Desvaríos: del sexo y del asesinato

Bien mirado, el sexo y el asesinato tienen aspectos que se parecen mucho.

Y es que si lo pensamos bien, tanto en el sexo como en el asesinato –impune, naturalmente- lo que de veras es díficil es la primera vez: uno está confuso, nervioso, expectante... Pero... pasa la prueba.

Cuando sucede la segunda vez, uno está aterrorizado: recuerda lo que sucedió en la primera; lo que tuvo de satisfactorio o excitante y sobeviene la inseguridad, un temor brutal al fracaso... Pero... sobrevive.

No obstante, en la tercera vez, uno ha tomado conciencia de que ha abierto un camino –un “dejà vu”- y sabe también que el período iniciàtico ha sido superado con éxito: de ahora en adelante todo va a ser más fácil... Ahora ya no tiene por què tener miedo y puede, por fin, disfrutar sin límites...

Pero, al final, cuando uno tiene las manos demasiado manchadas y se han conocido tantos cuerpos, los límites desaparecen, y uno ya no sabe quién es.

Una conversa entre amigues

Feia temps que no veia l’Elisa, i ves per on, tan gran com és Barcelona, que ni ella ni jo hi vivim i tan diferents com tenim els gustos, vàrem coincidir un dissabte en una parada dels Encants remenant una muntanya de jerseis. No ens vàrem barallar per la mateixa peça, sinó que ambdues vàrem aconseguir el que més o menys voliem.
-Ostres, quina casualitat! Tan de temps i just aquí… i amb aquest fred. Com et van les coses?
(No recordo si ho va dir ella o jo, pel cas tan era, perquè tan la pregunta com la resposta eren intercambiables).
-Bé, suposo; com tothom –digué l’Elisa-. Teballo a les tardes en una botiga de jaquetes de pell; no és de luxe, únicament napa i corder però està bé i les peces són de bona qualitat. Vine un dia i la veuràs, t’agradarà i no aixequem la camisa a ningú. I a tu, com et va?
-Doncs no estic passant pel millor moment de la meva vida, però mira, m’he tornat una mica estoica hi ho vaig trampejant, acceptant les coses com venen; vaig ‘anguilejant’ i aprofitant les ocasions que em fan sentir bé.
-Ja, Ja, ‘anguilejant, m’agrada la paraula. Tens uns acudits. Escolta, tens tard? Si vols podem anar a fer un cafè aquí mateix i aprofitem l’encontre per despatxar assumptes pendents des de l’última vegada.
-Oi tant que si!, som-hi.


