Els veïns i altres misèries

He decidit que vull canviar de casa.  I mira que el meu pis és una monada: acollidor, confortable, coquetó... Igual és que sóc paranoica, jo; pot ser, però diria que no, perquè suportar els veïns del meu replà té el seu mèrit. I aquest mèrit el porto a l'esquena des de fa 13 anys, o sigui que ja n’hi ha prou!. Ella és una paia insidiosa d'aquestes que punxen i foten, i ell, un tipus molt nerviós i inestable. Tant que m’hi vaig mirar a l’hora de comprar-lo i ja és mala sort, coi!. Tenen unes esbroncades diàries, de campionat!, amb cops de porta i persecucions incloses. I a més a més, per qualsevol nimietat: els cordons de les sabates, l'oli de l'amanida, un calaix mal tancat, coses així. De sobte es munta un pollastre, que acaba quan ell abandona el pis donant un cop de porta estrepitós, que algun dia arrencarà el bastiment, i se'n va bramant escales avall. Torna al cap d'una estona com si res hagués passat... Però ja ens ha fotut nerviosos a tots.

L'home toca el piano i ho fa molt bé. Però no m'agrada escoltar-lo, perquè sí, és cert que té una gran habilitat amb els dits i cap nota està fora de lloc, però, ai amics! El toca de manera que més aviat sembla que l’està matant. O sigui aquí no podem dir allò de 'he plays the piano', sinó 'he kills the piano!'. No sé jo en què o en qui deu estar pensant...

El cas és que aquest cap de setmana el meu veí tocat de l’ala i jo hem coincidit, sols, a l'ascensor pujant del garatge. Ell, mirant-me amb aquells ulls giratoris extraviats i un somriure que s'estira i s'arronsa compulsivament, va i em diu molt misteriós: “Estic mirant això de les càmeres de seguretat...” i jo: Siii?... Aaah! Dreta com un bastó, enganxada a la paret de l'ascensor que pujava més lentament del normal. O això em semblava.

Perquè aquesta és una altra. Resulta que la porta del nostre garatge té un gran atractiu per als nois que surten dels bars a les quatre del matí els caps de setmana. Tothom sabem que els bars disposen urinaris, però per alguna raó que se m'escapa, ells prefereixen de llarg marcar territori a la porta del nostre garatge. I tots els caps de setmana –i ja no parlem quan hi ha alguna celebració!- la nostra porta apareix degudament decorada amb dibuixos abstractes de pixats a diferent altura, a 60 o 70 cm més ò menys.  Per això sé que són homes! perquè si fossin dones, això seria físicament impossible... i després una reguera que baixa rampa avall fins... Va, no dic res més.

Com que enguany ell és el president de la comunitat, ha pensat que la solució definitiva passa per posar càmeres de seguretat. Ostres, i per a què? Em pregunto. Què farem amb les cintes un cop tinguem gravada la totalitat del ‘orinants’ de la zona? Les anirem a lliurar a la Policia que no enxarpen ni als lladres?

Això en el cas que la gravació sigui clara, perquè, anem a imaginar: Els ‘orinants’ es col·loquen a l'esquerre la major part de les vegades. Això significa que la càmera ha d'estar situada a la cantonada de dalt d'aquell costat enfocant de dalt a baix. Però el normal és que el ‘orinant’ miri cap avall per contemplar el producte de si mateix que ens vol regalar. És gairebé segur –vaja, segur del tot- que no mirarà a càmera per molt presumit que sigui i que li agradés sortir a la ‘tele’, dubto que ho sigui fins aquest extrem; a més, es podria mullar els peus si es desconcentra i perdria la gràcia. De manera que l'únic que quedarà perfectament definit serà el seu crani, la qual cosa dóna molt poques pistes sobre el subjecte. El que sí que pot quedar clar és el seu 'pardalet' i la intensitat de... En conseqüència em pregunto: Quines dades facilitarem a la Policia quan tinguem les cintes? Coronetes i ocellets líquidament piulant? Em fa l’efecte que és poc material per a una bona recerca...

L'ascensor anava pujant, jo immòbil encara amb l’esquena clavada al lateral, ell mirant-me amb aquells ulls esbatanats, em vaig atrevir a proposar-li una alternativa tant o més absurda amb una secreta dosi d'ironia britànica, que no va captar: "També podríem considerar posar-hi una cèl·lula elèctrica... Tots sabem que l'aigua és un bon conductor de l'electricitat, així que si posem una cèl·lula elèctrica que s'activi en l'entrar en contacte amb el rajolí, provocaria una descàrrega al 'pardalet' del subjecte. Física pura. No es tracta d'electrocutar-lo, ni pensar-ho! ni tan sols socarrimar-lo; només produir-li una... fiblada, una sensació desagradable (just el contrari de la sensació agradable que tots coneixem). Segur que se li talla immediatament (Collons! buf!) I no repetirà mai més. Almenys aquest. I a poc a poc aniríem solucionant o minimitzant el problema".

Se’m va quedar mirant fixament entre pensatiu i admirat:   

     

- "Doncs sí , sí que seria una bona opció... l’estudiaré..." - em va dir. Al paio li va agradar la idea i s'ho va prendre seriosament. I en aquestes quedem -amb una gran salutació i un somriure Profident- en arribar al replà comú. Amb els seus antecedents, era de preveure. 

Apa! Per a la propera reunió extraordinària de veïns que té previst convocar, ja tenim tema. I, d’acord jo me'n vaig, però per res del món me la perdria només per veure la cara d’estupor d'uns i altres, allà que aniré. Segur que l’espectacle valdrà la pena. Espero, però, no haver fet un disbarat amb la meva  proposta...