Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humor. Mostrar tots els missatges

30 de gener 2017

(1a. part) La cacera




-Ei, escolta! Que ho sents?

Se sentien cops i corredisses per l’habitació en penombra, ara aquí, ara allà...


...............................

Havíem arribat a Surabaya (est de Java) a les 12 de la nit en un vol domèstic procedent de Yogyakarta. Només posar el peu al carrer, a la sortida de la terminal, un munt de taxistes se’ns van tirar al damunt oferint-nos allotjament. I vam haver de triar sense poder saber del cert quina era la millor oferta o la més creïble. No sé com deu ser avui dia, però llavors, a aquelles hores de la nit Surabaya era com la gola d’un llop, de fosca i d’incerta. A través dels vidres enllacats del taxi, s’intuïen un munt de persones que dormien sobre estores posades directament al terra, dins de les entrades de les cases o adossades a les façanes. Surabaya se’ns presentava a aquella hora tardana com una ciutat bruta i miserable, sense cap gràcia, i jo ja començava a penedir-me d’haver-hi anat.

Al final el taxi es va aturar al davant d’un establiment on hi devia posar la paraula “hotel” al rètol esgrogueït sobre la porta d’entrada. Pagar i baixar.

Un hotel rònec de mala mort on, efectivament, hi havia una habitació lliure. El recepcionista, suat i amb cara de son, ens va donar una manta, un llençol i un coixí per a mi i per al meu company.



L’habitació no tenia ventilació exterior. Una finestra que tocava al sostre donava al passadís amb la possibilitat de mal dissimular la llum estirant la cortina. Un bany “privat” amb l’excusat d’aquells que hi poses un peu a cada banda que només era un forat; un gran poal i un cullerot gegant per llançar-se l’aigua per sobre el cap. Dos llits individuals estrets amb el matalàs sense funda ni res. Això volia dir que si posaves el llençol al matalàs, t’havies de cobrir amb aquell manta de llana ronyosa. Quin fàstic!

Vam decidir que dormiríem tots dos en un mateix llit, drets com un bastó, posant el llençol de sota i tapant-nos amb l’altre. Passàvem de mantes. Cert que haguéssim pogut estar cadascú al seu llit amb el de sota i sense res al damunt, però hi havia tanta brutícia arreu que em feia angúnia pensar que em podien caure bestioles del sostre.  Volia pensar que només seria per una nit...

En Ramon, el meu company, es va adormir de seguida,  perquè ell era d’aquells que ho faria ajagut al pal d’un galliner, però jo, que sempre he tingut mal dormir, aquest cop ni voltes no podia donar ja que els  40 cms escassos de llit que pertocaven tampoc m’ho permetien. Tot i el cansament, doncs, tenia els ulls oberts i l’oïda fina com un mussol.



Devia d’haver passat una mitja hora o tres quarts en aquella penombra inhòspita , quan vaig  sentir sorolls i moviments per l’habitació. Li vaig etzibar un cop de colze i el vaig sacsejar per despertar-lo, ja que en Ramon quan dormia, dormia, i tan li feia si bombardejaven els nacionals.

-Ei, escolta! Que ho sents?
-Mmmmm... el què?
-Escolta. Escolta bé... Xxsstt!  –li vaig dir fluixet.
-Què?
-Crec que hi ha algú que vol entrar... o que ja és aquí dins.
-Doncs no, no sento res.

De sobte els sorolls havien parat. És clar que amb tanta xerrameca, fos qui fos, havia decidit tocar el dos abans de ser descobert. Una mica més tranquil·la em vaig disposar a intentar d’adormir-me.

Ni mitja hora no havia passat, que 'sant-tormem-hi'.

-Ei, de debò que no ho sents? Escolta...

I aquesta vegada sí, que ho va sentir (al menys no em prendria per sonada), però no es distingia cap forma humana amb la minsa claror que deixaven passar les cortines. Havia de ser, per tant, una altra forma de vida.

-Rates. Això és una rata!  -va exclamar. 
-N'estàs segur? -I de seguida em va venir al cap l’any anterior que havíem anat la República Dominicana i una ratota com un capibara va sortir del  darrere del capçal del llit just entrar a l’habitació d’aquell resort de cabanes de luxe.
-Calla un moment. Esperem que tot es calmi i si torna, encendrem el llum sobtadament i l'atraparem per sorpresa.. Així sabrem per on para i li podrem tapar l’entrada.
-D’acord –jo acollonida per si se’ns ficava al llit.