-I ara parlem del que importa. Com vas de ‘nòvios’?
(No recordo si ho va dir ella o jo, pel cas tan era, perquè tan la pregunta com la resposta eren intercambiables).
-Ai noia!, dons ara mateix -bé, de fet ja ni me’n recordo des de quan- estic en “stand by”, és a dir, estic al dic sec amb la barca penjada sense que ningú li pinti els baixos. I és que ja no hi ha forma de trobar pintura de qualitat d’aquella que resisteix i que llueix; només aigua ‘xirri’ esclarissada que no serveix ni per donar una mica de color, o engrut d’enganxar paper que tot ho empastifa. En definitiva, o l’encefalograma pla o el mal rotllo. I és que sembla mentida, perquè mira que n’hi ha d’homes i de ben segur que n’hi ha molts que valen la pena, però jo no sé on són. –Li vaig dir a l’Elisa.
-Marta, ja t’ho diré jo on són els homes: al futbol, sobre tot; a les carreres de bicicletes o de motos, fent escalada o algun esport de risc, a la sala de ‘fitness’ del gimnàs (vinga dale, vinga dale, a veure qui la té més grossa, la musculatura), als bars en grups de mascles de pit inflat o de cap cot, o procurant llançar l’ham a veure si solucionen l'àpat del dia, a les pàgines de contactes ara l’una ara l’altra, o passant hores i hores amorrats i atrafegats a l’ordinador. Hi vas tu a algun lloc d’aquests?
-No, que no hi vaig! –li respongué fermament-. Tots aquests ambients que em dius són móns de competició, amb els altres o amb un mateix, i a mi no m’interessen; ja prou que haig de barallar-me a la feina com per continuar quan surto al carrer. A mi m’agrada fer activitats diverses que em ventilin el cervell, que em donin algun tipus de coneixement, que em permetin expressar-me d’alguna forma o que les pugui compartir en un mateix nivell…, però aquestes són activitats en què només hi trobo dones. No sé si m’explico
-Si que t’expliques, si, però em sap greu dir-te que ho tens –que ho tenim- fotut, perquè fixa't que estàs parlant de galàxies que ni tan sols es freguen per una punta.
-És una generalització molt ampla.
-D’acord. Però, els fets són els fets, o et penses que això que em dius només et passa a tu? Escolta, fa quinze anys que em vaig divorciar, ja és prou temps, oi? I des de llavors no he aconseguit tenir una ‘parella’ que durés més de quatre mesos, si hi arribava, i amb empentes i tombarallons. Al final vaig desistir i vaig decidir que ho deixava tot en mans del destí…
"Però deu fer cosa de dos mesos, em trobava a la cúa dels anàlisis a l’ambulatori de SS quan se’m va acostar un senyor d’uns 58 anys, molt ben plantat i molt educat que em va dir que era de fora, que no estava acostumat a anar a aquests llocs i no en coneixia el funcionament. Li vaig explicar més o menys, miri doni el paper allà i ja ell cridaran.
"En acabar ell i en acabar jo, me’l vaig trobar a la sortida esperant-me per a donar-me les gràcies i per convidar-me a un cafè per refer-nos del acte de vampirisme al què ens haviem sotmès. I, una mica desconcertada però complaguda, vaig acceptar l’oferiment. Xerrant, xerrant, em va semblar prou atractiu i tot un cavaller amb el cap ben moblat; no va passar massa temps que em va dir que estava divorciat i sol en aquesta ciutat d’interior i que s’hi estaria per feina un any i mig o dos i no coneixia ningú encara. Així doncs, seguint el fil i la lògica, em va demanar el telèfon per convidar-me algun dia a sopar. No em va semblar gens agoserat, al contrari, però tot i així, jo estava una mica reticent per allò de gat escaldat… i no hi tenia massa confiança.
"No obstant, al cap de cinc dies em va trucar per concretar la cita (Ui, mira! Doncs si és formal i tot, quina troballa!).

-Vols que anem a Barcelona o coniexes (ja ens tutejàvem) algun lloc d’aquí que estigui bé?
-Conec un parell de llocs adients, de manera que ens podem quedar, així no ens farà tanta mandra a l’hora de tornar i tampoc no haurem de controlar el vi.


El sopar va estar molt bé i ell un home encantador: culte, de gestos suaus, bona conversa i disposat a escoltar, gens invasor; i com que m’estava agradant dedebò, me’l començava a mirar amb els ulls de l’expectativa. En acabar, em va acompanyar fins a casa, naturalment. I just a la porta del carrer:
-Bé, què fem? No ho deixarem pas estar ara? Què et sembla, ho acabem a casa teva o anem casa meva?
Ni que m’haguessin submergit a l’oceà Àrtic m’hauria fet tant mala sensació. Quasi com una ordre, l’única opció que em donava era la de triar on, aquí o allà. L’hauria esgarrapat, li hauria desfigurat aquell rostre de déu de l’Olimp. Ves a la merda, estúpid prepotent! pensava jo. En tant pocs segons, just el que dura una frase inoportuna, havia perdut tot l’encant de forma irrecuperable. No va tenir el tacte de treballar-s’ho ni tan sols un parell de dies més; ni un intent de jugar al joc de la seducció (m’agraden els teus ulls, em moro de ganes d’acariciar la teva pell, somiaré amb tu avui...) per despertar-me aquell desig irrefrenable… i jo hi hauria caigut de quatre grapes; però no, massa feina i quina mandra!
-Vaja. Perdoni –li vaig respondre tornant a parlar-li de vostè-, pero no l’havia entès. Em pensava que m’havia convidat a sopar i jo no sabia que això era el preu d’un 'polvo'. No m’ho ha dit abans, oi?
-Dona, no t’ho prenguis així…
-En tot cas, el que vostè m’està dient és: jo la convido a sopar i després, follem –jo ja no volia dissimular la grolleria- I no entenc què té a veure una cosa amb l’altra si no és pel pagament d’un servei; però jo en tinc de diners per pagar un sopar, si els vol.
-Bé, no sé… –llavors el desconcertat era ell-. Ja et trucaré un altre dia, quan estiguis més tranquila.
-Ja n’estic de tranquila. No hi pateixi i no cal que corri, tampoc, a telefonar-me. Espero que es diverteixi el temps que li queda d’estar aquí. –No es va disculpar i per la cara que va fer, crec que no ho va entendre.


