El català i altres llegües d’Europa

Acabo d’arribar d'un viatge fantàstic per Sicília. Aclareixo per endavant que mai he estudiat la llengua d'aquell país, només l’he escoltat com qualsevol i he llegit rètols i fulletons.

A la localitat Scicli, al sud de l’illa, vaig estar visitant un edifici que habia estat una església dedicada a Santa Teresa i ara és museu, i la noia que em va fer de guia durant la visita, molt amable i entusiasta, em va fer tota la seva l’explicació en italià pensant-se, no sé per quin motiu, que jo era italiana. En acabar, però, li vaig fer una pregunta i va ser llavors que ella se’n va adonar de que no ho era, d’italiana, de tal forma que, entre estorada i confosa, em va demanar mil disculpes ja que es va pensar que no havia entès res del què m’havia explicat. Jo la vaig tranquil.litzar i li vaig dir que ho havia entés tot, o quasi, llevat d’alguna paraula que, no obstant, el context me l’havia resituada: “És que jo parlo català, que és una llengua d'origen romànic que té molts lligams amb el portuguès, el francès i l’italià, i també amb el castellà, és clar, de manera que això em fa més fàcil i procliu a entendre altres llengües d’Europa”. La noia va quedar gratament sorpresa.

Sembla, doncs, que amb aquest desfici actual per imposar el castellà menystenient el català se’ns vulgui fer més rucs dia a dia. Ah! I que ningú no s’ho cregui allò que ens diuen: “Háblame en cristiano, que no te entiendo”, és que en realitat no volen.

La Venus d'Urbino

Havia passat quasi una setmana i tornava cap a casa; me’n anava a cercar el bus que em duria a l’aeroport. Ja era fosc mentre caminava sola pels carrers humits de Florència arrossegant cansadament dues maletes de rodes que ensopegaven amb els cantells de les llambordes, quan de sobte una veu masculina però suau que venia des del darrere em va preguntar: “Puc ajudar-la a portar l’equipatge?”. Em vaig aturar en sec i en girar-me, la meva vista va fer un recorregut de baix cap dalt a una alçada molt per sobre del meu cap fins a clavar-se en uns ulls verds de mirada franca. Era la viva imatge de l’emperador Adriano enfundada en una gabardina gris.

Feia un mes que en Jules i jo havíem tallat, ara sí definitivament, i ell se'n havia tornat al Canadà per quedar-s'hi. Aquella relació destructiva amb un home egoísta fins al moll de l'os, que ratllava la crueltat, m’havia deixat exhausta i amb l’ànima com un parrac (i és que no sempre és fàcil explicar-se perquè hom fa certes coses en qüestions de relacions amoroses). Em mirava al mirall i no em reconeixia: el rostre demacrat, cendrós, els ulls enfonsats i vermells de tant plorar. Així i tot, havia trobat la força suficient per desaparèixer uns dies en un lloc bonic on poder-me sentir anònima entre la multitud i on no hagués de rendir comptes a ningú. 

Aquells primers dies de desembre Florència estava encisadora. El sol de finals de tardor i la temperatura encara suau de la Toscana convidaven a fer llargues passejades per la riba de l’Arno i a perdre’s per carrers, placetes i mercats ambulants. La daurada posta de sol des del Ponte Vecchio o des dels grans finestrals de l'extrem oest de la Galeria degli Uffizi em produien una serenor impagable, que, atès el meu estat d’ànim, era d’allò més apropiat. I quan la tarda queia definitivament i el sol s'amagava fins a l’endemà, el que més m’agradava era anar al barri d’Oltrarno on hi havia un seguit d’antiquaris i trattorie acollidores allunyades de turistes invasors. 

Però tot té un final i la tornada s’havia fet imminent. Aquest viatge havia estat un break time, un pedaç bonic, però un pedaç al cap i a la fi. Havia de posar els peus a terra de nou i enfrontar-me als meus fantasmes; així que el vespre d’aquell diumenge d’un cap de setmana prou llarg, un avió em tornaria a la realitat. Però vet aquí que la vida és plena de sorpreses quan menys t’ho esperes, i quan aquella veu acompanyada d’aquells ulls em va preguntar si em podia ajudar amb les maletes, tot i el meu astorament, no m’hi vaig poder negar: “Bé... sí... gràcies. De fet, vaig aquí a prop, haig de trobar-me amb un grup que volem en un charter...", vaig respondre-li amb certa inseguretat. “Doncs l’acompanyo, anem”.

Encara faltaven uns tres quarts d’hora per a la sortida i el meu cavaller em va proposar d’anar a un petit cafè allà al davant mentre arribava l’hora, i vaig acceptar. Em mirava entusiasmat i jo no entenia el perquè; com he dit, no em trobava pas en el millor moment, però em reconfortava aquella dedicació. Estavem parlant, quan amb delicadesa i somrient va prendre les meves mans entre les seves, càlides, proporcionals a l’alçada del seu propietari. L’atmosfera era embolcalladora, semblava que estàvem sols i jo m’hi sentia d’allò més bé; però la tossuda realitat em va mostrar a través del vidre el moviment del grup ja pujant a l’autocar: “Haig de marxar -li vagi dir- justament ara”. 

Al moment, però, que em disposava a pujar al bus, em va retenir per les espatlles uns instants fixant els seus ulls en els meus i em va besar el front i tot seguit em va abraçar: “No te’n vagis, queda’t”. El conductor em cridava: "Senyora, que marxem!".  Jo vaig acariciar-li el rostre amb tristesa i racança: “M’agradaria, de debò, però no puc; aquest és un vol charter que no es pot canviar. Demà sens falta haig de ser a la feina i a més... jo…”, li digué desconcertada. “És clar, és clar…”.

.....................

