Quan jo era petita, entre els tres i els nou anys, no menjava res (les ungles, si de cas) per a desesperació de la meva mare. Només, i tampoc sempre, empassava coses que no s’haguessin de mastegar. Per aquest motiu i atenent l’època i la capacitat econòmica limitada de la meva família llavors, la mare em feia sopes de pa i hi triturava alguna cosa que tingués ‘aliment’ -amb el primer Turmix Berren que hi va haver a Espanya, segur-: un cervellet, un tallet de pollastre, un ou... Em donava un vas de llet o un iogurt, i una cullerada d’oli de fetge de bacallà que no hi faltés. Esprimatxada i llarga com un espàrrec, no vaig tenir malalties però era exasperant. Una vegada em va donar un tallet de carn del que ella menjava i quan vaig tornar de l’escola a la tarda va observar que tenia un bony a la galta; m’hi va ficar el dit i va treure sencer el tallet de carn del migdia que jo havia dipositat allà com un hamster.
El meu pare havia vingut de València a Catalunya a l’època de l’estraperlo per compte d’un cunyat empresari adober, el qual estava casat amb la seva germana gran en segones núpcies. L’home, de bona posició, havia enviudat i tenia dos fills petits (un de pocs mesos) que van resultar ser uns borinots insuportables que sempre em feien bretolades en un clar abús de poder; un dia el gran em va llençar vestida a una bassa d'aigua i un treballador de la fàbrica em va haver de treure perque jo no sabia nedar; l'altre germà em va fer olorar una ampolla que contenia amoníac pur i em pensava que em moria, jo xisclant i el molt imbècil vinga riure. Segur, però, que si algú hagués intentat fer-me mal, m'haurien defensat amb la vida. Si n'eren de carallots.
La meva tieta no va tenir fills, així que quan els pares li van proposar que m’acollís durant els estius -ja als tres anys- per allò ‘d’un canvi d’aigües, a veure si menja’ va estar encantada. Tindria una nena durant uns mesos per a ella sola! Jo, que no tenia ni veu ni vot, cap a València bé perquè el pare m’hi portava amb un Reanult 4/4 de l’empresa, bé perquè algun camioner carregat de cuiros feia el trajecte i m’acompanyava el cosí gran que estudiava a la Teneria d’Igualada.
Val a dir que no em vaig enyorar gens ni mica -fins i tot m'agafava angoixa quan veia acostar-se el final i hauria de tornar a Igualada- i puc afirmar amb rotunditat que van ser els estius millors de la meva vida. La meva infantesa feliç, va ser. A casa -pel fet d'una economia poc reeixida- i a l’escola de monges on anava -a causa d'un 'bulling' que vaig patir, del qual no se'n parlava llavors- hi havia mala maror i jo ho portava malament, és clar; potser per aquests motius no menjava...
A València sí, si més no sense gaires problemes. La meva tieta cuinava d’allò més bé, cantava com la Sara Montiel, tenia flors, gallines ponedores i cada dia anàvem a buscar els ous i els preparàvem el 'salvado' per a menjar en un gran gibrell on l'amassàvem a quatre mans; tenia una gosseta: la Sultaneta, i un gran gat atigrat elegant i majestuós, molt carinyós que li dèiem Chirrino. Era el meu particular peluix i me l’estimava molt perque sempre s'arraulia amb mi. L’oncle, per a vigilar l’adoberia durant la nit, tenia uns gossos grossos ensinistrats que haurien atacat si algú hi hagués entrat a robar i durant el dia els tenia ligats; tot i així, vaig aconseguir fer-me amiga d’un: el Litri, un gos blanc de raça indefinida, el més vell, em sembla. Algun matí, anava a la gossera on el tenien lligat amb una cadena i m'asseia al seu costat; li exlicava coses i féiem uns plans que millor que no els esmenti...
A València també hi tenia amigues per a jugar -que a Igualada la mare i les mestresses de la casa, que vivien al pis de sobre, no en volien i no me’n deixaven portar perquè feien soroll i embrutaven, deien-.