-Ja ho veus Marta. Fi de la pseudo aventura amorosa i tot el meu goig al pou. Per a mi, una cosa és un encontre casual fruit d’una atracció imprevisible i sincera que s’acaba allà on comença; ara bé, si em fico al llit el primer dia amb un home que puc arribar a freqüentar però que no em vol conèixer i a qui li importo un rave, què en puc esperar? Pot ser m’ho hauria passat bé, o pot ser no, tu ja m’entens. O també podria penjar-me’n i que me les fes passar més magres que Caïn. Allò que dèiem: o aigualit o grumollut.
-Puah!, Quina merda, no?
-Si...
-Ummmm! aquest cafè és boníssim i aquest crusant de xocolata... i mira que el lloc és ‘cutre’. Per cert, saps l’Adela Plans? se’n ha anart a Nova York i ha muntat un xiringuito per fer truites amb patates i pa amb tomàquet que... bla, bla, bla, bla...

Els testos no s'assemblen a les olles

Hi ha fets, que tot i semblar banals, mirats d’aprop defineixen una situació, una persona o una acció com si fos d’allò més trascendent.

El cas és que fa pocs dies el regidor electe del qual en soc la secretària ha vingut fins al meu lloc de treball i treient el caparró des de la porta, sense acabar d’entrar i amb una mitja rialla, m’ha dit:
- Olga, que pots venir un moment al meu despatx?

Ui! he pensat, a veure en quin merder em voldrà ficar aquest ara... perquè si l'experiència no m'enganya... Però, el cap és el cap, així que m'he aixecat molt diligent disposada a parar les orelles.

- De fet, és una cosa d’informàtica; vejam si m’ho pots solucionar.

Que consti que no soc cap 'crack' amb la cosa de la informàtica, jo.

Tot seguit, m’ha mostrat la pantalla de l’ordinador. S’hi podia observar la pàgina d’un diari digital en la qual juntament amb la notícia hi aparexia un home, el seu pare, segons m’ha dit. Llavors m’ha preguntat:
- Que creus que ens assemblem el pare i jo? Tothom diu que jo soc més de la banda de la mare i que les meves germanes ho són més del pare... A tu què te sembla ? -M'ha etzivat amb un to de veu entre mel.liflu i reverencial.

Jo que me'ls miro, ambdós, i a mi que no em semblava res ; tan lleig l’un com l’altre, si de cas la fesomia del pare amb més mala llet (una ‘llumenera’ que, pel que es veu, és tota una institució a Catalunya). I jo, empassant-me la saliva per allò de, i ara què li dic, i si la cago perquè no és el que vol sentir en una cosa tan personal?

- La veritat Sr. Pagès, no ho sé, no conec la família per part de la seva mare...

Ell ha fet un gest amb el cap indicant com una mena de desconcert.

Quina pregunta, si no té ni cap ni peus! De sobte, però, se’m ha encès una llumeta que m'ha fet intuir per on podien anar realment els trets, així que per sortir ràpidament del compromís m’he avançat i li he preguntat:
- Que pot ser vol imprimir la pàgina?
- Si, si, si, això mateix. Ho he estat provant diverses vegades, i res. No hi ha manera.
- A veure, deixi’m que li miri... -He estat remenant pel "Panel de control"-. Efectivament, guaiti, aquesta impressora que té configurada es va fer malbé i s’ha hagut de substituir per una de nova. Tots els del departament ja ho tenirm arranjat però es veu que vostè encara no, i per aixó no pot imprimir res. No pateixi que ara mateix parlaré amb els informàtics perquè vinguin i li configurin.
- Bé, no t’amoïnis, no cal que hi vagis desseguida...
- I ara! No és pas cap molèstia, és la meva feina i quan més aviat millor, i així no caldrà pensar-hi més. -Quina amabilitat! mira que soc llepaculs, m'he dit a mi mateixa.

