres no sé on, però les meves amigues i jo teníem els llits en un passadís per on no parava de passar gent, i no ens podíem queixar, que el lloc al menys era calent i teníem llit. I a esperar l’endemà per arribar a Puno.

No vàrem poder entrar a Bolívia perquè la Teresa tenia un document del Consulat que li permetia sortir de Perú però no tornar a entrar i si hi haguéssim anat, ella s’hauria hagut de quedar.

La resta del viatge va anar més o menys per l’estil, aquí caic i allà m’aixeco, amb un altre intent de robatori a la Teresa a Pisac -el viatge a la selva de Puerto Maldonado va anar força bé-, fins al darrer dia que tot el grup de partida ens vàrem retrobar a l’hotel d'arribada. I, sorpresa! allà ens esperava el passaport de la Teresa que no sé qui l’havia trobat no sé on i el va portar allà quan va veure els papers d'inscripció a l’hotel. No, si ja ho dic jo, que hi ha Déu!

Tampoc explicaré la tornada. Només diré que va estar una de les amargues de la meva vida, ja que vaig ser l’única persona de tota l’expedició a qui ningú de la seva família no la va venir a rebre a l’aeroport. I és que no ho portaven gens bé això de que m'agradés viatjar.

...........................

Anys més tard, vaig tornar al Perú i aquest cop si que vaig poder anar amb tren des de Cusco fins a Juliaca (no arribava a Puno). Eren els últims temps de ‘Sendero Luminoso”, i es pot dir que ja no quedaven terroristes perquè la banda estava desarticulada atès que en Fujimori havia caçat el seu líder, l’Abimael Guzmán, i l'havien ficat en una gàbia per exhibició i escarni públic; tot i així els vagons encara anaven fortament custodiats per l’exèrcit, per si de cas.

En arribar a Sicuani el tren va fer una aturada, i de repent em va passar pel cap com si fos la pel.lícula de la meva vida l’Odissea que havia viscut amb les meves amigues feia tant de temps. En un instant vaig baixar del tren i em vaig fer una foto sota el rètol de l’estació.

.
 

La Venus d'Urbino

Havia passat quasi una setmana i tornava cap a casa; me’n anava a cercar el bus que em duria a l’aeroport. Ja era fosc mentre caminava sola pels carrers humits de Florència arrossegant cansadament dues maletes de rodes que ensopegaven amb els cantells de les llambordes, quan de sobte una veu masculina però suau que venia des del darrere em va preguntar: “Puc ajudar-la a portar l’equipatge?”. Em vaig aturar en sec i en girar-me, la meva vista va fer un recorregut de baix cap dalt a una alçada molt per sobre del meu cap fins a clavar-se en uns ulls verds de mirada franca. Era la viva imatge de l’emperador Adriano enfundada en una gabardina gris.

Feia un mes que en Jules i jo havíem tallat, ara sí definitivament, i ell se'n havia tornat al Canadà per quedar-s'hi. Aquella relació destructiva amb un home egoísta fins al moll de l'os, que ratllava la crueltat, m’havia deixat exhausta i amb l’ànima com un parrac (i és que no sempre és fàcil explicar-se perquè hom fa certes coses en qüestions de relacions amoroses). Em mirava al mirall i no em reconeixia: el rostre demacrat, cendrós, els ulls enfonsats i vermells de tant plorar. Així i tot, havia trobat la força suficient per desaparèixer uns dies en un lloc bonic on poder-me sentir anònima entre la multitud i on no hagués de rendir comptes a ningú. 

Aquells primers dies de desembre Florència estava encisadora. El sol de finals de tardor i la temperatura encara suau de la Toscana convidaven a fer llargues passejades per la riba de l’Arno i a perdre’s per carrers, placetes i mercats ambulants. La daurada posta de sol des del Ponte Vecchio o des dels grans finestrals de l'extrem oest de la Galeria degli Uffizi em produien una serenor impagable, que, atès el meu estat d’ànim, era d’allò més apropiat. I quan la tarda queia definitivament i el sol s'amagava fins a l’endemà, el que més m’agradava era anar al barri d’Oltrarno on hi havia un seguit d’antiquaris i trattorie acollidores allunyades de turistes invasors. 

Però tot té un final i la tornada s’havia fet imminent. Aquest viatge havia estat un break time, un pedaç bonic, però un pedaç al cap i a la fi. Havia de posar els peus a terra de nou i enfrontar-me als meus fantasmes; així que el vespre d’aquell diumenge d’un cap de setmana prou llarg, un avió em tornaria a la realitat. Però vet aquí que la vida és plena de sorpreses quan menys t’ho esperes, i quan aquella veu acompanyada d’aquells ulls em va preguntar si em podia ajudar amb les maletes, tot i el meu astorament, no m’hi vaig poder negar: “Bé... sí... gràcies. De fet, vaig aquí a prop, haig de trobar-me amb un grup que volem en un charter...", vaig respondre-li amb certa inseguretat. “Doncs l’acompanyo, anem”.

