Avui a les quatre hores d’aquesta tarda gèlida de primavera tardana, la meitat del poble, els de tota la vida, ens hem trobat sense dir-nos-ho a les portes de l’església. Erem molts. Anàvem a fer costat uns amics; potser sí que n’hi hauria algun a qui el movia la morbositat, però ben pocs, n’estic segura. La gran majoria hi anàvem a solidaritzar-nos amb el seu dolor amb un silenci respectuós i sostingut sota un cel de plom, amenaçador, perquè l’emoció havia deixat massivament les goles paralitzades.
Quatre cadells havien mort. Aquells amics, un matrimoni madur, acabava de perdre d’un sol cop de falç net i cruel un fill, la seva dona i dos néts molt petits en un accident de trànsit. Jo guaitava la cara dels meus amics: les faccions inexpressives del patricarca, que no obstant delataven un sofriment incrèdul i inabasable, les galtes despenjades i els ulls envermellits d’ella… tot i així, la sobrietat i l'enteresa, lluny d'istrionismes d'altres cultures. Aquells dos rostres que s’havien fet vells de sobte, eren únics, incomparables amb els de la resta.
I és que, deien uns: Ningú no hauria de sobreviure als seus fills. El dolor és massa fort i és quelcom fora de la lògica. Certament. Però, si bé no és lògic, sí que és, en canvi, natural. De fet, és la cosa més natural del món, però no ens agrada i, per tant, no volem ni pensar-ho. No volem donar la més mínima oportunitat a la idea. Jo mateixa, em resisteixo a imaginar-m’ho.
Si observem la natura, però, tots els animals, més sovint que escassament, perden cadells en el transcurs de la seva vida. Tots els animals, els més grans, els més forts, els més valents, els més roïns, els més abnegats, els més insignificants, tots, absolutament tots perden, a voltes, fins i tot, cadellades senceres: o per manca de menjar, o a causa dels predadors, o en lluites per la jerarquia, o per debilitat congènita… el més natural és perdre cadells.
I entre els humans? Doncs el mateix: a les tribus d’Àfrica -del capdemunt al capdevall-, a l’Àsia, a les grans ciutats de l’Índia o a Sudamèrica, a tots els continents i estats -llevat dels del primer món- moren a diari mil.lers de nens, parteres i joves. No obstant, tots ells, animals i aquells humans tiren endavant a pesar de gran pena per la pèrdua.
Ara bé, nosaltres, els occidentals, som diferents. Nosaltres n'hem perdut el costum i per això se’ns fa tan extranya la possibilitat que sobrevisquem als fills i per això, quan passa, no ho superem mai més. Els nostres infants neixen amb mesures higièniques extraordinàries, tenim medicaments i aparells per al cas que tingui dificultats i calgui reanimar-lo, curar-lo, vacunar-lo… Quantes dones moren de part, quants nens moren al néixer a Occident? És del tot inusual aquí. Els tractem com a tresors (que ho són), els donem la millor educació, l’estat ha establert mecanismes per a tenir cura d’ells si els seus progenitors no els atenen com cal, i disfruten d’una sanitat que els fa gairebé invulnerables. O això volem pensar. No, al meu no li passarà, ens diem amb ingenuitat.
El que passa, és que al capdevall la ‘Natura’ (Déu, per alguns), el destí o, per a mí, simplement l’atzar és qui mana: els planetes s’han posat de renglera quan just en aquell moment hom passava per allà... i zas!! I aquí, els mortals civilitzats que som no tenim cap mena de control possible. Ni la cobdícia, ni la riquesa, ni l’agressivitat, ni la passivitat, ni la fugida, ni tan sols bonomia o la saviesa ens pot deslliurar quan arriba el moment. Si n’és d’absurd.
I és que a nosaltres, els occidentals, si se’ns moren els fills quan, a més a més, en tenim pocs i tard, què ens queda? Què en farem del nostre bagatge intel.lectual i material? Com ens perpetuarem els qui no creiem en una vida eterna? No tinc la resposta. Només sé que ningú no està per sobre del bé ni del mal, i que, per tant, hem d'estar preparats per si els nostres cadells se’ns moren abans de temps.
14 de maig 2010
07 de maig 2010
La falsa moral
El programa Mil.lènium del 6 de maig que s'emet al Canal 33, va tractar sobre la pederàstia. En el transcurs, el moderador va entrevistar na Sefa Amell, que representava una associació cristiana, n’Eulogi Borto que parlava des del punt de vista jurídic, i en Josep Miró i Ardèvol, exdirigent de CDC -que va ser expedientat per haver demanat la no votació per a formar part al Senat de dos memebres del propi partit- el qual ho feia en defensa de l’Església catòlica.
Em van cirdar especialment l’atenció la vehemència i, sobre tot, els arguments més que discutibles del Sr. Miró i Ardèvol, el qual es va atrevir a comparar els casos de pederàstia de molts sacerdots d'arreu del món amb el casos d’en Polanski i d’en Javier Gurruchaga (i va citar explíciatment els noms d’ambdós). Com s’atreveix? em va venir al cap! Per una part, en Javier Gurruchaga va ser absolt amb sentència ferma del Tribunal de Justícia de Sevilla el març de 1998, i en Polanski també ha estat sotmès a la justícia i encara cueja tot i el temps transcorregut; però és que en cap dels dos casos, cap d’aquestes dues persones -que ell va fer servir d’exemple- han fet bandera de la seva moralitat, ni han intentat imposar-la a ningú.
L’Església catòlica té una responsabilitat afegida i molt més gran en tota aquesta qüestió perquè, per una banda, el Seu regne no és "d'eixe món" i, per l'altra, perquè un dels seus pilars és precisament tot allò que envolta les relacions sexuals del tipus que siguin. El sexe és per a l’Església catòlica la mare de totes les batalles, per tant, d’aquí la seva obligació inexcusable d’exemple que va més enllà i no té res a veure amb de la de qualsevol mortal ni amb la de cap altra associació. Com s’atreveix a fer aquestes comparcions el Sr. Miró? I, tan curt de gambals és que no s’adona que, a més a més, en Javier Gurruchaga el pot demandar per difamació? Jo ho faria.
