La crisàlide

Hi va haver un temps en el qual el meu cos i la meva ànima caminaven junts.

..................................

Eren les cinc de la matinada quan em vaig despertar de cop suada i amb un neguit al cos que em va provocar palpitacions. Començava a clarejar. La llum es filtrava tímidament per les escletxes de la persiana, mentre al meu costat jeia en Roland que dormia plàcidament; vaig escoltar una estona la seva respiració profunda, acompassada i lliure de tot sentiment culpa... Ell, per suposat, no es va  adonar de l'estat en què em trobava i res li vaig dir. De fet, en Roland sembla que mai no s’adonava d’altra cosa que no fos ell mateix.

Feia nou mesos que estàvem junts. Cadascú a casa seva, per descomptat, però ens vèiem els caps de setmana i festes de guardar en els que ell no tenia altre feina. Els residus del seu temps... Perquè el treball d’en Roland era molt i molt important; era d’aquells que passen per davant de tot, que no es poden ajornar, d’aquells en que el món s’atura quan ell està creant. En Roland i el seu món...

Aquella nit havíem fet l’amor. Bé, és un dir; en tot cas, convé aclarir que jo sí que havia fet l’amor però en Roland havia practicat sexe. Aquell home alt i prim d’ulls líquids semblava tenir dificultats per abraçar-me, gairebé com si m'agafés amb pinces o li fes por tocar-me no pas per temor a trencar-me, sinó senzillament per pur analfabetisme emocional.
-Per a mi, el més important és la meva obra, els meus alumnes que em demanen coneixement i consell, i els meus col·legues de la Universitat... Ells ho són tot per a mi, són la meva família. Tu no ho pots entendre, això, perquè l’única cosa que hi ha entre tu i jo és sexe -em va dir un dia.

Com és possible estimar una persona així? Quin és el mecanisme que fa que una dona que no és cap bleda tingui sentiments profunds cap una altra que la menysprea? És absurd. Jo però, pensava que amb el temps quan em conegués millor...

Aquella matinada en què em vaig despertar sobtadament va ser per un somni ben estrany:
"Em trobava sola en mig d’un camp d’herba tendra i estava prenyada, quan em van sobrevenir els dolors del part. De genolls amb les cames obertes i després d’una dolorosa mirada al cel, vaig empènyer i empènyer amb totes les meves forces per donar a llum el fill que venia. El terra va quedar inundat, amarat amb el líquid amniòtic que fluïa i fluïa sense aturador. Seguidament es va produir el part. Però no era un infant allò que havia nascut: era una crisàlide translúcida que deixava entreveure el rostre i les formes d’un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit... o pot ser era mort?. No, mort no, vaig pregar. No podia ser, tenia unes faccions tan dolces! No podia estar mort.

Li vaig anar traient amb ànsia un per un els tels que l’embolcallaven a fi de deslliurar-lo i donar-li vida i amanyagar-lo, però a mesura que treia més i més capes d'aquella pellofa, l’única cosa que aconseguia era fer-lo cada vegada més petit, més deforme, més diluït. Al final no va quedar res, només una sensació d’horror i desassossec!"


Amb els ulls humits, em vaig mirar novament en Roland, aquell home emocionalment inassequible, i ho vaig tenir clar: no hi havia amor...  i ara estava segura de que mai no n’hi hauria. Efectivament, l'infant havia nascut mort.

.

Escatologia creativa

Somio molt quan dormo. Desperta no, que jo em penso molt el què faig. I somio veritables històries amb colors i olors i en tinc escrites al voltant de la cinquantena, perquè jo recordo perfectament els meus somnis. Només és qüestió de fer un petit però acurat exercici abans de llevar-se del llit, sinó els somnis s’obliden ràpidament. Per això els recordo de forma tan clara.

Fa uns dotze o quinze anys tenia tendència a somiar de manera recurrent que robava o bé que adquiria objectes de forma poc lícita. Que feia trampes, vaja. Les coses que robava tenien poc valor econòmic (bijuteria antiga o ètnica), però a mi m’agradaven, eren boniques a la meva vista i per això me les emportava encara que no fossin meves ni que ningú m’hagués donat permís per endur-me-les. Una vegada, però, vaig somiar que al terra de no sé on hi havia espargits un grapat de diamants sense polir. La gent hi passava per sobre trepitjant-los sense ni mirar-se’ls però jo que m’hi havia fixat i m’havia adonat del seu valor, em deia a mi mateixa: “Com és possible que ningú no se’n adoni? Doncs jo sí que li sé trobar i si ells no en fan cas, me’ls quedo”. Va ser l’única vegada que l’objecte tenia un valor elevat. El meu psicòleg llavors em va dir que al seu parer, jo tenia algun tipus de mancança, alguna cosa que no podia aconseguir i que el fet de robar en somnis era una mena de compensació. De fet, la meva vida ha canviat molt en els darrers anys, així que és probable que d'alguna forma hagi aconseguit allò que em deia el psicòleg, perquè ja fa molt temps que ja no somio que robo.

