Retorn a Sicuani

Jo devia de tenir llavors uns 25 anys quan vaig fer el meu primer viatge a Perú. Havíem anat tres amigues amb les motxilles acompanyant un nombrós grup d’alpinistes que anaven a fer un entrenament doncs portaven de cap l’ascensió a l’Everest i calia preparar-se a consciència, primer. A ells els anava molt bé que s’hi hagués apuntat tanta gent perquè d’aquesta manera el bitllet era més econòmic i es podia repartir el pes del material entre tots els membres de l’expedició i així no havien de pagar sobrepès.

El vol de Lufthansa va durar una eternitat: Barcelona-Frankfurt, canvi d’avió i Frankfurt-NY-Kingston-Guayaquil-Lima. Un malson, però feliços del què ens esperava en aquell mes que hi romandríem.

Al matí del primer dia havíem d’anar a fer canvi de moneda al banc i també al Consulat espanyol a presentar-nos (era obligatori). No vàrem ser a temps d’arribar al Consulat. Només sortir del banc i entre mig de la multitud a la Teresa li van fer un tall la bossa que duia a l’esquena i li van prendre, en un vist i no vist, el passaport i els diners que acabava de canviar. Pel que fa als diners, mira, com aquell... en portava la major part a la ronyonera que guardava a la panxa, però la pèrdua del passaport eren paraules majors. Els nostres plans acabaven de fer un gir de 180°. La meva amiga no podia pas circular pel país indocumentada; calia anar a posar la denúncia a la policia, calia anar al Consulat perquè li fessin un passaport nou, i tot això en un dissabte al matí. Naturalment, el Consulat aquell dia no atenia, volia dir que ens hauríem d’esperar al dilluns. Pel que fa a la policia, fàcil tampoc no ho va ser, però dedicant-hi unes tres hores ho vàrem resoldre, si més no per posar la denúncia que vaig haver d’escriure jo mateixa a la màquina perquè el guàrdia no se’n sortia, i com que jo treballava de secretària li vaig dir “deixi’m a mi, que acabarem abans”. Ell, encantat de la vida, i vaja la gresca que vàrem fer amb tres companys més vigilant que no entrés el sergent i m’enxampés a l’altra banda del taulell.

El dilluns, amb la denúncia a la butxaca, cap al Consulat espanyol i no cal dir que un altre “via crucis”, però també, amb temps i grans dosis de paciència, ens en vam sortir (quin remei, si no). Només que entre pitos i flautes havíem perdut tres dies. Així que a recomposar-ho tot i a veure com ho organitzaríem per optimitzar al màxim el temps que teníem per davant. Perquè aquesta era una altra: no dúiem cap pla, ni cap guia, ni cap mapa, ni tan sols pressupost, res, una mà al davant i l'altra al darrera. Només la teòrica experiència de la Montse -que es basava en que havia estat treballant en un Kibutz l’any anterior...-, la qual havia pres el comandament des del primer moment i havia decidit que aniríem a les oficines d’informació i turisme de cada ciutat i a partir d’allí aniríem fent, ves quines maneres d'anar pel món. 

No m’entretindré en explicar la quantitat de vagues de tren i revessos amb què vàrem coincidir que ens van avortar els plans un dia si i un altre també... Si que explicaré, però, que la Montse, el nostre pal de paller, se’ns va posar malalta i ens va ben espantar. I és que posar-se malalt en un país del tercer món amb quatre peles a la butxaca i sense assegurança, és de les coses pitjors que et poden passar.