Em van cirdar especialment l’atenció la vehemència i, sobre tot, els arguments més que discutibles del Sr. Miró i Ardèvol, el qual es va atrevir a comparar els casos de pederàstia de molts sacerdots d'arreu del món amb el casos d’en Polanski i d’en Javier Gurruchaga (i va citar explíciatment els noms d’ambdós). Com s’atreveix? em va venir al cap! Per una part, en Javier Gurruchaga va ser absolt amb sentència ferma del Tribunal de Justícia de Sevilla el març de 1998, i en Polanski també ha estat sotmès a la justícia i encara cueja tot i el temps transcorregut; però és que en cap dels dos casos, cap d’aquestes dues persones -que ell va fer servir d’exemple- han fet bandera de la seva moralitat, ni han intentat imposar-la a ningú.
L’Església catòlica té una responsabilitat afegida i molt més gran en tota aquesta qüestió perquè, per una banda, el Seu regne no és "d'eixe món" i, per l'altra, perquè un dels seus pilars és precisament tot allò que envolta les relacions sexuals del tipus que siguin. El sexe és per a l’Església catòlica la mare de totes les batalles, per tant, d’aquí la seva obligació inexcusable d’exemple que va més enllà i no té res a veure amb de la de qualsevol mortal ni amb la de cap altra associació. Com s’atreveix a fer aquestes comparcions el Sr. Miró? I, tan curt de gambals és que no s’adona que, a més a més, en Javier Gurruchaga el pot demandar per difamació? Jo ho faria.
18 de gener 2010
La veritat de la Veritat
Vaig llegir ja fa un temps un article d’en Quim Monzó publicat a La Vanguardia referit al color roig o grana de les samarretes del Nàstic. L’article era aparentment intrascendent, atesa la temàtica, però una frase em va cridar amb força l’atenció: “Las rutinas no cuestionadas tienen la capacidad de provocar espejismos colectivos”. A mi, que em dedico al sector públic des de fa anys, no cal que m’ho jurin que fins i tot en podria donar lliçons, sobre tot quan em diuen allò de: “Ai, si això no s’ha fet mai…!!!” o també”, “Ai, si sempre ho fem així…!!!” El paradigma de la creativitat elevat a l’infinit.
L’afirmació d’en Quim, no obstant, em va quedar al cap, latent, coent-se. I, tot i que no és ben bé el mateix, d’alguna manera em lliga amb el contingut d’un e-mail que vaig escriure fa poc a un amic -el qual sovint m’envia correus amb oracions i pensaments positius- en resposta al seu on hi havia un seguit de sentències de savis i teòrics considerats clàssics inqüestionables referides a la necessitat humana de cercar la “Veritat”. A la meva resposta li deia al meu amic que sembla que la tendència de les persones hauria de ser, com deien aquells savis, la recerca incansable de la Veritat per sobre de tot; que així seriém nosaltres més savis i més feliços.
La realitat, però, és tossuda i va per un altre cantó, de manera que si ens ho mirem amb distància podrem veure que la Veritat, de fet, és el que menys interessa. És duríssim haver-nos de reconèixer que la nostra vida és, per mèrits propis, un desgavell a causa de la pròpia desídia, la covardia, l’estultícia, l’egoísme, la sobèrbia o la dependència, entre altres. Una veritat veritable, núa, ens pot ferir greument. Cal, doncs?
M’agrada col.leccionar articles i entrevistes als diaris sobre aspectes i persones que em qüestionen o em descobreixen aspectes diferents. En tinc una, l’autor de la qual diu: “Veo lo que creo” (a l’inrevés d’allò que li va dir St. Tomás a Jesús en relació a la llaga); és a dir, que si una cosa no me la crec, llavors tampoc no la veig de cap manera. O sigui, primer és creure, després veure. Si jo tinc fermament arrelats determinats valors, no em valen demostracions empíriques que ho neguin pèr evidents que siguin. Només així s’explicaria el fenòmen de les posicions fonamentalistes i de tot allò indemostrable en nom de la ’Veritat’ que hom defensa amb la vida si cal. Un altra entrevista feta a un prestigiós neuròleg deia: “El cerebro no está diseñado para buscar la verdad, sino que lo está para sobrevivir y si para ello ha de engañarse, se engaña sin remordimiento”. Així que cadascú, de forma individual (o en grup compacte, com diu en Quim) té la seva pròpia veritat; aquella que personalment i interiorment creu que li perjudica menys, aquella que li agrada més i que, per tant, es vol creure. Davant quelcom que no ens convé, ens fem el nostre propi muntatge mental, el justifiquem, ens el creiem, i tot arreglat.
I qui digui que no ho ha fet mai això, s’enganya... encara que no ho sàpiga.
L’afirmació d’en Quim, no obstant, em va quedar al cap, latent, coent-se. I, tot i que no és ben bé el mateix, d’alguna manera em lliga amb el contingut d’un e-mail que vaig escriure fa poc a un amic -el qual sovint m’envia correus amb oracions i pensaments positius- en resposta al seu on hi havia un seguit de sentències de savis i teòrics considerats clàssics inqüestionables referides a la necessitat humana de cercar la “Veritat”. A la meva resposta li deia al meu amic que sembla que la tendència de les persones hauria de ser, com deien aquells savis, la recerca incansable de la Veritat per sobre de tot; que així seriém nosaltres més savis i més feliços.
La realitat, però, és tossuda i va per un altre cantó, de manera que si ens ho mirem amb distància podrem veure que la Veritat, de fet, és el que menys interessa. És duríssim haver-nos de reconèixer que la nostra vida és, per mèrits propis, un desgavell a causa de la pròpia desídia, la covardia, l’estultícia, l’egoísme, la sobèrbia o la dependència, entre altres. Una veritat veritable, núa, ens pot ferir greument. Cal, doncs?
M’agrada col.leccionar articles i entrevistes als diaris sobre aspectes i persones que em qüestionen o em descobreixen aspectes diferents. En tinc una, l’autor de la qual diu: “Veo lo que creo” (a l’inrevés d’allò que li va dir St. Tomás a Jesús en relació a la llaga); és a dir, que si una cosa no me la crec, llavors tampoc no la veig de cap manera. O sigui, primer és creure, després veure. Si jo tinc fermament arrelats determinats valors, no em valen demostracions empíriques que ho neguin pèr evidents que siguin. Només així s’explicaria el fenòmen de les posicions fonamentalistes i de tot allò indemostrable en nom de la ’Veritat’ que hom defensa amb la vida si cal. Un altra entrevista feta a un prestigiós neuròleg deia: “El cerebro no está diseñado para buscar la verdad, sino que lo está para sobrevivir y si para ello ha de engañarse, se engaña sin remordimiento”. Així que cadascú, de forma individual (o en grup compacte, com diu en Quim) té la seva pròpia veritat; aquella que personalment i interiorment creu que li perjudica menys, aquella que li agrada més i que, per tant, es vol creure. Davant quelcom que no ens convé, ens fem el nostre propi muntatge mental, el justifiquem, ens el creiem, i tot arreglat.