Vaig arribar a casa ben passades les cinc de la matinada, trinxada després d’una nit de terrible de boira, de retards, de canvis d’aeroports, d’avions i d’amotinaments sense ganes. Volar a Itàlia sempre és una incògnita. Vaig ficar-me al llit i vaig dormir incapaç de llevar-me a les set per a anar a treballar, fins que al voltant les nou del matí el timbre del telèfon em va despertar: “Has arribat bé?”, preguntà la veu. “Hola Pietro! Si, gràcies, encara estava dormint perquè el viatge ha estat molt dur. Si et plau, deixa’m que t’ho expliqui en un altre moment, ara estic que no m’aguanto”, li vaig respondre. “D’acord, et trucaré un altre dia, doncs. Un petó”. 

I em va tornar a trucar el divendres d’aquella mateixa setmana, una conversa del tot informal sense expectatives.

………………………..

Passaven els dies i s’acostava Nadal, arribaria Cap d’Any. A mi mai m’han agradat aquestes festes; la disbauxa familiar amb l’obligació de ser feliç, encara que durant tot l’any ens haguéssim estat esgarrapant, em treu de polleguera. I just aquest any estaria completament sola, sense en Jules, sense la meva filla a qui li tocava anar amb el seu pare; jo, en canvi estaria amb els incisius i reiterats retrets de la mare, com sempre, que tant em martiritzaven… no m’hi veia en cor, aquest any no, no ho suportaria. 

I, tot d’una…, per què no!? El destí havia posat al meu davant un home magnífic, una bona persona amable i considerada just al moment que més ho necessitava. Per què no, doncs? Sí, estava decidit, li trucaria aquell mateix vespre:

-Hola! Ets en Pietro Cavallaro?

-Sí ho soc. Hola Júlia, quina sorpresa!

-Jo també estic contenta de sentir-te, he pensat en tu, en la nostra fugaç trobada i en que m’agradaria molt conèixer-te més bé i per això també he pensat si a tu t’agradaria que vingués uns dies a Florència a casa teva, què me’n dius?

-Oh. Sí, sí, i tant, és clar que sí, vine quan vulguis. Quan vindràs?

-La darrera setmana d’aquest mes si et va bé, ja et concretaré els dies exactes quan tingui els bitllets. Tot seguit m’hi poso.

-T’espero, doncs. Gràcies, Júlia, estic molt molt content.

Ja hi tornàvem a ser!. Ja tornava a tenir pessigolles a la panxa i la imaginació se’m disparava. I a preparar-ho tot!.

………………………….

Vaig arribar a Florència el dia de Sant Esteve al vespre. M’esperava impacient i només acostar-m'hi em va besar -aquest cop no pas al front- amb un petó de caragol que em va deixar sense alè, i em va estrènyer com si m’hagués estat esperant tota la vida. Jo em sentia aclaparada per l’expectació que havia aixecat la meva presència.

Ell no vivia a la mateixa Florència perquè allí els lloguers són caríssims, així que carretera i manta i cap a Pratto, un poble veí. 

La seva casa era molt antiga i senzilla, però amb la foscor, el fred intens i el desig en aquell moment no vaig parar atenció a la manca d'estil ni de detalls personals; només hi havia un menjador entrat en anys amb la cuina incorporada i annex, s'obria una porta on hi havia una habitació gran amb un llit enorme. Una cosa sí que em va cridar l’atenció: al sostre, ben bé a sobre el llit, enganxat a les bigues de fusta pintades hi havia un mirall convex, com aquells de les cantonades dels carrers. Més endavant en descobriria la utilitat: “Ja era aquí quan vaig llogar el pis... i no he vist la necessitat de treure’l”.

Sense donar temps a res més, ens vàrem trobar nus l’un en front de l’altre, acariciant-nos, besant-nos, llepant-nos, vuidant el cos i l’ànima en el que va esdevenir un frenètic intercanvi d'emocions, de fluids i d’escalf. Ambdós teníem tanta necessitat d’afecte com dues criatures que han perdut allò que més estimen i només es tenen l’un a l’altre per a consolar-se.

La comunicació verbal era complicada perquè el dialecte florentí és molt tancat i a mí em costava d'entendre, per aquest motiu vàrem deixar parlar els cossos. En Pietro resultaria ser un amant tendre i generós, perquè per a ell la prioritat era fer feliç l’altra i aquesta felicitat li revertia a ell en primera instància. Els seus llavis gruixuts i sensuals i la seva llengua lenta i constant, eren uns mestres en la tasca de donar plaer quan recorrien cada un dels meus punts estratègics: el coll, els mugrons, les cuixes, el meu sexe trepidant... Els seus orgasmes eren tan estrepitosos com si el món s’hagués d’acabar. Podia estar fent l’amor tota la tarda, tenia imaginació i un bon repertori…. Recordo el dia que em va embenar els ulls amb un mocador de seda i amb un pinzell de pèl d’esquirol, el més suau, aquell que s'empra  per pintar preuades miniatures o les parts més delicades d'una pintura, m’acariciava el clítoris i la vulva produint-me un goig irrefrenable, que em va dur a un èxtasi que gairebé tocava el cel. Estàvem a la penombra i semblava que el meu cos ho il·luminaria tot amb llum pròpia. 

Li agradava contemplar-me nua assegut en un sillonet de la cantonada mentre jo estava estirada al llit plàcidament, sense parlar, sense fer res, com qui contempla la Venus d’Urbino que el mestre Tiziano hagués pintat expressament per a ell, y jo me'l mirava amb ulls de gata satisfeta i respiració pausada.

