Un mirall incòmode

He llegit diverses vegades amb atenció la teva darrera carta de difícil digestió tota ella. Comences acusant-me durament per la meva manca de comprensió --victimitzant-te-- la qual cosa m’ha fet pensar molt. He dubtat si respondre’t o deixar-ho córrer, però com que considero el contingut és tan greu i tant injust, al final he cregut important precisar allò que no et vaig dir al meu darrer correu, quan vaig llençar definitivament la tovallola i vaig donar per tancada la nostra relació de dos anys.

En especial em vull referir a la meva carta de l’abril (just abans de marxar de viatge). En ella et parlava sobre les dificultats en la nostra infància i en especial amb la família, la seva influència negativa i les analogies que compartíem, de forma que jo sí que et podia comprendre i recolzar-te (em recordo com de malament t’ho vas passar amb l’agonia de la teva germana i la meva proposta d’acompanyar-te al teu país per tal que poguessis acomiadar-te'n i posar-t’hi en pau, que vas declinar). Estaria bé que la recuperessis i la llegissis de nou amb calma i atenció, així com les teves respostes tan sentides. I tot seguit que recordessis el nostre apassionat retrobament a finals de maig, tot plegat va ser com un bàlsam per a mi després del fiasco de Cap d’Any, un càstig que no vaig merèixer (que mai has reconegut i no t’he retret fins ara).

I quan l’hagis llegit i ‘pensat’, la carta, et demano que el resultat que esdevingui, per favor no me l’escriguis, perquè escriure’ns s’ha convertit en un esport de risc cada vegada més desassenyat i hostil al qual no hi vull jugar més. La tinta i el paper sense cara, sense cos ni veu són traïdors a causa d’interpretacions esbiaixades, distorsions interessades i fal·làcies.

Pensa també en el que va succeir els mesos de juliol i agost quan, inexplicablement, tot es va desbaratar amb la teva sobtada i inopinada ‘desmotivació’ respecte a mi, i a l’igual que una bola de neu, tot es va precipitar pendent avall sense fre i em vaig sentir com òrfena de nou...

Et queixes perquè «havies perdut l’esperança de que t’entengués, i bé», has dit. Però aquesta frase requereix ser desenvolupada ja que dita així és només un concepte abstracte, de manera que cal concretar «el què» i «en què», ja que per si sola li manca sentit.

M, en tot el temps que vàrem estar junts, no m’ho vas posar gens fàcil. Vaig fer el que vaig poder --el que em vas deixar-- i jo ho vaig intentar; amb ganes vaig intentar que la nostra relació funcionés (una relació asimètrica, val a dir) i d’aquí aquella carta especial de la que ja ni et recordes. A veure, digues, com s’ha de fer per entendre un home que s’entesta en no respondre, ni parlar de tu a tu, que amaga darrere d’un «vel espès» (expressió molt teva) allò que no vol enfrontar, que no clarifica allò que diu sinó que enreda el discurs fugint del tema i provocant més confusió, que sovint es queda en la part anecdòtica o en els marges de l’assumpte i no entra en el fons de la qüestió que es planteja, que ignora les emocions –les meves i les teves--, que és insincer més per omissió, que em menysté o em desacredita obertament massa sovint? I per tot això, acaba essent exasperant. Així que per molt que jo ho intenti, amb aquesta desconfiança teva, com creus tu que es pot construir un espai de comprensió i proximitat?

M’acuses d’incomprensió, però, penses que tu sí has fet tot allò que pogueres per entendre’m a mi? Quan em vas escoltar i et vas interessar de debò per mi com a persona --més enllà d’un cos càlid i bonic al qual abraçar-te--? I jo, mentrestant, esperant la teva benedicció sobre el que dic o el que no, al teu rebuf.

Em dius que t'has sentit trist per aquesta incomprensió meva. Jo també m’he sentit trista, molt trista i desanimada a causa del teu (mal)tracte, impotent davant el teu narcisisme inútil, l’abús emocional i el temps i l'energia desaprofitats en baralles que no portaven enlloc i em deixaven l’ànima feta a miques.

Que, per què no vas voler «entrar al trapo»?. Doncs amb la voluntat de llegir entre línies per entendre l’expressió, crec que va ser perquè no em vas acceptar com a dona/persona i no vas voler pactar amb mi --avui per a tu, demà per a mi-- ni tan sols plantejar-te que hi ha altres possibilitats --només imposar la teva visió--. Acceptar altres possibilitats significaria haver de sortir de la zona de confort del teu rígid esquema mental germànic, que no afluixa ni un mil·límetre. I possiblement això t’espantava. A aquestes altures de la vida un gir de guió d’aquest tipus és certament un repte i pot espantar per la sensació de pèrdua de poder i d’inseguretat, ho entenc perfectament. Però tancar-se i no adaptar-se al món que vivim --i negar-se a estimar-- tampoc és opció; hom envelleix abans i prou.

