Record d'una nit d'estiu

Aquell estiu, al cap de pocs mesos des del trencament amb en Roland, vaig pensar que faria un creuer; un de senzill pel Mediterrani, aquell mar on mil pobles han vessat les seves llàgrimes que cantava en Joan Manel Serrat. Anava sola amb l'autoestima ben tocada, diria; volia evadir-me, no pensar, deixar-me portar, estar tranquil·la. No havia previst res, si les excursions em motivaven baixaria del vaixell i si no, em quedaria prenent el sol i prou.

Només posar el peus a la nau, però, em vaig creuar amb la mirada d'un home de revista -d'aquells que no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys-, amb una mirada blava blavíssima que se’m clavà com la fiblada d'un estilet al mig del front. Em vaig quedar torbada, però com que ja en tenia prou amb el què duia al damunt el vaig apartar del meu cap.

El cas és que en els dies successius rondant pel vaixell, va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell em mirava, em mirava de lluny, insistent, de fit a fit... Tot i així, em vaig pensar que només eren figuracions meves. El seu aspecte físic era molt atractiu, un home guapo, de debò: molt alt i corpulent, amb una forra de cabells rossos i lluents ben pentinats, ben polit amb l’uniforme blanc i els galons. Jo no era pas una joveneta i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques i joves, de manera que ell hauria pogut triar i remenar sense dificultat. Qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima, no cal dir!. A més, era el metge del vaixell, la qual cosa era un grau, i estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, per tant, per què jo precisament? Sens dubte eren cabòries...

No obstant, la nit del darrer dia, en un moment donat, ambdós vàrem coincidir al bar de la segona coberta quan ell estava amb un altre oficial i la xicota d’aquell. En veure que anava sola em van cridar convidant-me a asseure’m amb ells. I vaig acceptar amb una certa inseguretat.

Al cap d’uns minuts d’estar asseguts parlant de tot i de res, i sense avís previ, en Yuri va prendre les meves mans entre les seves, unes mans poderoses però tan tendres que em reconfortaven. Ens miràvem als ulls i ens reconeixíem amb temor i desig a l’hora com ho farien els animals salvatges a la sabana.

De sobte, sostenint-me encara fermament les mans em va alçar amb suavitat, i sense pronunciar ni una paraula em va conduir cap a la seva cabina, com transportada, sense que jo fos capaç de decidir o d'objectar tot i ser conscient del que hi passaria allà. Però en aquell moment havia sentit "passar un àngel" i brisa del batec de les ales m’havia embolcallat provocant una màgia que tenia oblidada. Tot era gran en aquell home de dos metres: els braços, les espatlles... el seu membre viril, que en un primer moment quasi em va espantar, però les seves carícies, la delicadesa amb que recorria el meu cos (que no semblarien pròpies d’un gegant) va fer que m’abandonés en un deixar fer, deslliurada del temor inicial, amb un profund relaxament i entrega sense cap dificultat.

Vàrem fer l'amor amb un sentiment inusual en situacions com aquella, perquè és cosa ben estranya quan es tracta d'un encontre ocasional. Dormirem completament nus tota la nit abraçats, ell no em va deixar ni un moment; a voltes es despertava amb neguit i m’abraçava encara més fort com per assegurar-se que jo era allà.


Al dia següent a primera hora del matí, arribàvem a port i tocava deixar el vaixell. Ens vam acomiadar. No em va fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però em va demanar el telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Li vaig donar tot i saber que era un formulisme i que això no passa mai (aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc), per aquest motiu jo ni tan sols li vaig demanar el seu. Ell era d’Ucraïna resident al País Basc i tot i que que no era lluny, tampoc era a prop.

...........................

Des d’aquell dia vaig continuar amb la meva vida, amb altres amors i desamors entre mig, però de tant en tant la imatge d’en Yuri se’m presentava tan nítida al cervell que em feia dubtar si havia estat real o només un somni. La darrera vegada que em va venir al cap va ser un mes de desembre després de tres anys, quan vaig marxar de viatge al Brasil amb una amiga i en pujar al vaixell vaig recordar-me’n un altre cop i vaig pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida, si me’l trobaria allí... Evidentment, en Yuri no hi era i ho vaig oblidar de seguida amb una punta d’enyorament al cor, però. Em vaig proposar divertir-me tot el que pogués, d'això es tractava. I vaig triomfar, sí senyor! I en un moment donat en tenia quatre al meu darrere amb una escena de gelosia inclosa.