El mirall del sostre era una altra cosa. Aquest era un objecte per a compartir, i la seva finalitat no era altra que mostrar al complet i en tota la seva dimensió la lliuta d’ambdós contendents, perquè cap dels dos es perdés ni un detall del combat en cap moment. La forma convexa i arrodonida del mirall permetia que encara que hi haguessin canvis en la posició o la ubicació en el terreny de joc, el moviment i la imatge reflectida sempre hi apareixia completa, la qual cosa era altament excitant. Veure'm a mi mateixa i i veure'l a ell, com si estéssim fora de nosaltres, tenia el seu puntet morbós.

I així, amb aquest ritme van transcórrer cinc dies, fins que vaig haver de tornar a Barcelona, a la rutina. Però ara tenia un alicient, algú en qui pensar i que pensava en mi. Era tot un regal.

………………………….

Al cap de pocs dies de la meva tornada vaig rebre una carta seva preguntant-me si jo l’acolliria a casa meva uns dies al febrer: “M’agradaria molt, vine i et prepararé una visita que recordaràs de per vida”. Ens vàrem escriure diverses vegades per anar adobant el terreny i en la segona setmana de febrer va arribar impacient i nerviós, ell, que no tenia per costum viatjar. 

Li vaig ensenyar Barcelona, galeries, restaurants, indrets d’interès i racons. Aquell pis de lloguer que jo ocupava temporalment, impersonal i trist amb mobles plastificats i cortines sintètiques de gust més que dubtós, de sobte, va esdevenir un palau i durant una setmana el món no va existir per a nosaltres. Fèiem l’amor sempre que podíem i de totes les maneres que se’ns acudia: un, dos tres, quatre…, fins i tot una vegada al darrere d’una columna del Museu Picasso, on ens va enxarpar un turista badoc que va sortir esperitat. 

……………………….

Però com tot a la vida, la realitat sempre s'acaba imposant i allò que puja ha de baixar, i el perill de pujar massa de pressa és el de no donar temps a consolidar les etapes en l’ascens. Aquell frenesí no podia durar perquè no vàrem escatimar mitjans i ho vàrem cremar tot en una tirada de daus. No vàrem guardar res i quan van emergir les persones de carn i ossos que érem en realitat, dues persones de paísos diferents amb neguits i frustracions encara sense resoldre, vàrem descobrir que ambdós teníem un dol pendent i que, per tant, no érem lliures. I el dol s’ha de sentir, i la ràbia també, i hom s'ha de donar temps perquè les ferides cicatritzin i perquè l’ànima es refaci.

Ens vàrem fer feliços l’un a l’altre, gairebé ens vàrem estimar i estic segura que jo no vaig passar per la seva vida com qui fa una osca després d’haver aconseguit un trofeu. Ell tampoc no va estar un trofeu per a mi.

No ens vàrem veure més, ni telefonar ni escriure. Però ara sabia que no era només sexe allò que jo buscava...

.

El setge de Cadis (1810-1812)

Un dels gèneres literaris que prefereixo és la novel.la amb base històrica. És molt important, però, que el fons sigui rigorós i la narració versemblant. No em va agradar gens, per exemple, quan en llegir Els pilars de la Terra (Ken Follet) resultava que la protagonista havia travessat tota França en hivern a cavall i amb un nadó en braços per arribar a la fi a Galícia on els carrers estaven polsosos: justament Galícia no està mai polsosa i molt menys a l’hivern; o també quan en la mateixa novel.la explica com el protagonista arriba a Toledo on es troba amb un patriarca moro convers que, curiosament, mantenia el seu nom i estil de vida musulmans. Amb la Inquisició a la porta de casa, ni boig. Això demostra desconeixement de la realitat o de l’entorn, i no cola. Llavors em pregunto: si hi ha aquestes espifiades de calaix, com em puc creure la resta del fons històric? Per aquest mateix motiu no he perdut el temps en llegir El codi Da Vinci (Dan Brown).

Això no em passa, però, amb l’obra de l’Arturo Perez-Reverte (Cartagena 1951). Aquest escriptor demostra a les seves novel·les -a part d’un domini magistral dels llenguatges general i específic i del ritme de la narració (clar que és acadèmic de la RALE)- que ha fet un bon treball de fons que ajuda a donar versemblança a la història de ficció que acompanya uns fets provats.

A més a més, la seva crítica punyent als comandaments espanyols de tots els temps (reis, favorits, nobles, militars, governadors, clergat...), que han estat una xacra perenne i castradora de la societat espanyola de qualsevol època per la seva forma recalcitrant d’estultícia, enveja, orgull ridícul, manipulació barroera, pulsió de sotmetiment, caïnisme, escassetat de formació, manca de previssió i planificació, deixa prou clar que els què ens passa actualment no és conjuntural sinó la conseqüència directa d'un tarannà, d’una manera de ser i de fer endèmics, que s’arrossega ja des els Austries tot i els segles trascorreguts, incapaços, es veu, de pensar a llarg termini ni d’altra forma que no sigui la del peu al coll. Se salva, no obstant, la gent del carrer, el 'populacho', qui amb resignació i un coratge no reconegut han anat traient les castanyes del foc i aconseguint d’alguna forma redimir les destrosses provocades per qui exerceix el poder.

A “El Asedio” (725 pags), una novel·la potent ambientada en el setge que va patir Cadis entre el 1810-1812 per part de les tropes de Napoleó, m’ha cridat particularment l’atenció els sentiments d’expoliació i d’abandó dels ciutadans de les Amèriques (que, no oblidem, tenien representació parlamentària a Las Cortes). No se’ls deixava comerciar amb ningú més que no fos l'Espanya peninsular... no s’atenia les seves demandes d’autonomia i progrés i en les sessions parlamentàries se’ls titllava d’insolidaris; no obstant això, al mateix temps, Espanya i els seus “Grandes” ambicionaven amb avidesa les seves riqueses que gastaven sense mesura, i d’aquí que a aquells nous americans els brollés la necessitat de desempellegar-se d'una mare patria que els ofegava i duïen enganxada a la sabata com un xiclet remastegat. ("Digan lo que digan, la autonomía de los puertos americanos es irreversible. A esos criollos ya no los sujeta nadie. Para Cádiz, las crisis sucesivas y la guerra son clavos en la tapa del ataúd"... "Cádiz sigue abierto a todos, en estos tiempos convulsos que la convierten en una España en miniatura; pero cada cual conoce el lugar que le corresponde. Cuando se ignora o se olvida, no falta quien lo haga saber. Lo mismo con guerra y Cortes que sin ellas, los disfraces y la alegría carnavalesca no bastan para igualar lo imposible").

