“(… ) Fins
i tot es podrien enumerar les raons que haurien pogut incitar-lo a anar-se’n i
les que, ben al contrari, l’haurien pogut retenir... De què serviria? La decisió d’anar-se’n no es pren d’aquesta
manera. No es mesuren, no s’arrengleren els inconvenients i els avantatges. D’un instant al següent, s’oscil·la. Cap a una
altra vida, cap a una altra mort. Cap a la glòria o l’oblit. ¿Qui podrà dir mai
per raó de quina mirada, de quina paraula, de quin riure burleta, un home
descobreix de sobte que és un estrany enmig dels seus? ¿I per quina raó neix dins seu aquesta
urgència d’allunyar-se, o de desaparèixer? (...)”
(La Roca de Tànios , d’Amin
Maalouf)
És així, no té la més mínima utilitat fer una
llista –que pot ser llarguíssima- amb totes aquelles raons favorables que ens
predisposen a fer alguna cosa o a triar un parella que ens ‘convé’
perquè poseeix totes les qualitats amb que hem somiat en el company que ens ha d’acompanyar
a recórrer els intricats camins de la vida, aquell company que acompleix amb
tots els nostres paràmetres segons el model que tenim la cap que ens hem
construït seguint una idealització.
Si contra totes aquestes raons favorables n’hi
ha una, només una, que ens irrita profundament aquesta sola és la que sempre, inevitablement,
veurem primer lloc i creixerà en el temps i en la forma, i aquesta sola acabarà
per esborrar totes les altres.
Per tant, cal deixar parlar el cor en primer lloc. La raó vindrà més tard... o potser no caldrà.
Per tant, cal deixar parlar el cor en primer lloc. La raó vindrà més tard... o potser no caldrà.