I qui digui que no ho ha fet mai això, s’enganya... encara que no ho sàpiga.
01 de gener 2010
El maleït Cap d'Any
Ja n’ha caigut un altre, d’any. Se suposa que és una cosa bona perquè això voldir que encara estic viva, que encara em queda corda, però també puc considerar que estic més a prop de la mort, que ja en començo a tenir més al darrere que al davant; així que, a mesura que passo anys, massa clar no ho tinc…
I s’ha de celebrar, és clar. Tot i així, sigui una cosa o l’altra, s’ha de celebrar. El que passa és que jo, quan en tenia molts per davant ja no ho portava gens bé. De joveneta m’havia fet farts de plorar la nit de Cap d’Any mocs i llàgrimes avall: perquè el noi que m’agradava no em feia cas; o perquè els cabells, que tinc arrissats, no em quedaven prou estirats tot i les hores que havia passat amb la rosca al cap i les passades amb la planxa de la roba; o perquè el vestit que la mare trobava moníssim, jo el trobava horrorós. En fi, per una cosa o per una altra, ni de jove, ni de menys jove, ni de madura, el Cap d’Any i jo mai hem estat bons amics. I seguint la tònica habitual, aquest any, tral.là-tral.lera.
Des de sempre, el Nadal ha estat una festa familiar de retrobament: de pares, de fills (grans i petits), d’avis, cuyats, sogres. Tots junts rient (?), menjant, bevent i fent cagar el ‘tió’ fins a les vuit o les nou del vespre. Però el Cap d’Any és quelcom diferent. El Cap d’Any és una data que celebren les persones que ja tenen consciència del que és el pas del temps, és a dir, els adults (o quasi). És una data per a fer propòsits, reflexions, expressar desitjos, i, oh hi tant!, per al romanticisme. Les dones ens vestim seductores amb lluentons i els homes amb allò que els fa veure més elegants, ambdós perfumats amb la fragància que més ens identifica. Ésperem passar una vetllada agradable amb la nostra parella (o trobar-ne una) o els amics en un entorn més o menys glamurós i competitiu.
Però… -sempre el ‘però’-, qué passa quan després que hom s’ha vestit per sortir a matar, resulta que es troba el local escollit ple de canalla que criden, ploren, corren i asfalten amb joguines tot l’espai on suposadament hem de ballar arrapats al coll del nostre estimat? Doncs passa que la màgia se’n va a prendre pel sac. Ni espelmes, ni reflexions, ni propòsits, ni molt menys el romanticisme, i ni tan sols escoltar les campanades perquè el xibarri dels petits energúmens no ens les deixa sentir. Només maleïr la despesa i esperar que la tortura s’acabi aviat. Arribar a casa, cabrejada i arrencar-me el monyo, treure’m el maquillatge i penjar a l’armari el vestit de lluentons que, no cal dir, no tonaré a utilitzar.
Ara bé, el problema, en realitat, no és la canalla. El problema (com els amos dels gossos que caguen al carrer) són els pares. Els pares que no saben educar els seus fills i que, pitjor encara, no saben que no es pot anar a tot arreu amb nens petits; pares que ni se’ls ha passat pel cap que els nens petits fan coses que són incompatibles amb les que fan els adults que no són els seus pares, i que un camió de bombers és incompatible amb el glamur. Ells –els pares- els troben tan macos, els seus fills! que no se’ls acut que als demés no ens puguin agradar tant com a ells, que en una situació com aquesta no fan gràcia i que ens atabalen. Simplement, no ho entenen. I diria que no és pas tant difícil d’entendre que les persones som diferents en cada etapa de les nostres vides. Però és que a cadascú li agrada tant allò que ha produit amb el seu esforç personal (ja siguin nens o art) que es veu que ho considera immillorable i incomparable amb el dels altres.
El que passa és que hi ha una edat per a cada cosa, i si ara toca tenir cura de nens petits, perquè així ho han triat, doncs hom s’ha d’esperar a que creixin (o deixar-los a càrrec d’algú) per fer tot allò que correspon al món dels adults; però barrejar-ho, inquivir-ho tant si vols com si no, és una bestiesa i una falta de respecte per a les altres persones que no estan en la seva mateixa circumstància. Algú em podrà dir que soc intransigent. Doncs, sí. Amb això sí que ho soc perquè m’he hagut de fer repicar i empassar-me un marró que no era meu.
Sigui com sigui, gràcies a déu, ja ha passat. Només que a conseqüència d’aquesta nit maleïda, avui m’he despertat de mal humor, i amb el dia que ha fet, tant ventós, estava segura que no acabaria pas bé. He pujat al cotxe sense saber ben bé cap on anava i he estat conduint més de dues hores fins que m’he trobat a Barcelona. Aniré al cinema, m’he dit, a veure si el cervell se’m descongestiona una mica. He anat a veure el darrer film de’n Woody Allen: “Si la cosa funciona”. No crec pas que guanyi cap Òscar però pel cas tant hi fa; el mestre, com acostuma a ser habitual, s’ho fa venir bé per a lligar-ho tot anant des del pessimisme recalcitrant a una solució ideal del tot impensable en la vida diària. Tot i així, la sensació que estem tant en mans de l’atzar que en qualsevol moment la vida pot donar un tomb de tal manera que, sense proposar-t’ho, t’enclasti contra allò que cercaves, sovint sense saber-ho, m’ha donat una alenada d’esperança i d’optimisme que m’ha arranjat el dia. I és que normalment esperem que passi el pitjor, però també podria ser que vingués el millor, oi? Vet aquí que l’he encertada! I ara, a mantanir-me a l’aguait. Qui sap...