Els informàtics s’hi han presentat tot seguit.

...........................

Al cap d’una mitja hora, o tres quarts, el regidor electe ha tornat al meu despatx i treient el caparró des de la porta, sense acabar d’entrar i amb una mitja rialla, m’ha dit :
- Olga, només vull que sàpigues que ja han vingut els informàtics i que ja m’ho han solucionat. Sembla ser que la impressora que tenia configurada es va fer malbé i l’han substituit per una de nova que m’han hagut de configurar perquè pogués imprimir i ja ho he fet.


"Me lo dices o mes lo cuentas?" i jo què li havia dit? he pensat. M’ha quedat una boca de tòtila tan oberta que gairebé em toca a terra i em sembla que encara no m’ha marxat la cara d’estupefacció... Està clar que ni els testos s’assemblen a les olles... ni ser electe és cap mèrit. Ah! i tampoc ens podem refiar d'una cara amable.

Fer una "Funa"

Avui dia no és fàcil defensar els nostres drets. Sembla que en aquest món occidental tan civilitzat on vivim, hereu de Sòcrates, de l’Humanisme, de la Il.lustració, de les Revolucions francesa i industrial, de la Carta dels Drets de l’Home o del Maig del 68 , entre tants d’altres, la Llei que ens aixopluga hauria de respondre només amb un ‘clic’. Però, “naranjas de la China”, anys lluny d’això! Mana qui mana, qui té més diners o l’arreplegat que, tot d’una, per un cop de sort o a cops de colze, s’ha enlairat rapapant-se al silló més tou i aferrant-se al seus braços com si estigués enganxat amb ‘Locktite’, i pobre de qui gosi moure-li!

I què hi poden fer els qui no han tingut cap possiblitat perquè surten amb desaventatge o han tingut escrúpols o els senzills –que si, d’acord, algun dia heretaran la terra com diu la Biblia, però de moment...- davant dels atropellaments de poderoros o trepes? Ben poca cosa, em sembla. Trampejar la situació i anar tirant.

No obstant això, fa dies que hi dono voltes a resultes d’un programa de TV3 que tractava de l’acció social empresa per associacions de xilens contra persones que, tot i que és ben sabut que van estar torturadors o criminals en l’època de Pinochet, no han estat detingudes, ni jutjades, ni molt menys condemnades. L’acció social en qüestió consisteix en fer-los una “Funa”; això és denunciar públicament de forma ostensible, exaustiva i cara a cara els seus crims, avergonyir-los i complicar-los la vida de manera que si no aconsegueixen que siguin jutjats, al menys que no siguin tan feliços.

A petita escala i salvant les diferències, seria com si ens trobéssim molts cobradors del frack trucant a casa nostra o quan anem a comprar el pa o a la feina o mentre fem una copa al bar preferit, amargant-nos l’existència permanentment. Una “Funa”, ho trobo fantàstic. Una heina de denúncia emprenyadora com una mosca collonera però legal, barata i efectiva amb alta probabilitat. En defintiva seria tocar els ‘bemolls’ als autoritaris, als abusadors o les males accions de difícil sanció.

Un exemple senzill: aquest cap de setmana uns amics m’han convidat a una casa que tenen a La Cerdanya i ha ocorregut que la gossa d’algú del poble –a qui jo no conec però tothom sap qui és- ha tingut nou cadells i a aquest ‘algú’ no se li ha acudit altra cosa que posar-los tots nou a dintre d’una bossa de plàstic i estampar-los contra la paret i, tal qual, sense mirar, l’ha llençada al contenidor d’escombraries de la plaça. Si els gossets haguesin mort no hauria passat res més; la resta de la brossa els hauria cobert i ja està. El cas, però, és que tres no han mort desseguida (si els mates, al menys mata’ls bé) i han començat a xisclar deseperadament fins que uns nens d’uns deu anys, indignadíssims, s’han ficat a dintre i els han rescatat tot i la protesta d’un pare que s’inhibia. Principis (i la Llei) obliguen, i els nens han fet el que calia malgrat que han acabat morint tots.