Passada una mitja hora en absolut silenci, els sorolls van tornar. Sense dir res, d'una revolada en Ramon va encendre el llum i es va posar dret de cop. I allà estaven!!! Un exèrcit de paneroles roges de llargues antenes corrent esperitades per amagar-se entre les escletxes dels panells de fusta que cobrien les parets, fent un soroll de mil dimonis com si trepitgessin amb botes de soldat. Nosaltres sí que n'estàvem de ben 'sorpresos'!

-Corre, corre, tanquem les maletes que se’ns ficaran dins! –vaig cridar.

Ell, mentrestant, anava etzibant cops de coixí a tort i a dret intentant caçar-les però eren massa llestes i massa ràpides i no sé si en va atrapar cap. Hosti tu, quin antre! Ei, de llarg, el pitjor que m’he arribat a ficar mai en tota una vida de viatges.

Total, la nit del lloro. No cal dir que ni en Ramon ni jo no vam dormir més. Ell, però, de tant en tant, s’emprenyava de valent i tornava a la cacera amb el coixí saltant com un boig d’un cantó a l’altre. Amor propi, suposo.

........................................


Per sort el dia següent seria un dels més gratificants que he tingut la sort de viure en tots els meus anys de viatges. Al dia següent pujaríem al cràter del Volcà Bromo (...)


22 d’octubre 2015

La mala herba també mor


 El director ens havia convocat a una reunió  a les 08:00 am i no s’hi valien excuses; calia assistir, sí o sí. Ni que t’haguessis quedat vídua aquell mateix matí o uns vàndals t’haguessin cremat la casa la nit abans, hauria estat un assumpte menor en comparació amb la transcendència del que ens volia dir.  

Alguns hi vàrem arribar mitja hora abans per intentar copsar informació prèvia, si algú la tenia. Gest inútil, ningú en sabia res, així que en arribar l’hora de la trobada amb el director, tots estàvem a la inòpia amb uns ulls esbatanats per l’ansietat i la preocupació. No havia passat mai que es convoqués el personal de categories inferiors per a explicar-nos res i molt menys per a demanar-nos opinió. Murmuri generalitzat... Pintaven bastos.

A les 08:01a.m. va travessar el passadís de la sala d’actes com una exhalació removent l’aire amb el seu impuls i, dirigint-se fins a la taula dalt de l’escenari, va deixar caure amb estrèpit un munt de carpetes farcides de documents. Bon efecte teatral. Al seu darrere el seguien apressats els quatre consellers llepaculs habituals i... això és important, dos homes més amb cara de bastó a qui ningú no coneixia.

El director era un personatge imponent, sobre tot pel que feia al seu volum. Era alt i gros, més ben dit, gras, amb la cara com la roda d’un camió i una papada que li arribava als genolls, i les dents tacades de tant fumar. I una panxa amb una cintura que devia gastar la talla 206 i encara semblava que l’americana li tibava malgrat ser confeccionada a mida. Francament, no era agradable a la vista i amb això no em vull pas carregar les persones grasses, no. Si la seva fesomia hagués estar afable i la seva personalitat conciliadora en comptes de ser un cabronàs escanyapobres, la resta no hauria tingut importància, però la combinació de tants factors negatius em feien venir basques només de mirar-me’l.

Va donar ordres d’engegar el projector i allà anava passant les diapositives d’un power point amb gràfics i més gràfics, quadrícules i fletxes, explicant grandeses seves i de l’empresa i aprofitant per engaltar-nos que teníem una gran sort per treballar-hi.  Sort? Sort de què? Vaja, quasi venia a dir que hauríem de pagar per treballar; exigència i control tot el què vulguis, però el reconeixement i els sous tampoc eren per llançar coets, si més no, com els d’altres bancs o grans empreses que ja se sap que quants més calers remenen, menys te’n volen pagar. Al capdavall, nosaltres ben bé que els traiem les castanyes del foc, corre-m’hi tots dia sí dia també a causa d’una pèssima gestió que només es fixa en la butxaca dels de dalt. Per tant, jo no sé veure on juga aquí el factor sort.


Quin avorriment! Emprant una retòrica desconeguda, d’una cosa se’n anava a l’altra i curiosament no cridava sinó que ho deia amb un to de veu lineal de perdona vides que encara resultava més irritant. Ja portàvem més de dues hores veient cinema dolent sense arribar al fons de la qüestió. És a dir, què hi fem aquí? I com se’ns pagaran les hores extres que haurem de fer per enllestir la feina que no estem fent ara mateix, però que s’ha de fer. Sort, ha dit?