I s’ha de celebrar, és clar. Tot i així, sigui una cosa o l’altra, s’ha de celebrar. El que passa és que jo, quan en tenia molts per davant ja no ho portava gens bé. De joveneta m’havia fet farts de plorar la nit de Cap d’Any mocs i llàgrimes avall: perquè el noi que m’agradava no em feia cas; o perquè els cabells, que tinc arrissats, no em quedaven prou estirats tot i les hores que havia passat amb la rosca al cap i les passades amb la planxa de la roba; o perquè el vestit que la mare trobava moníssim, jo el trobava horrorós. En fi, per una cosa o per una altra, ni de jove, ni de menys jove, ni de madura, el Cap d’Any i jo mai hem estat bons amics. I seguint la tònica habitual, aquest any, tral.là-tral.lera.
Des de sempre, el Nadal ha estat una festa familiar de retrobament: de pares, de fills (grans i petits), d’avis, cuyats, sogres. Tots junts rient (?), menjant, bevent i fent cagar el ‘tió’ fins a les vuit o les nou del vespre. Però el Cap d’Any és quelcom diferent. El Cap d’Any és una data que celebren les persones que ja tenen consciència del que és el pas del temps, és a dir, els adults (o quasi). És una data per a fer propòsits, reflexions, expressar desitjos, i, oh hi tant!, per al romanticisme. Les dones ens vestim seductores amb lluentons i els homes amb allò que els fa veure més elegants, ambdós perfumats amb la fragància que més ens identifica. Ésperem passar una vetllada agradable amb la nostra parella (o trobar-ne una) o els amics en un entorn més o menys glamurós i competitiu.
Però… -sempre el ‘però’-, qué passa quan després que hom s’ha vestit per sortir a matar, resulta que es troba el local escollit ple de canalla que criden, ploren, corren i asfalten amb joguines tot l’espai on suposadament hem de ballar arrapats al coll del nostre estimat? Doncs passa que la màgia se’n va a prendre pel sac. Ni espelmes, ni reflexions, ni propòsits, ni molt menys el romanticisme, i ni tan sols escoltar les campanades perquè el xibarri dels petits energúmens no ens les deixa sentir. Només maleïr la despesa i esperar que la tortura s’acabi aviat. Arribar a casa, cabrejada i arrencar-me el monyo, treure’m el maquillatge i penjar a l’armari el vestit de lluentons que, no cal dir, no tonaré a utilitzar.
Ara bé, el problema, en realitat, no és la canalla. El problema (com els amos dels gossos que caguen al carrer) són els pares. Els pares que no saben educar els seus fills i que, pitjor encara, no saben que no es pot anar a tot arreu amb nens petits; pares que ni se’ls ha passat pel cap que els nens petits fan coses que són incompatibles amb les que fan els adults que no són els seus pares, i que un camió de bombers és incompatible amb el glamur. Ells –els pares- els troben tan macos, els seus fills! que no se’ls acut que als demés no ens puguin agradar tant com a ells, que en una situació com aquesta no fan gràcia i que ens atabalen. Simplement, no ho entenen. I diria que no és pas tant difícil d’entendre que les persones som diferents en cada etapa de les nostres vides. Però és que a cadascú li agrada tant allò que ha produit amb el seu esforç personal (ja siguin nens o art) que es veu que ho considera immillorable i incomparable amb el dels altres.
El que passa és que hi ha una edat per a cada cosa, i si ara toca tenir cura de nens petits, perquè així ho han triat, doncs hom s’ha d’esperar a que creixin (o deixar-los a càrrec d’algú) per fer tot allò que correspon al món dels adults; però barrejar-ho, inquivir-ho tant si vols com si no, és una bestiesa i una falta de respecte per a les altres persones que no estan en la seva mateixa circumstància. Algú em podrà dir que soc intransigent. Doncs, sí. Amb això sí que ho soc perquè m’he hagut de fer repicar i empassar-me un marró que no era meu.
Sigui com sigui, gràcies a déu, ja ha passat. Només que a conseqüència d’aquesta nit maleïda, avui m’he despertat de mal humor, i amb el dia que ha fet, tant ventós, estava segura que no acabaria pas bé. He pujat al cotxe sense saber ben bé cap on anava i he estat conduint més de dues hores fins que m’he trobat a Barcelona. Aniré al cinema, m’he dit, a veure si el cervell se’m descongestiona una mica. He anat a veure el darrer film de’n Woody Allen: “Si la cosa funciona”. No crec pas que guanyi cap Òscar però pel cas tant hi fa; el mestre, com acostuma a ser habitual, s’ho fa venir bé per a lligar-ho tot anant des del pessimisme recalcitrant a una solució ideal del tot impensable en la vida diària. Tot i així, la sensació que estem tant en mans de l’atzar que en qualsevol moment la vida pot donar un tomb de tal manera que, sense proposar-t’ho, t’enclasti contra allò que cercaves, sovint sense saber-ho, m’ha donat una alenada d’esperança i d’optimisme que m’ha arranjat el dia. I és que normalment esperem que passi el pitjor, però també podria ser que vingués el millor, oi? Vet aquí que l’he encertada! I ara, a mantanir-me a l’aguait. Qui sap...
20 de febrer 2009
Desvaríos: del sexo y del asesinato
Bien mirado, el sexo y el asesinato tienen aspectos que se parecen mucho.
Y es que si lo pensamos bien, tanto en el sexo como en el asesinato –impune, naturalmente- lo que de veras es díficil es la primera vez: uno está confuso, nervioso, expectante... Pero... pasa la prueba.
Cuando sucede la segunda vez, uno está aterrorizado: recuerda lo que sucedió en la primera; lo que tuvo de satisfactorio o excitante y sobeviene la inseguridad, un temor brutal al fracaso... Pero... sobrevive.
No obstante, en la tercera vez, uno ha tomado conciencia de que ha abierto un camino –un “dejà vu”- y sabe también que el período iniciàtico ha sido superado con éxito: de ahora en adelante todo va a ser más fácil... Ahora ya no tiene por què tener miedo y puede, por fin, disfrutar sin límites...
Pero, al final, cuando uno tiene las manos demasiado manchadas y se han conocido tantos cuerpos, los límites desaparecen, y uno ya no sabe quién es.
Y es que si lo pensamos bien, tanto en el sexo como en el asesinato –impune, naturalmente- lo que de veras es díficil es la primera vez: uno está confuso, nervioso, expectante... Pero... pasa la prueba.