És admissible, des d’un punt de visa ètic, que una persona llenci bèsties vives a un contenidor d’escombraries? si la resposta és no, què s’hauria de fer davant d’una acció com aquesta que la Llei, tot i estar ben escrita, no és capaç de punir? (Rectifico, és l’Administració publica qui no és capaç de punir). Doncs els ciutadans sensibles i emprenyats podrien fer-li una “Funa” al barrut de qui parlem. Per exemple: posar diversos cartells repartits pel poble que diguin: “Fulanet/a-de-Tal has llençat els gossos vius al contenidor. No et fa vergonya?” La qüestió és de posar-lo en evidència, vaja; i si els arrenca se’n posen de nous. I quan anés a la carnisseria o a la fleca se li podria preguntar: “Que ets tu el dels cartells?”, i la gent amb qui es creués pel carrer li podrien retirar el bon dia... S’accepten idees.

Podria ser que el personatge fos masell i li entrés per una orella i li surtís per l’altra... o pot ser no, podria ser que, a la fi, li surtissin els colors i un altre cop s’ho pensaria dues vegades.

Bé, aquest seria un petit exemple sobre una situació mímima o local, però, per què no extrapolar-ho a altres aspectes de la vida social adaptant l’acció segons el grau de trascendència? Per què permetre la impunitat? Al capdevall com que està vist que els diaris no acaben de fer efecte i la justícia és tan lenta, la comunitat organitzada té tot el dret de presentarse al lloc de treball o davant la porta de la casa on viu l'agressor -o el polític de torn- i escarnir-lo. I que reclami ell.

PD: M'hi apunto.

Dies de mala sort

De vegades la vida es torça de tal manera que no ens deixa viure. No cal que passin grans desastres, amb minúcies n’hi ha prou si se succeïexen una darrere l’altra i gairebé encavallant-se. I és que des del desembre passat, que em van furtar la bossa de mà amb tot el que hi havia dintre mentre badava en un centre comercial a Barcelona, no he parat. No cal que en faci una llista, però Déu n’hi dó!; fins i tot la meva filla m’ha suggerit que podria ser que algú m’estés fent “Vudú”, i si jo fos creient, de ben segur no despreciaria la idea.

Aquell furt, però, em va donar l’oportunitat d’experimentar en viu en directe de la síndrome de l’immigrant sense papers. Sort que la direcció del centre comercial es va posar les piles i em va atendre amb gran professionalitat. Fins i tot em va donar diners per poder tonar a casa. Insòlit! amb els temps que corren.

Un altre dels darrers entrebancs digne de menció ha estat, per posar un exemple, l’atropellament d’una àvia en un pas de vianants un d’aquests diumenges de pluja maig que ens han vingut visitant amb tanta insistència. I sort que no corria! i així només es va fer una fisura al turmell –‘només’, és un dir, naturalment-. Això em van dir després de quatre hores a urgències, ella, jo i dues iaies més que l’acompanyaven per anar a ballar a la Llar del Jubilat. Els vaig esgarrar la tarda, pobres. La llàstima que em va fer quan la vaig anar a veure al cap de dos dies a l’hospital!

O què dir també de l'herpes zoster a la cadera que em va tenir fora de joc més d'un mes.

Però la matinada del dilluns 9 de juny, he tingut la darrera experiència desafortunada de tot el reguitzell que s’han vingut seguint. A una hora indeterminada de la matinada m’ha despertat un ‘clac’. M’he pensat que eren les meves gates, que dormen a la cuina i sempre fan de les seves, i no n’he fet cas. No obstant, cap allà les 5 m’he tornat a despertar aquest cop a causa d’una forta pudor de cremat i una cuïsor a la gola del tot desconeguda per a mi. He fet el gest d’encendre ell llum però no n’hi havia. He anat a les palpentes fins al quadre elèctric i he comprovat que havia saltat el diferencial, però l’he connectat de nou sense problema i ja he tingut llum. Llavors, sorpresa! El meu pis estava ple de fum. M’he espantat. He corregut a obrir les finestres i, un cop fet això, m’he disposat a trobar l’orígen de l’incendi allà on fos. He recorregut les habitacions, he comprovat tots electromèstics de la cuina, dels banys, de l’estudi... res, tots estaven freds. El fum s’anava debilitant, però la pudor persistia i jo no trobava el foc. He decidit trucar la Policia Local per demanar orientació i ajuda, però em temo que m’ha atès un novell o algú que debia estar mig endormiscat i m’ha aconsellat que, com que no hi havia foc, avisés un lampista perquè mirés els ploms.