Els espanyols, entestats com sempre, van preferir fer la guerra a negociar, perdre-ho tot abans que torçar el braç. Tots sabem com va acabar aquella aventura americana: les van perdre, les guerres... i les colònies i les riqueses. Estava cantat.

La història oficial d'Espanya ens contava que els vaixells anglesos abordaven els espanyols durant la travessia de tornada, als quals robaven la càrrega i els tresors i que això va suposar el declivi d'Espanya. Fals. És massa simple donar les culpes a altri. És prou evident, que els espanyols -i de retruc els catalans- no són on són per casualitat sinó que aquell desgavell i el què ens envolta ho és per mèrtis propis i guanyat a pols al llarg dels segles, i a pols els uns i els altres -els catalans, vull dir- haurem de fer alguna cosa per reeixir.

Pel que fa a l’obra literària de l’Arturo Perez-Reverte, un autor no català -i per tant lliure de qualsevol sospita de catalanisme interessat o victimista-, és ben curiós que em provoca reflexions que cada dia m’indueixen i em refermen en una posició de secessió. No ho hauria dit mai.

Les termes de Budapest

Les termes de Budapest (per Rosa De Cyan)

http://www.lallunaenuncove.cat/

L’editorial ha dit:

"Una excel·lent mostra de literatura eròtica, tal com aquesta és entesa des el punt de vista femení. La mateixa autora ens resumeix amb unes línies la seva narració: «Una dona amb vint anys de matrimoni tediós a les espatlles, que l’havia tornat insignificant i grisa, de sobte es descobreix jove, bonica i amb una força interior esbojarrada que l’empeny a la recerca d’un amor incendiari quan ja no esperava gran cosa. I és que quan s’és presa de la rauxa, res no et detura, no valen excuses ni justificacions, els impediments semblen no existir i el sentiment de culpa desapareix... És clar que els propòsits són una cosa i la vida sovint una altra ben diferent, perquè hi ha coses que només surten bé quan no es planifiquen, quan, senzillament, hom se les troba.»

L’editorial La Lluna en un Cove m’ha publicat aquest relat a la revista núm. 26. 

No, si al final resultarà que em faré famosa i podré deixar de treballar darrere la taula d'un despatx...

El meu particular 23-F

En aquells temps jo compartia pis amb una amiga en un casalot de dues plantes en un petit municipi de L'Anoia. El pis de sota estava llogat a un metge jove originari de Navarra amb qui ens havíem fet molt amics. Nosaltres a dalt i ell a baix col·laboràvem i fèiem un bon equip per a mantenir l'edifici en bon estat i alleugerir economies.

El meu xicot, llavors, estava fent el servei militar a Berga al quarter d’acemileros. El noi havia anat fent un seguit de pròrrogues per incorporar-se a l’exèrcit, al.legant estudis –que no eren veritat, només s'hi matriculava-, tot esperant una destinació que li anés prou bé per continuar amb el treball de direcció de la sucursal d’una agència, la qual estava passant per uns moments molt delicats, ja que estava en risc d’haver de plegar per malversació de fons del propietari.

El meu nòvio -que se les empescava totes- havia aconseguit el que s’anomenava pase pernocta, que li permetia anar a domir a fora del quarter; per això havia empadronat els seus pares a Berga i els militars, que ni se'ls va passar pel cap que allò pogués ser fals, no li van posar inconvenients. Amb aquesta maniobra tenia un pis llogat a Berga -que pagava a mitges amb un altre dropo-, però la majoria de dies venia per a controlar la marxa i les trifulques del negoci, a buscar menjar que li preparava la seva mare i per veure’m a mi.



Aquella tarda del dia 23 de febrer jo era a la cuina rentant els plats i escoltant per la ràdio el vot de la investidura d’en Calvo Sotelo quan tot d’una la retransmissió es va aturar.

No sabria dir per què, però vaig tenir un sobresalt i vaig intuir que alguna cosa greu acabava de passar. No en tenia cap prova, naturalment, però m’ho deia el cor. Tot seguit, vaig deixar els plats i em vaig acostar a la finestra per mirar el carrer: tenia la sensació que d’un moment a l’altre alguna cosa hi passaria, corre cuites armades travessant la carretera del petit poble que estava desert... Quin pensament més bèstia!

No tenia hi telèfon allà (i els mòbils no existien); no sabia que havia de fer i estava sola, quan va arribar de Navarra el veí de sota molt espantat perquè la ràdio del cotxe a ell també se li havia aturat de sobte: “Ya me he dado cuenta. No sé qué puede ser pero algo pasa, algo grave está pasando...”, em va dir. Al cap d’una hora i mitja o dues van començar a arribar tèbies notícies.

De repent, em va venir al cap que aquell dia el meu xicot havia sortit de Berga més o menys a les tres de la tarda per anar a Igualada a signar les escriptures de cessió i canvi de titular de l’empresa a favor dels treballadors, els quals hi havien posat capital per a reflotar-la. Per tant, si havia marxat a aquella hora, no debia saber-ne res del el què estava succeïnt ja que per el seu cotxe no disposava de ràdio i, segurament, es trobaria a la Notaria. O sigui, acabava de convertir-se en un militar amb el rang de caporal fugit en moments de màxima alerta. Un desertor. Risc de presó o d’afusellament segons com acabés tot plegat.

