Sovint és difícil parlar d’una
persona que acaba de morir sense caure en tòpics ensucrats o exagerats, i no ho faré. Vull ser sincera.
La nostra
relació sempre va ésser complicada, no pas perquè no fóssim bones persones. Ella
ho era i jo, suposo que també. Estic
certa que totes dues estàvem fetes de material de qualitat, però érem
com les parts de dos motors els engranatges dels quals no s’acoblaven, de tal forma
que gairebé sempre van grinyolar i a vegades bloquejar. I així vàrem passar els
anys, barallant-nos inútilment per bajanades.
Fa poc llegia que "tot el que no surt dels nostres llavis, crida des
del lloc més profund de la nostra ànima...", i la mare en portava, de crits dins de l’ànima, molts.
Em caldrà temps, assossec i el treball de revisar curosament totes les seves fotos, les
seves cartes, les seves coses per comprendre-la millor... I des d'allà, on sigui, perdonar-nos
mútuament.
Adéu mare, sí que et vaig estimar.
(05-07-2013)
3 comentaris:
en un comiat sense opció de reencontre, sempre queden mots no dits,
mots que difícilment podran ser escoltats pel destinatari, la qual cosa ens provoca "dolor"...
el dol és aquell espai de temps que ens permet asserenar la nostra ànima, i possar en ordre sentiments i records...
cal prendre distància
s@lut i ànims!
Un abrazo.
tot el què és valuós creix en el cor...
amb estima
Publica un comentari a l'entrada