De moment m’he conformat, però hi he anat donant voltes i se’m ha acudit que així les coses no es podien quedar, i posar-me al llit a esperar que es fes de dia per telefonar el lampista no em convencia. Jo havia de ser a la feina a les 8 de matí i en sortiria a les 3 de la tarda, així que, còm podia jo deixar el pis sòl tantes hores sense resoldre el problema? Era evident que si hi havia fum era perquè hi havia foc en un lloc o altre encara que jo no el veiés i no és cosa que es pugui obviar. Podia ser perillós,oi?. No. N'hi pensar-hi. Canvi d’estratègia i anem a l’engròs: vaig trucar al 112, Emergències (pot ser ho hagués hagut de fer de bon començament, però em va semblar exagerat si no veia flames) i al cap de deu minuts ja tenia una dotació de bombers trucant a la porta, jo demanat-los que no fessin soroll per no despertar els veïns. Eren tres homes com tres Déus, de guapos, que si m’haguessin fet triar no sé pas per quin m’hauria decantat i jo “con estos pelos y la bata de franela” i mira que en tinc de seda i uns conjunts d’allò mes suggerents. Però, un altre cop la situació em va arreplegar badant.

Es van posar buscar el foc per tot arreu i, a l’gual que jo, tampoc el trobaven. Ells, però, tenen l’olfacte més fi la intuïció més desenvolupada, de manera que un d’ells, com un gos de cacera que ensuma la presa, s’ha deixat portar per aquest sentit primari que l’ha dut a la fi a sota la taula del despatx on hi tinc la torre de l’odinador i, en retirar-la, ha vist com havia cremat deixant tot de sutge pel terra i pels suports de la taula. El maleït ordinador m'acabava d'infligir el darrer i definitiu sabotatge d'enguany.

Mentre estàvem amb aquesta operació, van aparèixer, a més a més, dos policies ben plantats (que només fan el torn de nit aquests?) que havien vist el cotxe de bombers al carrer amb els llums taronges pampellejant i ara ja n’eren cinc, d’homes a casa meva a les 6 de la matinada -i jo que semblava una "maruja"-. Hauria estat diferent si només n’hagués vingut un...? Però, una cosa és somiar i una altra la realitat. I tocant de peus a terra, em vaig acomiadar de tots els meus salvadors amb un sospir.



Bé, allò que deia: a voltes, la vida s’entesta a fer-nos la guitza i no ens dexia viure. A veure si escampa d’una vegada i aconsegueixo redreçar-me i trobar el nord...



.

El perdón inútil

Agosto, en plena canícula.

Me encontraba paseando indolente y aburrida por el paseo marítimo de un pueblo anodino con una playa sin relieves. Había poca gente, y además gritaba. Casi todas las tiendas estaban cerradas y las que estaban abiertas mostraban ropas y cachivaches útiles solo para regalar a quien no apreciamos.

Me paré ante la puerta de una librería; ni siquiera eso, era una papelería con la mercancía amontonada sin orden aparente. No obstante, en un lateral de la entrada, había una colección de viejas glorias -más bien, no tan glorias- de la literatura que tomaban el sol de media tarde, requemándose apretujadas en un cajón y ordenadas casi en formación militar. Escarbé por si había algo aprovechable entre todo aquel batiburrillo y allí lo encontré. Un pequeño libro de 185 páginas: "UNA PASIÓN PROHIBIDA", de la escritora uruguaya Cristina Peri Rossi. Yo no sabía nada de la autora pero el título me pareció sugerente y removió en mi interior un gusanillo erótico-morboso; eso de la pasión y el hecho de estar prohibida, aún más. De entre todos, éste era de los caros: 2€. Sí, sí, ¡dos euros! I lo compré.