Angoixada, vaig agafar el meut Seat 127 i cap Igualada a buscar-lo per advertir-lo. No va ser fàcil, cap a una notaria i cap a una altra, i al final el vaig trobar a casa dels seus pares tan tranquil (i és que tenia una patxorra...). No obstant, no es va estresar ni mica i no va agafar immediatament el seu Land Rover per retornar a Berga; es va quedar per pensar, va dir. 

Vàrem anar a casa meva, al poble, on s’hi havíen concentrat una bona colla d’amics, tots amorrats a la TV –que no recordo si tenia la pantalla en blanc o hi havia alguna imatge...- i l'orella enganxada a la ràdio esperant notícies. Ell, vestit de militar, tenia clar que si el cop triomfava, no tornaria al quarter, s’escaparia cap a França. Em sembla que jo estava força més cagada que ell!!

Per fi, després d’hores interminables, el rei va desmarcar-se de l’intent de cop d’estat i va donar les explicacions que tant esperàvem; això va ser suficient.

Com que el meu nòvio tenia un enginy i una sort fora del corrent (un cop, un amic li va dir que si hi hagués un terratrèmol, les cases en comptes de caure-li al damunt, caurien endarrere sense tocar-lo), va pensar que era imprescindible incorporar-se al quarter al més aviat millor per evitar un càstig més que segur. I no se li va acudir altra cosa que agafar son pare i sa mare i portar-los a Berga, a aquelles hores de la nit, per presentar-s’hi acompanyat de testimonis i explicant que com era a casa amb el pase pernocta, no s’havia assabentat del conflicte i per això no havia tornat abans.


Quins pebrots que va colar... i no li va passar res!!!



.

Converses amb el meu Cap

Ja hi tornàvem a ser -i aquest cop ell en una posició de superioritar ben diferenciada-, cara a cara amb aquell home subterrani amb qui jo havia col.laborat estretament durant dotze anys i que tan de mal m’havia fet. Que a causa de les seves inseguretats m’havia deixat sovint fent el ridícul amb el cul enlaire i em va fer fora del departament després que m’havia trencat les banyes per a posar ordre i mètode al desgavell dels seus assumptes; un home que, més o menys conscient o com qui no vol la cosa, sovint m’agafava el braç o em posava la mà a l’espatlla o a la cintura amb l’excusa de deixar-me passar davant. Un tocaire llefiscós. Puahhggg! D’aquesta manera, llavors, l’hostiliat es va anar instal.lant entre amdós de forma quan estàvem a prop -i això era sovint- talment semblava com si ens toqués una espurna elèctrica que ens feia rebotar. Aquella situació em va suposar una malaltia i una llarga baixa laboral a resultes de la qual el meu matrimoni va acabar en divorci. Porser m’hauria divorciat igualment. Qui ho pot saber!, però és prou clar que ell hi va tenir molt a veure tot i que no en vaig ser conscient fins anys després. I ara exigia lleialtat, el molt capullo.

Home gris, gris rata, de fet. Bon estudiant de jove però d’aquells que quan ha de posar a la pràctica allò que han après, no se’n surt ja què es perd pels serrells i en les pròpies indecisions. Té massa por d’espifiar-la, por a que l’atrapin en fals, por de perdre el control de la situació i, per tant, por de no ser estimat. És el que més li agrada i amb el què somia: que se l’estimin… els de dalt. Els de sota també, però tant se val; si ha de triar ho té clar. De moviments nerviosos i mirada imprecisa, la fesomia lletja o més que lletja: anodina, i greixosa també; una fesomia per a ser ignorada, que quan vol somriure provoca una certa repulsió perquè denota falsedat. És d‘aquella classe d’home que hom no hi pararia atenció ni ensenyant un bon feix de bitllets. Bé alguna es veu que si perquè està casat, li va costar, però està casat. I ja en són ganes i debia estar molt apurada la noia perquè amb la pudor de saliva que li fa l’alè… Es veu que hi ha gent per a tot, fins i tot per als més miserables.

Per acabar-ho de rematar, té un defecte a la parla: no sap pronunciar les R, que transforma en D, ni les L, que transforma en U. Així que no es pot dir que escoltar-lo sigui precisament un plaer. I amb això no vull pas fer burla de les persones amb defectes físics, però és que en aquest cas, tot el conjunt es demostra massa grotesc i per tant, no fa respecte.

…………………

Anys i anys de serveis en un segon terme (ell, tant que val!), i tot d’una i sense quasi ni esperar-s’ho, va i se li va presenta l’opotunitat de ser nomenat Director de la zona de ponent. No pas gràcies als grans projectes desenvolupats, tampoc per la seva eficàcia en la gestió o la millora en el servei, ni per les seves habilitats socials. No. Se li va proposar de ser Cap per la seva disposició a estendre’s com una catifa, per llepaculs, i per la certesa que tenien els de dalt que faria, sense piular i a costa del què sigui i de qui sigui, “tot” allò que ells disposessin.

Així que amb títol flamant de Director a la butxaca, estirat i estarrufat com un gall de cresta curta en una granja industrial es va presentar a l’oficina per a donar-nos la bona nova.

-Bé, com ja sabeu –només ho sabíem per rumors-, he estat nomenat Didectod. D’ada en davant, jo sedé qui us signadà eus papeds ped anad au metge, ped ues vacances i peus assumptes pdopis i eus todns de guàddia. Eu demés, queda iguau com fins ada…, i no m’empdenyeu massa, que tinc feina.