Ja érem a Cusco, una ciutat que està a més tres mil metres d’altura. Com tothom, havíem anat a passejar per la Plaza de Armas i pels carrerons que hi desemboquen, quan tot d’una la Teresa va topar-se de cara amb un noi que havia conegut l’any anterior a Chamonix: “Holaaa!, mua, mua. Què fas per aquí? Quina casualitat! Doncs ja ho veus. Nosaltres anem a fer el Camí de l’Inca fins a ‘Machu Pichu’. Nosaltres hi anirem amb el tren dels indis. Som una expedició i anem ben preparats (metge inclòs i bidó de medicines. Ah! i l’Oscar Cadiach, si senyor! allà el vaig conèixer tot i que ell, probablement, no es recordi de res). Bé, doncs ja ens veurem. Que us vagi bé. Gràcies, a vosaltres també. Mua, mua, adéu”. Fins aquí, fantàstic. El problema va venir al cap d’unes hores quan, inexplicablement, la Montse es va començar a trobar malament: la febre li va començar a pujar de forma alarmant i va començar a sentir un opressió al pit que l’ofegava i tenia dificultats per a respirar. Ja s’havia fet fosc i la Montse jeia al llit més morta que viva en una petita habitació triple al cap de munt de la falda de la muntanya on ens estàvem: “ I ara què fem? Necessitem un metge. Això ja ho sé... Calla!! Se’m acut que els nois d’aquest matí ens podrien ajudar, no portaven un metge a l’expedició? Si, és clar, però com els trobarem? Doncs mira, una hora o altra tothom va a parar als baretos de la Plaza de Armas, oi? Anem-hi, segur que en algun els trobarem, entrarem a tots, si cal. Au, vinga”. I de nit, muntanya avall a buscar el metge, que efectivament vàrem trobar. I tot el grup cap amunt la muntanya un altre cop a visitar la malalta.

No vàrem aclarir què tenia la Montse, però el metge li va donar un antibiòtic, un antistamínic i unes instruccions, i a esperar que tot plegat fes el seu efecte. Al dia següent havíem d’anar a Machu Pichu i la Montse s’ho va pensar i repensar i al final va decidir que vindria, ja que això només passa un cop a la vida, com aquell qui diu. I mig morta, totes cap el tren dels indis que ens hauria de deixar al peu de la muntanya sagrada. 

El tren dels turistes es pren a Ollantaitambo, ja a mig camí, però nosaltres volíem anar amb el dels indis perquè té més emoció: d’entrada era de fusta, i el personal, tots nadius amb les cistelles, les verdures i els pollastres. A més a més, el recorregut és d’allò més pintoresc, ja que en el primer tram abans d’arribar a Ollantaitambo, el tren havia de pujar la muntanya i després descendir. Però les muntanyes allà són molt altes i escarpades i no permeten fer corbes, així que el tren havia de fer diverses maniobres endavant i endarrere, en ziga-zaga i en vies mortes per anar pujant. Això no ho veuen els que viatgen en el tren dels turistes. I en arribar a l’estació d’ Aguas Calientes, ja cal que t’espavilis per ser un dels primers a baixar del vagó, ja que si no agafes desseguida l’autobús que t’ha de pujar a dalt per un camí de terra infernal, et pots passar mig matí fent cua i no tindràs temps de veure res que ja hauràs de tornar, perquè a dalt no t'hi pots quedar. I nosaltres arrossegant la malaltona. Ella es va quedar asseguda en una pedra i la Teresa i jo vàrem a anar a voltar-la (tampoc no li podíem fer res i no tenia sentit quedar-nos les tres). Tot i així, encara va tenir esma de donar-nos algunes ordres, però ara ja sabíem anar soles.

Després de Cusco volíem anar a Puno, a veure el llac Titicaca i vàrem comprar uns bitllets de tren, però, ai làs!, just al moment de posar el peu al graó va començar una vaga ferroviària i ens vàrem quedar a terra. I amb la cua entre les cames i la motxilla a l'esquena, amunt un altre cop a l’habitació triple de la muntanya a fer nous plans.

No recordo com va anar, que vàrem conèixer un noi que per un preu mòdic es va oferir a fer la travessa amb una furgoneta vella i desmanegada pels camis de terra i les pistes de les altes muntanyes andines, no és que el pla fos molt atractiu, però no hi havia opció. I ja ens tens a la Montse (encara fotuda, però menys), la Teresa, jo, dues franceses i tres anglesos tibats, en aquell pot que no arriava, i amb una pols que entrava per les juntures mal rejuntades que ens deixava a tots arrebossats. I va passar el què havia de passar. A mitja travessa, amb un fred que pelava (era l’hivern austral), el ‘pot’ va dir prou.