Però com que la vida pot convertir-se en una porta giratòria, ara bé l’inesperat. Al cap d’un mes des que vaig tornar del viatge, una trucada va sonar al telèfon. En un primer moment, em vaig quedar tan desconcertada que no vaig reconèixer de qui era aquella veu un xic tremolosa ni aquell accent estrany i no encertava a relacionar-lo, però ell insistia en que s’havíem conegut al Mediterrani sense explicacions més específiques... Jo portava molts anys viatjant per arreu... m'espremia cervell, però no... Ell recordava perfectament el meu nom, que tenia un fill, i altres detalls personals que segurament li devia explicar llavors. Però no deia ni una paraula del creuer. Jo estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no m'imaginava..., i pensava: “A veure què pensarà aquest home de mi?, està clar em coneix molt bé i jo no, i es pensarà que tinc tota una col·lecció d’homes i per això no me'n recordo, i no és així!”. Estava enfadada amb mi mateixa per aquest oblit imperdonable. Al final hi vaig caure!. Ostres, ostres, ostres!!! Era ell, era ell!!! En Yuri em va dir que estava molt nerviós per aquella trucada i jo vaig procurar tranquil·litzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt, molt contenta després de tant de temps, que ho considerava un acte de valentia per la seva part, que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses.

En Yuri em va explicar que havia anat cap aquí i cap allà, també a Ucraïna, que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio de Sanidad" a Madrid amb els títols però ara tenia un contracte de treball com a metge en un centre de salut de Catalunya i... em volia veure al més aviat possible. Jo tremolava d’emoció.

Durant una setmana em va trucar diverses vegades tan tendre i entranyable com quan el vaig conèixer, i a mi em semblava estar en un núvol; em sentia única ("You are the one", com deia la pel·lícula). No m’ho podia creure! Era com si les "forces còsmiques" s'haguessin aliat al meu favor. No hi havia dubte, es tractava d'un procés telepàtic, perquè en aquests casos l'altra persona també hi està implicada activament, per això coincideix i es produeix. Vaig sentir renéixer quelcom molt profund dintre meu. Després de tres anys i d'una més que difícil remuntada vital, ara bé que em mereixia un somriure de la vida. En Yuri em va dir que em vindria a trobar, tenia desitjos de continuïtat i perquè li ensenyés millor l'idioma i més coses..., va dir.

Els expatriats, ja se sap, en tots els àmbits i en tots els països són carn de canó fins que amb el temps i la perseverança es fan un lloc, i amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, vam quedar per trobar-nos la tarda de dijous de la setmana vinent que ell aniria a Barcelona. Em vaig passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornat, i havia vingut a buscar-me a mi!

No obstant tot era massa bonic, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó, però en el transcurs de dos dies abans de la trobada vaig tenir una mena de desassossec en tot el cos com si pressentís que alguna cosa no anava bé.

Efectivament, el vespre d’aquell dimarts en Yuri em va telefonar aquesta vegada per a dir-me que l'havien avisat de sobte per a un contracte molt llaminer de deu mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar atesa la seva situació precària a Espanya i que se'n anava, que ho sentia en l’ànima però havia de marxar. I havia de preparar l'equipatge perquè marxava just l'endemà, dimecres al matí, amb l’amic de Sant Petersburg que ho havia gestionat, de manera que ni tan sols es podríem veure. Però tornaria uns dies a l’estiu...

Em va caure l'ànima als peus i em va envair una profunda tristesa, gairebé arrenco a plorar. Li vaig dir adéu i bona sort, quina altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena de debò i em preguntava: “Per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol”, com traient-li importància. Insistia en que tornaria, em deia que jo era una dona forta, que guaités les estrelles com quan érem al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. Jo assentia calladament des de l’altra banda del telèfon amb els ull negats i un nus a la gola i un fil de veu a causa del desencís. I en Yuri va marxar, un altre cop.

Però jo no podia evitar pensar que aquesta vegada la tornada ja no seria i que aquí s'acabava tot, aquest cop sí.

Els meus amors ocasionals són mínims els que han deixat una petjada suficient que perduri a la meva memòria més enllà d'un parell de mesos. I aquest cop jo estava disposada a viure aquest regal que se'm presentava amb tota la intensitat i el risc que comportava.

L'amor, quina bogeria que ens capgira la vida i ens fa perdre el nord! Jo, que estic feta de ferro forjat i que em creia tan segura...

.

