Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris critica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris critica. Mostrar tots els missatges

18 de juny 2015

Uniformades





Assegudes al vagó del tren de rodalies, jo me la mirava de reüll. Era una noia alta amb unes sabates de taló massa clàssiques per al seu estil, que s’intuía ben diferent. Molt guapa de fesomia malgrat que només la podia veure de perfil, ja que ella estava als seients de l’altra banda i amb el passadís entre mig. Lluïa una cabellera llarga, llisa i brillant que feia caure cap a un costat donant-li un aspecte eteri de model de passarel·la. Ulleres Ray Ban d’aviador, iPod i cascos per escoltar música amb aire distret, i una bossa negra de penjar com la d’un executiu. Fins aquí, res a dir.

Mentre me la mirava, em vaig anar  fixant amb la resta de la resta de la indumentària. La noia portava uns pantalons anodins de tall recte color blau marí, amb pinces i cinturó de cuir negre. La camisa de polièster blanca, tres canes gran, sense faiçó, ficada per dins dels pantalons i amb galons daurats i vermell sobre les espatlles. Una corbata llisa també de color blau marí que no duia justada al coll en aquell moment, però sí fixada amb una agulla daurada on hi havia un escut corporatiu que no vaig aconseguir distingir.

De primeres vaig pensar que potser la seva feina consistia en ser ordenança d’alguna administració pública de categoria, de les que fan portar uniformes de general als subalterns, però en el tram que recorre aquella línia de rodalies no n’hi ha cap i en tot plegat alguna cosa no m’encaixava... Llavors, quan la vaig veure dreta disposant-se a baixar del tren justament a l’Estació de Sants, em vaig adonar que ben bé podia ser pilot d’aviació (o membre de la cabina de pilotatge, no pas hostessa) i anava cap l’Aeroport del Prat, i així s'explicava aquesta mena de vestimenta.

De tota manera haig de dir que, malgrat que és poc adient als temps presents, l’estil del vestit en sí mateix no em molestava;  allò que realment em va indignar era veure aquella dona -o una dona- vestida d’home per imperatiu laboral.  Ja fos per deixadesa dels seus superiors o de qui tingués la responsabilitat de proveir de vestuari els seus empleats, era clar que en la seva seguretat masculina ni se’ls havia passat pel cap que una cosa així humilia, que anar públicament vestida d’aquesta manera ens fa sentir vergonya.

Ningú no discuteix que la forma del cos femení és diferent de la del masculí i que tohom té dret a sentir-se bé amb sí mateix. Així doncs, quina mania encara i quina  manca de respecte és voler posar a una dona un vestit amb les formes d’un home! Es posarien els homes una faldilla o una samarreta de tirants amb floretes i puntetes? pregunto. Oi que no? Doncs per què ens volen fer sentir tan malament a les dones amb uns guarniments que no ens pertoquen? Quelcom similar passa també massa sovint amb les dones policia, les que fan seguretat, les que vigilen els parquímetres... Pot ser és una qüestió de costos:  tothom amb el mateix uniforme i talla única, apa, que serà més barat.

El mateix vestit que portava la noia pilot es podria adequar sense cap problema a la faiçó femenina (que no vol dir de formes provocatives. Això seria un altre insult). Continuaria esssent lleig, però al menys seria respectuós. 


16 de febrer 2013

Sunset Park (by Paul Auster)



Benvolgut Sr. Auster,

Com recordarà, en una altra ocasió ja li vaig manifestar la meva admiració no solament com a escriptor, sinó també per la seva persona, és a dir: pel seu pensament i posicionament a la vida.
 
I seguint la tònica habitual, recentment he llegit una altra de les seves novel·les: Sunset Park, publicada per primera vegada el 2010 a NY. Aquest cop, però, li haig de dir que no l’he comprada, la novel·la, sinó que l’he demanada en préstec  a la Biblioteca municipal. De ben segur que hauria preferit comprar-la perquè d’aquesta forma, com ja li vaig comentar, em permet subratllar amb llapis el què m’agrada particularment i doblegar la punteta de les pàgines d’interès i ara no ho he pogut fer, però, què vol que li digui, la crisi es deixa sentir fins aquest extrem. Per tant, tot allò que m’ha emocionat o m’ha cridat l’atenció ho he hagut de copiar i desar-m’ho al meu ordinador. Si no, d’aquí a quatre dies no me’n recordaré i em farà molta malícia.

La prosa en general, la riquesa del llenguatge i els personatges que conformen la trama m’han resultat entranyables. He sentit per tots ells -els principals- una gran simpatia i empatia, i al fons del meu cor els he desitjat tota la sort i encert del món. Realment m’ho he passat molt bé llegint i quasi m'he cregut que la història era certa, i fins i tot m’ha dolgut una mica haver-la acabada tan de pressa.


Alguns passatges m’han colpit especialment. Més d’un, més de dos i més de tres, però no els puc pas citar tots aquí, si més no deixaré palesa dels que més m’han emocionat:

* ... Escrivia el jove Miles, que les ferides són una part fonamental de la vida, i llevat que un estigui ferit d'alguna manera, mai es farà home.

* El cos humà és estrany, imperfecte i imprevisible. El cos humà guarda molts secrets, i no els revela a ningú, excepte a aquells que han sabut esperar. (...) I observar un cos humà és copsar únicament aquest i cap altre. El cos humà es pot aprehendre però no comprendre. (...) És objecte i subjecte, és la part de fora d'un interior que no arriba a veure (...)

* ...Acaba la conversa (que no ha anat malament), i un cop més et sents perdut enmig d'un erm. A última hora de la tarda, comences a resignar-te al fet que l'erm és ara la llar, on toca passar els últims anys de la teva vida.


Però, Sr. Auster, permeti’m una reflexió: de debò calia aquell final? Després de tot un seguit de situacions tan difícils i enrevessades on la gent, la bona gent, lluita i s’esforça per tirar endavant, en una sola pàgina, la darrera, m’ha deixat vostè gelada i desangelada. No senyor, i no s’ho prengui malament, però no hi estic d'acord, en Miles Heller una persona intel·ligent i íntegre no es mereixia aquest final. La novel·la en sí mateixa mereixia un altre final. Aquest trencament abrupte i precipitat, aquesta forma de llençar per la borda tota la feina de tants mesos acausa d'un rampell, no em quadra. Em resulta inversemblant, i injust.

Bé, la novel·la és com és i ja no es pot canviar. Si més no, vostè ho va triar així perquè la seva visió era aquella, però li confesso que després de gaudir amb la lectura i de sentir-me com si jo fos un altre personatge més, a la fi m’ha deixat un regust amarg. I em sap greu.