Una altra raó seria perquè no vaig ser hipòcrita i em vaig atrevir a sacsejar el teu «vel espès» posant-t’hi un mirall que et va resultar incòmode, quelcom imperdonable es veu. M, no vaig ser jo l’única culpable del nostre fracàs. Vaig tenir la meva part --la culpa sempre és compartida en alguna proporció--, però no pas la principal.

Les paraules ens defineixen M, tu ets un home culte i ho has de saber. Així que estaria bé que d’una vegada t’adonessis del seu pes (tant i fa que siguin escrites com verbalitzades), paraules grolleres o sarcàstiques i en especial les sibil·lines: vas passant un rodet fi, com qui no vol la cosa, i entoma-ho... Al final, i per a defensar-me, "de-fen-sar-me", he hagut de respondre contundent a les teves maneres burletes o punyents davant de qualsevol fotesa si no era del teu gust, la qual cosa, durant un temps, vaig obviar o minimitzar perquè detesto les discussions i perquè et volia estimar. Gairebé et vaig suplicar (no ho hagués hagut de fer, això), però la memòria és fràgil, interessada i selectiva –la teva també-- com es pot comprovar.

En realitat va ser a partir de la mort de la teva germana amb la qual no vas fer les paus, que el tracte amb tu es va complicar moltíssim; et vas tornar distant, irritable i incisiu fins que ja no vaig poder més i tot va explotar, malament, és clar, i ja res va tornar a ser igual. Durant temps em vaig trobar físicament força malament a causa de la tensió que em provocaven el teus comentaris desagradables, el teu rebuig i les repetides sortides i entrades a la meva vida. De manera que ara no em vinguis amb comparacions entre els teus e-mails i els meus, ni amb subratllats ni amb silencis; només caldria que algú imparcial els confrontès. Llavors sí, però et manca coratge per entomar-ho.

I per a postres, com t’atreveixes a insinuar que he estat en «ambients poc recomanables»? Què en saps tu i en què et fonamentes? Ja és el súmmum, ni que jo fos una delinqüent!! Després de tot el que vàrem viure plegats, m’has de dir aquestes barbaritats? Tant m'odies?

Qui té motius per sentir vergonya no soc pas jo i el meu temperament en cap cas és ‘colèric’, ni tampoc empro expressions insultants i ofensives com les que tu engaltes a tort i a dret sense miraments. Així que em sembla que et confons de persona, per tant els pretesos insults que m’adjudiques no m’incumbeixen. De fet, tant els teus darrers e-mails com aquests watsps fantasmes escrits amb la brotxa gruixuda --que has dit que no volies...--  són impropis d’algú del teu nivell. Això sí que és per a pensar-s’ho... Però, vist el que s’ha vist, em fa l’efecte que et deixaries tallar les dues cames abans que reconèixer i rectificar. I creu-me de tot cor si et dic que seria un gran alleujament per a tu un canvi d’actitud, començant per expulsar de la teva ànima aquests odis i ressentiments que arrossegues des de fa tant de temps i et mantenen paralitzat i en una ira contínua.

No vull acabar sense expressar que m’has escrit cartes entranyables que em van tocar profundament i quan has volgut has estat un amor: l’home de la meva vida. M’agradava tant tant abraçar-te, donar-te la meva calidesa, que et sentissis segur als meus braços -tu, que en el fons ets tan feble- i jo als teus, gairebé fonent les nostres pells l'una en l'altra (i aquella postal que em vas enviar que ‘valia per una abraçada sense data de caducitat’...). Per això vaig pensar que darrere de la màscara hi havia un cor sensible i ferit que valia la pena ser rescatat. Però s’ha fet fonedís, o va ser un miratge...

No em cal resposta --al capdavall ja hem tallat--, ni em vull embrancar en un debat ras i seguit sobre qui dels dos ho va fer pitjor i tampoc no vull escriure ni que m'escriguis més, però això no podia deixar-ho passar com si res. No, després del que m'has dit amb tanta ràbia. 

Haver escrit aquesta darrera carta m’ha estat útil per poder veure tot el procés des d’una certa distància i posar en ordre les meves idees i els meus sentiments. He pretès fer una exposició nua però ferma sobre com em vaig sentir i el que va significar per a mi la nostra relació, i és d’això del que haguéssim hagut de parlar tu i jo.

Malgrat que potser tampoc entenguis el que et dic ara...

R.

.