Record d'una nit d'estiu

Aquell estiu, al cap de pocs mesos des del trencament amb en Roland, vaig pensar que faria un creuer; un de senzill pel Mediterrani, aquell mar on mil pobles han vessat les seves llàgrimes que cantava en Joan Manel Serrat. Anava sola amb l'autoestima ben tocada, diria; volia evadir-me, no pensar, deixar-me portar, estar tranquil·la. No havia previst res, si les excursions em motivaven baixaria del vaixell i si no, em quedaria prenent el sol i prou.

Només posar el peus a la nau, però, em vaig creuar amb la mirada d'un home de revista -d'aquells que no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys-, amb una mirada blava blavíssima que se’m clavà com la fiblada d'un estilet al mig del front. Em vaig quedar torbada, però com que ja en tenia prou amb el què duia al damunt el vaig apartar del meu cap.

El cas és que en els dies successius rondant pel vaixell, va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell em mirava, em mirava de lluny, insistent, de fit a fit... Tot i així, em vaig pensar que només eren figuracions meves. El seu aspecte físic era molt atractiu, un home guapo, de debò: molt alt i corpulent, amb una forra de cabells rossos i lluents ben pentinats, ben polit amb l’uniforme blanc i els galons. Jo no era pas una joveneta i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques i joves, de manera que ell hauria pogut triar i remenar sense dificultat. Qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima, no cal dir!. A més, era el metge del vaixell, la qual cosa era un grau, i estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, per tant, per què jo precisament? Sens dubte eren cabòries...

No obstant, la nit del darrer dia, en un moment donat, ambdós vàrem coincidir al bar de la segona coberta quan ell estava amb un altre oficial i la xicota d’aquell. En veure que anava sola em van cridar convidant-me a asseure’m amb ells. I vaig acceptar amb una certa inseguretat.

Al cap d’uns minuts d’estar asseguts parlant de tot i de res, i sense avís previ, en Yuri va prendre les meves mans entre les seves, unes mans poderoses però tan tendres que em reconfortaven. Ens miràvem als ulls i ens reconeixíem amb temor i desig a l’hora com ho farien els animals salvatges a la sabana.

De sobte, sostenint-me encara fermament les mans em va alçar amb suavitat, i sense pronunciar ni una paraula em va conduir cap a la seva cabina, com transportada, sense que jo fos capaç de decidir o d'objectar tot i ser conscient del que hi passaria allà. Però en aquell moment havia sentit "passar un àngel" i brisa del batec de les ales m’havia embolcallat provocant una màgia que tenia oblidada. Tot era gran en aquell home de dos metres: els braços, les espatlles... el seu membre viril, que en un primer moment quasi em va espantar, però les seves carícies, la delicadesa amb que recorria el meu cos (que no semblarien pròpies d’un gegant) va fer que m’abandonés en un deixar fer, deslliurada del temor inicial, amb un profund relaxament i entrega sense cap dificultat.

Vàrem fer l'amor amb un sentiment inusual en situacions com aquella, perquè és cosa ben estranya quan es tracta d'un encontre ocasional. Dormirem completament nus tota la nit abraçats, ell no em va deixar ni un moment; a voltes es despertava amb neguit i m’abraçava encara més fort com per assegurar-se que jo era allà.


Al dia següent a primera hora del matí, arribàvem a port i tocava deixar el vaixell. Ens vam acomiadar. No em va fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però em va demanar el telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Li vaig donar tot i saber que era un formulisme i que això no passa mai (aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc), per aquest motiu jo ni tan sols li vaig demanar el seu. Ell era d’Ucraïna resident al País Basc i tot i que que no era lluny, tampoc era a prop.

...........................

Des d’aquell dia vaig continuar amb la meva vida, amb altres amors i desamors entre mig, però de tant en tant la imatge d’en Yuri se’m presentava tan nítida al cervell que em feia dubtar si havia estat real o només un somni. La darrera vegada que em va venir al cap va ser un mes de desembre després de tres anys, quan vaig marxar de viatge al Brasil amb una amiga i en pujar al vaixell vaig recordar-me’n un altre cop i vaig pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida, si me’l trobaria allí... Evidentment, en Yuri no hi era i ho vaig oblidar de seguida amb una punta d’enyorament al cor, però. Em vaig proposar divertir-me tot el que pogués, d'això es tractava. I vaig triomfar, sí senyor! I en un moment donat en tenia quatre al meu darrere amb una escena de gelosia inclosa.