El poblet on havíem anat a parar es deia Sicuani i el noi conductor-guia es va haver d’espavilar per trobar la peça del motor i allotjament per a tots. Els anglesos emprenyadíssims perquè havien pagat per un servei i ara estàvem tirats al mig del no res, i ja ho veuríem. Vàrem aconseguir un lloc per dormir, uns en un cantó i uns altres no sé on, però les meves amigues i jo teníem els llits en un passadís per on no parava de passar gent, i no ens podíem queixar, que el lloc al menys era calent i teníem llit. I a esperar l’endemà per arribar a Puno.

No vàrem poder entrar a Bolívia perquè la Teresa tenia un document del Consulat que li permetia sortir de Perú però no tornar a entrar i si hi haguéssim anat, ella s’hauria hagut de quedar.

La resta del viatge va anar més o menys per l’estil, aquí caic i allà m’aixeco, amb un altre intent de robatori a la Teresa a Pisac -el viatge a la selva de Puerto Maldonado va anar força bé-, fins al darrer dia que tot el grup de partida ens vàrem retrobar a l’hotel d'arribada. I, sorpresa! allà ens esperava el passaport de la Teresa que no sé qui l’havia trobat no sé on i el va portar allà quan va veure els papers d'inscripció a l’hotel. No, si ja ho dic jo, que hi ha Déu!

Tampoc explicaré la tornada. Només diré que va estar una de les amargues de la meva vida, ja que vaig ser l’única persona de tota l’expedició a qui ningú de la seva família no la va venir a rebre a l’aeroport. I és que no ho portaven gens bé això de que m'agradés viatjar.

...........................

Anys més tard, vaig tornar al Perú i aquest cop si que vaig poder anar amb tren des de Cusco fins a Juliaca (no arribava a Puno). Eren els últims temps de ‘Sendero Luminoso”, i es pot dir que ja no quedaven terroristes perquè la banda estava desarticulada atès que en Fujimori havia caçat el seu líder, l’Abimael Guzmán, i l'havien ficat en una gàbia per exhibició i escarni públic; tot i així els vagons encara anaven fortament custodiats per l’exèrcit, per si de cas.

En arribar a Sicuani el tren va fer una aturada, i de repent em va passar pel cap com si fos la pel.lícula de la meva vida l’Odissea que havia viscut amb les meves amigues feia tant de temps. En un instant vaig baixar del tren i em vaig fer una foto sota el rètol de l’estació.

.
 

Record d'una nit d'estiu

Aquell estiu, al cap de pocs mesos des del trencament amb en Roland, vaig pensar que faria un creuer; un de senzill pel Mediterrani, aquell mar on mil pobles han vessat les seves llàgrimes que cantava en Joan Manel Serrat. Anava sola amb l'autoestima ben tocada, diria; volia evadir-me, no pensar, deixar-me portar, estar tranquil·la. No havia previst res, si les excursions em motivaven baixaria del vaixell i si no, em quedaria prenent el sol i prou.

Només posar el peus a la nau, però, em vaig creuar amb la mirada d'un home de revista -d'aquells que no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys-, amb una mirada blava blavíssima que se’m clavà com la fiblada d'un estilet al mig del front. Em vaig quedar torbada, però com que ja en tenia prou amb el què duia al damunt el vaig apartar del meu cap.

El cas és que en els dies successius rondant pel vaixell, va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell em mirava, em mirava de lluny, insistent, de fit a fit... Tot i així, em vaig pensar que només eren figuracions meves. El seu aspecte físic era molt atractiu, un home guapo, de debò: molt alt i corpulent, amb una forra de cabells rossos i lluents ben pentinats, ben polit amb l’uniforme blanc i els galons. Jo no era pas una joveneta i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques i joves, de manera que ell hauria pogut triar i remenar sense dificultat. Qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima, no cal dir!. A més, era el metge del vaixell, la qual cosa era un grau, i estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, per tant, per què jo precisament? Sens dubte eren cabòries...

No obstant, la nit del darrer dia, en un moment donat, ambdós vàrem coincidir al bar de la segona coberta quan ell estava amb un altre oficial i la xicota d’aquell. En veure que anava sola em van cridar convidant-me a asseure’m amb ells. I vaig acceptar amb una certa inseguretat.

