Sovint és difícil parlar d’una
persona que acaba de morir sense caure en tòpics ensucrats o exagerats, i no ho faré.
La nostra
relació sempre va ésser complicada, no pas perquè no fóssim bones persones. Ella
ho era i jo, suposo que també. Estic
certa que totes dues estàvem fetes de material de qualitat, però érem
com les parts de dos motors els engranatges dels quals no s’acoblaven de tal forma
que gairebé sempre van grinyolar i a vegades bloquejar. I així vàrem passar els
anys, barallant-nos inútilment per bajanades.
Fa poc llegia que "tot el que no surt dels nostres llavis, crida des
del lloc més profund de la nostra ànima...", i la mare en portava, de crits dins de l’ànima, molts.
Em va caldre temps, assossec i el treball de revisar curosament totes les seves fotos, les
seves cartes, les seves coses per comprendre-la millor... I des d'allà, on sigui, perdonar-nos
mútuament.
Adéu mare, sí que et vaig estimar.
(05-07-2013)
__________________
La meva mare va morir de càncer als 90 anys en poc menys d'un mes i mig. Tot i que aquesta malatia que et destrossa el físic, atès el poc temps que la va patir, el seu aspecte no va canviar gens.
La mare era presumida i detallista en el vestir i els guarniments. Mai sortia al carrer sense arreglar-se o pintar-se (només per estar per casa semblava una pobra de solemnitat, amb aquelles batotes). Per aquest motiu, vaig posar el crit el cel quan vaig veure com l'havien deixat el operaris de la funerària al tanatori, el dia abans de la cremació. Mai de la vida ella es deixaria veure així.
-Ni pensar-ho! Obriu-me la porta que ja l'arreglo jo.
I així va anar. Li vaig posar un tel de pòlvores i un toc de color a les galtes. Una ombra suau als ulls i unes fines pinzellades de rímel. Li vaig pintar els llavis amb el seu color preferit (quina pell més freda...). Li vaig estrarrufar una mica els cabells com ella els duia habitualment. També li vaig posar arrecades, un collaret de perles, un anell i un mocador estampat. Feia goig i ben bé semblava que dormís.
Però la cosa no va acabar aquí. Quan em van donar les cendres, jo les volia enterrar al Cementiri Lliure de terra (mal anomenat "dels pobres", que també) on hi ha enterrada tota la seva família que va morir quan ella era jove: el seu pare, la seva mare, dos germans petits... Però l'ajuntament s'hi va negar en rotud al·legant que estava ple i ja no s¡hi enterraria més. Jo insistint en que només eren cendres, però res.
La tècnica municipal del servei va tenir la barra de dir-me que aquella gent no havia pagat els tributs i per tant no tenien drets. Em vaig enfurismar que l'hauria ofegada a la banyera quan quan li vaig escoltar aixó de que "no tenien drets".
No vaig discutir. No hauria servit per a res i encara hauria complicat més la situació. Però jo sabia com ho podia fer...
Arribat el 1r de novembre, dia de Tots Sants, a tots els cementiris és un no parar de gent, flors, arranjament i neteja de tombes i el personal està molt ocupat. Aquesta és la meva, em vaig dir i tot seguit, mans a la feina.
En unes bosses de plàstic hi vaig posar una regadora, una petita aixada, pedres, plantes, flors i... les cendres de la mare.
I amb la meva filla, directes com un soldat que no dubta davant l'enemic, vam anar a aquell recinte de terra, vam escollir un lloc i ens vam posar a fer un forat. Quan va ser prou fondo hi vam abocar les cendres -sense plàstic- amb una placa identificativa (per si algun dia...); el vam tapar, vam posar les plantes, les pedres i les flors i va quedar la mar de bonic.
Feina feta. I ara que la busquin!
.