L'estupidesa dels anyells i la saviesa de les cabres

De les principals postes en escena en que participen els membres de la comunitat catòlica arreu: bateigs, comunions, casaments i funerals la que em resulta més instructiva és, de llarg, el funeral perquè d’una forma o altra sempre se'n treu algun profit.

D'entrada, és un concepte ben allunyat del "pa i circ" d'en Juli Cèsar que tan agrada a la plebe. No és un acte lúdic, sinó de compromís. Hom va a un funeral perquè s’estimava a la persona que ens ha deixat o s’estima els familiars, que pel cas és el mateix. Hom hi va de cor, encara que cal reconèixer que també n’hi ha qui hi va per veure la cara de la vídua o perquè els vegin a ell, però el cert és que la major part de les vegades s’hi va perquè s’hi vol anar: per homenatjar al que ha marxat i per donar suport als que es queden.

No obstant, tot i ser partícep actiu de la cerimònia, em pregunto quantes persones escolten realment allò que diu el capellà a l’homilia, per a mi la part més important, que escolto sempre amb atenció. A vegades parla, el capellà, de les qualitats del difunt, i amb allò que diu es veu si el coneixia ni que sigui una mica o si el discurs és d’aquells estandaritzats i asèpitcs que valen tant per a un ministre com per a un pòtol. També n’hi ha que, com que no saben gaire coses del mort o tampoc no hi ha massa cosa a dir, prenen com a referent algun episodi de l’Antic o del Nou Testament i aprofiten per alliçonar als creients reals o teòrics allí presents. I amb aquestes estàvem al funeral que he anat aquesta setmana.

Resulta que, segons va escriure ara no recordo quin evangelista, el dia del Judici final Déu posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a l’esquerra i en tenir-les dividides en dos bàndols dirà: “Eus aquí les ovelles, les quals se salvaran, en tant que les cabres es condemnaran”; i dit això, el capellà va continuar, tan ample, amb la seva disertació malgrat que no va aclarir per quin motiu les ovelles se salvarien en detriment de les cabres que es condemnarien. Va acabar la prèdica i va continuar amb la resta de la litúrgia funerària.

Confesso que em vaig quedar indignada amb aquell discurs discriminatori i arbitrari i fins i tot vaig valorar la possibilitat d'anar a demanar-li explicacions en acabar l'acte. Ja hi som! vaig pensar. Déu, Pare totpoderós i misericordiós, creador absolut del cel i de la terra, dels animals i dels homes, decideix excloure de la salvació eterna sense cap mena de justificació ni argument una part d’allò que ell mateix ha creat. Em pregunto, i doncs? com és que ha fet un nyap com aquest al qual ell mateix hi renega? Que resulta que no és tan bo ni tan infalible com ens vol fer creure que és? Com es pot ser tan injust? Perquè, certament, les cabres són ben diferents de les ovelles però no ho han triat pas; cadascuna d’ambdues espècies tenen la seva naturalesa inscrita al seu ADN i no poden fer-hi res per canviar-ho. Així, les ovelles encara que tinguin el llop al damunt no es defensen, s’estan quietones, paralitzades de por o esverades sense nord, però no li planten cara. En canvi una cabra, en primer lloc, l’has d’atrapar i farà el possible perquè no sigui així, i si l’atrapes al menys intentarà clavar-te un cop de banya del qual poc o molt te’n sentiràs.

Jo, però, llegint entre línies, veig clar que la qüestió exemplificadora és una altra força més recargolada.

Traslladant l’exemple a la humanitat i substituint cabres i ovelles per persones, tenim que mentre les primeres poden ser manipulades i sotmeses per amos i poderosos amb falses promeses, amenaces i forts sentiments de culpabilitat, les segones en canvi es revelen i lluiten contra els opressors; ja se sap, la cabra tira al monte, elles busquen la llibertat i per això resulten incòmodes. És el que el clergue ens va voler dir sense dir-ho. Evidentment, aquesta forma de ser de les cabres no agrada gens al poder establert, que se sent impune, el qual farà el què sigui per esclafar-les. Encara que sigui calumniant-les. Per tant, com que després de 2.000 anys des de l'escriptura d'aquell passatge del Nou Testament la cosa no ha canviat gens ni mica, hem de convenir que alguns tenim mala peça al teler.


De totes maneres, m’ha quedat prou clar que s’ha d’escoltar molt bé el que diuen aquells que tenen poder perquè si d'ells depèn, si cola, cola. I pel que fa a nosaltres - és a dir, el populatxo - cal decidir si hom vol ser ovella... o cabra.



