El director ens havia convocat a una
reunió a les 08:00 am i no s’hi valien
excuses; calia assistir, sí o sí. Ni que t’haguessis quedat vídua aquell mateix
matí o uns vàndals t’haguessin cremat la casa la nit abans, hauria estat un
assumpte menor en comparació amb la transcendència del que ens volia dir.
Alguns hi
vàrem arribar mitja hora abans per intentar copsar informació prèvia, si algú
la tenia. Gest inútil, ningú en sabia res, així que en arribar l’hora de la trobada
amb el director, tots estàvem a la inòpia amb uns ulls esbatanats per
l’ansietat i la preocupació. No havia passat mai que es convoqués el personal
de categories inferiors per a explicar-nos res i molt menys per a demanar-nos
opinió. Murmuri generalitzat... Pintaven bastos.
A les
08:01a.m. va travessar el passadís de la sala
d’actes com una exhalació removent l’aire amb el seu impuls i, dirigint-se fins
a la taula dalt de l’escenari, va deixar caure amb estrèpit un munt de carpetes
farcides de documents. Bon efecte teatral. Al seu darrere el seguien apressats els quatre
consellers llepaculs habituals i... això és important, dos homes més amb cara de bastó a qui ningú no coneixia.
El
director era un personatge imponent, sobre tot pel que feia al seu volum. Era alt i
gros, més ben dit, gras, amb la cara com la roda d’un camió i una papada que li
arribava als genolls, i les dents tacades de tant fumar. I una panxa amb una
cintura que devia gastar la talla 206 i encara semblava que l’americana li
tibava malgrat ser confeccionada a mida. Francament, no era agradable a la vista i amb això no em vull pas carregar les persones grasses, no. Si la seva fesomia
hagués estar afable i la seva personalitat conciliadora en comptes de ser un cabronàs escanyapobres, la resta no hauria tingut importància, però la
combinació de tants factors negatius em feien venir basques només de mirar-me’l.
Va donar ordres
d’engegar el projector i allà anava passant les diapositives d’un power point amb gràfics i més gràfics,
quadrícules i fletxes, explicant grandeses seves i de l’empresa i aprofitant
per engaltar-nos que teníem una gran sort per treballar-hi. Sort? Sort de què? Vaja, quasi venia a dir
que hauríem de pagar per treballar; exigència i control tot el què vulguis, però el reconeixement i els sous tampoc eren
per llançar coets, si més no, com els d’altres bancs o grans empreses que ja se sap que quants més calers remenen, menys te’n volen pagar. Al
capdavall, nosaltres ben bé que els traiem les castanyes del foc, corre-m’hi
tots dia sí dia també a causa d’una pèssima gestió que només es fixa en la
butxaca dels de dalt. Per tant, jo no sé veure on juga aquí el factor sort.
Quin
avorriment! Emprant una retòrica desconeguda, d’una cosa se’n
anava a l’altra i curiosament no cridava sinó que ho deia amb un to de veu lineal
de perdona vides que encara resultava més irritant. Ja portàvem més de dues hores
veient cinema dolent sense arribar al fons de la
qüestió. És a dir, què hi fem aquí? I com se’ns pagaran les hores extres que haurem de fer per
enllestir la feina que no estem fent ara mateix, però que s’ha de fer. Sort, ha dit?
Al final, el
veredicte: curt i ras, més de la meitat de la plantilla havia d’anar al carrer.
I després de tanta xerrameca, no va ser ell qui ens donés la notícia sinó un
d’aquells gossos a qui no coneixíem (el director tenia cara però no pebrots). Només
calia decidir qui i quants dels presents érem prescindibles. Collons! Segur que
em tocava a mi... I mira que m’agradava poc treballar allà, però aquesta
maleïda crisi et tira la dignitat per terra.
Tot seguit, amb el cap cot i llançant improperis interiorment, passa cap a la taula
i acaba el què estaves fent, que si no t’espaviles te’n vas al carrer la primera, de pet i
sense indemnització...
