Hi va haver un temps en el qual el meu cos i la meva ànima caminaven junts.
..................................
Eren les cinc de la matinada quan em vaig despertar de cop suada i amb un neguit al cos que em va provocar palpitacions. Començava a clarejar. La llum es filtrava
tímidament per les escletxes de la persiana, mentre al meu costat jeia en Roland
que dormia plàcidament; vaig escoltar una estona la seva respiració profunda, acompassada i lliure de tot sentiment culpa... Ell, per suposat, no es va
adonar de l'estat en què em trobava i res li vaig dir. De fet, en Roland sembla que mai
no s’adonava d’altra cosa que no fos ell mateix.
Feia nou mesos que estàvem junts. Cadascú a casa seva, per descomptat, però ens vèiem els caps de setmana i festes de guardar en els que ell no tenia altre feina. Els residus del seu temps... Perquè el treball d’en Roland era molt i molt important; era d’aquells que passen per davant de tot, que no es poden ajornar, d’aquells en que el món s’atura quan ell està creant. En Roland i el seu món...
Aquella nit havíem fet l’amor. Bé, és un dir; en tot cas, convé aclarir que jo sí que havia fet l’amor però en Roland havia practicat sexe. Aquell home alt i prim d’ulls líquids semblava tenir dificultats per abraçar-me, gairebé com si m'agafés amb pinces o li fes por tocar-me no pas per temor a trencar-me, sinó senzillament per pur analfabetisme emocional.
-Per a mi, el més important és la meva obra, els meus alumnes que em demanen coneixement i consell, i els meus col·legues de la Universitat... Ells ho són tot per a mi, són la meva família. Tu no ho pots entendre, això, perquè l’única cosa que hi ha entre tu i jo és sexe -em va dir un dia.
Com és possible estimar una persona així? Quin és el mecanisme que fa que una dona que no és cap bleda tingui sentiments profunds cap una altra que la menysprea? És absurd. Jo però, pensava que amb el temps quan em conegués millor...
Aquella matinada en què em vaig despertar sobtadament va ser per un somni ben estrany:
"Em trobava sola en mig d’un camp d’herba tendra i estava prenyada, quan em van sobrevenir els dolors del part. De genolls amb les cames obertes i després d’una dolorosa mirada al cel, vaig empènyer i empènyer amb totes les meves forces per donar a llum el fill que venia. El terra va quedar inundat, amarat amb el líquid amniòtic que fluïa i fluïa sense aturador. Seguidament es va produir el part. Però no era un infant allò que havia nascut: era una crisàlide translúcida que deixava entreveure el rostre i les formes d’un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit... o pot ser era mort?. No, mort no, vaig pregar. No podia ser, tenia unes faccions tan dolces! No podia estar mort.
Li vaig anar traient amb ànsia un per un els tels que l’embolcallaven a fi de deslliurar-lo i donar-li vida i amanyagar-lo, però a mesura que treia més i més capes d'aquella pellofa, l’única cosa que aconseguia era fer-lo cada vegada més petit, més deforme, més diluït. Al final no va quedar res, només una sensació d’horror i desassossec!"
Amb els ulls humits, em vaig mirar novament en Roland, aquell home emocionalment inassequible, i ho vaig tenir clar: no hi havia amor... i ara estava segura de que mai no n’hi hauria. Efectivament, l'infant havia nascut mort.
Feia nou mesos que estàvem junts. Cadascú a casa seva, per descomptat, però ens vèiem els caps de setmana i festes de guardar en els que ell no tenia altre feina. Els residus del seu temps... Perquè el treball d’en Roland era molt i molt important; era d’aquells que passen per davant de tot, que no es poden ajornar, d’aquells en que el món s’atura quan ell està creant. En Roland i el seu món...
Aquella nit havíem fet l’amor. Bé, és un dir; en tot cas, convé aclarir que jo sí que havia fet l’amor però en Roland havia practicat sexe. Aquell home alt i prim d’ulls líquids semblava tenir dificultats per abraçar-me, gairebé com si m'agafés amb pinces o li fes por tocar-me no pas per temor a trencar-me, sinó senzillament per pur analfabetisme emocional.
-Per a mi, el més important és la meva obra, els meus alumnes que em demanen coneixement i consell, i els meus col·legues de la Universitat... Ells ho són tot per a mi, són la meva família. Tu no ho pots entendre, això, perquè l’única cosa que hi ha entre tu i jo és sexe -em va dir un dia.
Com és possible estimar una persona així? Quin és el mecanisme que fa que una dona que no és cap bleda tingui sentiments profunds cap una altra que la menysprea? És absurd. Jo però, pensava que amb el temps quan em conegués millor...
Aquella matinada en què em vaig despertar sobtadament va ser per un somni ben estrany:
"Em trobava sola en mig d’un camp d’herba tendra i estava prenyada, quan em van sobrevenir els dolors del part. De genolls amb les cames obertes i després d’una dolorosa mirada al cel, vaig empènyer i empènyer amb totes les meves forces per donar a llum el fill que venia. El terra va quedar inundat, amarat amb el líquid amniòtic que fluïa i fluïa sense aturador. Seguidament es va produir el part. Però no era un infant allò que havia nascut: era una crisàlide translúcida que deixava entreveure el rostre i les formes d’un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit... o pot ser era mort?. No, mort no, vaig pregar. No podia ser, tenia unes faccions tan dolces! No podia estar mort.
Li vaig anar traient amb ànsia un per un els tels que l’embolcallaven a fi de deslliurar-lo i donar-li vida i amanyagar-lo, però a mesura que treia més i més capes d'aquella pellofa, l’única cosa que aconseguia era fer-lo cada vegada més petit, més deforme, més diluït. Al final no va quedar res, només una sensació d’horror i desassossec!"
Amb els ulls humits, em vaig mirar novament en Roland, aquell home emocionalment inassequible, i ho vaig tenir clar: no hi havia amor... i ara estava segura de que mai no n’hi hauria. Efectivament, l'infant havia nascut mort.
.