.

El patge gallina

(La foto ha estat presa per la meva filla, Carola a qui dono les gràcies per haver-me inspirat aquest relat)

Introducció: Qui no conegui la Cavalcada de Reis a Igualada (L’Anoia) potser no li trobarà la punta a aquesta història, per això convido als lectors que la vinguin a veure l’any que bé i consultin el ‘link’ per a fer-ne un tast: http://www.reisdigualada.com/

El camió s’havia aturat al mig del carrer i del seu remolc van descendir un grapat de patges amb la cara més negra que la nit, empolainats amb joies i lluentons, tan joves, tan guapos i tan homes, aprofitant l'anonimat que dóna la disfressa i les capes de pintura. El seu aspecte imponent, si bé pot espantar una mica els més petits, resulta d'allò més atractiu a les noies. Per això hi ha bufetades cada any per fer de patge. També van treure les escales de gat que els servirien per pujar al balcó del primer pis on tota la família s’hi aplegava amb els menuts al davant, que s’agafaven amb les manetes als barrots de la barana amb aquells ulls vius que els saltaven de la cara.

El patge director de la secció va començar a donar les ordres : “Vosaltres dos repengeu-hi l’escala. Tu agafa aquest paquet i puja”. I els patges obedients, cadascun cap la casa que li havia tocat, a portar la il·lusió a la mainada tal com se’ls havia encomanant.

Els del balcó cridaven, els nens estaven nerviosos, la gent del carrer que s’ho mirava animava els enviats d’Orient, i el patge, molt decidit i amb el paquet en braços, vinga escala amunt. Tot d’una, però, quan ja era a mig camí, va tenir la mala pensada de mirar avall i en adonar-se de l’alçada on es trobava li va sobrevenir un atac de pànic perquè li va semblar que l'escala de fusta es corbava perillosament i amençava amb trencar-se. El primer impuls va ser recular i va començar a descendir.

-Però, on vas? Vinga, amunt!!! –Li va etzibar el patge director.

-Es que... em sembla que això es trencarà...

-Però, que t’has tornat boig? Com vols que es trenqui? Fes el favor de pujar!!! Tira cap dalt!!

El patge s’havia quedat a mig camí clavat a l’escala, paralitzat de por, les cames li començaven a tremolar i a fer-li figa. Va tenir un altre impuls baixar i va iniciar lleugerament el gest, però ara va ser la multitud que s’aplegava al peu de l’escala qui el va començar a increpar uns i a animar uns altres: “Va, home, no siguis cagat i tira, que no veus que t’esperen? Ànim, au va, que gairebé ja hi ets!”. Els del balcó no s’ho podien creure. Li allargaven la mà per a donar-li confiança i ajudar-lo, però el patge, que no i que no, no s’hi veia en cor i allà immòbil com un estaquirot arrapat als travessers, ni amunt ni avall. El nen que esperava la joguina encara s’ho podia creure menys i els ulls li començaven a espurnejar: “Com pot ser que el meu heroi no vulgui pujar? Que no m’estima?”

-Ai, mecagun-l’os-pedrer!!! Vols fer el refotut favor de tirat cap dalt si no vols que pugi jo –va cridar-li el patge director- i ens les tinguem a bufetades davant de tothom? Tira amunt d’una vegada!!!

La gent cridava, els del balcó s’impacientaven, el nen tenia les ulls negats de llàgrimes i el patge director estava més encès que l’infern.

A la fi, fent un esforç titànic però tremolant con una fulla, el patge gallina va començar tímidament a ascendir; i es que si baixava potser el linxaria la massa, o el patge director li obriria la panxa en canal amb aquella daga que porten a la faixa els enviats de Ses Magestats. 

Ja era quasi a dalt, li va relliscar un peu però els homes de la família del balcó el van estirar i amb tibades mal gimbades van aconseguir fer-lo entrar al menjador mig desencaixat i amb el turbant de gairot: “Vaja quin tòtil ens ha anat a tocar!” Encara tremolant, el patge li va donar el regal al nen que se’l va mirar amb expressió de frustració i desconcert, però com que ja tenia el què esperava va passar i no li va fer més cas.

Exhaust, amarat de suor i regalims per la cara, assegut al sofà, li van oferir una copa de conyac per refer-se, que es va veure d’un glop.

I ara, a més a més, borratxo, a veure com s’ho farien per fer-lo marxar i continuar amb el periple de pujar escales per repartir joguines a altres cases...