Esperé hasta la noche, en la soledad de la habitación del hotelito en el que me alojaba para dejar volar mi imaginación con ensoñaciones a través de la lectura. Era un libro de cuentos para adultos, sí, pero ya en la primera historia me di cuenta de que la cosa no iba por donde yo había pensado y tuve cierta decepción. No estaba para argumentos que me calentaran la cabeza. Me sentía plácidamente aletargada y deseaba continuar de aquel modo, de manera que a regañadientes lo aparqué.

....................................

Hace cosa de un mes lo he retomado con renovado interés. Cinco días me tomó su lectura. Hay quien lo habría leído en dos o en uno, pero yo soy lenta quizás porque me gusta aprehender lo que se dice en los libros que me interesan; subrayar con lápiz lo que me emociona, poner una flecha a lo más importante, doblar un poquito por arriba o por abajo la esquina de la página en donde se encuentra el párrafo que me ha iluminado… todo eso y, claro, tardo más que la mayoría de la gente en terminarlos.

Resultó ser un libro delicioso, una pequeña joya muy bien escrita a mi parecer. El título no sé qué pinta en relación al contenido ni a quién se le ocurriría, pero las historias, la forma de narrar, la riqueza del vocabulario, la brevedad tan bien condensada me dejaron gratamente sorprendida.

Pero de entre todas ellas una me llamó particularmente la atención: "Una lección moral" (total, dos páginas y media). Una perla.

Sintetizando:  La (o el) protagonista del cuento venía a decir que una gran lección había consistido en comprender que no debía perdonar a sus enemigos aunque no hubieran conseguido destruirla, todavía. Ella (o él) no adulaba a nadie, y eso provocaba el rencor de quienes querían sentirse halagados; ella (o él) se resistía a competir por el beneficio, la fama o el poder, y con ello, privaba a los demás de oportunidades de vencerla. Si ella (o él) se hubiera dignado reconocer la hostilidad de los sentimientos de sus enemigos, o el daño recibido, ellos habrían tenido la posibilidad de mostrarse magnánimos, generosos y hasta arrepentidos; posiblemente no la habrían atacado más. Reconocer que la agresión había sido poco efectiva lesionaba la vanidad de sus atacantes y les disminuía la autoestima. Su resistencia (la de ella, o de él) a defenderse les creaba un sentimiento de culpa y el hecho de que continuara brindándoles amistad les parecía -a sus enemigos- una prueba inequívoca de soberbia, ya que el hecho de perdonarlos, si éstos no desean ser perdonados, es una afrenta que constituye una violación al deseo íntimo del ofensor. Además, les negaba la posibilidad de un auténtico arrepentimiento, pues si resultaba que no habían cometido ninguna falta (contra ella, o él), en lugar de pedirle perdón, debían repetir su agresión. Y si realmente el teórico agresor no había cometido falta alguna, ¿de qué había de arrepentirse? Un perdón en este caso, que no habían pedido ni tenían porqué, resultaba de lo más ofensivo.

Los enemigos deben reconocerse entre sí, afirma Rosy, y no le falta razón. Y es que bien mirado ¿qué pasa si mi enemigo nunca llega a sentirse magnánimo, si nunca se arrepiente? ¿De qué sirve perdonar a alguien que va a continuar agrediéndome, que su objetivo, su fin último es destruirme o someterme? El simple hecho de ser uno como es puede provocar envidia u hostilidad a otro, lo cual no tiene solución, ya que la naturaleza de uno no se puede cambiar, de modo que la agresión se perpetuará por mucho esfuerzo que este uno haga por poner buena cara o por justificarse.


Me quito el sombrero ante la finura de los argumentos. Siempre había pensando que debíamos perdonar (nos lo ha inculcado la moral católica); yo esforzándome, sintiéndome cuplable por la dificultad que a menudo esto me supone y ahora alguien me dice que es al contrario, que el perdón es contraproducente. En definitiva, que el perdón que no ha sido pedido es del todo inútil.

Acabo de descubrir a alguien, completamente desconocido para mí, que ha puesto palabras a un sentimiento que yo ya tenía, sin saberlo. 

¡Uf, qué alivio!.

.