Però com que la ment és lliure –o això volem creure-, ara em passa que aquell somni que tenia ha canviat per un altre que m’inquieta tant o més. Ara somio que no puc fer caca, curt i ras. Però no perquè pateixi de restrenyiment, no; el problema és un altre o uns altres. En realitat, son una pila de problemes tan disbaratats i diversos, que fan que em resulti impossible dur a terme aquesta activitat fisiològica tan necessària.

Vegem-ne alguns: El water està brut i no m’hi vull asseure; o no té porta; o la porta és curta i qui passi per davant em veurà fent ganyotes mentre m'hi esforço; o és al mig de la sala amb tot de gent i em fa vergonya; o és al pis de dalt i no hi ha escala per arribar-hi; o és al soterrani i no hi ha llum; o no té forat; o la porta està encallada i no la puc obrir; o la tapa està enganxada i no la puc aixecar; o està inundat; o està ocupat i l'ususari no acaba ni ara ni mai; o la tassa, la banyera i el bidet estan tant apretats que no m’hi caben les cames per asseure’m… En fi, tot una corrua de situacions i circumstàncies d’allò més absurdes i frustrants, alienes a mi, que m’impedeixen anar de cos, dit finament.

Els dos darrers, no obstant, han estat un xic diferents :

-Jo havia anat a una habitació on la tassa del wàter disposava només d'una escletxa d'un dit d'ample. Que difícil, dimonis! pensava. No sabia com fer-m’ho per encertar just a la ranura i em mirava preocupada l’escletxa intentant trobar la solució adient. Però, mentre pensava i em concentrarva en trobar l’estratègia que aplicaria, algú va entrar destorbant-me amb bagenades i preguntes que no venien al cas. Amb el maldecap estava tenint i aquell borinot vinga instigar-me, fins que amb una rebufada com la d'un gat mesquer el vaig foragitar, que no m’amoïnés amb bestieses, que estava molt ocupada i era inoportú. No recordo com va acabar la cosa, però em sembla que no vaig trobar la forma.

-La tassa del wàter estava enmoquetada tant per fora com per dins, per tant, quedaria tot brut i no podria netejar-ho perquè la moqueta hauria quedat tota empastifada. La cosa era urgent i calia trobar una solució però jo no veia la forma de resoldre-ho. En aquesta ocasió, també, mentre m’expremia el cervell cercant una una sortida, si més no suficient, va entrar algú explicant-me tofolades que tampoc no venien al cas i em distreien d’allò que havia de fer. Així que també el vaig haver d’engegar a pastar de males maneres. Aquest cop tampoc tinc clar com va acabar: si sí, o si no.


Arribat a aquest punt i com que el somni en es repetia en totes les seves variants un dia si i un altre també, em vaig adonar que estava perduda i, més que res, ben preocupada, perquè no sabia què fer atès que no identificava què anava malament. I cap al psicòleg un altre cop, com si anés a veure l’Oracle de Delfos a demanar-li que convoqués als déus i m’ajudés a trobar el desllorigador, mai millor dit.

El professional, de la meva absoluta confiança, va asseverar que al seu parer jo portava molta, massa, ràbia acumulada de temps i temps que no havia trobat la forma d’eliminar. Això no obstant, em va fer notar que en aquestes dues ultimes ocasions la diferència substancial respecte a les habituals era que jo havia plantat cara. Em calia doncs, sí o sí, fer una recerca personal a fi de descobrir quina era la font de la meva ira. És clar que, un cop descoberta, hauria d’actuar amb conseqüència i valentia, fos el què fos...

.................................

Li he fet cas i m'he expremut el cervell a consciència, i passats un parell de mesos se m’ha acudit que una possibilitat ben consistent és la feina on, en general, tenen el costum lleig de tractar el personal de categories inferiors com si fóssim menors d'edat sense criteri (i que qui mana s'ho pensi, no vol dir que ho sigui) i està vist que aquesta circumstància no la porto gens bé. Per tant, si com deia en David Rockefeler “a partir d’una edat, triomfar a la vida és dir que penses”, m'he atrevit a donar un pas al front, obrir la boca i publicar al diari local un article d'opinió on la crítica als meus caps no queda gens dissimulada pels seus nyaps i mala gestió (si més no n'ha sortit un fòrum de comentaris força viu). Si tindrà o no conseqüències directes per a mi, ja es veurà -que ja se sap que els caps i els polítics poden ser molt venjatius- o potser em respectaran més… Això sí, m’he quedat ben ampla i la meva autoestima a fet un salt qualitatiu considerable. Tot sigui per evaquar noses i descansar millor.

També m'he recordat d'en Roland amb qui sempre m'havia hagut de mossegar la llengua perquè ell ho sabia tot i pontificava com si hagués estat l'autor de les Taules de la Llei. Això tampoc no tornarà a passar, mai més.


Ah! I per últim, m'he canviat els llançols acrílics del llit per uns de seda natural i a més a més ara dormo nua. La suavitat i l’adaptabilitat de la seda embolcallant el meu cos, em recorden els braços d’un amant tendre i generós que sens dubte m’han de provocar somnis eròtics força més glamurosos i gratificants, que ja toca, ostres!

.