.

Fumar perjudica la salut, o la burilla trapella

Asseguda al sofà de la discoteca, sola i amb un posat displicent i avorrit, la Marta apurava el darrer mil.límetre de la seva cigarreta. I en veure que aquesta ja no donava per a més va optar per llençar la burilla al terra, de mala manera…, lluny i que l’aixafi un altre, que tot plegat tampoc no hi havien posat cendrers. Però, ai las!, la Marta va obir els dits abans de temps i la burilla entremeliada se li va escolar per l’escot generós que lluïa, caient al bell mig de la regatera d’uns pits proporcionats i ben posats que no havia tingut intenció d’amagar. 

-Uff, que em cremo! 

I tant, que cremava! Així que sense perdre els nervis però tampoc el temps, va ficar-s’hi els dits índex i mig per mirar de treure-la, però, inexplicablement, en comptes de treure-la la burilla s’entosudia en esmunyir-se i s’endinsava encara més regatera avall.

-Ostres, que em cremoooo!!!

Com que no la repescava i la goma dels sostenidors la premien contra el pit fent-li força mal, se’ls va estirar de tal forma que la burilla trapella li va caure encara més avall anant a parar sobre la pell de l’estómac.

-Dimonis, ara si que em cremooo!!!!!

Li donava cops per veure si la apagava, però, la burilla no estava sobre una superfície dura on l’hauria pogut esclafar i en un moment tot s’hauria acabat, sinó en contacte amb la seva pell… i la seva roba!, a veure si acabaria per cremar-se tota sencera a “lo bonzo” i vaja quin lloc que hauria triat per immolar-se sense causa existencial que ho justifiqués.

Mentrestant, al sofà del davant un noi, a qui ella no coneixia, quasi es pixa a sobre contemplant l’escena, i la Marta, que se n’adonava de la riota, se’l mirava amb ulls espurnants d’assassina mentre pensava:

-Si serà borinot! No sé de què riu que faci tanta gràcia? També em podria ajudar, òndia!!

Però a banda d’aquell pensament, la tortura continuava perquè la burilla continuava fent de les seves mentre li recorria la superfície estomacal d’un cantó a l’altre, i llavors ja no va poder més. Es va alçar del sofà d’una revolada i sense miraments, es va mig arrencar la camisa per fer-la saltar al terra d’una vegada, només que amb aquell desconrol la va perdre de vista.

-Collons! Ara se m’ha fotut dins dels pantalonls, la molt bruixa!!!!!!! 

Desesperada i mig descamisada, va sortir corrents cap el lavabo a empentes contra tot aquell que se li posava al davant abans que les coses no anessin a majors i allí es va despullar sencera… però la burilla no apareixia per enlloc.

-Mala bèstia!! Segur que se m’ha escolat per la cama del pantaló i ha quedat pel passadís. Ufff! Al menys el turment s’ha acabat. 

Les cremandes li feien força mal i la pell se li començava a embutllofar; ara la regatera havia perdut bona part del seu atractiu. S'hi va posar aigua freda per calmar el dolor que anava en augment fins que es va refer una mica. I vejam com ho explicaria a sa mare, que sempre la controlava i l’ensumava perquè no volia que fumés… 

Adolorida i empipada com una mona, se’n va entornar cap el seu sofà on l’esperava l’amiga amb qui havia entrat a la discoteca:

-Saps Marta? No t'ho creuràs, però algun fill de sa mare ha deixat una burilla encesa al sofà, i m’he cremat el cul quan m’hi he assegut!! Si es que hi ha gent que no pensa, osti!


.

El català i altres llegües d’Europa

Acabo d’arribar d'un viatge fantàstic per Sicília. Aclareixo per endavant que mai he estudiat la llengua d'aquell país, només l’he escoltat com qualsevol i he llegit rètols i fulletons.

A la localitat Scicli, al sud de l’illa, vaig estar visitant un edifici que habia estat una església dedicada a Santa Teresa i ara és museu, i la noia que em va fer de guia durant la visita, molt amable i entusiasta, em va fer tota la seva l’explicació en italià pensant-se, no sé per quin motiu, que jo era italiana. En acabar, però, li vaig fer una pregunta i va ser llavors que ella se’n va adonar de que no ho era, d’italiana, de tal forma que, entre estorada i confosa, em va demanar mil disculpes ja que es va pensar que no havia entès res del què m’havia explicat. Jo la vaig tranquil.litzar i li vaig dir que ho havia entés tot, o quasi, llevat d’alguna paraula que, no obstant, el context me l’havia resituada: “És que jo parlo català, que és una llengua d'origen romànic que té molts lligams amb el portuguès, el francès i l’italià, i també amb el castellà, és clar, de manera que això em fa més fàcil i procliu a entendre altres llengües d’Europa”. La noia va quedar gratament sorpresa.