Al cap d’uns minuts d’estar asseguts parlant de tot i de res, i sense avís previ, en Yuri va prendre les meves mans entre les seves, unes mans poderoses però tan tendres que em reconfortaven. Ens miràvem als ulls i ens reconeixíem amb temor i desig a l’hora com ho farien els animals salvatges a la sabana.

De sobte, sostenint-me encara fermament les mans em va alçar amb suavitat, i sense pronunciar ni una paraula em va conduir cap a la seva cabina, com transportada, sense que jo fos capaç de decidir o d'objectar tot i ser conscient del que hi passaria allà. Però en aquell moment havia sentit "passar un àngel" i brisa del batec de les ales m’havia embolcallat provocant una màgia que tenia oblidada. Tot era gran en aquell home de dos metres: els braços, les espatlles... el seu membre viril, que en un primer moment quasi em va espantar, però les seves carícies, la delicadesa amb que recorria el meu cos (que no semblarien pròpies d’un gegant) va fer que m’abandonés en un deixar fer, deslliurada del temor inicial, amb un profund relaxament i entrega sense cap dificultat.

Vàrem fer l'amor amb un sentiment inusual en situacions com aquella, perquè és cosa ben estranya quan es tracta d'un encontre ocasional. Dormirem completament nus tota la nit abraçats, ell no em va deixar ni un moment; a voltes es despertava amb neguit i m’abraçava encara més fort com per assegurar-se que jo era allà.


Al dia següent a primera hora del matí, arribàvem a port i tocava deixar el vaixell. Ens vam acomiadar. No em va fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però em va demanar el telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Li vaig donar tot i saber que era un formulisme i que això no passa mai (aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc), per aquest motiu jo ni tan sols li vaig demanar el seu. Ell era d’Ucraïna resident al País Basc i tot i que que no era lluny, tampoc era a prop.

...........................

Des d’aquell dia vaig continuar amb la meva vida, amb altres amors i desamors entre mig, però de tant en tant la imatge d’en Yuri se’m presentava tan nítida al cervell que em feia dubtar si havia estat real o només un somni. La darrera vegada que em va venir al cap va ser un mes de desembre després de tres anys, quan vaig marxar de viatge al Brasil amb una amiga i en pujar al vaixell vaig recordar-me’n un altre cop i vaig pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida, si me’l trobaria allí... Evidentment, en Yuri no hi era i ho vaig oblidar de seguida amb una punta d’enyorament al cor, però. Em vaig proposar divertir-me tot el que pogués, d'això es tractava. I vaig triomfar, sí senyor! I en un moment donat en tenia quatre al meu darrere amb una escena de gelosia inclosa.

Però com que la vida pot convertir-se en una porta giratòria, ara bé l’inesperat. Al cap d’un mes des que vaig tornar del viatge, una trucada va sonar al telèfon. En un primer moment, em vaig quedar tan desconcertada que no vaig reconèixer de qui era aquella veu un xic tremolosa ni aquell accent estrany i no encertava a relacionar-lo, però ell insistia en que s’havíem conegut al Mediterrani sense explicacions més específiques... Jo portava molts anys viatjant per arreu... m'espremia cervell, però no... Ell recordava perfectament el meu nom, que tenia un fill, i altres detalls personals que segurament li devia explicar llavors. Però no deia ni una paraula del creuer. Jo estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no m'imaginava..., i pensava: “A veure què pensarà aquest home de mi?, està clar em coneix molt bé i jo no, i es pensarà que tinc tota una col·lecció d’homes i per això no me'n recordo, i no és així!”. Estava enfadada amb mi mateixa per aquest oblit imperdonable. Al final hi vaig caure!. Ostres, ostres, ostres!!! Era ell, era ell!!! En Yuri em va dir que estava molt nerviós per aquella trucada i jo vaig procurar tranquil·litzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt, molt contenta després de tant de temps, que ho considerava un acte de valentia per la seva part, que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses.

En Yuri em va explicar que havia anat cap aquí i cap allà, també a Ucraïna, que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio de Sanidad" a Madrid amb els títols però ara tenia un contracte de treball com a metge en un centre de salut de Catalunya i... em volia veure al més aviat possible. Jo tremolava d’emoció.

