El rei de la casa

 

Quan jo era petita, vull dir entre els quatre i nou anys, no menjava res per a desesperació de la meva mare. Només, i tampoc sempre, empassava coses que no s’haguessin de mastegar. Per aquest motiu i atenent l’època i la capacitat econòmica de la meva família llavors, la mare em feia sopes de pa i hi triturava alguna cosa que tingués ‘aliment’ -amb el primer Turmix Berren que hi va haver a Espanya-: un cervellet, un tallet de pollastre, un ou... Em donava un vas de llet o un iogurt, i una cullerada d’oli de fetge de bacallà que no hi faltés. Esprimatxada i llarga com un espàrrec, no vaig tenir malalties però era exasperant. Una vegada em va donar un tallet de carn del que ella menjava i quan vaig tornar de l’escola va observar que tenia un bony a la galta, m’hi va ficar el dit i va treure sencer el tallet de carn del migdia.

El meu pare havia vingut de València a l’època de l’estraperlo per compte d’un cunyat que hi tenia una adoberia i estava casat amb la seva germana gran en segones núpcies. L’home, de molt bona posició, havia enviudat i tenia dos fills petits (un de pocs mesos), que van resultar ser uns trastos insuportables. Ella, la meva tia, no va tenir fills, així que quan els pares li van proposar que m’acollís durant els estius per allò ‘d’un canvi d’aigües, a veure si menja’ va estar encantada. Tindria una nena durant uns mesos per a ella sola! Jo, que no tenia ni veu ni vot, cap a València bé perquè el pare m’hi portava amb un Reanult 4/4 de l’empresa, bé perquè algun camioner carregat de cuiros feia el trajecte i m’acompanyava el cosí gran que estudiava a la Teneria d’Igualada, cap allà que vaig anar.

No em vaig enyorar ni mica i puc afirmar amb rotunditat que van ser els estius millors de la meva vida. La meva infància feliç va ser. A casa i a l’escola de monges on anava hi havia mala maror i crec que això ho portava malament; potser per aquests motius jo no menjava...

A València sí, sense gaires problemes tot i que tampoc no era una meravella. La meva tieta cuinava d’allò més bé i bo, cantava com la Sara Montiel, tenia flors i gallines ponedores, una gosseta: la Sultaneta, i un gran gat de raça europeu elegant, mans i carinyós que li dèiem Chirrino. Era el meu particular peluix i me l’estimava molt. L’oncle, per a vigilar l’adoberia durant la nit, tenia gossos grossos ensinistrats que haurien atacat si algú hi hagués entrat, i durant el dia els tenia ligats; tot i així, vaig aconseguir fer-me amiga d’un: el Litri. Allà també hi tenia amigues per a jugar -que a Igualada la mare i les mestresses del pis no en volien i no me’n deixaven portar-. Amb la tieta i l’altra germana i un germà solters, sortíem a les tardes a passejar i menjar els calamars a la romana de ‘Los Tanques’ que no n’he trobat d’altres millors en la meva vida. I em va comprar unes sandàlies blanques i daurades que jo no me’n sabia avenir, de maques -la mare sempre me les comprava marrons, que no s’embruten i duren anys-.

Molts dies sortia a un pati gran que hi havia a la part posterior de l’adoberia. Pujava a un tricicle de traginar pells i amunt i avall per allà derrapant i  fent carreres amb mi mateixa; també anava a a una estança on hi treballava en ‘Paco del almacén’ que feina anar una màquina de mesurar pells i me’n va ensenyar. M’agradava molt ajudar-lo. Cal destacar que aquell artefacte no era gens perillós, malgrat que rondar per la fàbrica sí que ho era i avui dia, quan hi penso, me’n faig creus.

Un cop d’aquests que jugava sola al pati em vaig trobar una rata morta. Era com un conill, de grossa. Tot i així vaig pensar que segurament al Chirrino li agradaria -els gats cacen rates, oi?-; així que sense escarafalls ni manies la vaig agafar per la cua i me la vaig endur cap dins la casa.

Em vaig trobar en Chirrino assegut en una cadira tornejada entapissada de pell de color verd fosc i m’hi vaig dirigir sense entretenir-me. Jo portava la rata penjant per la cua, com he dit, i li vaig acostar al musell cantant i fent-la ballar d’un cantó a l’altre: Chirrino, te traigo una rata, Chirrino te traigo una rata... La tieta estava rentant plats d’esquena a la porta oberta, però no em veia i tampoc va fer cas en un primer moment, però en gira-se, va veure com una cosa no identificada apareixia i desapareixia, llavors sí va pensar: A ver si... Quan es va adornar que, efectivament, allò era un ratot descomunal -al qual en Chirrino se'l mirava inexpressiu- va fer una crit: Chica! Madre mía! Qué has traído aquí!? Vamos, vamos... I corrents tornarem al pati, ella sí que feia escarafalls i jo no entenia que n’hi hagués per a tant, però la vaig seguir una mica espantada. La pell de la cua es va trencar amb tant de moviment, i la bèstia morta va caure a terra amb un soroll sord: ploff!. Amb els crits de la tieta van venir uns treballadors a auxiliar-nos, van agafar la rata i la van llençar a una séquia que passava a tocar de la paret del pati. I el gat es va quedar sense regal.

Un dia desafortunat en Chirrino no va tornar, què estrany. I l’endemà tampoc. Llavors ja ens vàrem preocupar,. Els meus cosins van sortir pels voltants a veure si el trobaven, però el que van trobar, va ser que s’havia instal·lat un circ d’aquells que portaven lleons i vam tenir clar que la fi d’en Chirrino havia estat en una de les gàbies. Pobret, quin fart de plorar em vaig fer. No en van tenir cap més, de gat. En Chirrino era únic, era el rei de la casa i el rei del meu cor.

(El gat que ilustra aquest relat no és en Chirrino, per descomptat. És la meva gata Mica que em serveix de model)