Cuando sucede la segunda vez, uno está aterrorizado: recuerda lo que sucedió en la primera; lo que tuvo de satisfactorio o excitante y sobeviene la inseguridad, un temor brutal al fracaso... Pero... sobrevive.
No obstante, en la tercera vez, uno ha tomado conciencia de que ha abierto un camino –un “dejà vu”- y sabe también que el período iniciàtico ha sido superado con éxito: de ahora en adelante todo va a ser más fácil... Ahora ya no tiene por què tener miedo y puede, por fin, disfrutar sin límites...
Pero, al final, cuando uno tiene las manos demasiado manchadas y se han conocido tantos cuerpos, los límites desaparecen, y uno ya no sabe quién es.
06 de febrer 2009
Una conversa entre amigues
Feia temps que no veia l’Elisa, i ves per on, tan gran com és Barcelona, que ni ella ni jo hi vivim i tan diferents com tenim els gustos, vàrem coincidir un dissabte en una parada dels Encants remenant una muntanya de jerseis. No ens vàrem barallar per la mateixa peça, sinó que ambdues vàrem aconseguir el que més o menys voliem.
-Ostres, quina casualitat! Tan de temps i just aquí… i amb aquest fred. Com et van les coses?
(No recordo si ho va dir ella o jo, pel cas tan era, perquè tan la pregunta com la resposta eren intercambiables).
-Bé, suposo; com tothom –digué l’Elisa-. Teballo a les tardes en una botiga de jaquetes de pell; no és de luxe, únicament napa i corder però està bé i les peces són de bona qualitat. Vine un dia i la veuràs, t’agradarà i no aixequem la camisa a ningú. I a tu, com et va?
-Doncs no estic passant pel millor moment de la meva vida, però mira, m’he tornat una mica estoica hi ho vaig trampejant, acceptant les coses com venen; vaig ‘anguilejant’ i aprofitant les ocasions que em fan sentir bé.
-Ja, Ja, ‘anguilejant, m’agrada la paraula. Tens uns acudits. Escolta, tens tard? Si vols podem anar a fer un cafè aquí mateix i aprofitem l’encontre per despatxar assumptes pendents des de l’última vegada.
-Oi tant que si!, som-hi.
-I ara parlem del que importa. Com vas de ‘nòvios’?
(No recordo si ho va dir ella o jo, pel cas tan era, perquè tan la pregunta com la resposta eren intercambiables).
-Ai noia!, dons ara mateix -bé, de fet ja ni me’n recordo des de quan- estic en “stand by”, és a dir, estic al dic sec amb la barca penjada sense que ningú li pinti els baixos. I és que ja no hi ha forma de trobar pintura de qualitat d’aquella que resisteix i que llueix; només aigua ‘xirri’ esclarissada que no serveix ni per donar una mica de color, o engrut d’enganxar paper que tot ho empastifa. En definitiva, o l’encefalograma pla o el mal rotllo. I és que sembla mentida, perquè mira que n’hi ha d’homes i de ben segur que n’hi ha molts que valen la pena, però jo no sé on són. –Li vaig dir a l’Elisa.
-Marta, ja t’ho diré jo on són els homes: al futbol, sobre tot; a les carreres de bicicletes o de motos, fent escalada o algun esport de risc, a la sala de ‘fitness’ del gimnàs (vinga dale, vinga dale, a veure qui la té més grossa, la musculatura), als bars en grups de mascles de pit inflat o de cap cot, o procurant llançar l’ham a veure si solucionen l'àpat del dia, a les pàgines de contactes ara l’una ara l’altra, o passant hores i hores amorrats i atrafegats a l’ordinador. Hi vas tu a algun lloc d’aquests?
-No, que no hi vaig! –li respongué fermament-. Tots aquests ambients que em dius són móns de competició, amb els altres o amb un mateix, i a mi no m’interessen; ja prou que haig de barallar-me a la feina com per continuar quan surto al carrer. A mi m’agrada fer activitats diverses que em ventilin el cervell, que em donin algun tipus de coneixement, que em permetin expressar-me d’alguna forma o que les pugui compartir en un mateix nivell…, però aquestes són activitats en què només hi trobo dones. No sé si m’explico
-Si que t’expliques, si, però em sap greu dir-te que ho tens –que ho tenim- fotut, perquè fixa't que estàs parlant de galàxies que ni tan sols es freguen per una punta.
-És una generalització molt ampla.
-D’acord. Però, els fets són els fets, o et penses que això que em dius només et passa a tu? Escolta, fa quinze anys que em vaig divorciar, ja és prou temps, oi? I des de llavors no he aconseguit tenir una ‘parella’ que durés més de quatre mesos, si hi arribava, i amb empentes i tombarallons. Al final vaig desistir i vaig decidir que ho deixava tot en mans del destí…
"Però deu fer cosa de dos mesos, em trobava a la cúa dels anàlisis a l’ambulatori de SS quan se’m va acostar un senyor d’uns 58 anys, molt ben plantat i molt educat que em va dir que era de fora, que no estava acostumat a anar a aquests llocs i no en coneixia el funcionament. Li vaig explicar més o menys, miri doni el paper allà i ja ell cridaran.
"En acabar ell i en acabar jo, me’l vaig trobar a la sortida esperant-me per a donar-me les gràcies i per convidar-me a un cafè per refer-nos del acte de vampirisme al què ens haviem sotmès. I, una mica desconcertada però complaguda, vaig acceptar l’oferiment. Xerrant, xerrant, em va semblar prou atractiu i tot un cavaller amb el cap ben moblat; no va passar massa temps que em va dir que estava divorciat i sol en aquesta ciutat d’interior i que s’hi estaria per feina un any i mig o dos i no coneixia ningú encara. Així doncs, seguint el fil i la lògica, em va demanar el telèfon per convidar-me algun dia a sopar. No em va semblar gens agoserat, al contrari, però tot i així, jo estava una mica reticent per allò de gat escaldat… i no hi tenia massa confiança.
"No obstant, al cap de cinc dies em va trucar per concretar la cita (Ui, mira! Doncs si és formal i tot, quina troballa!).
-Vols que anem a Barcelona o coniexes (ja ens tutejàvem) algun lloc d’aquí que estigui bé?
-Conec un parell de llocs adients, de manera que ens podem quedar, així no ens farà tanta mandra a l’hora de tornar i tampoc no haurem de controlar el vi.