Aquella
mateixa setmana, m’havia cridat al seu despatx per fotre’m una escridassada
d’aquí t’espero, injusta i amb mala baba. El cas és que una tarda en
que els companys ja havien plegat, jo estava sola a l’oficina intentant trobar
un rebut que figurava a l’Excel com a pagat
però no hi havia l’efectiu a caixa. A priori, no sabia si l'errada era culpla meva o de qui, però havia de trobar el
desllorigador, no fos cas que m’acusessin d’embutxacar-me els diners. Atabalada
com estava, va entrar el cap de personal que encara rondava per allà i se’m
va asseure al davant. Tremolem... Però no, no em va
reprendre; em va fer una proposta avantatjosa consistent en
anar com a hostessa en nom de l’empresa a
la trobada anual del sector que tindria lloc just el proper diumenge (es veu que aquest any no havia trobat cap
voluntària més eixerida). No em pagarien ni cinc perquè l’empresa estava en
hores baixes, com s’ha vist, però em donarien festa quan jo ho necessités. Calculant, de les 9 del matí fins a les 9 del vespre eren dotze hores i com que
en ser dia festiu comptaven doble, resultarien ser-ne vint-i-quatre; per tant, com que una jornada laboral té 8 hores, podría absentar-me d'aquella maleïda oficina durant tres dies, "tres!!!", sense haver de donar explicacions. Cobraria el quilometratge pel
desplaçament i el dinar. Home, no estava malament, i considerant que aquell diumenge no
tenia plans i que ja em veia menjant-me els mocs, vaig acceptar.
La cosa
era prou clara, oi? Doncs no, no ho era. Al cap d’uns dies en que tota la paperassa va
córrer d’un departament a l’altre, el director es va assabentar de la meva
aventura ‘extramuros’ i em va fer pujar al seu despatx per a
demanar-me explicacions sobre el fet. Em va advertir que havia anat a una
missió sense el seu consentiment i que quan gaudís de les hores que m’havia
guanyat, per força aquestes anirien a càrrec del meu lloc de treball habitual; això significava que
havia violat el meu compromís amb el departament a qual jo estava assignada i
també amb ell. Apa noi, aquesta sí que és bona! Si el cap de personal va trobar una secretària de gama baixa com
jo i li "demana ajuda voluntària per una tasca que no pot resoldre amb ningú
més", què li havia d’haver respost jo? Haig de suposar que els dos mandamassos ja s’ho han parlat abans i que hi estan d’acord, em sembla... Estava estupefacta, no m’ho podia creure!
El primer
rampell va ser plantar-li cara i dir-li que s’ho fes mirar i que li demanés
explicacions al cap de personal que havia estat d’ideòleg de l’assumpte, a mi què
m’explica? Però no ho vaig fer. Vaig
intentar justificar-me i contar-li com havien anat les coses, però ell,
morrut i tibat com un cagarro gruixut, inclinant-se sobre la taula i assenyalant-me amb
l'índex en actitud amenaçadora, apuntant-me entre ull i ull va asseverar: “Que no es torni a repetir!!!”. Tot seguit repenjant-se a la gran poltrona darrere de la taula, que va cruixir amb el sobrepès, em va fer
el somriure sarcàstic d'aquells que se saben segurs en el poder i en la impunitat. “No pateixi que no es
repetirà”. I, sobtadament condescendent, em va acompanyar cap a la porta passant-me el braç per la cintura, arribant a ficar la mà calenta i humida per sota de la brusa, directament en contacte amb la meva pell... Aaahhggg! Va ser tan humil·liant! Vaig sortir del despatx a corre cuita amb
la cua entre les cames, tremolant de por i de fàstic i contenint el plor sense haver entès de quina mena de deslleialtat
se’m acusava però amb la certesa i l'angoixa de que més d'hora que tard ho tornaria a intentar.
.....................
Ha passat
un any i ja no treballo a l’empresa. Els dos 'homes gos' van fer la seva feina i
em van fer fora al mes següent de
passar-nos power point. De fet l'empresa va tancar al cap de mig any.