Tots els companys i jo disposats en rotllana al seu voltant que l’escoltàvem esperant un programa de treball, unes directius i uns objectius, ens vàrem quedar amb la boca oberta i amb un pam de nas davant d’aquelles manifestacions. Resumint, la cosa estava clara: els papers per sortir, els torns de vacances i els de guàrdia. Les mancances, la millora o l’eficiència a la feina o les necessitats del personal l’importaven un rave. Els ‘papers d’absentisme’ eren la qüestió fonamental. Ah!, també va voler deixar ben clar i impolut que exigia lleialtat. Si, si, l’exigia, com si això es pogués exigir que no guanyar. I jo per dins em preguntava, i tu, què ens ofereixes a canvi? El molt estret no havia entès que amb el seus plantejaments i el tracte dispensat nosaltres esdevenim mercenaris i que, per tant, ens lliurarem al millor postor sense remordiments de traïr qui sigui si això ens convé.

I vet aquí que, en un moment donat, en una pausa que va fer en el transcurs de l’arenga, em vaig girar per agafar un foli d’un calaix. Uns segons en que vaig estar parcialment d’esquena a la seva egrègia imatge, uns segons en que la seva llum va deixar l’il.luminar-me el rostre, la vaig fer bona, jo.

-Què fas? Que no veus que t’estic pad-uant, maueducada? Justament ada t’has de posad a tdeballad? Tens tot eu matí, i ada, ada quan estic pad-uant et cau comensad a fed coses. Ets una maueducada…

Em vaig quedar de pedra amb aquella definició que no admetia segones inerpretacions. Sabia que era un covard però això era nou i que tot d’una se li desfermés la llengua d’aquella forma em demostrava que, a més a més, havia estat escollit perquè era un bon candidat a dèspota.

No és persona capaç de sintetizar qualsevol cosa amb dues paraules, per insignficant que la cosa sigui. Ell ha de donar-hi voltes i més voltes, insistir i insistir explicant-se a si mateix una versió i una altra del què li sembla que és o que podria ser, i per tant, em repetia una vegada i una altra, del dret i del revés, lo maleducada que jo era (i ja no soc cap nena amb qui es pugui emprar segons quin llenguatge). Fins que, tot i el meu astorament i humiliació, em vaig plantar i li vaig dir que, prou, que jo només volia agafar un paper i que no n’hi havia per a tant. “Bueno, bueno, pdò…” va dir remugant, i la conferència es va acabar allà mateix i va marxar. Tenia una desagradable sensació i malcòs.

Ja hi tornàvem a ser, cara a cara, i ell en una clara posició de superioritat. En un primer moment, em vaig espantar, però en el transcurs de la jornada em vaig anar assossegant i recuperant l’estat d’ànim i el pensament. Se’m va acudir que ara jo era una persona nova, més forta i amb idees prou clares encara que no tingués una parella amb qui recolzar-me, una dona que s’havia fet a si mateixa a partir d’aquella patecada. Al capdevall, què seria el pitjor que em podia fer? Per una banda, un dels avantatges de treballar en un estament oficial és que, si bé et poden arraconar a fer tasques de subaltern, no et poden fer fora a no ser que cometis un delicte… i per una altra, jo no tinc vocació de trepa i a aquestes alçades ja han deixat d’interessar-me els càrrecs, les medalles i els pedestals, per tant… Així que si ho pensava bé, no era tan dolent que m’hagués maltractat davant dels companys; si més no, si les coses es complicaven en excés, podria denunciar-lo per assatjament i d’aquesta manera tindria testimonis. No m’agraden gens les baralles ni les discussions perquè no és la forma de convèncer ningú i sovint hom acaba dient coses de les quals es penedeix, però si tornava a fer-me la vida impossible, si ho intentava només, aquest cop no em deixaria trepitjar, aniria a buscar l’advocada feminista més filla de puta que trobés i no pararia fins a arrosegar-li la seva lletja cara per terra. I que sortís tot el que no havia sortit en anys. M'afiliaria a un sindicat i em cobriria les espatlles. Vaig respirar fons, i em vaig sentir bé.

La secció on jo treballava estava situada en una ala separda de l’edifici principal, de forma que hi havia poques probablilitats de trobar-nos si no ens buscàvem expressament i aquesta particularitat em va anar bé per anar posant distància emocional a l’incident. Era conscient, però, que hi havia una espasa de Damocles al meu damunt i que al mínim moviment inoportú, provaria de tallar-me el coll; així doncs, feia les meves tasques i atenia el públic correctament com era la meva obligació, feia el què tocava però de forma asèptica i sense posar-n’hi ni una gota més, procurant no implicar-m’hi, i nedant a justa distància per no perdre de vista la roba per si calia vestir-me depressa. Aquest cop no hi posaria l’ànima, ni li deixaria acostar-s’hi.

Però, és clar, quan hi ha mal rotllo, hi ha mal rotllo, i la conseqüència de la no resolució és que tard o d’hora els conflictes latents acaben petant.

………………...

El su pànic principal era que l’enxarpessin fora de joc. Que els de dalt li poguessin retreure que no estava dominant la situació; imaginar-se que algú d’alguna forma l’havia fotut i l’havia deixat en evidència, això li treia el son. Per tant, es guardava prou de donar-nos informació fins i tot important per la bona marxa del servei. Però és clar que nosaltres, els de peu de carrer, li pagàvem amb la mateixa moneda: si descobríem alguna informació valuosa, tampoc li facilitàvem per beneficiosa que fos. I és que un subaltern tractat amb consideració pot ser de molta utilitat, et pot agilitzar una feina i et pot treure de moltes cuites, però tractat amb menysteniment, també et pot posar molts pals a les rodes si ho fa amb intel.ligència.