Al final, el veredicte: curt i ras, més de la meitat de la plantilla havia d’anar al carrer. I després de tanta xerrameca, no va ser ell qui ens donés la notícia sinó un d’aquells gossos a qui no coneixíem (el director tenia cara però no pebrots). Només calia decidir qui i quants dels presents érem prescindibles. Collons! Segur que em tocava a mi... I mira que m’agradava poc treballar allà, però aquesta maleïda crisi et tira la dignitat per terra.

Tot seguit, amb el cap cot i llançant improperis interiorment, passa cap a la taula i acaba el què estaves fent, que si no t’espaviles te’n vas al carrer la primera, de pet i sense indemnització...


Aquella mateixa setmana, m’havia cridat al seu despatx per fotre’m una escridassada d’aquí t’espero, injusta i amb mala baba. El cas és que una tarda en que els companys ja havien plegat, jo estava sola a l’oficina intentant trobar un rebut que figurava a l’Excel com a pagat però no hi havia l’efectiu a caixa. A priori, no sabia si l'errada era culpla meva o de qui, però havia de trobar el desllorigador, no fos cas que m’acusessin d’embutxacar-me els diners. Atabalada com estava, va entrar el cap de personal que encara rondava per allà i se’m va asseure al davant. Tremolem... Però no, no em va reprendre; em va fer una proposta avantatjosa consistent en anar com a hostessa en nom de l’empresa a la trobada anual del sector que tindria lloc just el proper diumenge (es veu que aquest any no havia trobat cap voluntària més eixerida). No em pagarien ni cinc perquè l’empresa estava en hores baixes, com s’ha vist, però em donarien festa quan jo ho necessités. Calculant, de les 9 del matí fins a les 9 del vespre eren dotze hores i com que en ser dia festiu comptaven doble, resultarien ser-ne vint-i-quatre; per tant, com que una jornada laboral té 8 hores, podría absentar-me d'aquella maleïda oficina durant tres dies, "tres!!!", sense haver de donar explicacions. Cobraria el quilometratge pel desplaçament i el dinar. Home, no estava malament, i considerant que aquell diumenge no tenia plans i que ja em veia menjant-me els mocs, vaig acceptar.  

La cosa era prou clara, oi? Doncs no, no ho era.  Al cap d’uns dies en que tota la paperassa va córrer d’un departament a l’altre, el director es va assabentar de la meva aventura ‘extramuros’ i em va fer pujar al seu despatx per a demanar-me explicacions sobre el fet. Em va advertir que havia anat a una missió sense el seu consentiment i que quan gaudís de les hores que m’havia guanyat, per força aquestes anirien a càrrec del meu lloc de treball habitual; això significava que havia violat el meu compromís amb el departament a qual jo estava assignada i també amb ell. Apa noi, aquesta sí que és bona! Si el cap de personal va trobar una secretària de gama baixa com jo i li "demana ajuda voluntària per una tasca que no pot resoldre amb ningú més", què li havia d’haver respost jo? Haig de suposar que els dos mandamassos ja s’ho han parlat abans i que hi estan d’acord, em sembla... Estava estupefacta, no m’ho podia creure!

El primer rampell va ser plantar-li cara i dir-li que s’ho fes mirar i que li demanés explicacions al cap de personal que havia estat d’ideòleg de l’assumpte, a mi què m’explica?  Però no ho vaig fer. Vaig intentar justificar-me i contar-li com havien anat les coses, però ell, morrut i tibat com un cagarro gruixut, inclinant-se sobre la taula i assenyalant-me amb l'índex en actitud amenaçadora, apuntant-me entre ull i ull va asseverar: “Que no es torni a repetir!!!”. Tot seguit repenjant-se a la gran poltrona darrere de la taula, que va cruixir amb el sobrepès, em va fer el somriure sarcàstic d'aquells que se saben segurs en el poder i en la impunitat. “No pateixi que no es repetirà”.  I, sobtadament condescendent, em va acompanyar cap a la porta passant-me el braç per la cintura, arribant a ficar la mà calenta i humida per sota de la brusa, directament en contacte amb la meva pell... Aaahhggg! Va ser tan humil·liant! Vaig sortir del despatx a corre cuita amb la cua entre les cames, tremolant de por i de fàstic i contenint el plor sense haver entès de quina mena de deslleialtat se’m acusava però amb la certesa i l'angoixa de que més d'hora que tard ho tornaria a intentar.

.....................