El sopar va estar molt bé i ell un home encantador: culte, de gestos suaus, bona conversa i disposat a escoltar, gens invasor; i com que m’estava agradant dedebò, me’l començava a mirar amb els ulls de l’expectativa. En acabar, em va acompanyar fins a casa, naturalment. I just a la porta del carrer:
-Bé, què fem? No ho deixarem pas estar ara? Què et sembla, ho acabem a casa teva o anem casa meva?
Ni que m’haguessin submergit a l’oceà Àrtic m’hauria fet tant mala sensació. Quasi com una ordre, l’única opció que em donava era la de triar on, aquí o allà. L’hauria esgarrapat, li hauria desfigurat aquell rostre de déu de l’Olimp. Ves a la merda, estúpid prepotent! pensava jo. En tant pocs segons, just el que dura una frase inoportuna, havia perdut tot l’encant de forma irrecuperable. No va tenir el tacte de treballar-s’ho ni tan sols un parell de dies més; ni un intent de jugar al joc de la seducció (m’agraden els teus ulls, em moro de ganes d’acariciar la teva pell, somiaré amb tu avui...) per despertar-me aquell desig irrefrenable… i jo hi hauria caigut de quatre grapes; però no, massa feina i quina mandra!
-Vaja. Perdoni –li vaig respondre tornant a parlar-li de vostè-, pero no l’havia entès. Em pensava que m’havia convidat a sopar i jo no sabia que això era el preu d’un 'polvo'. No m’ho ha dit abans, oi?
-Dona, no t’ho prenguis així…
-En tot cas, el que vostè m’està dient és: jo la convido a sopar i després, follem –jo ja no volia dissimular la grolleria- I no entenc què té a veure una cosa amb l’altra si no és pel pagament d’un servei; però jo en tinc de diners per pagar un sopar, si els vol.
-Bé, no sé… –llavors el desconcertat era ell-. Ja et trucaré un altre dia, quan estiguis més tranquila.
-Ja n’estic de tranquila. No hi pateixi i no cal que corri, tampoc, a telefonar-me. Espero que es diverteixi el temps que li queda d’estar aquí. –No es va disculpar i per la cara que va fer, crec que no ho va entendre.
-Ja ho veus Marta. Fi de la pseudo aventura amorosa i tot el meu goig al pou. Per a mi, una cosa és un encontre casual fruit d’una atracció imprevisible i sincera que s’acaba allà on comença; ara bé, si em fico al llit el primer dia amb un home que puc arribar a freqüentar però que no em vol conèixer i a qui li importo un rave, què en puc esperar? Pot ser m’ho hauria passat bé, o pot ser no, tu ja m’entens. O també podria penjar-me’n i que me les fes passar més magres que Caïn. Allò que dèiem: o aigualit o grumollut.
-Puah!, Quina merda, no?
-Si...
-Ummmm! aquest cafè és boníssim i aquest crusant de xocolata... i mira que el lloc és ‘cutre’. Per cert, saps l’Adela Plans? se’n ha anart a Nova York i ha muntat un xiringuito per fer truites amb patates i pa amb tomàquet que... bla, bla, bla, bla...
-Ostres, quina casualitat! Tan de temps i just aquí… i amb aquest fred. Com et van les coses?
(No recordo si ho va dir ella o jo, pel cas tan era, perquè tan la pregunta com la resposta eren intercambiables).
-Bé, suposo; com tothom –digué l’Elisa-. Teballo a les tardes en una botiga de jaquetes de pell; no és de luxe, únicament napa i corder però està bé i les peces són de bona qualitat. Vine un dia i la veuràs, t’agradarà i no aixequem la camisa a ningú. I a tu, com et va?
-Doncs no estic passant pel millor moment de la meva vida, però mira, m’he tornat una mica estoica hi ho vaig trampejant, acceptant les coses com venen; vaig ‘anguilejant’ i aprofitant les ocasions que em fan sentir bé.
-Ja, Ja, ‘anguilejant, m’agrada la paraula. Tens uns acudits. Escolta, tens tard? Si vols podem anar a fer un cafè aquí mateix i aprofitem l’encontre per despatxar assumptes pendents des de l’última vegada.
-Oi tant que si!, som-hi.
-I ara parlem del que importa. Com vas de ‘nòvios’?
(No recordo si ho va dir ella o jo, pel cas tan era, perquè tan la pregunta com la resposta eren intercambiables).
-Ai noia!, dons ara mateix -bé, de fet ja ni me’n recordo des de quan- estic en “stand by”, és a dir, estic al dic sec amb la barca penjada sense que ningú li pinti els baixos. I és que ja no hi ha forma de trobar pintura de qualitat d’aquella que resisteix i que llueix; només aigua ‘xirri’ esclarissada que no serveix ni per donar una mica de color, o engrut d’enganxar paper que tot ho empastifa. En definitiva, o l’encefalograma pla o el mal rotllo. I és que sembla mentida, perquè mira que n’hi ha d’homes i de ben segur que n’hi ha molts que valen la pena, però jo no sé on són. –Li vaig dir a l’Elisa.
-Marta, ja t’ho diré jo on són els homes: al futbol, sobre tot; a les carreres de bicicletes o de motos, fent escalada o algun esport de risc, a la sala de ‘fitness’ del gimnàs (vinga dale, vinga dale, a veure qui la té més grossa, la musculatura), als bars en grups de mascles de pit inflat o de cap cot, o procurant llançar l’ham a veure si solucionen l'àpat del dia, a les pàgines de contactes ara l’una ara l’altra, o passant hores i hores amorrats i atrafegats a l’ordinador. Hi vas tu a algun lloc d’aquests?
-No, que no hi vaig! –li respongué fermament-. Tots aquests ambients que em dius són móns de competició, amb els altres o amb un mateix, i a mi no m’interessen; ja prou que haig de barallar-me a la feina com per continuar quan surto al carrer. A mi m’agrada fer activitats diverses que em ventilin el cervell, que em donin algun tipus de coneixement, que em permetin expressar-me d’alguna forma o que les pugui compartir en un mateix nivell…, però aquestes són activitats en què només hi trobo dones. No sé si m’explico
-Si que t’expliques, si, però em sap greu dir-te que ho tens –que ho tenim- fotut, perquè fixa't que estàs parlant de galàxies que ni tan sols es freguen per una punta.