Sembla, doncs, que amb aquest desfici actual per imposar el castellà menystenient el català se’ns vulgui fer més rucs dia a dia. Ah! I que ningú no s’ho cregui allò que ens diuen: “Háblame en cristiano, que no te entiendo”, és que en realitat no volen.

La Venus d'Urbino

Havia passat quasi una setmana i tornava cap a casa; me’n anava a cercar el bus que em duria a l’aeroport. Ja era fosc mentre caminava sola pels carrers humits de Florència arrossegant cansadament dues maletes de rodes que ensopegaven amb els cantells de les llambordes, quan de sobte una veu masculina però suau que venia des del darrere em va preguntar: “Puc ajudar-la a portar l’equipatge?”. Em vaig aturar en sec i en girar-me, la meva vista va fer un recorregut de baix cap dalt a una alçada molt per sobre del meu cap fins a clavar-se en uns ulls verds de mirada franca. Era la viva imatge de l’emperador Adriano enfundada en una gabardina gris.

Feia un mes que en Jules i jo havíem tallat, ara sí definitivament, i ell se'n havia tornat al Canadà per quedar-s'hi. Aquella relació destructiva amb un home egoísta fins al moll de l'os, que ratllava la crueltat, m’havia deixat exhausta i amb l’ànima com un parrac (i és que no sempre és fàcil explicar-se perquè hom fa certes coses en qüestions de relacions amoroses). Em mirava al mirall i no em reconeixia: el rostre demacrat, cendrós, els ulls enfonsats i vermells de tant plorar. Així i tot, havia trobat la força suficient per desaparèixer uns dies en un lloc bonic on poder-me sentir anònima entre la multitud i on no hagués de rendir comptes a ningú. 

Aquells primers dies de desembre Florència estava encisadora. El sol de finals de tardor i la temperatura encara suau de la Toscana convidaven a fer llargues passejades per la riba de l’Arno i a perdre’s per carrers, placetes i mercats ambulants. La daurada posta de sol des del Ponte Vecchio o des dels grans finestrals de l'extrem oest de la Galeria degli Uffizi em produien una serenor impagable, que, atès el meu estat d’ànim, era d’allò més apropiat. I quan la tarda queia definitivament i el sol s'amagava fins a l’endemà, el que més m’agradava era anar al barri d’Oltrarno on hi havia un seguit d’antiquaris i trattorie acollidores allunyades de turistes invasors. 

Però tot té un final i la tornada s’havia fet imminent. Aquest viatge havia estat un break time, un pedaç bonic, però un pedaç al cap i a la fi. Havia de posar els peus a terra de nou i enfrontar-me als meus fantasmes; així que el vespre d’aquell diumenge d’un cap de setmana prou llarg, un avió em tornaria a la realitat. Però vet aquí que la vida és plena de sorpreses quan menys t’ho esperes, i quan aquella veu acompanyada d’aquells ulls em va preguntar si em podia ajudar amb les maletes, tot i el meu astorament, no m’hi vaig poder negar: “Bé... sí... gràcies. De fet, vaig aquí a prop, haig de trobar-me amb un grup que volem en un charter...", vaig respondre-li amb certa inseguretat. “Doncs l’acompanyo, anem”.

Encara faltaven uns tres quarts d’hora per a la sortida i el meu cavaller em va proposar d’anar a un petit cafè allà al davant mentre arribava l’hora, i vaig acceptar. Em mirava entusiasmat i jo no entenia el perquè; com he dit, no em trobava pas en el millor moment, però em reconfortava aquella dedicació. Estavem parlant, quan amb delicadesa i somrient va prendre les meves mans entre les seves, càlides, proporcionals a l’alçada del seu propietari. L’atmosfera era embolcalladora, semblava que estàvem sols i jo m’hi sentia d’allò més bé; però la tossuda realitat em va mostrar a través del vidre el moviment del grup ja pujant a l’autocar: “Haig de marxar -li vagi dir- justament ara”. 