Encara faltaven uns tres quarts d’hora per a la sortida i el meu cavaller em va proposar d’anar a un petit cafè allà al davant mentre arribava l’hora, i vaig acceptar. Em mirava entusiasmat i jo no entenia el perquè; com he dit, no em trobava pas en el millor moment, però em reconfortava aquella dedicació. Estavem parlant, quan amb delicadesa i somrient va prendre les meves mans entre les seves, càlides, proporcionals a l’alçada del seu propietari. L’atmosfera era embolcalladora, semblava que estàvem sols i jo m’hi sentia d’allò més bé; però la tossuda realitat em va mostrar a través del vidre el moviment del grup ja pujant a l’autocar: “Haig de marxar -li vagi dir- justament ara”. 

Al moment, però, que em disposava a pujar al bus, em va retenir per les espatlles uns instants fixant els seus ulls en els meus i em va besar el front i tot seguit em va abraçar: “No te’n vagis, queda’t”. El conductor em cridava: "Senyora, que marxem!".  Jo vaig acariciar-li el rostre amb tristesa i racança: “M’agradaria, de debò, però no puc; aquest és un vol charter que no es pot canviar. Demà sens falta haig de ser a la feina i a més... jo…”, li digué desconcertada. “És clar, és clar…”.

.....................

Vaig arribar a casa ben passades les cinc de la matinada, trinxada després d’una nit de terrible de boira, de retards, de canvis d’aeroports, d’avions i d’amotinaments sense ganes. Volar a Itàlia sempre és una incògnita. Vaig ficar-me al llit i vaig dormir incapaç de llevar-me a les set per a anar a treballar, fins que al voltant les nou del matí el timbre del telèfon em va despertar: “Has arribat bé?”, preguntà la veu. “Hola Pietro! Si, gràcies, encara estava dormint perquè el viatge ha estat molt dur. Si et plau, deixa’m que t’ho expliqui en un altre moment, ara estic que no m’aguanto”, li vaig respondre. “D’acord, et trucaré un altre dia, doncs. Un petó”. 

I em va tornar a trucar el divendres d’aquella mateixa setmana, una conversa del tot informal sense expectatives.

………………………..

Passaven els dies i s’acostava Nadal, arribaria Cap d’Any. A mi mai m’han agradat aquestes festes; la disbauxa familiar amb l’obligació de ser feliç, encara que durant tot l’any ens haguéssim estat esgarrapant, em treu de polleguera. I just aquest any estaria completament sola, sense en Jules, sense la meva filla a qui li tocava anar amb el seu pare; jo, en canvi estaria amb els incisius i reiterats retrets de la mare, com sempre, que tant em martiritzaven… no m’hi veia en cor, aquest any no, no ho suportaria. 

I, tot d’una…, per què no!? El destí havia posat al meu davant un home magnífic, una bona persona amable i considerada just al moment que més ho necessitava. Per què no, doncs? Sí, estava decidit, li trucaria aquell mateix vespre:

-Hola! Ets en Pietro Cavallaro?

-Sí ho soc. Hola Júlia, quina sorpresa!

-Jo també estic contenta de sentir-te, he pensat en tu, en la nostra fugaç trobada i en que m’agradaria molt conèixer-te més bé i per això també he pensat si a tu t’agradaria que vingués uns dies a Florència a casa teva, què me’n dius?

-Oh. Sí, sí, i tant, és clar que sí, vine quan vulguis. Quan vindràs?

-La darrera setmana d’aquest mes si et va bé, ja et concretaré els dies exactes quan tingui els bitllets. Tot seguit m’hi poso.

-T’espero, doncs. Gràcies, Júlia, estic molt molt content.

Ja hi tornàvem a ser!. Ja tornava a tenir pessigolles a la panxa i la imaginació se’m disparava. I a preparar-ho tot!.

………………………….

Vaig arribar a Florència el dia de Sant Esteve al vespre. M’esperava impacient i només acostar-m'hi em va besar -aquest cop no pas al front- amb un petó de caragol que em va deixar sense alè, i em va estrènyer com si m’hagués estat esperant tota la vida. Jo em sentia aclaparada per l’expectació que havia aixecat la meva presència.

Ell no vivia a la mateixa Florència perquè allí els lloguers són caríssims, així que carretera i manta i cap a Pratto, un poble veí. 

La seva casa era molt antiga i senzilla, però amb la foscor, el fred intens i el desig en aquell moment no vaig parar atenció a la manca d'estil ni de detalls personals; només hi havia un menjador entrat en anys amb la cuina incorporada i annex, s'obria una porta on hi havia una habitació gran amb un llit enorme. Una cosa sí que em va cridar l’atenció: al sostre, ben bé a sobre el llit, enganxat a les bigues de fusta pintades hi havia un mirall convex, com aquells de les cantonades dels carrers. Més endavant en descobriria la utilitat: “Ja era aquí quan vaig llogar el pis... i no he vist la necessitat de treure’l”.