-És una generalització molt ampla.
-D’acord. Però, els fets són els fets, o et penses que això que em dius només et passa a tu? Escolta, fa quinze anys que em vaig divorciar, ja és prou temps, oi? I des de llavors no he aconseguit tenir una ‘parella’ que durés més de quatre mesos, si hi arribava, i amb empentes i tombarallons. Al final vaig desistir i vaig decidir que ho deixava tot en mans del destí…
"Però deu fer cosa de dos mesos, em trobava a la cúa dels anàlisis a l’ambulatori de SS quan se’m va acostar un senyor d’uns 58 anys, molt ben plantat i molt educat que em va dir que era de fora, que no estava acostumat a anar a aquests llocs i no en coneixia el funcionament. Li vaig explicar més o menys, miri doni el paper allà i ja ell cridaran.
"En acabar ell i en acabar jo, me’l vaig trobar a la sortida esperant-me per a donar-me les gràcies i per convidar-me a un cafè per refer-nos del acte de vampirisme al què ens haviem sotmès. I, una mica desconcertada però complaguda, vaig acceptar l’oferiment. Xerrant, xerrant, em va semblar prou atractiu i tot un cavaller amb el cap ben moblat; no va passar massa temps que em va dir que estava divorciat i sol en aquesta ciutat d’interior i que s’hi estaria per feina un any i mig o dos i no coneixia ningú encara. Així doncs, seguint el fil i la lògica, em va demanar el telèfon per convidar-me algun dia a sopar. No em va semblar gens agoserat, al contrari, però tot i així, jo estava una mica reticent per allò de gat escaldat… i no hi tenia massa confiança.
"No obstant, al cap de cinc dies em va trucar per concretar la cita (Ui, mira! Doncs si és formal i tot, quina troballa!).
-Vols que anem a Barcelona o coniexes (ja ens tutejàvem) algun lloc d’aquí que estigui bé?
-Conec un parell de llocs adients, de manera que ens podem quedar, així no ens farà tanta mandra a l’hora de tornar i tampoc no haurem de controlar el vi.
El sopar va estar molt bé i ell un home encantador: culte, de gestos suaus, bona conversa i disposat a escoltar, gens invasor; i com que m’estava agradant dedebò, me’l començava a mirar amb els ulls de l’expectativa. En acabar, em va acompanyar fins a casa, naturalment. I just a la porta del carrer:
-Bé, què fem? No ho deixarem pas estar ara? Què et sembla, ho acabem a casa teva o anem casa meva?
Ni que m’haguessin submergit a l’oceà Àrtic m’hauria fet tant mala sensació. Quasi com una ordre, l’única opció que em donava era la de triar on, aquí o allà. L’hauria esgarrapat, li hauria desfigurat aquell rostre de déu de l’Olimp. Ves a la merda, estúpid prepotent! pensava jo. En tant pocs segons, just el que dura una frase inoportuna, havia perdut tot l’encant de forma irrecuperable. No va tenir el tacte de treballar-s’ho ni tan sols un parell de dies més; ni un intent de jugar al joc de la seducció (m’agraden els teus ulls, em moro de ganes d’acariciar la teva pell, somiaré amb tu avui...) per despertar-me aquell desig irrefrenable… i jo hi hauria caigut de quatre grapes; però no, massa feina i quina mandra!
-Vaja. Perdoni –li vaig respondre tornant a parlar-li de vostè-, pero no l’havia entès. Em pensava que m’havia convidat a sopar i jo no sabia que això era el preu d’un 'polvo'. No m’ho ha dit abans, oi?
-Dona, no t’ho prenguis així…
-En tot cas, el que vostè m’està dient és: jo la convido a sopar i després, follem –jo ja no volia dissimular la grolleria- I no entenc què té a veure una cosa amb l’altra si no és pel pagament d’un servei; però jo en tinc de diners per pagar un sopar, si els vol.
-Bé, no sé… –llavors el desconcertat era ell-. Ja et trucaré un altre dia, quan estiguis més tranquila.
-Ja n’estic de tranquila. No hi pateixi i no cal que corri, tampoc, a telefonar-me. Espero que es diverteixi el temps que li queda d’estar aquí. –No es va disculpar i per la cara que va fer, crec que no ho va entendre.
-Ja ho veus Marta. Fi de la pseudo aventura amorosa i tot el meu goig al pou. Per a mi, una cosa és un encontre casual fruit d’una atracció imprevisible i sincera que s’acaba allà on comença; ara bé, si em fico al llit el primer dia amb un home que puc arribar a freqüentar però que no em vol conèixer i a qui li importo un rave, què en puc esperar? Pot ser m’ho hauria passat bé, o pot ser no, tu ja m’entens. O també podria penjar-me’n i que me les fes passar més magres que Caïn. Allò que dèiem: o aigualit o grumollut.
-Puah!, Quina merda, no?
-Si...
-Ummmm! aquest cafè és boníssim i aquest crusant de xocolata... i mira que el lloc és ‘cutre’. Per cert, saps l’Adela Plans? se’n ha anart a Nova York i ha muntat un xiringuito per fer truites amb patates i pa amb tomàquet que... bla, bla, bla, bla...
08 de desembre 2008
Els testos no s'assemblen a les olles
Hi ha fets, que tot i semblar banals, mirats d’aprop defineixen una situació, una persona o una acció com si fos d’allò més trascendent.
El cas és que fa pocs dies el regidor electe del qual en soc la secretària ha vingut fins al meu lloc de treball i treient el caparró des de la porta, sense acabar d’entrar i amb una mitja rialla, m’ha dit:
- Olga, que pots venir un moment al meu despatx?
Ui! he pensat, a veure en quin merder em voldrà ficar aquest ara... perquè si l'experiència no m'enganya... Però, el cap és el cap, així que m'he aixecat molt diligent disposada a parar les orelles.
- De fet, és una cosa d’informàtica; vejam si m’ho pots solucionar.
Que consti que no soc cap 'crack' amb la cosa de la informàtica, jo.
Tot seguit, m’ha mostrat la pantalla de l’ordinador. S’hi podia observar la pàgina d’un diari digital en la qual juntament amb la notícia hi aparexia un home, el seu pare, segons m’ha dit. Llavors m’ha preguntat:
- Que creus que ens assemblem el pare i jo? Tothom diu que jo soc més de la banda de la mare i que les meves germanes ho són més del pare... A tu què te sembla ? -M'ha etzivat amb un to de veu entre mel.liflu i reverencial.