Al moment, però, que em disposava a pujar al bus, em va retenir per les espatlles uns instants fixant els seus ulls en els meus i em va besar el front i tot seguit em va abraçar: “No te’n vagis, queda’t”. El conductor em cridava: "Senyora, que marxem!".  Jo vaig acariciar-li el rostre amb tristesa i racança: “M’agradaria, de debò, però no puc; aquest és un vol charter que no es pot canviar. Demà sens falta haig de ser a la feina i a més... jo…”, li digué desconcertada. “És clar, és clar…”.

.....................

Vaig arribar a casa ben passades les cinc de la matinada, trinxada després d’una nit de terrible de boira, de retards, de canvis d’aeroports, d’avions i d’amotinaments sense ganes. Volar a Itàlia sempre és una incògnita. Vaig ficar-me al llit i vaig dormir incapaç de llevar-me a les set per a anar a treballar, fins que al voltant les nou del matí el timbre del telèfon em va despertar: “Has arribat bé?”, preguntà la veu. “Hola Pietro! Si, gràcies, encara estava dormint perquè el viatge ha estat molt dur. Si et plau, deixa’m que t’ho expliqui en un altre moment, ara estic que no m’aguanto”, li vaig respondre. “D’acord, et trucaré un altre dia, doncs. Un petó”. 

I em va tornar a trucar el divendres d’aquella mateixa setmana, una conversa del tot informal sense expectatives.

………………………..

Passaven els dies i s’acostava Nadal, arribaria Cap d’Any. A mi mai m’han agradat aquestes festes; la disbauxa familiar amb l’obligació de ser feliç, encara que durant tot l’any ens haguéssim estat esgarrapant, em treu de polleguera. I just aquest any estaria completament sola, sense en Jules, sense la meva filla a qui li tocava anar amb el seu pare; jo, en canvi estaria amb els incisius i reiterats retrets de la mare, com sempre, que tant em martiritzaven… no m’hi veia en cor, aquest any no, no ho suportaria. 

I, tot d’una…, per què no!? El destí havia posat al meu davant un home magnífic, una bona persona amable i considerada just al moment que més ho necessitava. Per què no, doncs? Sí, estava decidit, li trucaria aquell mateix vespre:

-Hola! Ets en Pietro Cavallaro?

-Sí ho soc. Hola Júlia, quina sorpresa!

-Jo també estic contenta de sentir-te, he pensat en tu, en la nostra fugaç trobada i en que m’agradaria molt conèixer-te més bé i per això també he pensat si a tu t’agradaria que vingués uns dies a Florència a casa teva, què me’n dius?

-Oh. Sí, sí, i tant, és clar que sí, vine quan vulguis. Quan vindràs?

-La darrera setmana d’aquest mes si et va bé, ja et concretaré els dies exactes quan tingui els bitllets. Tot seguit m’hi poso.

-T’espero, doncs. Gràcies, Júlia, estic molt molt content.

Ja hi tornàvem a ser!. Ja tornava a tenir pessigolles a la panxa i la imaginació se’m disparava. I a preparar-ho tot!.

………………………….

Vaig arribar a Florència el dia de Sant Esteve al vespre. M’esperava impacient i només acostar-m'hi em va besar -aquest cop no pas al front- amb un petó de caragol que em va deixar sense alè, i em va estrènyer com si m’hagués estat esperant tota la vida. Jo em sentia aclaparada per l’expectació que havia aixecat la meva presència.

Ell no vivia a la mateixa Florència perquè allí els lloguers són caríssims, així que carretera i manta i cap a Pratto, un poble veí. 

La seva casa era molt antiga i senzilla, però amb la foscor, el fred intens i el desig en aquell moment no vaig parar atenció a la manca d'estil ni de detalls personals; només hi havia un menjador entrat en anys amb la cuina incorporada i annex, s'obria una porta on hi havia una habitació gran amb un llit enorme. Una cosa sí que em va cridar l’atenció: al sostre, ben bé a sobre el llit, enganxat a les bigues de fusta pintades hi havia un mirall convex, com aquells de les cantonades dels carrers. Més endavant en descobriria la utilitat: “Ja era aquí quan vaig llogar el pis... i no he vist la necessitat de treure’l”.

Sense donar temps a res més, ens vàrem trobar nus l’un en front de l’altre, acariciant-nos, besant-nos, llepant-nos, vuidant el cos i l’ànima en el que va esdevenir un frenètic intercanvi d'emocions, de fluids i d’escalf. Ambdós teníem tanta necessitat d’afecte com dues criatures que han perdut allò que més estimen i només es tenen l’un a l’altre per a consolar-se.