Durant una setmana em va trucar diverses vegades tan tendre i entranyable com quan el vaig conèixer, i a mi em semblava estar en un núvol; em sentia única ("You are the one", com deia la pel·lícula). No m’ho podia creure! Era com si les "forces còsmiques" s'haguessin aliat al meu favor. No hi havia dubte, es tractava d'un procés telepàtic, perquè en aquests casos l'altra persona també hi està implicada activament, per això coincideix i es produeix. Vaig sentir renéixer quelcom molt profund dintre meu. Després de tres anys i d'una més que difícil remuntada vital, ara bé que em mereixia un somriure de la vida. En Yuri em va dir que em vindria a trobar, tenia desitjos de continuïtat i perquè li ensenyés millor l'idioma i més coses..., va dir.

Els expatriats, ja se sap, en tots els àmbits i en tots els països són carn de canó fins que amb el temps i la perseverança es fan un lloc, i amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, vam quedar per trobar-nos la tarda de dijous de la setmana vinent que ell aniria a Barcelona. Em vaig passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornat, i havia vingut a buscar-me a mi!

No obstant tot era massa bonic, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó, però en el transcurs de dos dies abans de la trobada vaig tenir una mena de desassossec en tot el cos com si pressentís que alguna cosa no anava bé.

Efectivament, el vespre d’aquell dimarts en Yuri em va telefonar aquesta vegada per a dir-me que l'havien avisat de sobte per a un contracte molt llaminer de deu mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar atesa la seva situació precària a Espanya i que se'n anava, que ho sentia en l’ànima però havia de marxar. I havia de preparar l'equipatge perquè marxava just l'endemà, dimecres al matí, amb l’amic de Sant Petersburg que ho havia gestionat, de manera que ni tan sols es podríem veure. Però tornaria uns dies a l’estiu...

Em va caure l'ànima als peus i em va envair una profunda tristesa, gairebé arrenco a plorar. Li vaig dir adéu i bona sort, quina altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena de debò i em preguntava: “Per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol”, com traient-li importància. Insistia en que tornaria, em deia que jo era una dona forta, que guaités les estrelles com quan érem al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. Jo assentia calladament des de l’altra banda del telèfon amb els ull negats i un nus a la gola i un fil de veu a causa del desencís. I en Yuri va marxar, un altre cop.

Però jo no podia evitar pensar que aquesta vegada la tornada ja no seria i que aquí s'acabava tot, aquest cop sí.

Els meus amors ocasionals són mínims els que han deixat una petjada suficient que perduri a la meva memòria més enllà d'un parell de mesos. I aquest cop jo estava disposada a viure aquest regal que se'm presentava amb tota la intensitat i el risc que comportava.

L'amor, quina bogeria que ens capgira la vida i ens fa perdre el nord! Jo, que estic feta de ferro forjat i que em creia tan segura...

.

L'estupidesa dels anyells i la saviesa de les cabres

De les principals postes en escena en que participen els membres de la comunitat catòlica arreu: bateigs, comunions, casaments i funerals la que em resulta més instructiva és, de llarg, el funeral perquè d’una forma o altra sempre se'n treu algun profit.

D'entrada, és un concepte ben allunyat del "pa i circ" d'en Juli Cèsar que tan agrada a la plebe. No és un acte lúdic, sinó de compromís. Hom va a un funeral perquè s’estimava a la persona que ens ha deixat o s’estima els familiars, que pel cas és el mateix. Hom hi va de cor, encara que cal reconèixer que també n’hi ha qui hi va per veure la cara de la vídua o perquè els vegin a ell, però el cert és que la major part de les vegades s’hi va perquè s’hi vol anar: per homenatjar al que ha marxat i per donar suport als que es queden.

No obstant, tot i ser partícep actiu de la cerimònia, em pregunto quantes persones escolten realment allò que diu el capellà a l’homilia, per a mi la part més important, que escolto sempre amb atenció. A vegades parla, el capellà, de les qualitats del difunt, i amb allò que diu es veu si el coneixia ni que sigui una mica o si el discurs és d’aquells estandaritzats i asèpitcs que valen tant per a un ministre com per a un pòtol. També n’hi ha que, com que no saben gaire coses del mort o tampoc no hi ha massa cosa a dir, prenen com a referent algun episodi de l’Antic o del Nou Testament i aprofiten per alliçonar als creients reals o teòrics allí presents. I amb aquestes estàvem al funeral que he anat aquesta setmana.