Però com que la vida pot convertir-se en una porta giratòria, ara bé l’inesperat. Al cap d’un mes des que vaig tornar del viatge, una trucada va sonar al telèfon. En un primer moment, em vaig quedar tan desconcertada que no vaig reconèixer de qui era aquella veu un xic tremolosa ni aquell accent estrany i no encertava a relacionar-lo, però ell insistia en que s’havíem conegut al Mediterrani sense explicacions més específiques... Jo portava molts anys viatjant per arreu... m'espremia cervell, però no... Ell recordava perfectament el meu nom, que tenia un fill, i altres detalls personals que segurament li devia explicar llavors. Però no deia ni una paraula del creuer. Jo estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no m'imaginava..., i pensava: “A veure què pensarà aquest home de mi?, està clar em coneix molt bé i jo no, i es pensarà que tinc tota una col·lecció d’homes i per això no me'n recordo, i no és així!”. Estava enfadada amb mi mateixa per aquest oblit imperdonable. Al final hi vaig caure!. Ostres, ostres, ostres!!! Era ell, era ell!!! En Yuri em va dir que estava molt nerviós per aquella trucada i jo vaig procurar tranquil·litzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt, molt contenta després de tant de temps, que ho considerava un acte de valentia per la seva part, que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses.

En Yuri em va explicar que havia anat cap aquí i cap allà, també a Ucraïna, que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio de Sanidad" a Madrid amb els títols però ara tenia un contracte de treball com a metge en un centre de salut de Catalunya i... em volia veure al més aviat possible. Jo tremolava d’emoció.

Durant una setmana em va trucar diverses vegades tan tendre i entranyable com quan el vaig conèixer, i a mi em semblava estar en un núvol; em sentia única ("You are the one", com deia la pel·lícula). No m’ho podia creure! Era com si les "forces còsmiques" s'haguessin aliat al meu favor. No hi havia dubte, es tractava d'un procés telepàtic, perquè en aquests casos l'altra persona també hi està implicada activament, per això coincideix i es produeix. Vaig sentir renéixer quelcom molt profund dintre meu. Després de tres anys i d'una més que difícil remuntada vital, ara bé que em mereixia un somriure de la vida. En Yuri em va dir que em vindria a trobar, tenia desitjos de continuïtat i perquè li ensenyés millor l'idioma i més coses..., va dir.

Els expatriats, ja se sap, en tots els àmbits i en tots els països són carn de canó fins que amb el temps i la perseverança es fan un lloc, i amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, vam quedar per trobar-nos la tarda de dijous de la setmana vinent que ell aniria a Barcelona. Em vaig passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornat, i havia vingut a buscar-me a mi!

No obstant tot era massa bonic, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó, però en el transcurs de dos dies abans de la trobada vaig tenir una mena de desassossec en tot el cos com si pressentís que alguna cosa no anava bé.

Efectivament, el vespre d’aquell dimarts en Yuri em va telefonar aquesta vegada per a dir-me que l'havien avisat de sobte per a un contracte molt llaminer de deu mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar atesa la seva situació precària a Espanya i que se'n anava, que ho sentia en l’ànima però havia de marxar. I havia de preparar l'equipatge perquè marxava just l'endemà, dimecres al matí, amb l’amic de Sant Petersburg que ho havia gestionat, de manera que ni tan sols es podríem veure. Però tornaria uns dies a l’estiu...

Em va caure l'ànima als peus i em va envair una profunda tristesa, gairebé arrenco a plorar. Li vaig dir adéu i bona sort, quina altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena de debò i em preguntava: “Per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol”, com traient-li importància. Insistia en que tornaria, em deia que jo era una dona forta, que guaités les estrelles com quan érem al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. Jo assentia calladament des de l’altra banda del telèfon amb els ull negats i un nus a la gola i un fil de veu a causa del desencís. I en Yuri va marxar, un altre cop.

Però jo no podia evitar pensar que aquesta vegada la tornada ja no seria i que aquí s'acabava tot, aquest cop sí.

Els meus amors ocasionals són mínims els que han deixat una petjada suficient que perduri a la meva memòria més enllà d'un parell de mesos. I aquest cop jo estava disposada a viure aquest regal que se'm presentava amb tota la intensitat i el risc que comportava.

L'amor, quina bogeria que ens capgira la vida i ens fa perdre el nord! Jo, que estic feta de ferro forjat i que em creia tan segura...

.