Jo que me'ls miro, ambdós, i a mi que no em semblava res ; tan lleig l’un com l’altre, si de cas la fesomia del pare amb més mala llet (una ‘llumenera’ que, pel que es veu, és tota una institució a Catalunya). I jo, empassant-me la saliva per allò de, i ara què li dic, i si la cago perquè no és el que vol sentir en una cosa tan personal?
- La veritat Sr. Pagès, no ho sé, no conec la família per part de la seva mare...
Ell ha fet un gest amb el cap indicant com una mena de desconcert.
Quina pregunta, si no té ni cap ni peus! De sobte, però, se’m ha encès una llumeta que m'ha fet intuir per on podien anar realment els trets, així que per sortir ràpidament del compromís m’he avançat i li he preguntat:
- Que pot ser vol imprimir la pàgina?
- Si, si, si, això mateix. Ho he estat provant diverses vegades, i res. No hi ha manera.
- A veure, deixi’m que li miri... -He estat remenant pel "Panel de control"-. Efectivament, guaiti, aquesta impressora que té configurada es va fer malbé i s’ha hagut de substituir per una de nova. Tots els del departament ja ho tenirm arranjat però es veu que vostè encara no, i per aixó no pot imprimir res. No pateixi que ara mateix parlaré amb els informàtics perquè vinguin i li configurin.
- Bé, no t’amoïnis, no cal que hi vagis desseguida...
- I ara! No és pas cap molèstia, és la meva feina i quan més aviat millor, i així no caldrà pensar-hi més. -Quina amabilitat! mira que soc llepaculs, m'he dit a mi mateixa.
Els informàtics s’hi han presentat tot seguit.
...........................
Al cap d’una mitja hora, o tres quarts, el regidor electe ha tornat al meu despatx i treient el caparró des de la porta, sense acabar d’entrar i amb una mitja rialla, m’ha dit :
- Olga, només vull que sàpigues que ja han vingut els informàtics i que ja m’ho han solucionat. Sembla ser que la impressora que tenia configurada es va fer malbé i l’han substituit per una de nova que m’han hagut de configurar perquè pogués imprimir i ja ho he fet.
"Me lo dices o mes lo cuentas?" i jo què li havia dit? he pensat. M’ha quedat una boca de tòtila tan oberta que gairebé em toca a terra i em sembla que encara no m’ha marxat la cara d’estupefacció... Està clar que ni els testos s’assemblen a les olles... ni ser electe és cap mèrit. Ah! i tampoc ens podem refiar d'una cara amable.
El cas és que fa pocs dies el regidor electe del qual en soc la secretària ha vingut fins al meu lloc de treball i treient el caparró des de la porta, sense acabar d’entrar i amb una mitja rialla, m’ha dit:
- Olga, que pots venir un moment al meu despatx?
Ui! he pensat, a veure en quin merder em voldrà ficar aquest ara... perquè si l'experiència no m'enganya... Però, el cap és el cap, així que m'he aixecat molt diligent disposada a parar les orelles.
- De fet, és una cosa d’informàtica; vejam si m’ho pots solucionar.
Que consti que no soc cap 'crack' amb la cosa de la informàtica, jo.
Tot seguit, m’ha mostrat la pantalla de l’ordinador. S’hi podia observar la pàgina d’un diari digital en la qual juntament amb la notícia hi aparexia un home, el seu pare, segons m’ha dit. Llavors m’ha preguntat:
- Que creus que ens assemblem el pare i jo? Tothom diu que jo soc més de la banda de la mare i que les meves germanes ho són més del pare... A tu què te sembla ? -M'ha etzivat amb un to de veu entre mel.liflu i reverencial.
Jo que me'ls miro, ambdós, i a mi que no em semblava res ; tan lleig l’un com l’altre, si de cas la fesomia del pare amb més mala llet (una ‘llumenera’ que, pel que es veu, és tota una institució a Catalunya). I jo, empassant-me la saliva per allò de, i ara què li dic, i si la cago perquè no és el que vol sentir en una cosa tan personal?
- La veritat Sr. Pagès, no ho sé, no conec la família per part de la seva mare...
Ell ha fet un gest amb el cap indicant com una mena de desconcert.
Quina pregunta, si no té ni cap ni peus! De sobte, però, se’m ha encès una llumeta que m'ha fet intuir per on podien anar realment els trets, així que per sortir ràpidament del compromís m’he avançat i li he preguntat:
- Que pot ser vol imprimir la pàgina?
- Si, si, si, això mateix. Ho he estat provant diverses vegades, i res. No hi ha manera.
- A veure, deixi’m que li miri... -He estat remenant pel "Panel de control"-. Efectivament, guaiti, aquesta impressora que té configurada es va fer malbé i s’ha hagut de substituir per una de nova. Tots els del departament ja ho tenirm arranjat però es veu que vostè encara no, i per aixó no pot imprimir res. No pateixi que ara mateix parlaré amb els informàtics perquè vinguin i li configurin.
- Bé, no t’amoïnis, no cal que hi vagis desseguida...
- I ara! No és pas cap molèstia, és la meva feina i quan més aviat millor, i així no caldrà pensar-hi més. -Quina amabilitat! mira que soc llepaculs, m'he dit a mi mateixa.
Els informàtics s’hi han presentat tot seguit.
...........................
Al cap d’una mitja hora, o tres quarts, el regidor electe ha tornat al meu despatx i treient el caparró des de la porta, sense acabar d’entrar i amb una mitja rialla, m’ha dit :
- Olga, només vull que sàpigues que ja han vingut els informàtics i que ja m’ho han solucionat. Sembla ser que la impressora que tenia configurada es va fer malbé i l’han substituit per una de nova que m’han hagut de configurar perquè pogués imprimir i ja ho he fet.
"Me lo dices o mes lo cuentas?" i jo què li havia dit? he pensat. M’ha quedat una boca de tòtila tan oberta que gairebé em toca a terra i em sembla que encara no m’ha marxat la cara d’estupefacció... Està clar que ni els testos s’assemblen a les olles... ni ser electe és cap mèrit. Ah! i tampoc ens podem refiar d'una cara amable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)