Sense donar temps a res més, ens vàrem trobar nus l’un en front de l’altre, acariciant-nos, besant-nos, llepant-nos, vuidant el cos i l’ànima en el que va esdevenir un frenètic intercanvi d'emocions, de fluids i d’escalf. Ambdós teníem tanta necessitat d’afecte com dues criatures que han perdut allò que més estimen i només es tenen l’un a l’altre per a consolar-se.

La comunicació verbal era complicada perquè el dialecte florentí és molt tancat i a mí em costava d'entendre, per aquest motiu vàrem deixar parlar els cossos. En Pietro resultaria ser un amant tendre i generós, perquè per a ell la prioritat era fer feliç l’altra i aquesta felicitat li revertia a ell en primera instància. Els seus llavis gruixuts i sensuals i la seva llengua lenta i constant, eren uns mestres en la tasca de donar plaer quan recorrien cada un dels meus punts estratègics: el coll, els mugrons, les cuixes, el meu sexe trepidant... Els seus orgasmes eren tan estrepitosos com si el món s’hagués d’acabar. Podia estar fent l’amor tota la tarda, tenia imaginació i un bon repertori…. Recordo el dia que em va embenar els ulls amb un mocador de seda i amb un pinzell de pèl d’esquirol, el més suau, aquell que s'empra  per pintar preuades miniatures o les parts més delicades d'una pintura, m’acariciava el clítoris i la vulva produint-me un goig irrefrenable, que em va dur a un èxtasi que gairebé tocava el cel. Estàvem a la penombra i semblava que el meu cos ho il·luminaria tot amb llum pròpia. 

Li agradava contemplar-me nua assegut en un sillonet de la cantonada mentre jo estava estirada al llit plàcidament, sense parlar, sense fer res, com qui contempla la Venus d’Urbino que el mestre Tiziano hagués pintat expressament per a ell, y jo me'l mirava amb ulls de gata satisfeta i respiració pausada.

El mirall del sostre era una altra cosa. Aquest era un objecte per a compartir, i la seva finalitat no era altra que mostrar al complet i en tota la seva dimensió la lliuta d’ambdós contendents, perquè cap dels dos es perdés ni un detall del combat en cap moment. La forma convexa i arrodonida del mirall permetia que encara que hi haguessin canvis en la posició o la ubicació en el terreny de joc, el moviment i la imatge reflectida sempre hi apareixia completa, la qual cosa era altament excitant. Veure'm a mi mateixa i i veure'l a ell, com si estéssim fora de nosaltres, tenia el seu puntet morbós.

I així, amb aquest ritme van transcórrer cinc dies, fins que vaig haver de tornar a Barcelona, a la rutina. Però ara tenia un alicient, algú en qui pensar i que pensava en mi. Era tot un regal.

………………………….

Al cap de pocs dies de la meva tornada vaig rebre una carta seva preguntant-me si jo l’acolliria a casa meva uns dies al febrer: “M’agradaria molt, vine i et prepararé una visita que recordaràs de per vida”. Ens vàrem escriure diverses vegades per anar adobant el terreny i en la segona setmana de febrer va arribar impacient i nerviós, ell, que no tenia per costum viatjar. 

Li vaig ensenyar Barcelona, galeries, restaurants, indrets d’interès i racons. Aquell pis de lloguer que jo ocupava temporalment, impersonal i trist amb mobles plastificats i cortines sintètiques de gust més que dubtós, de sobte, va esdevenir un palau i durant una setmana el món no va existir per a nosaltres. Fèiem l’amor sempre que podíem i de totes les maneres que se’ns acudia: un, dos tres, quatre…, fins i tot una vegada al darrere d’una columna del Museu Picasso, on ens va enxarpar un turista badoc que va sortir esperitat. 

……………………….

Però com tot a la vida, la realitat sempre s'acaba imposant i allò que puja ha de baixar, i el perill de pujar massa de pressa és el de no donar temps a consolidar les etapes en l’ascens. Aquell frenesí no podia durar perquè no vàrem escatimar mitjans i ho vàrem cremar tot en una tirada de daus. No vàrem guardar res i quan van emergir les persones de carn i ossos que érem en realitat, dues persones de paísos diferents amb neguits i frustracions encara sense resoldre, vàrem descobrir que ambdós teníem un dol pendent i que, per tant, no érem lliures. I el dol s’ha de sentir, i la ràbia també, i hom s'ha de donar temps perquè les ferides cicatritzin i perquè l’ànima es refaci.

Ens vàrem fer feliços l’un a l’altre, gairebé ens vàrem estimar i estic segura que jo no vaig passar per la seva vida com qui fa una osca després d’haver aconseguit un trofeu. Ell tampoc no va estar un trofeu per a mi.

No ens vàrem veure més, ni telefonar ni escriure. Però ara sabia que no era només sexe allò que jo buscava...

.