Resulta que, segons va escriure ara no recordo quin evangelista, el dia del Judici final Déu posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a l’esquerra i en tenir-les dividides en dos bàndols dirà: “Eus aquí les ovelles, les quals se salvaran, en tant que les cabres es condemnaran”; i dit això, el capellà va continuar, tan ample, amb la seva disertació malgrat que no va aclarir per quin motiu les ovelles se salvarien en detriment de les cabres que es condemnarien. Va acabar la prèdica i va continuar amb la resta de la litúrgia funerària.

Confesso que em vaig quedar indignada amb aquell discurs discriminatori i arbitrari i fins i tot vaig valorar la possibilitat d'anar a demanar-li explicacions en acabar l'acte. Ja hi som! vaig pensar. Déu, Pare totpoderós i misericordiós, creador absolut del cel i de la terra, dels animals i dels homes, decideix excloure de la salvació eterna sense cap mena de justificació ni argument una part d’allò que ell mateix ha creat. Em pregunto, i doncs? com és que ha fet un nyap com aquest al qual ell mateix hi renega? Que resulta que no és tan bo ni tan infalible com ens vol fer creure que és? Com es pot ser tan injust? Perquè, certament, les cabres són ben diferents de les ovelles però no ho han triat pas; cadascuna d’ambdues espècies tenen la seva naturalesa inscrita al seu ADN i no poden fer-hi res per canviar-ho. Així, les ovelles encara que tinguin el llop al damunt no es defensen, s’estan quietones, paralitzades de por o esverades sense nord, però no li planten cara. En canvi una cabra, en primer lloc, l’has d’atrapar i farà el possible perquè no sigui així, i si l’atrapes al menys intentarà clavar-te un cop de banya del qual poc o molt te’n sentiràs.

Jo, però, llegint entre línies, veig clar que la qüestió exemplificadora és una altra força més recargolada.

Traslladant l’exemple a la humanitat i substituint cabres i ovelles per persones, tenim que mentre les primeres poden ser manipulades i sotmeses per amos i poderosos amb falses promeses, amenaces i forts sentiments de culpabilitat, les segones en canvi es revelen i lluiten contra els opressors; ja se sap, la cabra tira al monte, elles busquen la llibertat i per això resulten incòmodes. És el que el clergue ens va voler dir sense dir-ho. Evidentment, aquesta forma de ser de les cabres no agrada gens al poder establert, que se sent impune, el qual farà el què sigui per esclafar-les. Encara que sigui calumniant-les. Per tant, com que després de 2.000 anys des de l'escriptura d'aquell passatge del Nou Testament la cosa no ha canviat gens ni mica, hem de convenir que alguns tenim mala peça al teler.


De totes maneres, m’ha quedat prou clar que s’ha d’escoltar molt bé el que diuen aquells que tenen poder perquè si d'ells depèn, si cola, cola. I pel que fa a nosaltres - és a dir, el populatxo - cal decidir si hom vol ser ovella... o cabra.



.

El patge gallina

(La foto ha estat presa per la meva filla, Carola a qui dono les gràcies per haver-me inspirat aquest relat)

Introducció: Qui no conegui la Cavalcada de Reis a Igualada (L’Anoia) potser no li trobarà la punta a aquesta història, per això convido als lectors que la vinguin a veure l’any que bé i consultin el ‘link’ per a fer-ne un tast: http://www.reisdigualada.com/

El camió s’havia aturat al mig del carrer i del seu remolc van descendir un grapat de patges amb la cara més negra que la nit, empolainats amb joies i lluentons, tan joves, tan guapos i tan homes, aprofitant l'anonimat que dóna la disfressa i les capes de pintura. El seu aspecte imponent, si bé pot espantar una mica els més petits, resulta d'allò més atractiu a les noies. Per això hi ha bufetades cada any per fer de patge. També van treure les escales de gat que els servirien per pujar al balcó del primer pis on tota la família s’hi aplegava amb els menuts al davant, que s’agafaven amb les manetes als barrots de la barana amb aquells ulls vius que els saltaven de la cara.