La comunicació verbal era complicada perquè el dialecte florentí és molt tancat i a mí em costava d'entendre, per aquest motiu vàrem deixar parlar els cossos. En Pietro resultaria ser un amant tendre i generós, perquè per a ell la prioritat era fer feliç l’altra i aquesta felicitat li revertia a ell en primera instància. Els seus llavis gruixuts i sensuals i la seva llengua lenta i constant, eren uns mestres en la tasca de donar plaer quan recorrien cada un dels meus punts estratègics: el coll, els mugrons, les cuixes, el meu sexe trepidant... Els seus orgasmes eren tan estrepitosos com si el món s’hagués d’acabar. Podia estar fent l’amor tota la tarda, tenia imaginació i un bon repertori…. Recordo el dia que em va embenar els ulls amb un mocador de seda i amb un pinzell de pèl d’esquirol, el més suau, aquell que s'empra  per pintar preuades miniatures o les parts més delicades d'una pintura, m’acariciava el clítoris i la vulva produint-me un goig irrefrenable, que em va dur a un èxtasi que gairebé tocava el cel. Estàvem a la penombra i semblava que el meu cos ho il·luminaria tot amb llum pròpia. 

Li agradava contemplar-me nua assegut en un sillonet de la cantonada mentre jo estava estirada al llit plàcidament, sense parlar, sense fer res, com qui contempla la Venus d’Urbino que el mestre Tiziano hagués pintat expressament per a ell, y jo me'l mirava amb ulls de gata satisfeta i respiració pausada.

El mirall del sostre era una altra cosa. Aquest era un objecte per a compartir, i la seva finalitat no era altra que mostrar al complet i en tota la seva dimensió la lliuta d’ambdós contendents, perquè cap dels dos es perdés ni un detall del combat en cap moment. La forma convexa i arrodonida del mirall permetia que encara que hi haguessin canvis en la posició o la ubicació en el terreny de joc, el moviment i la imatge reflectida sempre hi apareixia completa, la qual cosa era altament excitant. Veure'm a mi mateixa i i veure'l a ell, com si estéssim fora de nosaltres, tenia el seu puntet morbós.

I així, amb aquest ritme van transcórrer cinc dies, fins que vaig haver de tornar a Barcelona, a la rutina. Però ara tenia un alicient, algú en qui pensar i que pensava en mi. Era tot un regal.

………………………….

Al cap de pocs dies de la meva tornada vaig rebre una carta seva preguntant-me si jo l’acolliria a casa meva uns dies al febrer: “M’agradaria molt, vine i et prepararé una visita que recordaràs de per vida”. Ens vàrem escriure diverses vegades per anar adobant el terreny i en la segona setmana de febrer va arribar impacient i nerviós, ell, que no tenia per costum viatjar. 

Li vaig ensenyar Barcelona, galeries, restaurants, indrets d’interès i racons. Aquell pis de lloguer que jo ocupava temporalment, impersonal i trist amb mobles plastificats i cortines sintètiques de gust més que dubtós, de sobte, va esdevenir un palau i durant una setmana el món no va existir per a nosaltres. Fèiem l’amor sempre que podíem i de totes les maneres que se’ns acudia: un, dos tres, quatre…, fins i tot una vegada al darrere d’una columna del Museu Picasso, on ens va enxarpar un turista badoc que va sortir esperitat. 

……………………….

Però com tot a la vida, la realitat sempre s'acaba imposant i allò que puja ha de baixar, i el perill de pujar massa de pressa és el de no donar temps a consolidar les etapes en l’ascens. Aquell frenesí no podia durar perquè no vàrem escatimar mitjans i ho vàrem cremar tot en una tirada de daus. No vàrem guardar res i quan van emergir les persones de carn i ossos que érem en realitat, dues persones de paísos diferents amb neguits i frustracions encara sense resoldre, vàrem descobrir que ambdós teníem un dol pendent i que, per tant, no érem lliures. I el dol s’ha de sentir, i la ràbia també, i hom s'ha de donar temps perquè les ferides cicatritzin i perquè l’ànima es refaci.

Ens vàrem fer feliços l’un a l’altre, gairebé ens vàrem estimar i estic segura que jo no vaig passar per la seva vida com qui fa una osca després d’haver aconseguit un trofeu. Ell tampoc no va estar un trofeu per a mi.

No ens vàrem veure més, ni telefonar ni escriure. Però ara sabia que no era només sexe allò que jo buscava...

.