Circumstàncies

Jo sé que no m'has dit la veritat... 

però no ha estat culpa teva.

Han estat les circumstàncies que ens han caigut

 al damunt com una llosa amb pell d’acer

 i ho han capgirat tot;

 que ens han depassat deixant-nos sense opció a triar.

I si no ha estat culpa teva, ni tampoc meva,

llavors, contra qui haig de llançar la meva ràbia?

.

Llàgrimes

Jo creia que els meus ulls estaven definitivament ressecs,

però estic plorant...

He passat cent anys sense vessar ni una llàgrima, 

per res, per ningú, i ara no les puc aturar.

Has desaparegut de la meva vida i ja no et sentiré mai més.

Hauré d'aprendré a sobreviure sense tu, sense plorar.

.

Tremolor

Sento que el cor em tremola insegur,

inestable com una papallona bandejada 

per la tempesta, quasi cercant la forma de fugir...

Penso, d’un moment a l’altre se’m desprendrà del pit

i lliscarà, pendent avall, i jo no el podré aturar

i el perdré per sempre més.

És que la teva absència pesa tant,

que el meu cor no ho suporta.

Per això tremola, per això vol fugir.

.

Sentiment

Mai he explorat el teu cos, ni he estat als teus braços.

Mai ens hem besat i, no obstant, conec els teus llavis, perfectes,

de somriure obert i franc.

Mai he escoltat la teva veu, ni tu la meva,

però conec les teves paraules, tendres, eròtiques, divertides, sinceres...

Quan tanco els ulls et veig, et sento amb mi com una presència

que m'omple el cor i m'il·lumina la mirada,

sento els teus dits lliscant lleugerament per la meva esquena,

sento el teu escalf

i els teus llavis, perfectes, fregant subtilment el meu coll

i com m’agrada, i com m’agradaria abraçar-te!

Sentir el contacte del meu pit contra el teu...

Amic meu, a pesar de l'adversitat i la distància,

per sempre, formaràs part de mi.

Per a M.P.

Raons i contra raons

“(… ) Fins i tot es podrien enumerar les raons que haurien pogut incitar-lo a anar-se’n i les que, ben al contrari, l’haurien pogut retenir...  De què serviria?  La decisió d’anar-se’n no es pren d’aquesta manera. No es mesuren, no s’arrengleren els inconvenients i els avantatges. D’un  instant al següent, s’oscil·la. Cap a una altra vida, cap a una altra mort. Cap a la glòria o l’oblit. ¿Qui podrà dir mai per raó de quina mirada, de quina paraula, de quin riure burleta, un home descobreix de sobte que és un estrany enmig dels seus?  ¿I per quina raó neix dins seu aquesta urgència d’allunyar-se, o de desaparèixer? (...)”

(La Roca de Tànios , d’Amin Maalouf)

És així, no té la més mínima utilitat fer una llista –que pot ser llarguíssima- amb totes aquelles raons favorables que ens predisposen a fer alguna cosa o a triar un parella que ens ‘convé’ perquè poseeix totes les qualitats amb que hem somiat en el company que ens ha d’acompanyar a recórrer els intricats camins de la vida, aquell company que acompleix amb tots els nostres paràmetres segons el model que tenim la cap que ens hem construït seguint una idealització. 

Si contra totes aquestes raons favorables n’hi ha una, només una, que ens irrita profundament aquesta sola és la que sempre, inevitablement, veurem primer lloc i creixerà en el temps i en la forma, i aquesta sola acabarà per esborrar totes les altres. 

Per tant, cal deixar parlar el cor en primer lloc. La raó vindrà més tard... o potser no caldrà.