El patge director de la secció va començar a donar les ordres : “Vosaltres dos repengeu-hi l’escala. Tu agafa aquest paquet i puja”. I els patges obedients, cadascun cap la casa que li havia tocat, a portar la il·lusió a la mainada tal com se’ls havia encomanant.

Els del balcó cridaven, els nens estaven nerviosos, la gent del carrer que s’ho mirava animava els enviats d’Orient, i el patge, molt decidit i amb el paquet en braços, vinga escala amunt. Tot d’una, però, quan ja era a mig camí, va tenir la mala pensada de mirar avall i en adonar-se de l’alçada on es trobava li va sobrevenir un atac de pànic perquè li va semblar que l'escala de fusta es corbava perillosament i amençava amb trencar-se. El primer impuls va ser recular i va començar a descendir.

-Però, on vas? Vinga, amunt!!! –Li va etzibar el patge director.

-Es que... em sembla que això es trencarà...

-Però, que t’has tornat boig? Com vols que es trenqui? Fes el favor de pujar!!! Tira cap dalt!!

El patge s’havia quedat a mig camí clavat a l’escala, paralitzat de por, les cames li començaven a tremolar i a fer-li figa. Va tenir un altre impuls baixar i va iniciar lleugerament el gest, però ara va ser la multitud que s’aplegava al peu de l’escala qui el va començar a increpar uns i a animar uns altres: “Va, home, no siguis cagat i tira, que no veus que t’esperen? Ànim, au va, que gairebé ja hi ets!”. Els del balcó no s’ho podien creure. Li allargaven la mà per a donar-li confiança i ajudar-lo, però el patge, que no i que no, no s’hi veia en cor i allà immòbil com un estaquirot arrapat als travessers, ni amunt ni avall. El nen que esperava la joguina encara s’ho podia creure menys i els ulls li començaven a espurnejar: “Com pot ser que el meu heroi no vulgui pujar? Que no m’estima?”

-Ai, mecagun-l’os-pedrer!!! Vols fer el refotut favor de tirat cap dalt si no vols que pugi jo –va cridar-li el patge director- i ens les tinguem a bufetades davant de tothom? Tira amunt d’una vegada!!!

La gent cridava, els del balcó s’impacientaven, el nen tenia les ulls negats de llàgrimes i el patge director estava més encès que l’infern.

A la fi, fent un esforç titànic però tremolant con una fulla, el patge gallina va començar tímidament a ascendir; i es que si baixava potser el linxaria la massa, o el patge director li obriria la panxa en canal amb aquella daga que porten a la faixa els enviats de Ses Magestats. 

Ja era quasi a dalt, li va relliscar un peu però els homes de la família del balcó el van estirar i amb tibades mal gimbades van aconseguir fer-lo entrar al menjador mig desencaixat i amb el turbant de gairot: “Vaja quin tòtil ens ha anat a tocar!” Encara tremolant, el patge li va donar el regal al nen que se’l va mirar amb expressió de frustració i desconcert, però com que ja tenia el què esperava va passar i no li va fer més cas.

Exhaust, amarat de suor i regalims per la cara, assegut al sofà, li van oferir una copa de conyac per refer-se, que es va veure d’un glop.

I ara, a més a més, borratxo, a veure com s’ho farien per fer-lo marxar i continuar amb el periple de pujar escales per repartir joguines a altres cases...

.

Fumar perjudica la salut, o la burilla trapella

Asseguda al sofà de la discoteca, sola i amb un posat displicent i avorrit, la Marta apurava el darrer mil.límetre de la seva cigarreta. I en veure que aquesta ja no donava per a més va optar per llençar la burilla al terra, de mala manera…, lluny i que l’aixafi un altre, que tot plegat tampoc no hi havien posat cendrers. Però, ai las!, la Marta va obir els dits abans de temps i la burilla entremeliada se li va escolar per l’escot generós que lluïa, caient al bell mig de la regatera d’uns pits proporcionats i ben posats que no havia tingut intenció d’amagar. 

-Uff, que em cremo! 

I tant, que cremava! Així que sense perdre els nervis però tampoc el temps, va ficar-s’hi els dits índex i mig per mirar de treure-la, però, inexplicablement, en comptes de treure-la la burilla s’entosudia en esmunyir-se i s’endinsava encara més regatera avall.