Els
primers mesos d’estar a l’atur anava ben
perduda; jo no soc
universitària (ara que em fa l’efecte que ni que ho fos...). Això sí, tinc una certa gràcia en qüestions d’art: dibuixo i tinc traça amb els pinzells, faig restauracions d’objectes i mobles, tinc
sentit de l’estètica i la composició, sé cosir... aptituds que a priori no sembla que hagin de servir gaire per guanyar-me la vida
folgadament. Però ves per on vaig llegir un anunci a les ofertes de treball del
diari on una funerària buscava un maquillador per als difunts, un ofici força més
ben pagat del què m’hagués pogut imaginar. O sigui que aquí em teniu i actualment em dedico
a això; i no m’ho passo malament, ans el contrari, ho trobo força creatiu i
quasi es pot dir que frego l’excel·lència. A més, els difunts no
m’escridassen, ni em foten mà i la feina és segura. Tothom sap que en qüestions
d’escombraries, el sexe o la mort no hi ha crisi i les possibilitats són
infinites perquè necessitats d'aquesta mena sempre n’hi ha i sempre n'hi haurà. Només has de procurar no pensar-hi gaire i no emportar-te la feina a casa, vaja...
......................
Fa poc, el director va traspassar. És a dir, va deixar el món dels vius, res a veure
amb el negoci. I ho va fer d’una manera ben peculiar, si més no, a l’alçada de
la seva contundent persona.
Un dia com
molts altres, es veu que va anar al club exclusiu que freqüentava. Un club on els socis són homes benestants i podrits de diners que es troben per xerrar, fer negocis,
especular... i per intrigar políticament. Allò que se’n diu un grup de pressió en el qual no hi forma part qui vol sinó aquell que és escollit unànimement per la resta dels membres. Atesa la seva
idiosincràsia, doncs, podem concloure que està format per un nombre ben limitat
de socis. La seu de club dels privilegiats està en un edifici singular, un antic palauet
rehabilitat on hi ha la decoració i els luxes més primmirats: lounge-bar, restaurant, cambrers i
subalterns uniformats, diverses sales de reunions, cava de fum, biblioteca, oratori (sí, sí, oratori on poder anar a picar-se el pit hipòcritament), manicura, gimnàs, zona d’aigües,
solàrium, piscina... de tot i força només per als socis, homes, naturalment.
Es veu que
aquell dia després de dinar, més del compte, no va veure clar anar a fer una becaina ben rapapat en una de les butaques de la sala del
fum perquè un col·lega l'havia començat a matxacar recordant-li números i deutes, així que va preferir canviar aquella l'estança per la sauna, tot sol. A aquella hora no hi havia ningú i per tant no
es veuria obligat a conversar d'allò que no li convenia. Però,
ai las! La fortuna i la vida com es giren quan menys t’ho esperes! Sembla que es va marejar, va perdre el coneixement
i va caure rodó. Devien de ser les tres quan hi va entrar i van passar
una, dues, tres hores... No va ser fins a les sis de la tarda tocades, que dos
socis també van anar a la sauna. Van intentar obrir la porta però alguna cosa
els ho impedia i van donar l’avís a recepció que, al seu torn, va avisar
a als de manteniment. En menys de cinc
minuts, dos homes baixets i quadrats d’aspecte rústic, enfundats en una granota
blau elèctric, van entrar al santuari on aquell parell s'esperaven asseguts a les gandules de l’avantsala amb les seves vergonyes cobertes amb estretes tovalloles.
Els rústics van empènyer i tibar, suant de valent i de mica en mica la porta
va anar cedint. I un cop oberta, sorpresa! El munt de carn peluda que era director estava
recargolat al terra completament despullat i encara més inflat. I el més
macabre: havia quedat cuit!!! Exacte, cuit com un garrí fet al forn. La feinada
que van tenir els operaris per treure’l, perquè se’ls desfeia con si estigués a
punt de menjar. Ni l'autòpsia li van poder fer!
Haig de
reconèixer que vaig fer una bona feina, donades les circumstàncies i l’estat del
cadàver. Res, però, que no es pogués
solucionar amb dos dits de maquillatge i una bona dosi de coloret a les galtes. Em vaig permetre la llicència, això sí, de desencaixar-li una mica la mandíbula i marcar-li una ganyota esbiaixada que podria lluir davant qui sigui que hi hagi a l'altra banda, per tota l'eternitat...
.