El cas és que un dia despenjo el telèfon i el Cap des de l’altra banda de la línia m’ametralla neguitós amb una esbroncada peventiva:

-D’ada en en davant no vull que pad-uis amb la pdemsa.
-I per què em diu això? Jo no he parlat amb la premsa en cap ocasió, ni m’han trucat ni em truquen mai…
-Bueno, bueno, bueno. Si et tduquen…
-Però si a mi no em truquen mai, què els podria explicar jo als de la premsa?
-És iguau si t’han tducat o no. Ped si de cas. Tu fes eu que et dic. Si et tduquen no eus diguins des ni eus diguis que tens od-des de no pad-uad, eus dius que u’assumpte està en estudi…, que s’estan fent vauodacions…, que encada no està apdovat…, que és mou compuex i que quan se sàpiga auguna cosa ja es fadà sabed... eus dius això. És una odde. M'has entès?
-I tant, i tant. Si em truquen, així ho diré.

Està ben sonat, vaig pensar. Ves quin discurs sense solta ni volta m’acabava d’etzibar. Jo no tenia ni idea de a què es referia ni què dimonis devia d’haver passat perquè s’hagués despatxat amb mi d’aquella manera ridícula, però ja ho esbrinaria.

I ho vaig esbrinar. I no rès, un assumpte de quinta categoria on, efectivament, jo no hi tenia ni art ni part, que el va fer perdre els papers i ofergar-se en un vas d’aigua. Vaja si ens havia tocat la rifa amb un paranoic com ell. I no hi havia possibilitat de pensar en una prejubiliació… També és mala sort, dimonis!

………………

De tant en tant anaven sorgint petites trifulques que jo esquivava sense mals majors, però que m’incomodaven pel dispendi d’energia que suposava el fet d’anar sempre amb l’escopeta carregada. La tercera rebregada amb entitat des del dia de la presentació i la de la premsa es va produir a rel d’una guàrdia. Sempre per bagenades.

Resulta que amb quatre mesos d’antelació ja s’havien establert els torns per Nadal. Ara bé, amb tan de temps per endavant, quan arribava el dia un canvi o altre per uns o per altres era gairé inevitable. Mai hi havia hagut problema i el servei mai havia quedat desatès. Des de sempre els companys de l’unitat ens posàvem d’acord i ens feiem les substitucions si algú per necessitat li ho demanava. Quan això passava, el costum era enviar un correu intern al servei de Recursos Humans comunicant el canvi per reflexar-ho als llistats oficials i aquell servei, en teoria al menys, ho traslladava als Caps. I aquí pau i després glòria. Enguany em quedaven tres dies de vacances per a fer i volia fer-ne un ‘pack’ amb les guàrdies. Total, estem parlant d’engrunes.

Però aquesta vegada no. Aquesta vegada ell havia decidit pel seu compte que volia estar al corrent de tot amb pèls i senyals, de forma que qualsevol coma fora de lloc implicaria que ell també ho estaria i, per tant, s’ho prendria com una afront personal. Però a mi aquesta informació esencial no m’havia arribat, i jo vaig fer com sempre. I sant-torne-m’hi, i un altre cop, merder. Una companya em va telefonar a casa per advertir-me que estava fet una fúria amb la meva absència; es pensava que l’havia enganyat, que li habia colat dies de més i que expressament no l’havia informat en relació a aquestes dates.

N’estava ben tipa de tant tiba i afluixa i de tanta guerra de guerrilles. Quin avorriment! Treballar no sé si treballem gaire, però el què és tocar-nos mútuament els bemolls… Així que vaig decidir agafar el toro per les banyes i resoldre d’una vegada i que sortís el sol per Antequera... El vaig estar telefonant infructuosament diversos cops durant el matí, però com que no me’n vaig sortir, al final li vaig enviar un correu electrònic des del meu ordinador personal:

“Benvolgut Sr Brunet,

He intentat parlar amb vostè en diverses ocasions durant aquest matí però això no ha estat possible, i com que sembla que hi ha un malentès en relació als torns de guàrdia i les vacances que encara tenia disponibles, li escric aquest correu per aclararir-li-ho abans no se'n faci una pilota massa gran.

El cas és que quan la seva secretària ens va demanar la llista de guàrdies per al Nadal i Cap d'Any, jo li vaig enviar un correu amb la informació on hi feia constar també els tres die que tenia pendents. Ella em va respondre dient-me que les vacances les havia de demanar a part, directament a Recursos Humans perquè era una cosa diferent.

Així ho vaig fer i vaig escriure un correu intern al Cap de Recursos Humans comunicant-li-ho i demanant-li que em digués si li semblava bé o ho havia de fer d'una altra forma. No em va contestar amb la qual cosa vaig creure que ho donava per bo, i com que fa dies que vostè va parlar amb el responsable de la secció per lligar el tema, jo em pensava -pot ser ingènuament- que ja n'estava al corrent. Es veu que no.

No és gens fàcil contactar amb vostè per la quantitat de visites, reunions i sortides a que està sotmes, i més si tenim en compte que no estem físicament massa a prop, de forma que qualsevol aspecte a tractar requireix un desplaçament. Em sap greu que s'hagi produit aquesta situació indesitjable per una deficient comunicació atribuible només a circumstàncies fortuïtes. En podem parlar quan m’incorpori o abans, si vostè vol.

Vull que sàpiga que en cap cas he intentat amargar-li res i que me'n cuidaré prou de fer res fora de la normativa, atesa l'animadversió que em dispensa tot i els anys transcorreguts. Jo, per la meva part, he procurat fer net i mirar endavant. M'agradaria el mateix per part seva.

Ben atentament.”

Em va respondre amb un esqüet: “En parlarem quan tornis”.