-Ostres, que em cremoooo!!!

Com que no la repescava i la goma dels sostenidors la premien contra el pit fent-li força mal, se’ls va estirar de tal forma que la burilla trapella li va caure encara més avall anant a parar sobre la pell de l’estómac.

-Dimonis, ara si que em cremooo!!!!!

Li donava cops per veure si la apagava, però, la burilla no estava sobre una superfície dura on l’hauria pogut esclafar i en un moment tot s’hauria acabat, sinó en contacte amb la seva pell… i la seva roba!, a veure si acabaria per cremar-se tota sencera a “lo bonzo” i vaja quin lloc que hauria triat per immolar-se sense causa existencial que ho justifiqués.

Mentrestant, al sofà del davant un noi, a qui ella no coneixia, quasi es pixa a sobre contemplant l’escena, i la Marta, que se n’adonava de la riota, se’l mirava amb ulls espurnants d’assassina mentre pensava:

-Si serà borinot! No sé de què riu que faci tanta gràcia? També em podria ajudar, òndia!!

Però a banda d’aquell pensament, la tortura continuava perquè la burilla continuava fent de les seves mentre li recorria la superfície estomacal d’un cantó a l’altre, i llavors ja no va poder més. Es va alçar del sofà d’una revolada i sense miraments, es va mig arrencar la camisa per fer-la saltar al terra d’una vegada, només que amb aquell desconrol la va perdre de vista.

-Collons! Ara se m’ha fotut dins dels pantalonls, la molt bruixa!!!!!!! 

Desesperada i mig descamisada, va sortir corrents cap el lavabo a empentes contra tot aquell que se li posava al davant abans que les coses no anessin a majors i allí es va despullar sencera… però la burilla no apareixia per enlloc.

-Mala bèstia!! Segur que se m’ha escolat per la cama del pantaló i ha quedat pel passadís. Ufff! Al menys el turment s’ha acabat. 

Les cremandes li feien força mal i la pell se li començava a embutllofar; ara la regatera havia perdut bona part del seu atractiu. S'hi va posar aigua freda per calmar el dolor que anava en augment fins que es va refer una mica. I vejam com ho explicaria a sa mare, que sempre la controlava i l’ensumava perquè no volia que fumés… 

Adolorida i empipada com una mona, se’n va entornar cap el seu sofà on l’esperava l’amiga amb qui havia entrat a la discoteca:

-Saps Marta? No t'ho creuràs, però algun fill de sa mare ha deixat una burilla encesa al sofà, i m’he cremat el cul quan m’hi he assegut!! Si es que hi ha gent que no pensa, osti!


.

El català i altres llegües d’Europa

Acabo d’arribar d'un viatge fantàstic per Sicília. Aclareixo per endavant que mai he estudiat la llengua d'aquell país, només l’he escoltat com qualsevol i he llegit rètols i fulletons.

A la localitat Scicli, al sud de l’illa, vaig estar visitant un edifici que habia estat una església dedicada a Santa Teresa i ara és museu, i la noia que em va fer de guia durant la visita, molt amable i entusiasta, em va fer tota la seva l’explicació en italià pensant-se, no sé per quin motiu, que jo era italiana. En acabar, però, li vaig fer una pregunta i va ser llavors que ella se’n va adonar de que no ho era, d’italiana, de tal forma que, entre estorada i confosa, em va demanar mil disculpes ja que es va pensar que no havia entès res del què m’havia explicat. Jo la vaig tranquil.litzar i li vaig dir que ho havia entés tot, o quasi, llevat d’alguna paraula que, no obstant, el context me l’havia resituada: “És que jo parlo català, que és una llengua d'origen romànic que té molts lligams amb el portuguès, el francès i l’italià, i també amb el castellà, és clar, de manera que això em fa més fàcil i procliu a entendre altres llengües d’Europa”. La noia va quedar gratament sorpresa.

Sembla, doncs, que amb aquest desfici actual per imposar el castellà menystenient el català se’ns vulgui fer més rucs dia a dia. Ah! I que ningú no s’ho cregui allò que ens diuen: “Háblame en cristiano, que no te entiendo”, és que en realitat no volen.