Ha passat un any i ja no treballo a l’empresa. Els dos 'homes gos' van fer la seva feina i em van fer fora al mes següent de passar-nos power point. De fet l'empresa va tancar al cap de mig any. 

Els primers  mesos d’estar a l’atur anava ben perduda; jo no soc  universitària (ara que em fa l’efecte que ni que ho fos...). Això sí, tinc una certa gràcia en qüestions d’art: dibuixo i tinc traça amb els pinzells, faig restauracions d’objectes i mobles, tinc sentit de l’estètica i la composició, sé cosir... aptituds que a priori no sembla que hagin de servir gaire per guanyar-me la vida folgadament. Però ves per on vaig llegir un anunci a les ofertes de treball del diari on una funerària buscava un maquillador per als difunts, un ofici força més ben pagat del què m’hagués pogut imaginar. O sigui que aquí em teniu i actualment em dedico a això; i no m’ho passo malament, ans el contrari, ho trobo força creatiu i quasi es pot dir que frego l’excel·lència. A més, els difunts no m’escridassen, ni em foten mà i la feina és segura. Tothom sap que en qüestions d’escombraries, el sexe o la mort no hi ha crisi i les possibilitats són infinites perquè necessitats d'aquesta mena sempre n’hi ha i sempre n'hi haurà. Només has de procurar no pensar-hi gaire i no emportar-te la feina a casa, vaja...

......................


Fa poc, el director va traspassar. És a dir, va deixar el món dels vius, res a veure amb el negoci. I ho va fer d’una manera ben peculiar, si més no, a l’alçada de la seva contundent persona.

Un dia com molts altres, es veu que va anar al club exclusiu que freqüentava. Un club on els socis són homes benestants i podrits de diners que es troben per xerrar, fer negocis, especular... i per intrigar políticament. Allò que se’n diu un grup de pressió en el qual no hi forma part qui vol sinó aquell que és escollit unànimement per la resta dels membres. Atesa la seva idiosincràsia, doncs, podem concloure que està format per un nombre ben limitat de socis. La seu de club dels privilegiats està en un edifici singular, un antic palauet rehabilitat on hi ha la decoració i els luxes més primmirats: lounge-bar, restaurant, cambrers i subalterns uniformats, diverses sales de reunions, cava de fum, biblioteca, oratori (sí, sí, oratori on poder anar a picar-se el pit hipòcritament), manicura, gimnàs, zona d’aigües, solàrium, piscina... de tot i força només per als socis, homes, naturalment.

Es veu que aquell dia després de dinar, més del compte, no va veure clar anar a fer una becaina ben rapapat en una de les butaques de la sala del fum perquè un col·lega l'havia començat a matxacar recordant-li números i deutes, així que va preferir canviar aquella l'estança per la sauna, tot sol. A aquella hora no hi havia ningú i per tant no es veuria obligat a conversar d'allò que no li convenia. Però, ai las! La fortuna i la vida com es giren quan menys t’ho esperes! Sembla que es va marejar, va perdre el coneixement i va caure rodó. Devien de ser les tres quan hi va entrar i van passar una, dues, tres hores... No va ser fins a les sis de la tarda tocades, que dos socis també van anar a la sauna. Van intentar obrir la porta però alguna cosa els ho impedia i van donar l’avís a recepció que, al seu torn, va avisar a als de manteniment.  En menys de cinc minuts, dos homes baixets i quadrats d’aspecte rústic, enfundats en una granota blau elèctric, van entrar al santuari on aquell parell s'esperaven asseguts a les gandules de l’avantsala amb les seves vergonyes cobertes amb estretes tovalloles. Els rústics van empènyer i tibar, suant de valent i de mica en mica la porta va anar cedint. I un cop oberta, sorpresa! El munt de carn peluda que era director estava recargolat al terra completament despullat i encara més inflat. I el més macabre: havia quedat cuit!!! Exacte, cuit com un garrí fet al forn. La feinada que van tenir els operaris per treure’l, perquè se’ls desfeia con si estigués a punt de menjar. Ni l'autòpsia li van poder fer!

Haig de reconèixer que vaig fer una bona feina, donades les circumstàncies i l’estat del cadàver. Res, però, que no es pogués solucionar amb dos dits de maquillatge i una bona dosi  de coloret a les galtes. Em vaig permetre la llicència, això sí, de desencaixar-li una mica la mandíbula i marcar-li una ganyota esbiaixada que podria lluir davant qui sigui que hi hagi a l'altra banda, per tota l'eternitat...

                          
.