………………

Efectivament, el dia de la meva incorpració la primera cosa que va fer va ser cridar-me al seu despatx. Estava ansiosa. Tot i que sabia que no tenia res per amagar, no deixava de ser un situació desgradable que implicaria un combat en desigualdat de condicions, jo per dessota. Abans de sortir, vaig intentar serenar-me fent una sèrie de respiracions profundes, distendint la musculatura del cos i la cara, autoconvencent-me de les meves raons i de les meves possibilitats, i em vaig dirigir a l’escorxador amb l’escut fermat per a parar el cop i l’espasa esmolada per a contraatacar:

-Puc passar?
-Passa.
-Vostè dirà… -Vaig preferir que prengués ell la iniciativa perquè no volia posar-me en evidència en primer lloc ni donar-li pistes. Així, quan m’engaltés la primera andanada ja veuria per on anaven el trets-.
-A veude, ped què no em vas did dès deus dies de vacances? Sempde fas eu que vous, ped què no fas con tothom? Fes com tothom, cony! A veude què costa? Te’n vas, no dius des i jo me’n haig d’assabentad peus autdes.

Estava asseguda amb el posat dret i ferm, lleugerament arrepenjada endarrere i guardant les distàncies, tal com s’ensenya a la PLN i a les tècniques de comunicació. Curiosament tremolava més ell que jo, i no em mirava. Anava parlant i parlant a l'infinit, preguntant-se i responent-se a si mateix tot el guió, repetint-lo un cop i un altre i jo, a l’altre banda de la taula, sense dir res esperant que acabés la lletania. I en un moment de respir, vaig aprofitar per intervenir.

-Senyor Brunet, jo he seguit el protocol, tal com fins ara estava establert, li ho vaig explicar al correu que li vaig enviar… -Em va interrompre de sobte.
-I això que dius que et tinc anivadvedsió, ja ho estàs detidant!!!. Jo no et tinc anivadvedsió, eh! Això no és veditat. Ja ho estàs detidant, vull que ho detidis!!
-Bé, a mi em sembla que si que me’n té, i em sap greu, perquè tot i que ha passat molt de temps no em sembla veure que l’assumpte s’hagi oblidat. Jo, per la meva part, preferiria no mirar enrere i fer foc nou. Seria beneficiós per a tots.
-Això ho has de detidad, em sents!?. Ho has de detidad.
-Em sap greu, Sr. Brunet, però no podrà ser perquè avui per avui jo ho sento així, per tant no ho puc pas retirar. –Estava enfadadíssim, però jo estava segura de la meva idea. A més a més, si em retractava per escrit tal com volia per a fer-lo content, i considerant que res havia no havia canviat, jo perdria una prova essencial en cas de litigi si les coses es complicaven en un futur. Així que m’hi vaig negar repetidament-. De totes formes no pateixi, que cada vegada que hi hagi algun canvi, li ho faré saber expressament. M’ha quedat prou clar i no m’ho haurà de tornar a dir.

Com que jo no donava mostres d’afebliment, però tampoc no el provocava sinó que li donava llargues sense mostrar agressivitat, l’assumpte va entrar en una via morta. Llavors es va anar calmant. Al final, em va preguntar per la feina i com anaven els temes a l’oficina.

………………

Han passat els mesos. Ambdós ens coneixem i sabem quina és la posició de cadascú. Em consta que ha fet cursos de millora del lideratge... i ara em tracta amb condescencència i paternalisme, i jo li segueixo el corrent. La diferència està en que hi ha quelcom important que vaig aconseguir amb aquell cos a cos dialèctic: Respecte. No vull res més.

Pedres i mentides

Durant aquest temps en què l’Estatut s’ha anat discutint i llençant-lo a la cara d’uns i altres, he acabat per no fer cas als polítics. He deixat d’escoltar-los conscient de la manipulació que han estat exercint tant als catalans com als què no ho són. He estat pendent, això si, de l'opinió de periodistes i analistes de diverses tendències i dels experts en la doctrina del Dret.

La meva conclusió ha acabat sent, per una banda, que els polítics ja ens van manipular quan varen presentar a Referèndum un Estatut que de sobres sabien insconstitucional (un Estatut de màxims, van dir, recordo) i sabien també que “algú” els l’intentaria tombar. No obstant, tot plegat serviria perquè Madrid es veiés obligat a reformar la Constitució -com si aquí fóssim Suïssa- a fi de donar compliment a la voluntat dels catalans democràticament expressada a les urnes (i és molt esperar, crec, atès el poc tarannà democràtic d’Espanya. I la història em remeto), i ells, els polítics d’aquí, quedarien com uns bons nois defensors del catalanisme que havia esgarrapat Espanya. En realitat, però, sembla que ses senyories estaven més preocupades pels beneficis del partidisme i pel poder que els dóna el ‘seient’, que no pas pel sentit real de país.

Per altra banda, el desprestigiat TC ha fet el seu paper i té raó pel que fa a l’estricta aplicació de la Llei declarant la inconstitucionalitat del text. El què passa és que aquest paper -ben galdós per cert- l’ha fet tard i malament. I dic malament perquè, després haver trigat quasi quatre anys per a dir que ‘no’, ho podia haver fet per descomptat molt abans i de forma elegant, sense ferir sensibilitats, argumentant en positiu, donant opcions, i suggerint alternatives i comprensió. Hi ha moltes formes de dir que no, i aquí s’ha aplicat la més grollera: tallant curt i ras, deixant terra cremada i trepitjant els seus habitants.

Estic emprenyada, doncs, amb el TC per les males formes i amb els polítics d’aquí i d’allà per la seva constant manipulació -equivalent a mentides- amb missatges interessats i contradictòris a la ciutadania i pel permanent llençament de pedres els uns contra els altres. M’ha quedat la impressió que la finalitat última no és Catalunya ni els calatans sinó “el partit”, amb la qual cosa no hi estic gens d’acord, naturalment.

Així doncs, em pregunto, de quina forma m'haig de manifestar el dia 10 de juliol si estic pensant que m'utilitzen, que les seves intencions reals no són les que em volen fer veure i que, o als uns o als atres, els estic fent el joc?