Amb la tieta i l’altra germana i un germà solters, sortíem a les vesprades a passejar i a menjar els calamars a la romana de ‘Los Tanques’, a prop de la Estación Central, que no n’he trobat d’altres millors enlloc, mai. I em va comprar unes sandàlies blanques i daurades que jo no me’n sabia avenir, de tan maques -la mare sempre me les comprava marrons, que no s’embrutaven i duraven anys-, i em van portar a un estudi fotogàfic per fer-me un retat vestida de valenciana amb els monyos, els enaigües i els llavis pintats. Em vaig sentir com una princesa de conte.
.jpg)
Molts dies sortia a jugar a un pati gran que hi havia a la part posterior de l’adoberia. Pujava a un tricicle de traginar pells i amunt i avall per allà derrapant i fent carreres amb mi mateixa; també anava a una estança on hi treballava en ‘Paco del almacén’ que feina anar una màquina de mesurar pells i me’n va ensenyar. M’agradava molt ajudar-lo. Cal destacar que aquell artefacte no era perillós, malgrat que rondar per la fàbrica sí que ho era i avui dia, quan hi penso, me’n faig creus. Perquè sí, era perillós entre botes, corretges, politges, fosses de desguàs, productes químics... i tant que sí! Però ningú no se n'adonava i jo tan tranquil·la rondant per allà, enlluernada amb aquelles estructures endimoniades que feien tant de soroll però se m'afiguraven una catedral. Si a més, hi afegim que un dia a la Gilda -la gossa més fiera de tot el grup- la van deslligar abans d'hora i se'm va abraonar en un obrir i tancar d'ulls, m'hagués pogut fer molt de mal si no hagués estat per en 'Paco del almacén' que em va rescatar en mig de plors i un esglai al cor. Era molt perillós.
Un cop d’aquests que jugava sola al pati em vaig trobar una rata morta. Era com un conill, de grossa. Tot i així vaig pensar que segurament al Chirrino li agradaria -els gats cacen rates, oi?-; i sense escarafalls ni manies la vaig agafar per la cua i me la vaig endur cap a dins la casa.
Em vaig trobar en Chirrino assegut en una cadira tornejada entapissada de pell de color verd fosc i m’hi vaig dirigir sense entretenir-me. Jo portava la rata penjant per la cua, com he dit, i li vaig acostar al musell cantant i fent-la ballar d’un cantó a l’altre com un pèndol: "Chirrino, te traigo una rata, Chirrino te traigo una rata..." La tieta estava rentant els plats d’esquena a la porta oberta però no em veia i tampoc va fer cas en un primer moment; en girar-se, però, va veure com una cosa no identificada apareixia i desapareixia, llavors va pensar: "A ver si..." I quan es va adornar que, efectivament, allò era un ratot descomunal -que en Chirrino es mirava inexpressiu- va fer un crit: "Chica! Madre mía! Qué has traído aquí!? Vamos, vamos..." I corrents tornàrem al pati, ella sí que feia escarafalls i jo no entenia que n’hi hagués per a tant, però la vaig seguir una mica espantada de tan espantada com la veia a ella. La pell de la cua es va trencar amb tant de moviment, i la bèstia morta va caure a terra amb un soroll sord: ploff!. Amb els crits de la tieta van venir uns treballadors a auxiliar-nos, van agafar la rata i la van llençar a una séquia que passava a tocar de la paret del pati. I el gat es va quedar sense regal.
Un dia desafortunat en Chirrino no va tornar; què estrany. I l’endemà tampoc. Llavors ja ens vàrem preocupar. Els meus cosins van sortir pels voltants a veure si el trobaven, però el que van trobar va ser un circ que s’havia instal·lat a prop de la fàbrica, un d’aquells que portaven lleons i vam tenir clar que la fi d’en Chirrino havia estat en una de les gàbies. Pobret, quin horror, quina ràbia i quina pena només d'imaginar-m'ho i quin fart de plorar em vaig fer.
No en van tenir cap més, de gat, els oncles i jo vaig haver d'esperar molts anys per poder tenir el meu propi.
En Chirrino era únic, era el rei de la casa i era el rei del meu cor.
(El gat que ilustra aquest relat no és en Chirrino, per descomptat. És la meva gata Mica que m'ha servit de model)
